La llengua és l’expressió d’una manera d’entendre la vida per a nosaltres els catalans. És l’expressió de la nostre manera de viure i de relacionar-nos. La llengua, per a nosaltres, és un tema vital. Per tant, veure qüestionar el català provoca urticària i malestar.
Quelcom deu passar amb la llengua catalana que fins i tot els castellanoparlants es barallen amb els seus parents i amics dels seus llocs d’origen per defensar-la.
El català és el nostre signe d’identitat més preuat.
Pels que tenen assegurat un instrument de protecció de la seva llengua, com és un estat, no entenen la nostre lluita per preservar el català. Aquest és un plantejament que tant fan els que parlen castellà, italià o qualsevol llengua que té un estat com a garant de la seva supervivència. Apel·len al seu instrument de comunicació com el més vàlid per comunicar-se.
Nosaltres, per defensar aquest signe d’identitat, no hem dubtat d’alçar-nos en armes durant els segles XV i XVI. Hem defensat aquest signe amb les armes al llarg dels segles XVII al XX i, també, hem patit presó per utilitzar aquesta llengua en els darrers tres segles.
Però darrera de la llengua s’amaga més coses. S’amaga inconscientment una manera de veure i entendre la nostra vida, les nostres relacions personals, la nostre manera d’entendre el nostre patrimoni personal, d’allò que el meu és meu i el teu és teu, la separació de bens en paraules més tècniques. És tota una estructura mental. I el català només és el instrument vehicular d’aquesta manera d’entendre aquestes coses.
Crec que és això el que ha fet que la llengua sigui el pal de paller de la nostra identitat.
Quan sento i llegeixo el que el Tribunal Constitucional espanyol vol fer amb relació amb la llengua catalana en la seva sentencia sobre el migrat Estatut d’autonomia, ho rebo com una bufetada personal, perquè és un atac indigne a la més elemental forma d’expressió personal. Amb aquesta sentencia és vol negar el meu dret a poder caminar cada dia demanant el diari, el pa o qualsevol altre cosa en la meva llengua, perquè si l’altre es nega a entendrem jo no podré fer res. Hauré de baixar el cap i adoptar la seva llengua. Ja passa ara que hi ha un mínim de protecció. ¿Què passarà, doncs, quan el aquest Tribunal que ha de vetllar per la totalitat dels ciutadans de l’estat espanyol, decideixi que hi ha ciutadans de primera, els castellanoparlants, i ciutadans de segona, els catalanoparlants?
Lentament anem perdent posicions.
Un exemple: aneu a l’edifici de traumatologia de l’Hospital de la Vall d’Hebró i seguiu els rètols. Quan acabeu la visita no sabreu si sou a Madrid, Zamora o Salamanca, perquè el català no existeix en aquests rètols. Tinc una parenta que quan va entrar a treballar al servei d’urgències de traumatologia li deien la catalana. D’això no fa pas tants anys. El català era una excepció i ho continua sent allà i a molts llocs.
Quan el 1978 varem aprovar una Constitució democràtica pensàvem que molt lentament aniríem establint un nou marc de relacions entre els diversos pobles de l’estat espanyol on nosaltres tindríem un seient. Però no ha estat així. Torna amb força aquest estat uniformador que tant detestem.
No som ni millors ni pitjor. Només volem poder seguir expressar-nos en català sense sentir-nos agredits.
Cal que comencem a pensar com defensarem el nostre signe d’identitat que és el català.
