Quan llegia i escoltava al sr. López Tena que actuava com a portaveu de SI em preguntava de que estàvem parlant perquè meresqués insults i desqualificacions com els que aquest senyor va dirigir a Núria de Gispert, Presidenta del Parlament de Catalunya.
A mi no m’agrada parlar d’allò que desconec i fer judicis d’intencions pel sol fet de que ho ha dit una persona determinada i ho ha rebut una altra també determinada. És evident que com tothom tinc les meves preferències personals, però també intento tenir-me respecte intel·lectual i escoltar o llegir abans de mostrar el meu desacord . Per tant, vaig decidir llegir-me els articles del reglament de la cambra catalana (articles 16 a 26, 74, 75, 127 i 130), el text de la resolució de la mesa i l’escrit de SI. I ves per on és aquí on sorgeix la sorpresa.
El grup polític que dirigeix Joan Laporta fa una interpretació maniquea del reglament i fa dir al text allò que no diu. Sorprèn la falta de rigor jurídic d’un advocat com Laporta, un notari com López Tena i un ex diputat con Uriel Bertran.
En primer lloc cal dir que impugnar la convocatòria de la sessió d’investidura del candidat a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, em porta a pensar que els de SI o no han llegit el text del Reglament de la cambra o no saben llegir, perquè el text es ben clar.
El president o presidenta del Parlament ha d’escoltar els grups parlamentaris i proposar un candidat dins el termini de 10 dies. Enlloc diu que s’ha d’esgotar el termini previst, per tant, si amb un dia en té prou ja pot fer la proposta. Núria de Gispert va necessitar dos dies per recollir l’opinió i fer la proposta.
L’altre argumentació és que encara no ha estat constituït el Grup Mixt del Parlament.
Els diputats elegits s’han d’integrar en un grup parlamentari o han de quedar com a no adscrits i en aquest cas van a parar al Grup Mixt. Aquesta qüestió no és de poca transcendència ja que aquest fet comporta diners pel grup polític i temps d’intervenció als plens i a les comissions.
Entenc que els de SI intentin esgarrapar tot allò que puguin, però ho han de fer amb rigor i sense fer-se els llestos, perquè els altres també són llestos.
El Grup Mixt no ha estat encara constituït per la incapacitat de Solidaritat i Ciutadans per trobar una forma de convivència interna que els ho permeti. És per aquest motiu que la Mesa del parlament ha intervingut atorgant a cada un dels dos grups polítics 15 minuts per exposar la seva posició. I ho ha fet partint de dos fets inqüestionables:
- Solidaritat té un diputat més que Ciutadans (4 a 3)
- Ciutadans té 105.827 vots (3.40%) i Solidaritat 102.197 vots (3.28%)
Aquesta és la realitat. Hi ha 1 diputat i 3.630 vots de diferència entre un i altre.
La Mesa del Parlament ha d’actuar de forma equànime i vetllar pel bon funcionament de la cambra, perquè si comença a fer excepcions la seva funció coordinadora desapareix.
Per tant és irresponsable parlar de complot espanyolista i unionista per silenciar a Solidaritat Catalana, perquè tot es resumeix a dos minuts catorze segons de diferència. Aquest és el gran atemptat contra Solidaritat Catalana per la independència.
I el càlcul és ben senzill:
30 minuts de temps d’intervenció a cada un dels grup parlamentari dividit per 7 diputats membres de l’encara no constituït Grup Mixt dona 4 minuts i 28 segons teòrics a cada un dels diputats si intervinguessin uninominalment .
Si Solidaritat té 4 diputats li correspondria 17 minuts 14 segons de temps. I ha Ciutadans que té 3 diputats li correspondria 12 minuts i 85 segons.
La Mesa va donar 15 minuts a cada partit, per tant el gran atemptat és de 2 minuts 14 segons. I aquest és el gran escàndol.
Però tot això em porta a una reflexió que va més enllà d’aquest petitesa.
Jo aspiro a aconseguir per a Catalunya la independència i he lluitat per aconseguir-la des del catorze anys quan, el 1967, vaig ingressar com a militant a Front Nacional de Catalunya que lluitava, des dels anys quaranta, per la independència del nostre poble. I he de recordar que més d’un militant del Front va perdre la vida defensant aquesta idea. Amb això vull dir que tinc el cul pelat de viure situacions de tot tipus en aquesta lluita diària. He escoltat discursos i propostes del que havien de fer els altres, del que havia de fer jo, de com érem de traïdors per no seguir els postulats d’algun il·luminat i després haver de fer les accions al carrer sol o escassament acompanyat perquè el que predicava s’estimava més no arriscar.
Ara no tenim els risc d’anar directament a la presó, però hi ha altres riscos que també cal valorar, acotar i superar.
De tota l’experiència acumulada n’he extret unes conclusions que em semblen prou vàlides per la lluita de cada dia:
- Per aconseguir la independència ens cal el compromís d’una gran majoria dels catalans
- Ens cal també que els contraris a la independència, en una bona majoria, accepti el resultat de la independència.
- Que els minoritaris dels minoritaris contraris a la independència no tinguin capacitat suficient per a organitzar una revolta interna.
Per molt que vulguem la independència no l’assolirem pel sols fet de proclamar-la, perquè ens cal defensar-la i és aquí on en cal la gent mobilitzada.
Quan es diu amb alegria que Espanya no ens massacrarà s’està faltant al més elemental sentit estratègic, perquè Espanya farà el que calgui per impedir-ho i si cal ens muntarà una guerra civil a dins de Catalunya com ho han fet altres estat a Europa fins fa quatre dies.
Quan es diu que Europa i els Estats Units impedirà la massacra dels catalans per part dels espanyols es menteix amb una irresponsabilitat sorprenen. Europa o els Estats Units ho impedirà? Què impediran? Ho faran com ho han fet a Eslovènia, Croàcia, Bòsnia o Kosovo? Si es així ja cal que anem preparant les caixes per enterrar els morts que seran molts.
Ens cal la complicitat interna i l’externa. La complicitat de la majoria de la societat catalana. La complicitat d’Europa i els Estats Units. I això és un treball dur i constant.
Per això m’esborrona el plantejament de Solidaritat catalana per la Independència. En el seu programa hi trobo a faltar el full de ruta a seguir. El saber que farem l’endemà de proclamar la independència de Catalunya i tantes altres preguntes sense resposta.
Escoltant a Joan Laporta en el debat d’investidura del president de la Generalitat he trobat a faltar projecte. He sentit una idea, però no un projecte. Perquè la independència de Catalunya és quelcom més que una idea vaga de futur. Ens cal un projecte, un full de ruta i una complicitat que avui no existeix. I Laporta i els seus no ho han explicat.
El rigor i la il·lusió han de formar part de la nostra lluita per la independència de Catalunya i 2 minuts i catorze segons diuen molt poc d’aquest plantejament. 
