28 de maig 2017

La campanya del NO.

La campanya del NO
La campanya del NO té aspectes que es retorcen fins extrems intentant justificar el NO DEIXAR VOTAR contraposant legalitat i constitució a democràcia.

És una campanya doble. Una per justificar que les urnes són el camí equivocat, que la gent no pot votar perquè això atenta la Constitució espanyola i la segona campanya més maldestre que la primera per a seduir que els catalans votin NO si s’acaba votant.

Una part de la campanya passa per l’Operació Catalunya que és una operació policial emparada pel poder polític quan no organitzat per ell mateix. Quan el 21 de maig de 2017 s’emetia el programa 30 Minuts de TV3 amb el títol “Operació Catalunya”


es posava de relleu només una petita part del que ha fet l’Estat amb aquest nou GAL “caçant” independentistes o sospitosos de donar-hi suport .

La campanya del NO també passa per la premsa. La de la resta de l’estat explicant molta ciència ficció com que s’impedeix als nens parlar el castellà a les escoles, desitjos com que els contraris a votar són majoria oblidant els resultats electorals i les mateixes enquestes que ells mateixos publiquen i, també, publicant qualsevol escrit, falsos i reals encara que aquest sigui d’abans d’ahir i que existeixin altres posteriors per intentar enverinar la convivència social. Tot això només es fa amb un sol objectiu: justificar  la suspensió de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i, si poden, empresonant independentistes catalans. La darrera frase, en aquesta lluita per ser més indigne i contrari a la moral democràtica, l’ha dit el Delegat del Govern d’Espanya, Enric Millo: “Els terroristes no han format mai part del govern basc i, en canvi, aquí els independentistes estan al govern”, assimilant independentisme i terrorisme, seguint les ordres del Rajoy de dir que votar en referèndum és un cop d’estat com ho expressava el 23 de maig al Senat: “La anunciada ley de transitoriedad jurídica que pretenden ustedes es un completo disparate. Además, es una cacicada querer hacer en 24 horas una constitución para un país sin dar voz a la oposición. ¿En qué país democrático conoce usted que ocurra eso? Eso solo pasa en las peores dictaduras, pero España es una democracia y con un Estado de derecho y eso lo vamos a preservar”. I en aquesta campanya d’anar justificant una posterior repressió el ministre portaveu del govern afirmava que l’esborrall de la llei de transitorietat que diu que té El País és “un verdadero golpe de estado”, seguint allò que dies abans la ministre de defensa posava en circulació: "Si estuviéramos en otro país y en otras circunstancias y a lo mejor no estuviéramos hablando de políticos, estaríamos hablando de un intento de golpe de Estado o de una amenaza de golpe de Estado".

Operación Cataluña
Aquesta premsa en la defensa de la unitat d’Espanya a Catalunya té com estendard la campanya El Periódico amb la família Lara, accionista, al davant i a La Vanguardia del Grande España, el Conde de Godo,  a qui el rei Joan Carles va quadrar el desembre de 2013 i que va comportar la destitució posterior del director del diari com a acte de respecte i submissió.

La campanya del No és la campanya de la por i no una campanya destinada a seduir. No es vol debatre només es vol espantar.

Una crida a la por dient que l’expulsió de la Unió Europea és inevitable oblidant, quan ho dient, que perquè això passi cal haver admès prèviament una Catalunya independent, perquè del contrari Catalunya continua sent una part d’Espanya i, per tant, dins la UE.

El Periódico i la seva campanya del NO
Sense parar repeteixen que l’economia catalana passarà a obrir-se en una crisis d’abast universal oblidant que mentre ho repeteixen grans empreses no tenen inconvenient a invertir a Catalunya com ho fan Amazon (distribució), Alibaba (comerç electrònic), Volkswagen (cotxes), Elis Manomatic (bugaderia industrial), Lidl (cadena de supermercats), Thunder Power (vehicles elèctrics), Inditex – Stradivaris (roba), Mango que ara és propietat de l’empresa belga VGP. Totes elles formen part d’una llista és més llarga. I públicament ho expressa el grup multinacional francès Bouygues dient que allò que està passant a Catalunya no els espanta. La inversió ho indica i avala perquè entre els anys 2012 i 2016 les inversions directes han crescut un 36%. Són dades que el president de la patronal Foment del Treball, Gay de Montellà ho ignora exercint de gran abanderat dels interessos espanyols i, sobretot, dels seus particulars.

És possible que aquestes empreses inverteixin saben que l’economia de Catalunya s’ensorrà si ens independitzem? Inverteixen per pagar aranzels fora de la UE? Espanya per què no ens ho explica?

El govern espanyols ha dit fins a 18 vegades  no a un 
acord per a poder votar els catalans.
El sempre recorrent campanya de la por als jubilats i pensionistes amb l’amenaça de que no es pagaran les pensions oblidant que ara mateix és el propi govern d’Espanya qui les amenaça descapitalitzant la Seguretat Social. Un fet que no només afecta als catalans.

Aquesta campanya del NO també ha entrat al Col·legi d’advocat per defensar el seu plantejament. Han volgut instrumentalitzar la llei i alguns advocats, uns 200, s’han agrupat a l’entorn de la plataforma Llibertats que va fer un acte públic el 20 de març de 2017. Són un col·lectiu que també apareix en la plataforma Portes Obertes del catalanisme que ha estat creada per militants del PSC i de la difunta Unió Democràtica. Cal posar de relleu que totes dues plataformes tenen a Eugeni Gay com a gran factòtum. Un personatge que no vol acceptar que la seva intervenció com a membre del Tribunal Constitucional que va liquidar l’Estatut el 2010 ha estat el major error polític d’Espanya respecte a Catalunya en dècades. Sentir a Gay bramant i comparant el procés amb nazisme dient: “Hitler també va contraposar legitimitat i legalitat” és d’un desvergonyiment moral que el porta a la indignitat. Són dues plataformes creades per a oposar-se al manifest “Juristes pel Referèndum” que hem signat 600 advocats i llicenciats en dret on exposem que “La Constitució avala la consulta com legal, legítima i exigible a l’Estat”. Manifest fet públic el 3 de maig de 2017 i que té el seu origen en el treball que des de el setembre de 2013 fa el Col·lectiu Praga.


La classe política espanyola planteja la llei espanyola com un tot inamovible oblidant que tots els canvis i a tot arreu del món han servit per a canviar les normes vigent per voluntat dels ciutadans fent desaparèixer de les lleis allò que era vigent fins llavors com l’apartheid, el colonialisme, la prohibició de votar les dones, la segregació racial entre moltes altres prohibicions.
La Llotja del Bernabeu

Fins aquí una breu mostra d’aquesta campanya del NO impulsada pels partidaris de la unitat d’Espanya i que no volen que els catalans ens expressem democràticament votant ja sigui a favor d’una Catalunya independent o de continuar sent espanyols.


Davant aquesta campanya cal oposar-hi raons i explicacions del perquè tenint un estat propi es pot construir un estat nou on els ciutadans siguin ciutadans i no simples vassalls d’un minoria privilegiada que no pensa en l’estat com un tot social, si no només en la seva pròpia butxaca. Hi ha una frase que ho expressa molt gràficament. Són la Llotja del Bernabeu 

22 d’abr. 2017

Tancant files.

La banalització com a problema.
Massa sovint la banalització i el voler simplificar les coses ens porta a no adonar-nos de l’abast del què vivim.

Hi ha una campanya soterrada, que els mitjans de comunicació propaguen, que consisteix a dir i repetir que l’actual govern de Catalunya no farà el referèndum, que ni tan sols el convocarà. Ho diuen els que volen mantenir Catalunya dins Espanya a qualsevol preu i també ho diuen aquells que es creuen posseïdors de la veritat eterna en el camp independentista. També ho alimenten aquells altres que declarant-se independentistes només somnien aconseguir la presidència de la Generalitat autonòmica.

Declaració d'Independència dels Estats Units
En tots els processos per aconseguir un estat propi a tot el món i al llarg de la història no n’hi cap que hagi estat un camí de roses. Mai i enlloc. Multitud d’exemples es podrien esmentar. Si volem mirar enrere podríem aturar-nos als Estats Units on la batalla entre Adams, Jefferson i els altres pares fundadors són de domini públic  o també les desavinences entre el capellà Hidalgo i Ignacio Allende a Mèxic. A Europa les controvèrsies de com havia de conduir-se la independència entre els antics guerrillers del UCK de Hashim Thaçi i la Lliga Democràtica de Kosovo d’Ibrahim Rugova va ser espectacular o la separació de la República i Cantó del Jura (Suïssa) del Canto de Berna a base de votar des del 1970 fins aconseguir-ho el 1979 tampoc var ser cap bassa d’oli. La llista d’exemples és llarguíssima i no cal repetir-la ara.

Allò que volen els ciutadans té una magnitud tan gran i transcendent que necessariament fan sorgir discussions sobre el com i el moment. I Catalunya no és cap excepció. Volem decidir el futur col·lectiu votant.  

La importància que té el Manifest “Compromís del Govern de Catalunya amb el Referèndum” signat al Plau de la Generalitat pel President, els consellers del govern i els alts càrrecs de l’administració, és la de posar de relleu la voluntat inequívoca de donar la veu als ciutadans per tal que siguin ells el que decideixin si esdevenir estat independent o quedar-se dins Espanya.

Campanya a favor del referèndum.
Un manifest que vol mostrar la voluntat de tot el govern a convocar el referèndum amb independència de la militància política de cada un d’ells. És el govern de Junts pel Sí, de la coalició formada per independents i militants del PDeCAT, ERC, Demòcrates i MES.

Sense la darrera polèmica que va utilitzar a David Bonvehí del PDeCAT per a intentar esgarrapar vots, també es feia necessari el compromís ferm del govern, perquè el rum-rum sobre quins conseller s’oposaven a convocar el referèndum feia massa temps que durava.
De les batalles sectàries per aconseguir l’hegemonia política ja en parlava en l’article “Les pedres a la sabata” que vaig publicar en aquest bloc el 29 de maig de 2016 (http://jordicolomines.blogspot.com.es/2016/05/les-pedres-la-sabata.html). Passava llavors i passa ara. No és cap novetat. El problema està en no saber administrar les discrepàncies, en no saber trobar els punts bàsics d’unió i saber-los defensar per davant dels interessos particulars.

Es parla molt de què això ho fan els partits, però no és cert, també ho fa la gent sense carnet que té simpaties concretes i que les amaga fent veure objectivitat. Només cal veure les tertúlies amb militants vestits d’analistes polítics per a constatar això que dic.

I què dir sobre la pregunta i data? Que s’haurà de fer pública en el moment adequat i no quan el caprici d’alguns volen. Per a iniciar la campanya ens cal? No. Ens cal la voluntat i no la data.

Recollida de signatures a favor del referèndum impulsada
pel Pacte Nacional pel referèndum.
En aquest moment ens trobem en la fase de mostrar la voluntat social de votar i ho fem a través del Pacte Nacional pel referèndum. I per què ens cal fer-ho? Per tal de mostrar a la Comunitat Internacional que hem recorregut tot el camí i que l’Estat espanyol continua negant-nos el dret a votar i decidir. Ens cal legitimar-nos.

Volem saber el dia del mes de setembre? No en tenim prou en saber que en un dels quatre diumenges del mes setembre, ja sigui el 3, el 10, 17 o 24 votarem? Podem dir que si o que no. Per fer la feina a mi no em cal.

Qui és el que té por? El que treballa per a fer-ho possible o aquells que ho exigeixen?

Qui és el que té càrrec electes inhabilitats per permetre votar? Tot Catalunya i en concret el PDeCAT i n’ obstant això continuem mirant-nos les potes per veure qui les té més blaves i qui té més patent d’independentistes enlloc de treballar per ampliar les dues bases socials que ens calen:

-       La massa de votants el dia del referèndum.
i
-       La massa social a favor de l’estat propi.   

No és suficient la feina que tenim que encara hem de continuar mirant-nos al mirall per a veure qui és més independentista?

Ens cal tancar files d’una vegada per totes.


__________________


Compromís del Govern de Catalunya amb el Referèndum.

El govern i els alts càrrecs durant la lectura del Manifest.
(Manifest llegit al Pati del Tarongers del  Palau de la Generalitat per directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs davant del govern i els alts càrrecs que després han signat el 21 d’abril de 2017).


La història de la nació catalana ha estat marcada per la lluita per la llibertat. Aquest anhel majoritari del nostre poble ha topat reiteradament amb la imposició d'un marc legal que massa vegades no ha escoltat ni respectat la voluntat popular dels catalans. Quan això ha passat, la diferència no s’ha resolt gairebé mai a través del diàleg, la negociació i el pacte sinó imposant la força de l’Estat i menyspreant les llibertats de Catalunya.

Ha estat així al llarg de segles, des de la Guerra de Successió, amb el posterior Decret de Nova Planta, fins a la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista. En totes aquestes circumstàncies, les autoritats catalanes han acabat represaliades per part del Govern espanyol. El passat més immediat ens recorda que tots els presidents de la Generalitat del segle XX van patir exili o presó per defensar les nostres llibertats, amb l'assassinat del president Companys com a paradigma de fins on ha estat disposat a arribar el poder estatal per aturar la nostra voluntat. Els exemples més recents d’aquesta manca de respecte democràtic els tenim en la mutilació per part del Tribunal Constitucional de l’Estatut aprovat pel Parlament i avalat posteriorment pels catalans en un referèndum i en la condemna de l’expresident Artur Mas i dels membres del seu Govern Francesc Homs, Irene Rigau i Joana Ortega per haver posat les urnes.

En aquests moments ens tornem a trobar en una cruïlla històrica. Mentre una immensa majoria de les catalanes i els catalans volem decidir el nostre futur en un referèndum acordat, amb una votació lliure i pacífica, com es resol qualsevol discrepància en una societat democràtica, les Corts i el Govern d'Espanya refusen de forma reiterada aquesta possibilitat. L’única resposta que hem rebut a la demanda majoritària del Parlament ha estat la via judicial.

Que avui haguem arribat fins aquí és gràcies a una sola cosa: la voluntat dels homes i dones que, procedents de diversos orígens, conformen Catalunya. Són ells els qui, cada cop que els ha estat possible, s’han esforçat per defensar l’autogovern, organitzar les seves pròpies institucions i defensar la pròpia identitat per dibuixar un futur comú de progrés i benestar.

El president Puigdemont signant el Manifest
Aquesta pulsió s’ha traduït els darrers anys en la demanda clara, rotunda i majoritària de l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Un dret al qual no havíem renunciat mai i pel qual el Parlament de Catalunya, la Cambra que recull la sobirania popular, s'ha pronunciat de manera reiterada. Així, ja el 12 de desembre de 1989 el Parlament va aprovar en comissió la primera resolució on afirmava que no renunciava a exercir el dret a l’autodeterminació, i al Ple del debat de política general de 1991 el Parlament aprovava un text a favor del dret a l'autodeterminació.

El Govern que avui aquí es reuneix és la conseqüència, no pas la causa, d’aquesta voluntat majoritària de la ciutadania de Catalunya. Per tant, és sobre aquesta legitimitat, i no pas sobre cap altra, que troba el seu sosteniment.

És per això que el Govern de Catalunya reitera, en el seu conjunt, el seu compromís amb la celebració del referèndum que ha d’esdevenir l’exercici pràctic d’un dret inalienable: el dret a l’autodeterminació.

Tots i cadascun dels membres d’aquest Govern ens fem responsables d’aquesta tasca, ens comprometem a dur-la a terme i a aplicar-ne els resultats. Ho fem perquè l’únic compromís que tenim, el més important, és la confiança que la ciutadania de Catalunya ha dipositat en nosaltres. Des d’aquest Pati dels Tarongers, des de la seu del nostre Govern, avui ens comprometem a organitzar, convocar i celebrar un referèndum per donar resposta al mandat democràtic que hem rebut de la ciutadania.

Palau de la Generalitat

21 d’abril del 2017


26 de març 2017

Guanyar o venjança.

Judici pel 9N al TSJC.
Quan els politics espanyol repeteixen una i altra vegada la paraula llei i constitució sempre li sumen adjectiu i ho han fet de tal manera que han acabat el diccionari i, per tant, han passat a parlar de violar la llei com Rajoy ho ha fet al congrés de la delegació del PP a Catalunya.

Deia en el meu darrer escrit “Espanya ja ha començat obertament la fase repressiva” (http://jordicolomines.blogspot.com.es/2017/02/espanya-ja-ha-comencat-obertament-la.html)  que Espanya iniciava la fase repressiva per impedir la celebració del referèndum amb el judici pel 9N i, també, perquè l’unionisme espanyol no ha estat capaç d’articular un discurs en positiu del perquè cal quedar-se en aquest estat que no admet la nació catalana. Si algú ha gosat esbossar quelcom de diferent al dogma oficial la realitat dels fets s’ha encarregat de desmentir la proposta. Només a tall d’exemple citaré l’ús del català com a llengua d’Espanya segons la Constitució vigent i com el Ministeri d’Hisenda l’elimina per a pagar l’IVA amb el model 303. Hi ha centenars d’exemples de la realitat que indiquen la buidor de les paraules que venen d’Espanya.

Algú explicarà el paper del PSOE en el cop d’estat del 23F?
És un acudit esperpèntic que ara el PSOE surti dient que recuperant l’Estatut del 2006, aquells que ells van ajudar a “cepillar”, és la solució de futur i mostra fins a quin punt no tenen res a oferir.

L’altre proposta per quedar-se a Espanya és la gran oferta que Rajoy ha de fer el proper 28 de març sobre infraestructures a Catalunya. No dubto que serà espectacular o, com a mínim, ho hauria de ser si realment pretén aconseguir alguna cosa. Però el problema de les propostes d’obres en infraestructures no són les partides que figuren al pressupost general de l’estat que sempre són boniques i ben maquillades si no si aquestes s’han fet, s’han executat i és aquí on plora la criatura de les infraestructures. No s’executen o ho fan miserablement.

Inversions en infraestructures a Catalunya entre 
els anys 2004 i 2015 
(Font: Seda Hakobyan i Alexandre Solano, Vilaweb).
Seda Hakobyan i Alexandre Solano, en un article publicat al digital Vilaweb titulat L'estat fa anys que promet inversions que no arriben”, han resumit les promeses i l’execució de les promeses pel que fa a les infraestructures i el resultat no pot ser més eloqüent del que passa. Del 18,4% de l’any 2009 al 9,9% del 2015. Si ja era incompliment el 18,4% el seu pas decreixent fins al 9,9%, 5 anys després, no té cap altre sentit que l’abandó d’un territori a la seva sort.

Que hi hagi obres que no s’executin en un pressupost és habitual, però allò que no és habitual que la seva execució estigui en un 71% l’any 2015 i a la resta de l’estat en un 89%, sent una zona econòmica que representa el 19% del Producte interior Brut (PIB) i el 16,07% de població de tot l’estat.

Espanya no aspira a utilitzar territoris com a motors econòmics pel conjunt como ho fa França amb Marsella, Bordeus o Nantes, perquè no els sap controlar políticament. Si no els controla els esclafa. És una paparra que xucla i xucla, però no crea.

Fins i tot València paga car estar situada geogràficament al sud de Catalunya. A València el Corredor Mediterrani no hi és ni se l’espera. És un altre territori abandonat.

La sentencia del Tribunal Constitucional del 2010 va ser un curtcircuit a la història de Catalunya de proporcions gegantines. Un curtcircuit que ha anat cremant clavejat i més clavejat.

En aquest any 2017 arribem al desitjat final i per aconseguir-ho hem de votar i guanyar. Espanya també és conscient que estem al final i sense proposta positiva per oferir ha obert obertament la via dels tribunal pels sobiranistes, sense gosar encara a empresonar. Conscients que estem al final no dubta, com explica l’ex-ministre Margallo, a fer xantatges i pagar suborns a l’estranger, així com anar omplint el territori català de més policies i guàrdies civils.

Estan tant satisfets d’ells mateixos, que han pressionat govern i institucions d’arreu per aconseguir declaracions contra el dret del catalans a esdevenir estat, que ha fet que hi hagi malestar en contra ells perquè han situat aquets al costat del no sistemàtic sense oferir res de futur. Els governs, fora de l’espanyol, no entenen com és possible que un tema polític no s’abordi políticament i els fa basarda que Espanya es converteixi a l’Europa occidental una nova Turquia on Erdogan ha implantat el terror sistemàtic. L’aigua es mou encara que no la veiem.

Les condemnes pel 9N al president Mas i a les conselleres Rigau, Ortega i Homs, només són la primera mostra seriosa del que passarà, però la repressió ja s’aplica individualment i com a mostra aquesta: en el moment de renovar la presidència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el gran mèrit de l’escollit, Jesús Barrientos, davant de Giménez, el seu titular llavors, fou que es va comprometre a jutjar líders independentistes i condemnar-los.

El general Espartero, el que recomanava 
bombardejar Barcelona cada 50 anys.
Espanya com estat no integra, el mou un fer venjatiu i té raó el president Puigdemont quan diu que si no guanyem la votació del referèndum l’estat es venjarà, perquè ho ha fet en el passat i ho tornarà a fer. ¿Recorden aquella frases del general Espartero, aquella que el pare de la Constitució Espanyola Peces Barba va tornar a posar en circulació? “Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años”. La frase era del 1842, però els governants espanyol no l’han perdut mai de vista i de practicar-la.

Cal deixar les estèrils gesticulacions per avançar aconseguir tres objectius claus pel futur individual i col·lectiu dels catalans:

1.- Votar en referèndum.

2.- Que l’opció de crear un estat català democràtic independent sigui la vencedora.

3.- Que l’opció guanyadora ho sigui de forma inqüestionable.

Només depèn de cadascú de nosaltres aconseguir-ho.


SUMEM O PERDREM.  

19 de febr. 2017

Espanya ja ha començat obertament la fase repressiva.

Judici polític al 9N amb el president Mas i les conselleres 
Ortega i Rigau al banc dels acusats.
L’Estat espanyol ha obert una nova etapa respecte als ciutadans que volem decidir el futur polític de Catalunya mitjançant el vot en un referèndum. Ara ja ho fa obertament.

Ve el moment en el qual la desobediència i la resistència social feta de manera NO violenta serà l’instrument, l’eina, mitjançant la qual aconseguirem votar i guanyar.

L’Estat ho sap i ha obert, ell també, una nova etapa. La repressiva, encara que ara és de baixa intensitat.

Arriba l’hora de la veritat.

És l’hora de decidir si vols una Catalunya independent o vols continuar dins Espanya en un estat i unes estructures que es neguen a canviar.

El temps de l’ambigüitat s’esgota. Hem entrat en una etapa en la qual l’ambigüitat sobre si Catalunya és un subjecte polític o no i si pot aspirar a tenir la seva pròpia estructura política com estat independent va quedant enrere. Tots aquests que han jugat a “la puta i la Ramoneta” se’ls està esgotant el temps. O vols tenir la ciutadania catalana o la ciutadania espanyola.

Una urna com la utilizada el 9N a l'escó
d'Irene Rigau
A Catalunya els partits polítics ja s’han posicionat clarament. Tots menys Podemos i els seu entorn, els Comuns, que encara creu que pot dir ara blanc ara negre perquè juga a la lògica autonomista de buscar poder.

El PSC, amb l’acord qe ha fet aquests dies amb el PSOE, ha perdut la seva minsa independència convertint-se, de facto, en la Federació Catalana del PSOE amb el nom de PSC. Un acord que sotmet la seva política d’aliances al control del PSOE. El PSC com a partit català sobirà ha mort. Ens vendran la “moto” com vulguin, però la realitat és aquesta. Amb la seva acció diària s’ha situat inequívocament al costat del PP i C’s en la defensa d’Espanya. Les declaracions de Montilla i Iceta a favor del Tribunal Constitucional ja no deixen dubtes.

Espanya avança amb pas ferm cap a la suspensió de l’autonomia catalana aplicant l’article 155 de la Constitució. Ho fa dient a través de tots els mitjans que a Catalunya hi ha un clima de violència molt més dur que aquells que hi havia a Euskadi durant els anys de plom d’ETA.

Aquesta acció propagandista està encapçalada pel govern espanyol que va acompanyada de polítics que ho diuen obertament del PP, PSOE i C’s com Fernández Diaz, Piqué, Borrell, Guerra, Girauta, Mejias entre altres, amb empresaris com Vega de Seoane, Bonet i Bou, amb la Fiscalia de l’estat amb personatges com la fiscal Magaldi i fiscals de confiança com Sánchez Ulled. Amb uns mitjans de comunicació pagats i subvencionats per l’estat que a través de personatges vomitius com Inda, Miguel Angel Rodríguez o Jiménez Losantos entre altres ho repeteixen sense posar-se vermells de vergonya, amb les constants editorial de EL Pais, El Mundo, ABC i La Razón. I, també, pel que és gravíssim en un estat democràtic i de dret, perquè es profundament antidemocràtic, que és l’actuació de l’autoanomenada policia patriòtica o policia política, amb personatges com Eugenio Pino, José Manuel Villarejo i Martín Blas al cap davant. 

És la propaganda dirigida a fer creure que la violència és present i cada dia als carrers dels pobles i ciutats de Catalunya. Una violència exercida dels independentistes.

Carta de l’expert sobre drets humans de les 
Nacions, Alfred de Zayas, que mostra la 
preocupació per l’Operación Cataluña


Diuen que acompanyar al President Mas i les conselleres cap al judici del 9N al TSJC es pressionar la justícia, però són els mateixos que pressionen a través de la Fiscalia per evitar investigar el president de Murcia, La Rioja, Rita Barberà, la trama Gurtel, Noss o Púnica.

De vegades som nosaltres els que els hi donem carnassa on abraonar-se obertament. El numeret de la bandera al balcó de l’Ajuntament de Barcelona o declaracions i conferències delirant que només serveixen per a consum propi i no per a eixamplar la base social de l’independentisme.

Una Fiscalia que ordena no investigar als presidents de La Rioja i de Murcia i en canvi defensa la Infanta Cristina a dalt de cavall assumint el paper de defensa i ordena presentar querelles a polítics, càrrecs públics i ciutadans independentistes amb connivència amb el ministeri de Justícia.

La gent aplegada per acompanyar al President 
Mas i les conselleres Ortega i Rigau cap el 
judici pel 9N el 6 de febrer de 2017.
Són tots els ressorts de l’estat els que s’han posat en marxa ara ja sense embuts.

El govern del PP amb el vist i plau del PSOE i C’s, el desprestigiat Tribunal Constitucional incapaç de protegir els ciutadans espanyols i abocat a atacar ara polítics independentistes catalans i les lleis social catalanes, la Fiscalia i la policia estant coordinats per defensar Espanya a qualsevol preu.

Nosaltres estem disposats a defensar Catalunya, els nostres drets?

No trigarem a veure que serà el propi President Puigdemont qui serà acusat, com ja ho és la Presidenta Carme Forcadell i la mesa del Parlament.

La Fiscalia de l’Estat actua com a braç executor de la repressió en el camp judicial. El judici contra el President Mas, les conselleres Ortega i Rigau és l’intent de dir a la societat: si us poseu al seu costat us passarà com a ells. El judici polític que es va celebrar durant els dies 6 al 10 de febrer de 2017 ha estat el judici contra tots els votants del 9N. Per molt que a Franco Rabell li dolgui. La Fiscalia troba en determinats jutges els col·laboradors indispensables per a dur endavant la repressió. Sentir a la fiscal Magaldi que ha patit per la seva integritat física mentre es fumava un cigarret i reia, m’ha recordat als aquells delinqüents que veig a les sales dels jutjats que inventen arguments per tal de justificar la seva activitat delictiva.

La campanya de lligar independentisme i violència ja la va iniciar Fernández Diaz, quan era ministre de l’Interior, lligant-la al gihadisme i a grups violents. El PP mai ha tingut escrúpols en manipular la societat com ho va fer amb l’atemptat gihadista d’Atocha del 11 de març de 2004 quan deia que era obra d’ETA. Alguns encara insisteixen. Rodríguez Ibarra i altres dient que som uns nazis.

La fiscal Magaldi criminalitzant als independentisme 
el 14 de febrer de 2017.
La campanya independència igual a violència fa temps que dura i nosaltres ens toca exercir la desobediència de forma No violenta. Guanyarà qui sigui capaç de mantenir la calma.

Mantenir la calma i explicar perquè ens cal un estat com instrument per a donar resposta a les necessitats de la gent. Només així serem independents.

Cal explicar que si els ciutadans catalans volen legislar sobre impostos a bancs i grans fortunes, sobre evitar hipoteques fraudulentes, la pobresa energètica, pisos buits, fer polítiques d’igualtat entre homes i dones, sobre la llengua vehicular en l’ensenyament, sobre les centrals nuclears, el fracking i el medi ambient, sobre l’ús d’Internet, la cultura, com protegir els animals, mantenir prohibides les corrides de toros, les beques dels estudiants, les infraestructures: carreteres, trens ports o aeroports, la política d’inmigració i tantes altres coses en cal tenir un estat propi on el Tribunal Constitucional espanyol no ho pugui prohibir com ho fa ara.

La pregunta és senzill: vols ser amo del teu futur o vols que et digui un altre allò que has de ser?

Anul·lades: 14, Suspeses: 15, Suspensió aixecada: 2, Favorable a Catalunya: 2, Pendents de resolució: 1 


Clam a favor dels refugiats.

Els ciutadans catalans han sortit a reclamar allò que creuen és el seu dret i la seva obligació: la de poder acollir a les persones que fugen com a refugiats de les guerres i l’opressió.
La manifestació a Barcelona amb el lema “Casa Nostra. Casa Vostra” del 18 de febrer de 2017 ha tornat a ser un nou clam contra la insensibilitat social.
Espanya es va comprometre a acollir 16.000 refugiats i fins ara només ho ha fet amb 1.100. Per què?






21 de gen. 2017

6 de febrer de 2017. Jutjar els votants del 9N.

Espanya ha decidit escarmentar els 2.344.888 ciutadans que van desafiar l’estat exercint el dret democràtic de votar el 9 de novembre de 2014. Ho vol fer en la persona del que llavors era el President de la Generalitat Artur Mas, en la Vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau.

Cartell cridant a votar el 9N
El President Mas dins el Palau de Justícia
quan anava a declarar pel 9N el 15 d'octubre
de 2015.
Espanya vol castigar el govern que va donar veu als ciutadans de Catalunya. Al govern que va donar veu a tots els ciutadans de Catalunya. A aquells que van votar SI-Si (1.897.274 ciutadans), als que van votar Si-No (234.848 ciutadans), als que van votar Si-en blanc (22.755 ciutadans), als que van votar No (105.245 ciutadans), als que van votar en blanc (13.201 ciutadans) i també que hi van participar expressant altres coses(71.505 ciutadans). Vol castigar a través de jutjar a Mas, Ortega i Rigau als ciutadans. Vol fer por. Es un pols entre les elits espanyoles i els ciutadans catalans per veure si espantant-nos aconsegueix aturar la voluntat democràtica del ciutadans catalans.

El 6 de febrer de 2017 comença al Tribunal Superior de  Justícia (del que només porta el nom) de Catalunya (TSJC) el judici de la vergonya democràtica, perquè aquest dia es jutja als que van votar i, també, a aquells que van decidir no participar en aquella votació que era un acte democràtic. El 6F es jutja a la democràcia i el dret de vot.

Aquest judici i el que vindrà a Francesc Homs al Tribunal Suprem és un l'atac contra TOTS els votants del 9N i cal respondre manifestant-nos el 6 de febrer en la manifestació ciutadana convocada contra la burla democràtica.

6 de febrer és un dia complicat per a molta gent perquè és un dia laborable, però cal fer un esforç en la mesura que sigui possible. Cal sumar el nostre nom a la protesta a través de la web “El 6F ens jutgen a tots”

https://9nsomtots.cat

Dilluns, 6 de febrer, a les 8:15 h del matí, tornarem a fer sentir la nostra veu.

Reserva't la data.



l’Estat ens ataca quan ataca la democràcia i en cal respondre-li pacíficament, democràticament en aquesta envestida judicial. Un atac més en aquest camí per aconseguir votar en el Referèndum sobre el futur polític de Catalunya que les institucions catalanes convocaran.