8 de des. 2008

Les opinions dels polítics


A mi m’agrada connectar la radio al matí, quan em llevo. Em serveix per despertar-me i conèixer les darreres notícies del que ha passat a casa nostra i a la resta del món. Sovint pots saber si hi hagut alguna cosa important o no, per la forma exageradament magnificada pels mitjans de comunicació que et tendeixen a pervertir el seu contingut. Pots arribar a saber i dir: avui no ha passat res, per com es repeteix notícies que no tenen més importància que per aquells a qui els hi manca fets per omplir espais. Massa sovint els mitjans de comunicació són autistes dins la societat. Però al costat del que deia abans hi ha un altre element per discernir si el que ha passat cal prendre-s’ho seriosament o no cal donar-hi més importància. I aquest punt de referència és l’opinió de determinats polítics. Tots els partits polítics en tenen. Per bé i per mal. Ells no ho saben o si ho saben tant els hi en fot. Conec personalment molts d’aquest polítics i em sorprenen en sentir-los a les notícies. Alguns d’ells són deliberadament perversos en les seves opinions. Hi ha un grup de polítics que pràcticament sempre van a la contra. Que expressen opinions que de vegades costa saber si són opinions o simples manifestos pamfletaris que desapareixeran del record de la gent senzilla del carrer i passaran a ser motiu de riota. Però a ells no els importa, ja que amb aquestes frases ocupen espai i es guanyen les virolles, perquè viuen de la política i sense això no serien ningú. Quan sents a Miquel Iceta, Joan Ferran, José Zaragoza, Daniel Sirera, Alberto Fernández, Albert Rivera, Xavier Vendrell, Joan Tarda, David Madí, Vidal Quadres, Imma Mayol, pràcticament ja saps que diran. I si un dia diuen una cosa assenyada et desconcerten. Són gent de pinyó fixa, faci fred faci calor. És igual el que diguin perquè si els convé canviaran la seva opinió diametralment i es quedaran tan amples. D’altres t’obliguen a escoltar-los perquè depèn amb quin peu s’han llevat que les seves opinions s’han d’escoltar o passar olímpicament d’elles. Entre aquest si compten en Felip Puig, Joaquim Nadal, Sánchez Camacho, Joan Puigcercós, Carod Rovira. I finalment hi el grups d’aquells que has de parar atenció amb el que diuen perquè tenen un plantejament ben construït que no necessariament has de compartir i estar d’acord, però si que et serveixen per pensar i reflexionar sobre el que parlen. Gent com Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Francesc Vendrell, Antoni Castells formen part d’aquest grup. No són els únics, és ben cert, però tampoc hi ha tant per triar. Aquí he citat polítics, però entre la gent de la societat civil passa el mateix. Aquí, a la resta de l’estat i al món. En Lara l’has d’escoltar, en Pizarro no cal. I així cada dia. Llàstima que ells no ho saben o no ho volen saber. Farien bé que sortissin al carrer i escoltessin els comentaris de la gent per adonar-se de fins a quin punt a la gent els importa el que diuen.