16 de des. 2008

El PSC i el tremolor de cames d’en ZP


Llegint els titulars de la premsa d’avui he tingut un brot d’angoixa. Pobre Rodríguez Zapatero. Com poden fer-li això al complidor ZP? El titular de premsa provoca estupor: El PSC amenaça el PSOE pel finançament. He vist el tremolor de cames d’en ZP i m'he compadit d’ell. Com poden fer-li això aquest insensibles? No saben que aquest home, barcelonista confés, pateix per nosaltres? És el millor que ens ha passat en dècades i no el valorem. Cal fer quelcom per evitar el tremolor de cames per aquesta amenaça ha provocat en aquest home. Demano al amics del PSC que s’ho repensin. Que reflexionin que així faran que allò que tant encertadament exposaven en el seu lema de campanya “Si tu no votas ellos vuelven” es farà realitat. Cal impedir-ho a tota costa. Sigueu sensats homes i dones del PSC. Penseu en les conseqüències. Voldria també fer un prec als amics d’Iniciativa. Penseu en una proposta urgent per salvar-nos de tot aquest embolic que els germans grans, els del PSC, no volen entendre que han causat. Una proposta com la que han fet de les bosses de plàstic o els arbres ecològics de la Mayol. Són propostes que engresquen i mobilitzen centenars de ciutadans que esperen propostes originals i barates. Ara cal una idea per evitar el tremolor de cames d’en ZP. Esperem la proposta urgentment. I als companys d’ERC els voldria demanar prudència. No molesteu al millor amic que mai ha tingut Catalunya. Aquell home que amb brau coratge ens va dir: “Apoyaré lo que el Parlamento de Cataluña apruebe”. Perquè ell ha complert amb les seves promeses i nosaltres ho hem de reconèixer. I a l’oposició catalana que el he de demanar? Prudència. Molta prudència. Perquè si ells no posen seny tornaran aquells que volen penjar als nacionalistes d’alguna banda. Es per totes aquestes raons que demano que tots junts cridem: Prou tremolor de cames d’en ZP! Responsabilitat. Anem pensant en una gran manifestació d’encoratjament?

8 de des. 2008

Les opinions dels polítics


A mi m’agrada connectar la radio al matí, quan em llevo. Em serveix per despertar-me i conèixer les darreres notícies del que ha passat a casa nostra i a la resta del món. Sovint pots saber si hi hagut alguna cosa important o no, per la forma exageradament magnificada pels mitjans de comunicació que et tendeixen a pervertir el seu contingut. Pots arribar a saber i dir: avui no ha passat res, per com es repeteix notícies que no tenen més importància que per aquells a qui els hi manca fets per omplir espais. Massa sovint els mitjans de comunicació són autistes dins la societat. Però al costat del que deia abans hi ha un altre element per discernir si el que ha passat cal prendre-s’ho seriosament o no cal donar-hi més importància. I aquest punt de referència és l’opinió de determinats polítics. Tots els partits polítics en tenen. Per bé i per mal. Ells no ho saben o si ho saben tant els hi en fot. Conec personalment molts d’aquest polítics i em sorprenen en sentir-los a les notícies. Alguns d’ells són deliberadament perversos en les seves opinions. Hi ha un grup de polítics que pràcticament sempre van a la contra. Que expressen opinions que de vegades costa saber si són opinions o simples manifestos pamfletaris que desapareixeran del record de la gent senzilla del carrer i passaran a ser motiu de riota. Però a ells no els importa, ja que amb aquestes frases ocupen espai i es guanyen les virolles, perquè viuen de la política i sense això no serien ningú. Quan sents a Miquel Iceta, Joan Ferran, José Zaragoza, Daniel Sirera, Alberto Fernández, Albert Rivera, Xavier Vendrell, Joan Tarda, David Madí, Vidal Quadres, Imma Mayol, pràcticament ja saps que diran. I si un dia diuen una cosa assenyada et desconcerten. Són gent de pinyó fixa, faci fred faci calor. És igual el que diguin perquè si els convé canviaran la seva opinió diametralment i es quedaran tan amples. D’altres t’obliguen a escoltar-los perquè depèn amb quin peu s’han llevat que les seves opinions s’han d’escoltar o passar olímpicament d’elles. Entre aquest si compten en Felip Puig, Joaquim Nadal, Sánchez Camacho, Joan Puigcercós, Carod Rovira. I finalment hi el grups d’aquells que has de parar atenció amb el que diuen perquè tenen un plantejament ben construït que no necessariament has de compartir i estar d’acord, però si que et serveixen per pensar i reflexionar sobre el que parlen. Gent com Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Francesc Vendrell, Antoni Castells formen part d’aquest grup. No són els únics, és ben cert, però tampoc hi ha tant per triar. Aquí he citat polítics, però entre la gent de la societat civil passa el mateix. Aquí, a la resta de l’estat i al món. En Lara l’has d’escoltar, en Pizarro no cal. I així cada dia. Llàstima que ells no ho saben o no ho volen saber. Farien bé que sortissin al carrer i escoltessin els comentaris de la gent per adonar-se de fins a quin punt a la gent els importa el que diuen.