Dos minuts catorze segons

Dos minuts catorze segons és el gran conflicte del grup polític de Solidaritat Catalana per la independència ha tingut amb la presidenta i la mesa del Parlament de Catalunya.
Quan llegia i escoltava al sr. López Tena que actuava com a portaveu de SI em preguntava de que estàvem parlant perquè meresqués insults i desqualificacions com els que aquest senyor va dirigir a Núria de Gispert, Presidenta del Parlament de Catalunya.

A mi no m’agrada parlar d’allò que desconec i fer judicis d’intencions pel sol fet de que ho ha dit una persona determinada i ho ha rebut una altra també determinada. És evident que com tothom tinc les meves preferències personals, però també intento tenir-me respecte intel·lectual i escoltar o llegir abans de mostrar el meu desacord . Per tant, vaig decidir llegir-me els articles del reglament de la cambra catalana (articles 16 a 26, 74, 75, 127 i 130), el text de la resolució de la mesa i l’escrit de SI. I ves per on és aquí on sorgeix la sorpresa.

El grup polític que dirigeix Joan Laporta fa una interpretació maniquea del reglament i fa dir al text allò que no diu. Sorprèn la falta de rigor jurídic d’un advocat com Laporta, un notari com López Tena i un ex diputat con Uriel Bertran.

En primer lloc cal dir que impugnar la convocatòria de la sessió d’investidura del candidat a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, em porta a pensar que els de SI o no han llegit el text del Reglament de la cambra o no saben llegir, perquè el text es ben clar.

El president o presidenta del Parlament ha d’escoltar els grups parlamentaris i proposar un candidat dins el termini de 10 dies. Enlloc diu que s’ha d’esgotar el termini previst, per tant, si amb un dia en té prou ja pot fer la proposta. Núria de Gispert va necessitar dos dies per recollir l’opinió i fer la proposta.

L’altre argumentació és que encara no ha estat constituït el Grup Mixt del Parlament.

Els diputats elegits s’han d’integrar en un grup parlamentari o han de quedar com a no adscrits i en aquest cas van a parar al Grup Mixt. Aquesta qüestió no és de poca transcendència ja que aquest fet comporta diners pel grup polític i temps d’intervenció als plens i a les comissions.

Entenc que els de SI intentin esgarrapar tot allò que puguin, però ho han de fer amb rigor i sense fer-se els llestos, perquè els altres també són llestos.

El Grup Mixt no ha estat encara constituït per la incapacitat de Solidaritat i Ciutadans per trobar una forma de convivència interna que els ho permeti. És per aquest motiu que la Mesa del parlament ha intervingut atorgant a cada un dels dos grups polítics 15 minuts per exposar la seva posició. I ho ha fet partint de dos fets inqüestionables:

-       Solidaritat té un diputat més que Ciutadans (4 a 3)

-       Ciutadans té 105.827 vots (3.40%) i Solidaritat 102.197 vots (3.28%)

Aquesta és la realitat. Hi ha 1 diputat i 3.630 vots de diferència entre un i altre.

La Mesa del Parlament ha d’actuar de forma equànime  i vetllar pel bon funcionament de la cambra, perquè si comença a fer excepcions la seva funció coordinadora desapareix.

Per tant és irresponsable parlar de complot espanyolista i unionista per silenciar a Solidaritat Catalana, perquè tot es resumeix a dos minuts catorze segons de diferència. Aquest és el gran atemptat contra Solidaritat Catalana per la independència.

I el càlcul és ben senzill:

30 minuts de temps d’intervenció a cada un dels grup parlamentari dividit per 7 diputats membres de l’encara no constituït Grup Mixt dona 4 minuts i 28 segons teòrics a cada un dels diputats si intervinguessin uninominalment .

Si Solidaritat té 4 diputats li correspondria 17 minuts 14 segons de temps. I ha Ciutadans que té 3 diputats li correspondria 12 minuts i 85 segons.

La Mesa va donar 15 minuts a cada partit, per tant el gran atemptat és de 2 minuts 14 segons. I aquest és el gran escàndol.

Però tot això em porta a una reflexió que va més enllà d’aquest petitesa.

Jo aspiro a aconseguir per a Catalunya la independència i he lluitat per aconseguir-la des del catorze anys quan, el 1967, vaig ingressar com a militant a Front Nacional de Catalunya que lluitava, des dels anys quaranta, per la independència del nostre poble. I he de recordar que més d’un militant del Front va perdre la vida defensant aquesta idea. Amb això vull dir que tinc el cul pelat de viure situacions de tot tipus en  aquesta lluita diària. He escoltat discursos i propostes del que havien de fer els altres, del que havia de fer jo, de com érem de traïdors per no seguir els postulats d’algun il·luminat i després haver de fer les accions al carrer sol o escassament acompanyat perquè el que predicava s’estimava més no arriscar.

Ara no tenim els risc d’anar directament a la presó, però hi ha altres riscos que també cal valorar, acotar i superar.

De tota l’experiència acumulada n’he extret unes conclusions que em semblen prou vàlides per la lluita de cada dia:

-       Per aconseguir la independència ens cal el compromís d’una gran majoria dels catalans

-       Ens cal també que els contraris a la independència, en una bona majoria, accepti el resultat de la independència.

-       Que els minoritaris dels minoritaris contraris a la independència no tinguin capacitat suficient per a organitzar una revolta interna.

Per molt que vulguem la independència no l’assolirem pel sols fet de proclamar-la, perquè ens cal defensar-la i és aquí on en cal la gent mobilitzada.

Quan es diu amb alegria que Espanya no ens massacrarà s’està faltant al més elemental sentit estratègic, perquè Espanya farà el que calgui per impedir-ho i si cal ens muntarà una guerra civil a dins de Catalunya com ho han fet altres estat a Europa fins fa quatre dies.

Quan es diu que Europa i els Estats Units impedirà la massacra dels catalans per part dels espanyols es menteix amb una irresponsabilitat sorprenen. Europa o els Estats Units ho impedirà? Què impediran? Ho faran com ho han fet a Eslovènia, Croàcia, Bòsnia o Kosovo? Si es així ja cal que anem preparant les caixes per enterrar els morts que seran molts.

Ens cal la complicitat interna i l’externa. La complicitat de la majoria de la societat catalana. La complicitat d’Europa i els Estats Units. I això és un treball dur i constant.

Per això m’esborrona el plantejament de Solidaritat catalana per la Independència. En el seu programa hi trobo a faltar el full de ruta a seguir. El saber que farem l’endemà de proclamar la independència de Catalunya i tantes altres preguntes sense resposta.

Escoltant a Joan Laporta en el debat d’investidura del president de la Generalitat he trobat a faltar projecte. He sentit una idea, però no un projecte. Perquè la independència de Catalunya és quelcom més que una idea vaga de futur. Ens cal un projecte, un full de ruta i una complicitat que avui no existeix. I Laporta i els seus no ho han explicat.

El rigor i la il·lusió han de formar part de la nostra lluita per la independència de Catalunya i 2 minuts i catorze segons diuen molt poc d’aquest plantejament.

La marató de TV3 i el futur col•lectiu

7.246.114. Aquesta és la xifra d’euros que aquest any, al tancar la festa del diumenge 12 de desembre de 2010, la marató organitzat per TV3 va recollir per a destinar-los a l’avenç de les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. És una xifra espectacular tenint en compte que sorgeix de les aportacions de les persones que de forma voluntària decideixen col·laborar.
I per què la gent ho fa? Moltes i diverses raons les porten a fer-ho, però la primera és que la gent creu que pot ajudar a fer un pas endavant. Ningú es planteja impossibles si no que ho fa des de la creença que ho ha de fer i que ho pot fer des del seu lloc.

És el convenciment el que mou muntanyes. És el convenciment de cada un dels membres d’una col·lectivitat el que fa avançar una societat. És el convenciment el que fa que un país vagi endavant i no s’aturi.

Catalunya, com a poble, necessita estar convençuda d’aconseguir un objectiu. Un objectiu a curt, mitja i llarg termini. Li cal que tenir clar un camí i un instrument. Quan ho ha tingut clar hem avançat com a poble.

En tot moviment sempre hi ha una punta de llança, però aquesta ha de ser creïble. Perquè si no ho és la gent no segueix, no aporta noves coses.

De com han anat les 19 maratons que s’han celebrat fins ara se’n poden treure unes conclusions:

-          La gent vol un repte a assolir.

-          Vol una organització seriosa per aconseguir-ho.

-          Vol saber que s’està fent.

-          Vol participar en el treball en la mesura de les seves possibilitats.

Els ciutadans de Catalunya ho volen per a la marató de TV3 i, també, ho vol pel futur col·lectiu de Catalunya. Aquest és el gran repte del nou president de la Generalitat de Catalunya, el senyor Artur Mas, donar un objectiu i un camí per arribar-hi. Li desitjo sort.

http://www.tv3.cat/marato

Montilla i les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010

Llegint els comentaris de la gent a l'anunci de la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010 i sobre la seva baixa alçada institucional he trobat aquest que reprodueixo. I ho faig perquè em sembla un fidel reflexa de la majoria de la gent que no és tant babau com el president es pensa.

"SOY CASTELLANO HABLANTE Anònim, 08/09/2010 a les 10:17. Nací en España y soy castellano hablante. Vivo en Cataluña desde hace muchos años y entiendo perfectamente el catalan aunque nunca me decidi a hablarlo, quiza por propio complejo, producto del mismo nacionalismo español que siempre nos ha estado metiendo cizaña. Mis hijos han nacido aqui y aunque han venido votando PSC esta vez quieren la Independencia. Ellos me han hecho abrir los ojos.Le agradezco al Sr. Montilla que una parte de su discurso, para anunciar el dia de las elecciones, lo haya hecho en castellano, aunque no fuese necesario. Pero lo que no le agradezco y le recrimino es que haya utilizado esa táctica mezquina para intentar meternos miedo a los castellano hablantes que vivimos en Cataluña. Porque es como si hubiera querido decir que no votemos por el independentismo porque dejariamos de ser lo que somos o que todos nos convertiriamos en draculas y nos caeria el rabo. No me parece correcto que el presidente utilice esos pobres recursos para dividir a los ciudadanos por cuestiones de la lengua. Deberia tener mas respeto, sobre todo porque el tambien es de origen castellano hablante.Lo que no debe saber este señor es que no se necesita hablar catalan para votar a partidos independentistas, al contrario, si de lo que se trata es de hacer cambiar Cataluña para que los que vivimos y trabajamos aqui vivamos mejor y pasemos menos penurias economicas, por mi adelante porque al fin y al cabo si quiero comer y alimentar a mi família tengo que trabajar y prefiero trabajar en un país rico que en uno cada dia mas empobrecido. Porque se que eso ira en mi beneficio.Y continuaré hablando en la lengua que me de la gana porque al igual que todos catalano hablantes que conozco creo en la libertad, y ello no me sera ningun obstaculo, como nunca lo ha sido.Cataluña tambien necesita de los castellano hablantes, y lo que yo digo: la economia no entiende de idiomas y cada dia menos en este mundo global que vivimos. Si la independencia de Cataluña sirve para vivir mejor en Cataluña: VIVA LA INDEPENDENCIA y abajo los politicos que juegan con la sensibilidad de la gente para ganarse un miserable voto. Amo a esta tierra catalana igual que a la mia y la verdad es que no dejaria de amar la tierra donde naci aunque Cataluña dejara de pertenecer a España.Lo veo asi de sencillo. Saludos a todos."

El President de la Generalitat és quelcom més que el primer secretari del PSC, és la màxima autoritat de Catalunya avui per avui. Per tant quan convoca les eleccions ho ha de fer de forma institucional, pensant en Catalunya i no pensant en el seu partit o en l'Espanya del PSOE i el PP.

A les darreres eleccions generals el PSC-PSOE va exhibir la por al PP amb aquell eslògan de que si tu ni hi vas ells tornen. Ara, amb la mateixa baixa alçada de mires, criden a la mobilització contra tot el que no sigui plenament integració descafeïnada dins Espanya.

M'hauria agradat veure el President de la Generalitat convocant les eleccions i no al primer secretari del PSC.

La immigració a Catalunya

Massa sovint es vol assimilar les persones immigrades a delinqüents que ens venen a robar el pa. Massa sovint es vol generalitzar el comportament d’una minoria a la immensa majoria dels ciutadans. Aquesta manera de fer és simplista i demagògica.

Fa uns dotze o tretze anys vaig mantenir una conversa molt interessant amb la presidenta d’aquell moment de la “Cofradía de Nuestra Señora de la Esperanza” de Sant Andreu de Llavaneres, que a la vegada és la Casa d’Andalusia i Extremadura, que m’ha fet pensar sovint en com es veuen les coses des de l’altre costat.

La presidenta m’explicava quin tipus de persones integraven la seva associació i que buscaven. I fent resum venia a dir que les persones grans, les que havien marxat de casa seva, per gana o per trobar nous horitzons econòmics per a ells i pels seus, no els hi agradava mirar enrere i per això cultivaven poc les tradicions dels seus llocs d’origen. Volien oblidar el seu patiment. Conservaven la seva llengua. Sentien nostàlgia, però el dolor els feia tancar dins ells el que sentien. Sempre hi ha excepcions, naturalment, però l’explicació em semblava plausible, sobretot perquè jo havia conegut una persona molt propera, la Tia Lola, que actuava així. Un dia li vaig preguntar per què anava el seu poble, Gergal (Almería), la resposta fou dura i carregada de dolor: “¿Que se me ha perdido a mi allí? El polvo y el hambre. No quiero ver eso.”

Els fills d’aquesta gent, els que van venir de menuts, no recorden la gana, perquè els seus pares es treien el menjar de la boca per donar-los a ells, per tant ells recorden els jocs, les festes, les processons de Setmana Santa i poca cosa més. És una visió idíl·lica del que van deixar i, per tant, intenten reproduir el que els va fer gaudir. Aquests són els que integraven la Confraria majoritàriament. Però aquest col·lectiu es trobava amb un greu problema de que quan van als llocs d’origen a passar les vacances, es troben que no els entenen. Allà els diuen els catalans amb sorna. Aguanten estoicament els comentaris que rient rient els insulten o menystenen Catalunya amb comentaris que els molesten. Allà són catalanes d’adopció que defensen el lloc on es guanyen amb treball la seva vida. Acaben no sent ni d’allà ni d’aquí. Necessiten trobar arrels i celebren el que era seu. Després van venir els fills d’aquests. Són gent que estan integrat plenament a Catalunya i no cultiven les tradicions dels seus pares i avis. No ho menyspreen, però tampoc fan res per continuar-ho.

Ara, amb la polèmica atiada per baixos instints per l’acord sobre l’empadronament pres per l’ajuntament de Vic, m’han vingut a la memòria aquelles paraules de la presidenta de la Confraria. Encara que ara parlem d’una immigració de països llunyans (Marroc, Pakistan, Equador entre altres). Fins ara havíem tingut una immigració que procedia de França i Itàlia al segle XVIII i XIX. Murcians al començament del segle XX i després van venir gallecs i andalusos durant els anys 40, 50 i 60. Aquesta darrera onada migratòria el règim franquista la va fer instal·lar a la perifèria de Barcelona, Terrassa, Sabadell, Rubí i d’altres llocs prop de la metròpoli barcelonina. Fou una forma descarada de crear guetos migratoris en forma de ciutats satèl·lits com Sant Ildefons a Cornellà de Llobregat, Sant Cosme al Prat o la Mina a Sant Adrià del Besòs. Era un intent deliberat del franquisme de crear colònies tancades que anessin sumant gent fins arribar a que fossin una majoria a Catalunya i quan això succeís Catalunya seria esclafada com a nació. Però aquest intent ha acabat fracassant. Aquesta gent va acabar trobant que el seu futur passava per la integració i no per la confrontació. Val a dir que els catalanoparlants també hi van aportar el seu gra de sorra considerant català a tot aquell que viu i treballa a Catalunya.

El repte actual són els nous arribats que pel seu color de pell o per la seva parla tant diferent a la nostra costa d’integrar.

Jo em desplaço amb mitjans públics i això em permet escoltar i veure situacions diverses i t’adones com lentament aquest darrers nous vinguts comencen a fer el mateix procés que els anteriors fluxos migratoris. La qüestió és quan durarà el procés d’integració. També viuen en guetos, encara que ara sigui com a resultat de la necessitat que tenen d’estar a prop dels que els han acollit, dels cap de pont en l’arribada. És normal que qui arriba de nou no vulgui marxar gaire lluny de la gent que coneix, per tant les poblacions nouvingudes s’agrupen per zones geogràfiques. Els xinesos, els equatorians, els colombians, els paquistanís, els magrebins els trobés en grans grups en barris i poblacions.

Fa anys vaig treballar amb les germanes del president Montilla durant sis anys. Eren dues noies de parla castellana que s’havien traslladat, com el seu germà, d’Andalusia. Elles dues, i la seva amiga Tina, amb mi sempre van tenir una actitud d’apropament que les portava a voler saber sobre on estaven i vivien i que, fins i tot, va fer que utilitzessin paraules i frases en català. Eren preguntes encaminades a saber més de Catalunya i de com érem com a poble. Quan vaig passar a un altre departament de l’editorial em va substituir una persona amb qui van mantenir una constant enfrontament que els va portar a tenir actituds que avui diríem d’un nacionalisme espanyol recalcitrant. Un dia els hi vaig preguntar el motiu d’un comportament tant diferent amb mi i amb el meu substitut. La resposta fou curta, però explícita: parlaven en català amb mi per saber més, perquè tu (jo en aquest cas) mai ens has menystingut i en castellà amb ell per tocar-li els genitals, perquè era un imbècil que anava de català intransigent. Aquell dia em vaig adonar que per la integració d’aquestes persones calia que nosaltres també tinguéssim una actitud positiva. No de rendició, sinó de comprensió i de respecte a ells com a persones. De fermesa i de ductilitat a la vegada.

Ahir, amb un parent, parlava dels discursos dels president Montilla com a president de la Generalitat, i constatàvem que en ells si veia una evolució personal. L’evolució d’algú que lentament s’havia trobat com aquells que em parlava la presidenta de la Confraria. D’aquells que tornen a la casa que era de la seva família al poble d’origen i que quan són allà no els entenen. Que els rebutgen. Veiem, com lentament, s’abraçava al present, perquè el passat el feia fora. No sóc votant del José Montilla, però si puc veure que ostentar la màxima representació de Catalunya li ha fet un forat a dins. Per això lamento el discurs de fi d’any de 2009. Qui li va escriure o li va inspirar li va fer un flac favor personal, perquè va llençar per terra aquesta imatge que a poc a poc havia anat forjant. Va tornar a aparèixer el sectarisme i la utilització sense cap escrúpol del poder per el poder. Va oblidar que un líder ha de liderar i il·lusionar. Una oportunitat important perduda.

Amb la immigració ens cal menys demagògia i més fermesa. Una actitud d’atracció cap a dins de la nostra societat, perquè és l’única manera de sobreviure com a poble i evitar una confrontació que serà ràpidament utilitzada per aquest estat abassegador on estem.