Índex dels apartats de l'article:Introducció.
Les fases del procediment penal.
El Codi Penal (CP) i la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim.)
El delicte.
Les persones implicades amb els delictes.
Qui ha d’aportar la prova?
Els advocats defensors.
La informació dels procediments penals.
Les fases dels procediments penals pas a pas.
1.- La Fase prèvia.
2.- La Fase d’investigació.
3.- La fase del judici o vista oral.
4.- La fase de revisió.
Conclusió.
Resum esquemàtic (Situat al final de l'article)
-------------------------------------------------------------------
Introducció.
D’uns anys cap aquí estem assistint al fet insòlit que la societat administra justícia en dos àmbits diferents. Els tribunals de justícia i la premsa. Una pràctica que dia darrera dia posa en qüestió l’estat de dret i la salut democràtica de la nostra societat. Sobretot perquè la justícia administrada a través dels diaris crea una expectativa de condemna que massa sovint queda defraudada i aquest resultat comporta la crítica de la societat als tribunals de justícia perquè s’han cregut la notícia dels diaris i la condemna no ha arribat. Un procediment que lentament va erosionant l’estat democràtic.
I això perquè passa?
Crec, sense por d’equivocar-me, que passa per l’afany d’informar, de col•locar-se líder d’audiència i de voler condicionar la possible sentencia que dictarà el tribunal en el sentit que volen que ho faci. Tots tres elements junts o cada un per separat són la base dels grotescos xous periodístics que dia si i dia també llegim als diaris. I en aquesta pràctica el diari més entrenat és El Mundo que s’edita a Madrid i que ens ha regalat dos dels casos més sonats de justícia paral•lela com són l’atemptat a l’estació d’Atocha de Madrid del qual encara ara continua dient que és obra d’ETA i no del fonamentalisme islàmic i l’altre l’esborrall sense signar i sense data en el qual acusava a Artur Mas i Jordi Pujol de tenir comptes bancaris fraudulents a Suïssa i Liechtenstein. I en el camp de la televisió Telecinco amb els seus programes La Noria o el Gran Debate.
La ignorància o la mala bava són darrera de moltes informacions sobre fets delictius. Una pràctica que crea estat d’opinió i unes expectatives que no es veuen satisfetes, encara que també és cert que la lentitud en el funcionament dels jutjats i les sentències poc fonamentades que de vegades es dicten acaben de fer la resta.
I com que penso que saber les coses bàsiques de com funciona el sistema judicial penal, les beceroles, evita dir bestieses i esperar allò que mai passarà exposo aquí un esquema molt bàsic del seu funcionament.
Vull advertir de bon principi que en aquest article no trobareu un tractat de dret processal penal, més aviat només un esquema molt bàsic de com funciona, però també crec que és suficient per a algú que té la seva activitat diària al marge de l’administració de justícia.
Les fases del procediment penal.
Els procediments penal tenen quatre fases fonamentals de funcionament encara que la llei no parla de fases pròpiament dites, però les acaba marcant.
Aquestes quatre fases són:
- Prèvia
- Investigació
- Judici o vista oral
- Revisió
Cada una de les fases del procediment no es pot obrir sense haver-se esgotat l’anterior. Només un error molt greu de funcionament ens faria recular i anul•lar tot el fet fins llavors i retornar a la fase anterior. Una situació excepcional que només serà possible en els casos previstos expressament per la llei.
L’explicació d’aquestes fases la faré posteriorment.
El Codi Penal (CP) i la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim.)
Cal tenir clar i no confondre en primer lloc el Codi Penal (CP) i la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim.) perquè són dues coses diferents. Dues lleis amb objectius diferents.
De forma simplificada podem dir que el Codi Penal és un llistat d’activitats considerades delictives que va acompanyat d’un altre llistat de penes a aplicar a aquestes activitats. En canvi la LECrim. regula el com s’ha de procedir per a dur endavant les investigacions d’un delicte, per a determinar qui és el responsable d’haver comés el delicte, com s’ha de fer per jutjar-lo, dictar sentencia i quins mecanismes hi ha per a revisar sentències entre altres coses.
El delicte.
Perquè un fer o un deixar de fer es pugui considerar delicte i per tant subjecte a rebre una condemna és necessari que es tingui present aquestes cinc condicions o requisits:
- que sigui una acció
- típica
- antijurídica
- culpable
- i punible.
Si falta algun d’aquests requisits per molt que l’activitat sigui moralment reprovable cap tribunal condemnarà a la persona que l’hagi realitzat. I és aquí quan topa amb les expectatives que els diaris fomenten i que la societat assumeix encara que no càpiga en el Codi Penal vigent en aquell moment.
El Codi Penal determina quines són les activitats prohibides i per fer-ho agafa la definició de delicte que dèiem abans d’acció típica antijurídica culpable i punible i ens planteja que:
1.- S’ha de produir una acció: un fer prohibit o un deixar de fer quan tenia l’obligació de fer que comportaria un delicte per omissió.
2.- És necessari que aquest fer o de deixar de fer estigui recollit en el llistat de delictes del Codi Penal, o sigui que estigui tipificat.
3.- Que aquesta acció tipificada sigui realment antijurídica. No és suficient que ho sembli ho ha de ser i ha de complir tots els requisits previstos per la llei penal per a poder considerar-la com a delicte.
4.- Quan hem constatat que l’acció és típica i antijurídica cal veure com s’ha fet. Cal establir la culpabilitat. S’ha de determinar com s’ha intervingut en el delicte. Si hi hagut voluntat expressa de fer el delicte (dolo) o ha actuat imprudentment.
5.- I com a darrer element o requisit del delicte cal que aquesta acció típica antijurídica i culpable tingui una pena prevista en el Codi Penal, i d’això se’n diu punible.
Les persones implicades amb els delictes.
Mentre es concreta tots els elements del delicte també s’analitza com les persones implicades han intervingut en els mateixos. Una situació que comporta que les persones implicades poden ser considerades imputades o només testimonis. Però cal tenir present que la condició d’imputat o de testimoni pot alterar-se una o altra vegada a mesura que apareixen nous elements que els relacionen amb els fets o els exclouen. Els procediments penals no són immutables.
Tot aquest anar i tornar de les persones segons la investigació als diaris i a la gent de carrer en general no els hi interessa. Els diaris i les televisions ja ha recollit la notícia quan esclata la noticia i després costa mantenir l’interès dels lectors o espectador i, sobretot, perquè sovint ja s’ha dictat sentència periodística.
Aquesta és una pràctica dels mitjans de comunicació que com a mínim cal considerar immoral sobretot si la persona després no és acusada, perquè a aquesta persona se li ha fet passar de la denominada pena del telediari sense cap necessitat. Una pena del telediari que estigmatitza a l’innocent de per vida sense que cap tribunal de justícia l’hagi condemnat. Massa sovint hem vist entrar en confrontació el dret d’informació i el dret de l’honor de les persones
Qui ha d’aportar la prova?
Tot el sistema penal s’aguanta damunt del principi que és qui acusa qui té l’obligació d’aportar les proves del que diu.
No és el denunciat qui ha de provar el contrari de l’acusació, demostrar la seva innocència. Perquè si s’admetés que ha de ser l’acusat qui ha d’aportar la prova cauríem amb l’arbitrarietat i la voluntat perversa de les males persones que en la seva set de venjança es dediquen a acusar sense cap prova o ho fan amb proves fabricades per a l’ocasió. Encara que és cert que és l’acusat el primer interessat a demostrar la seva innocència. Un fet que acostuma a comportar que sigui el denunciat qui aporti tantes proves com pot, però també es podria donar la circumstància que aquest no tingués res per a aportar o allò que tingués fos feble.
A l’acusador, públic o privat, li correspon provar.
Vull posar com exemple del què dic el Cas Arny de Sevilla, el cas de prostitució de menor de l’any 1995, un escàndol d’homosexualitat, que va implicar 47 persones i que 32 d’elles foren absoltes. Mentre se’ls acusava a través dels mitjans de comunicació la notícia apareixia en totes les primeres planes de tots els diaris amb una morbositat paranoica, però quan aquestes persones foren absoltes la notícia només va merèixer unes petites i ridícules notes entre les pàgines 20 o 30 d’aquests mateixos mitjans de comunicació. La premsa escrita i les televisions havien venut diaris, havien aconseguit quotes de pantalla i els absolts ja tenia la pena del telediari al damunt per sempre. A ningú li va interessar l’honor d’aquestes persones.
Els advocats defensors.
A pesar de la creença general vull dir que els advocats defensor no existeixen per evitar presons. Els advocats defensors existeixen per tal d’obligar a que cadascú dels que intervenen el l’administració de justícia faci la feina que li toca amb diligència, rigor i professionalitat. Dit d’una altra manera, que qui ha d’acusar que ho faci aportant proves i qui ha de dictar sentència que ho faci complint la legalitat.
La informació dels procediments penals.
Com hem vist fins ara la qüestió no és tan senzilla de com ens ho presenta la premsa. Sempre m’ha sorprès veure com parlen i escriuen periodistes i de retruc la gent del carrer sense haver obert ni per casualitat un llibre de dret ni una llei.
Tots hauríem de tenir present que una activitat ofensiva pot ser moralment reprovable però no necessàriament un delicte i oblidar aquest fet porta a dir les tonteries que es diuen i s’escriuen.
Informar si, inventar-se realitats no i menys dictar sentència abans de produir-se el judici.
Les fases dels procediments penals pas a pas.
Tenir clar les fases del procediment judicial és imprescindible per a entendre que passa en l’administració de justícia.
De cada fase del procediment judicial penal en podem dir de forma simplificada el següent:
1.- La Fase prèvia.
Estem dins aquesta fase quan encara no ha arribat al jutjat o esta a punt de fer-ho els fets presumptament delictius. I dic presumptament perquè encara s’ha de demostrar tot allò que es denuncia. I cal tenir clar, molt clar, aquesta situació en aquesta fase.
La fase prèvia s’inicia a través d’una denúncia, una querella o una investigació iniciada per la fiscalia o el jutjat exercint les seves pròpies competència i que en argot judicial se’n diu investigació d’ofici.
I per què faig aquest distinció de com s’inicia? Perquè funcionen de forma diferent respecte els fets i les persones
Una denúncia és una manera de fer conèixer uns fets que ens semblen delictius a la policia, al fiscal o al jutjat de guàrdia per tal que ho investiguin.
En una denúncia s’exposen fets, indicis, sospites i poca cosa més, en cap cas es concreta el delicte tipificat o autor, més aviat es presenta de forma genèrica. I per què es fa així? Perquè no tenim suficients elements o per a evitar que si no prospera la denuncia el denunciat no ens presenti una querella per denúncia falsa.
En canvi en una querella si s’ha de concretar els tipus de delicte, fets i autors.
Les investigacions d’ofici són aquelles que s’inicien a instància d’aquells que per la seva feina estan obligats a fer-ho si tenen indicis d’un possible delicte.
La investigació en aquesta fase serveix per a determinar si hi ha suficients indicis racionals de criminalitat. Dit d’una altre manera, si el que s’ha denunciat és un delicte, una falta o cap de les dues coses amb la qual cosa s’haurà acabat la investigació. És aquí quan entra en força la subjectivitat de la gent del carrer alimentada per la premsa.
El sistema judicial penal de l’estat espanyol està basat en les garanties processals com també ho fan els sistemes europeus continentals, un fet que els diferencia dels sistemes que han sorgit del sistema judicial anglès on les garanties són molt poques. Massa sovint en els sistemes judicials anglosaxons es produeixen arbitrarietats irreparables, unes arbitrarietats que no es produeixen en els sistemes continentals, encara que en aquests els hi caldria una dosi més gran d’agilitat.
Abans d’avançar es fa necessari aclarir que és falta i que és delicte. Aquesta distinció està feta partint de la gravetat de l’activitat delictiva realitzada i que també estigui recollida en el Codi Penal com a conducta prohibida. Les faltes son conductes de menys intensitat que les dels delictes i per tant, les penes previstes per a les faltes són més lleus i els judicis per a determinar si hi ha una falta i qui és el seu autor tenen menys solemnitat, però no per això hi ha menys serietat i rigor.
En la Fase prèvia la gran protagonista és la policia.
És la policia qui reuneixen elements i qui en descarten d’altres per a veure si s’ha comés un possible acte que sigui sancionable i establir qui ho ha pogut fer.
La policia quan finalitza la investigació és quan presenta al jutjat tots els elements que consideren delictius a través d’un atestat perquè sigui el jutge qui decideixi si realment hi ha suficients indicis de criminalitat per a obrir un procediment judicial o no.
Fins aquest moment les persones relacionades amb els fets són simplement denunciades o querellades i passaran a ser imputades quan el jutja decidirà que si hi ha indicis raonables per a investigar els fets.
I com fa arribar la policia al jutjat el fruit de la seva investigació?
A través d’un atestat policial. No hi ha cap altre sistema. No existeixen els esborralls policials per molt que el Sindicato Unificado de Policía i el diari El Mundo en ho hagin volgut vendre així. El que han fet aquesta gent, sindicat i diari, és una perversió jurídica de tal envergadura que cal que la justícia determini si han comés un delicte o no i quants ja que la seva actuació va alterar els resultats finals d’unes eleccions. Però seguim parlant de l’esborrall. Si per qualsevol circumstàncies la policia té coneixement d’altres aspectes o elements dels fets que ja s’està investigant en el jutjat el què ha de fer és posar-ho immediatament en coneixement del jutjat i aquest posar en coneixement d’un jutge ho farà a través d’un nou atestat d’ampliació de l’anterior atestat presentat. Caldrà veure si l’esborrall d’El Mundo ho ha fet un policia o no, perquè si ho ha fet hauria comés un delicte per haver-se extralimitat en les seves funcions, ja que és al jutge i només al jutge qui ha d’ordenar aquesta investigació. Quan uns fets ja són investigats per un jutjat cap cos policial pot actuar per lliure i menys en connivència amb un diari..
També cal dir que si la policia té detinguda una persona l’ha de presentar davant del jutge en el termini màxim de 72 hores i si no ho fes s’hauria de recorre al jutjat de guàrdia per tal que amb un procediment d’urgència anomenat Habeas Corpus obligui a la policia lliurar-li el detingut.
Amb el lliurament de l’atestat i la presentació del detingut al jutjat finalitza la fase prèvia.
2.- La Fase d’investigació.
Aquesta fase es fa en els jutjats i en termes judicials aquesta fase se la nomena instrucció i en ella és el jutge instructor qui dirigeix la investigació en exclusiva.
De tant en tant sorgeixen propostes per tal que siguin els fiscal qui dirigeixin la investigació, però adoptar aquesta proposta o mantenir l’actual té punts a favor i altres en contra.
També cal dir que hi ha un grup de delictes que la llei preveu que siguin jutjat per un tribunal de jurat i això provoca una alteració en la forma de com es porta a terme la fase d’investigació ja que en aquest cas son les parts, acusació i defensa, qui prenen el protagonisme d’impulsar la investigació judicial. Un sistema especial pel què fa a qui té l’obligació de demanar la prova són les parts, defensa i acusació, mentre que reserva el jutge instructor una posició de vigilància respecte a la legalitat i d’assegurar-se del què es vol fer sigui raonable i no de dilació.
El primer que fa un jutge quan li arriba un atestat policial, una denúncia o una querella és decidir si allò que li ha arribat té prou base jurídica i si hi ha indicis racionals de criminalitat. Si no veu aquest indicis raonables arxivarà el cas immediatament i s’haurà acabat el procediment judicial. Cal dir que aquesta decisió és recurrible si no s’hi està d’acord.
S’ha de desterrar la idea que té molta gent de que pel fet de que jo ho dic el procediment judicial tirarà endavant.
Perquè un procediment penal continuï es necessari aportar un mínim d’evidència, d’indici.
Per tal d’aclarir que estic dient prendré de nou com exemple l’esborrall d’El Mundo contra Artur Mas. Deixant de banda que hauria d’haver estat un atestat policial d’ampliació i no un esborrall, aquest escrit hauria d’haver deixat la verborrea escriptural que no serveix de res i centrar-se en concretar mínimament tot allò que insinuava aportant alguna evidència o indici racional com per exemple un número de compte bancari suís o qualsevol altre prova mínimament consistent. En l’esborrall del Mundo no feia això si no tot en contrari. Es dedicava a fer conjectures i prou. Conjectures que la vicepresidenta del govern, Sáez de Santamaría, i el ministres d’Hisenda, Montoro, abonaven amb l’aplaudiment de Pere Navarro i Sánchez Camacho que havia de ser Artur Mas qui havia de provar que no era cert allò que insinuava l’esborrall, vulnerant així el principi d’innocència. Els diaris i els baixos fons polítics utilitzen la demagògia que no serveix a la justícia. La justícia vol fets i no especulacions mentals.
Quan el jutge ha fet aquesta primera tria sobre l’indici racional de criminalitat haurà de decidir si els fets poden ser faltes o delictes. Després haurà de decidir si cal anar per la via del judici ràpid, que de ràpid en té ben poc, pel tribunal del jurat o cal seguir investigant i llavors tindrem les Diligències Prèvies.
Abans de tirar endavant una causa el jutge prendrà declaració al detingut, denunciat, o querellat. És en aquest moment i sempre a petició del fiscal o l’acusació particular es veurà si cal adoptar una mesura cautelar.
I que és una mesura cautelar?
Les mesures cautelars són mesures provisionals i de durada temporal. Són mesures encaminades a assegurar el procediment i no impliquen en cap cas una condemna avançada del delicte. Són mesures que serveix per a garantir que si finalment es celebra la vista oral o judici, l’imputat hi serà present o serveixen per a assegurar que si es demostren els fets delictius la reparació al perjudicat serà possible o per a protegir la víctima. Són mesures que reflecteixen el dret a la tutela judicial efectiva.
Cal dir que les mesures cautelars no són discrecionals del jutge si no són les que estan previstes per la llei i poden ser presó provisional, fiança econòmica, embarg de bens, ordre de presentar-se davant del jutjat, d’allunyament entre d’altres.
Són mesures temporals i que depenen de l’actitud de l’imputat que el jutja valora per a decidir si les acorda o no. Mesures que han d’estar amb consonància amb la pena prevista pel delicte que s’investigava. Mesures que s’adopten per a evitar que les proves no es destrueixin
A la premsa aquest caràcter de la mesura cautelar no l’interessa. Entén i predica una condemna avançada establint una connexió directe entre la mesura provisional i la condemna. Una creença que ha fet seva la societat en general creant un malestar generalitzat per no veure tancat a la presó a aquells que a través de la premsa ja han estat jutjats i condemnats. Per molt que ens indigni moltes vegades i en remeto com exemple al cas Arny de Sevilla que abans esmentava.
Totes els procediments penals són secrets. Tots sense excepció.
Dit això respecte el secret sumarial sorgeix la pregunta de que és, llavors, això que publiquen els diaris de que s’ha decretat secret de sumari.
El denominat secret de sumari és una mesura excepcional i de durada limitada perquè és un plus sobre el secret que hi ha per llei en tot procediment penal. És un secret sobre el secret. Amb aquesta mesura acordada s’impedeix a les parts l’accés als documents del sumari, però aquest impedir només pot establir-se de forma temporal i justificada. Aquesta mesura excepcional està pensada per evitar que el possible autor, coneixent allò que té el jutjat contra ell, intenti eliminar o modificar proves.
El secret de sumari es renova mes a mes de forma argumentada i si no ho serà possible recorrent al tribunal superior del jutjat que ho ha acordat per tal que l’anul•li.
Quan es dona per acabada la instrucció o investigació el jutge ha de tornar a decidir si ho arxiva o ho passa a les acusacions per tal que aquestes demanen l’obertura del judici oral, demanin més prova de forma raonada o demanin que s’arxivi.
I que és l’obertura del judici oral?
El moment que es dona per acabada la fase d’investigació o instrucció i comença la fase del judici pròpiament dita. El moment en que l’acusat s’haurà d’enfrontar a un judici que servirà per a determinar si és innocent o culpable.
Si el fiscal o les acusacions particulars demanen l’obertura del judici han de presentar l’escrit de qualificació provisional, l’acusació, on s’ha de detallar els fets que es creuen delictius, quin tipus de delicte són, qui és el seu autor, si hi ha alguna causa prevista en la llei que incrementi o atenuï la responsabilitat penal i la pena que demana segons el delicte i el catàleg de penes previstes en el Codi Penal.
En resposta a aquestes acusacions l’acusat ha de presentar el seu propi escrit de conclusions provisional. Un escrit que segueix la mateixa estructura dels escrits d’acusació i on ha de rebatre punt per punt tot allò del que se l’acusa.
I quan la defensa haurà presentat el seu escrit es donarà per finalitzada la fase d’investigació o instrucció i s’enviarà tot al jutge que haurà de presidir la vista o judici.
S’ha de tenir present que durant aquesta fase la discrecionalitat de jutge no és absoluta perquè està subjecte a que el seu superior jeràrquic puguin revisar les seves decisions i que les pugui anul•lar deixant-se sense efecte si ha vulnerat la llei. Si posem un exemple de ben segur ajudarà a entre que vull dir. Tothom recordarà a l’ex jutge Baltasar Garzón apartat de la carrera judicial per haver-se passat pel forro la llei. Quan Garzón va acordar realitzar les escoltes de les comunicacions dels advocats amb els seus defensats el primer que va obviar va ser explicar el motiu del perquè ho feia, tampoc va determinar amb precisió a qui calia escoltar, per quan de temps s’havia de fer i qui ho havia de fer. La seva resolució era genèrica, implicava a tots el advocats, no precisava si l’escoltador havia de ser funcionari de presons, policia i el motiu. Un jutge que no sap això més val que vagi cap a casa i com que no va voler anar-se’n voluntàriament se’l va apartar. Els jutges no poden saltar-se la llei per molt que ells mateixos i en altres aspectes hagin pogut adoptar decisions judicials que siguin lloables.
És en aquesta fase on els diaris posen la salsa sovint sense saber de què parlen.
En aquesta fase les persones són imputats, però també ho poden deixar de ser-ho segons com continuïn les investigacions dels fets i dels possible autor. I és aquí on és més punyent la pena de telediari ja que, de vegades, hi ha hagut gent condemnada públicament sent innocent.
La investigació pot ser complexa. Pot ser que calgui que intervingui molta gent com testimonis, perits, forenses i també la policia en funcions judicials.
En aquesta fase tot passa pel jutjat i es el jutge qui decideix si cal practicar la prova o no. Les parts demanen, el jutge decideix. Els que acusen, fiscals i acusacions particulars, s’han d’esforçar a demanar actuacions per establir el delicte i l’autor, i les defenses a demanar actuacions per a establir la innocència dels seus representats. Aquí impera el principi d’innocència. Tothom és innocents fins que es demostri el contrari encara que els diaris ignoren sovint aquest principi creant la justícia paral•lela que mai trobarà suport en una sentència.
Quan s’ha creat una expectativa de condemna que no s’acaba produint porta a la societat a dir: els xoriços al carrer i la gent innocent patint. Jo sempre m’he fet aquestes dues preguntes: Per què no es demana responsabilitat a qui no ha fet la seva feina per a aconseguir condemnar aquests fets o per què no es demana responsabilitats a qui ha acusat sense prova?
Depèn de la professionalitat de tots els que actuen en un procediment penal que els que mereixen una pena acabin condemnats i la que se’ls imposi la compleixin.
3.- La fase del judici o vista oral.
El sistema judicial penal vol garantir que tothom tingui l’oportunitat de defensar-se i fer-ho davant d’algú que estigui lliure de subjectivitat el màxim possible i per tal que així sigui la vista oral o judici se celebra davant d’un tribunal penal. Davant d’uns jutges diferents als que han portat la investigació o instrucció.
L’acusat i els testimonis hauran d’exposar tot allò que saben dels fets. Les acusacions, pública i particular, i la defensa hauran d’exposar la seva argumentació jurídica dels fets davant del tribunal penal. Un tribunal que segons sigui el delicte que ha de jutjar estarà compost per un sol magistrat, tres o per jurat popular.
Tot el que s’ha fet durant la instrucció es tindrà en compte relativament durant la vista oral. I per què dic relativament? Perquè cal presentar de nou les acusacions o la defensa cosint els fets, plantejant un relat coherent per tal que siguin el tribunal, magistrats o jurat, qui el valori, que determini si tot l’exposat sobre els fets i les persones implicades, els acusats, reuneix els requisits previstos per la llei pel delicte i que acabi condemnant o absolent l’acusat fent-ho de forma crítica i objectiva, obviant, tant com sigui possible, la subjectivitat. Exercici difícil, però no impossible. Tot depèn de la professionalitat dels que intervenen.
Els magistrats o jurats escolten els acusats, els testimonis, els advocats defensor i de les acusacions particulars i al fiscal. I quan totes les parts han acabat de presentar les seves argumentacions es donarà per finalitzada la vista oral o judici amb aquesta frase: Vist per sentencia.
A partir d’aquí el jutge i jurat ha de valorar tot el que ha escoltat durant la vista oral o judici, les proves escrites i ha de decidir finalment si els fets són constitutius de delicte i per a fer examinarà si els fets reuneixin els requisits previstos per la llei, per passar després a fer el mateix respecte als presumptes autors d’aquests fets analitzats i també qui és el responsable de pagar les indemnitzacions demanades per a reparar el dany causat . És precisament aquí on entren en joc els denominats responsables civils subsidiaris i com exemple del què dic en vull referir a les companyies asseguradores de vehicles en els accidents de circulació.
El jutge en un jutjat penal, tres magistrats en la sala de l’Audiència Provincial o el jurat en judicis amb tribunal de jurat són qui estableixen si els fets concrets examinats són delictius segons la definició que exposàvem de delicte a l’inici d’aquesta exposició que ha de ser una acció típica antijurídica culpable i punible o pel contrari no ho són. I un cop finalitzada aquesta tasca d’examen dels fets i autors es determina o concreta la pena o s’absol.
En aquest darrer aspecte de determinar la pena és on hi ha l’especialitat del tribunal del jurat. La tasca del jurat és la d’establir si hi ha delicte, qui és el seu autor i les circumstàncies atenuants o agreujants. Una tasca que el jurat fa a través d’un qüestionari elaborat expressament pel cas concret que es jutja. El concretar quina pena se li d'aplicar al condemnat en un tribunal de jurat es farà posteriorment al veredicte del jurat i ho farà el president de la sala que és un jutge professional.
Cal dir que el poder de condemnar o absoldre no és discrecional del jutge o jurat si no que ha de complir uns requisits legals que han de ser explicats en les sentències. Una sentencia que ha d’explicar com ha valorat les proves presentades i a quina conclusió ha arribat i només de fent això pot condemnar o absoldre. I si no ho fa així aquesta sentencia pot ser recorreguda i revocada o anul•lada
Amb la sentencia s’acabà la fase del judici o vista oral.
Abans de tancar l’explicació d’aquesta fase vull afegir que els sistema penal vigent planteja les condemnes o penes com a mesures correctives de càstig però encaminades a reinserir al condemnat de nou a la societat. Aquest és un principi consagrat en l’article 25.2 de la Constitució espanyola de 1978.
Vivim en un moment en que de nou el Partit Popular i els plantejaments jurídic més reaccionaris plantegen reformes penals que volen posar fi a l’objectiu de la reinserció social. I per què? Doncs perquè es parteix de la creença que la societat s’ha de venjar del mal rebut i, també, de que el condemnat no sortirà del pou on s’ha ficat i tornarà a delinquir així que en tingui l’ocasió. Només tenint present el que acabo de dir s’entén la proposta de presó permanent revisable feta pel ministre Ruiz Gallardón. Una proposta que és una perversió jurídica que encobreix la cadena perpetua i, per tant, la impossibilitat de la reinserció social. L’augment excessiu de les penes també va en el mateix sentit.
Cal condemnar i castigar les conductes delictives, com també posar els mitjans per tal que el condemnat un cop hagi complert la pena imposada pugui tornar a la societat com un home nou. Aquest és l’objectiu i s’ha de posar tots els mitjans per a aconseguir-ho.
4.- La fase de revisió.
El sistema judicial penal preveu que totes les sentencies penals puguin ser revisades a través d’un recurs presentat a l’òrgan superior del que ha dictat la sentencia en primer instància.
Cal dir que la possibilitat d’anar a la revisió d’una sentencia no és ampli, si no que més aviat és restrictiu i el poder que té l’òrgan superior de revisió tampoc és il•limitat. Que vull dir? Que els arguments que s’exposin en el recurs per a demanar la revisió han d’estar mínimament fonamentats jurídicament si no volem que sigui desestimat sense contemplacions i també vol dir que la sentència que faci la revisió també haurà d’explicar jurídicament perquè la revisa, perquè si no ho fa pot trobar-se que un altra tribunal superior acabi anul•lant-li la sentència de revisió per manca d’argumentació jurídica.
Les sentències que posen fi als recursos poden confirmar o revocar, canviar, la primera sentència.
Conclusió.
He intentat donar una visió ràpida de com es desenvolupen els procediments penals per tal d’ajudar a entendre millor tot allò que llegim sovint als diaris o escoltem i veiem als mitjans de comunicació, i que no s’acaba de complir tal i com ens ho expliquen a la premsa. I això passa, massa sovint, perquè s’expliquen les coses als diaris i televisions saltant-se la realitat judicial prevista en les lleis, fent judicis a mida del què volen que passi.
La premsa assenyala, jutja i condemna amb independència del que diu la llei. Si és culpable perfecte i si és innocent ja s’espavilarà. Una pràctica que vulnera tots els principis democràtics més elementals. Totes les dictadures són dolentes i la de la premsa també.
I com a darrera anècdota relacionada amb els procediments judicials vull comentar la notícia del dia 4 d’abril de 2011 publicada al diari gratuït “20 minutos”. Aquesta era una petita nota que no ocupava més de 3 centímetres d’amplada i 10 centímetres d’alçada d’una plana interior del diari. La notícia es despatxava amb 23 curtíssimes línies que haurien de fer envermellir a qui ho va escriure i a qui va permetre que és publiques per la total incongruència que hi havia entre el títol de la nota i el final de la mateixa. El títol, en cos de lletra més gran, deia: “Absuelta por un fallo judicial”. Un títol que qüestionava obertament l’administració de justícia. Però la nota acabava dient, amb un cos de lletra més petit: ... “un requisito fundamental que obliga a repetir el juicio”. En que quedem? Ha estat absolta o es repeteix el judici? Perquè no és el mateix.
Desitjaria que aquesta explicació, més aviat esquemàtica, servís per entendre la complexitat d’un procediment judicial penal per tal de que qualsevol persona que no tingui com a professió una activitat relacionada amb l’administració de justícia pugui seguir una notícia sobre fets delictius saben realment el que està passant en cada moment.
Resum esquemàtic.
Legislació bàsica penal: Codi Penal, Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim) i Llei del Tribunal del Jurat.
Que és delicte: Quan té els 5 requisits de ser una acció, típica,
antijurídica, culpable i punible.
Acció: fer una activitat prohibida o un deixar de fer quan tenia
l’obligació de fer-ho(delicte per omissió). Típica: que l’acció estigui recollida
en el Codi Penal. Antijurídica: Que l’acció complexi tots els requisits
previstos per la llei penal. Culpable: Identificar l’autor i saber si ho volia
fer (dolo) o ha actuat imprudentment. Punible: que tingui una pena prevista en
la llei.
Que és una falta i que és un delicte:
Els delictes són les accions prohibides més greus i les faltes les mes lleus i
les penes previstes estan en relació amb la gravetat.
Les persones implicades amb
els delictes: Poden ser autors o testimonis. Una condició que pot variar
amb la investigació.
Qui té l’obligació d’aportar
la prova: Qui acusa té l’obligació
fer-ho i si no ho fa el procediment judicial no tirarà endavant.
Fases dels procediments penals: Els procediments penal hi ha quatre
fases fonamentals: Prèvia, Investigació o instrucció, Judici o vista oral i
Revisió. Cada fases tanca l’anterior i només excepcionalment es pot tornar
enrere.
1.- Fase prèvia: En aquesta fase les accions són presumptes
delictes que cal demostrar recollint proves i només prosperarà una denúncia si
hi ha suficients indicis racionals de criminalitat i no meres especulacions.
S’inicia amb una denúncia
(narració genèrica de fets i autors), querella (es concreta fets, es qualifica
el tipus de delicte i el seu autor) o investigació d’ofici (la que es fa a
iniciativa de fiscalia o jutjat en virtut de les seves competència).
La Denúncia es presenta a la policia, al fiscal o al jutjat de
guàrdia, mentre que les querelles es presenten als jutjats.
La investigació prèvia la duu
bàsicament la policia i el seu resultat ho presenta al jutge amb un atestat policial
i tot allò que pugui saber amb posterioritat ho comunica al jutge amb un
atestat policial d’ampliació. Els esborralls o notes policials no tenen cap
valor jurídic.
La policia només pot tenir una
persona detinguda com a màxim 72 hores i si s’excedeix el jutge instarà un procediment
d’urgència, Habeas Corpus.
2.- Fase d’investigació o
instrucció: Es desenvolupa en els jutjats i està dirigida exclusivament pel jutge instructor.
Quan el jutge rep la documentació
del presumpte delicte valora si hi ha indicis racionals de criminalitat
suficients per a obrir un procediment judicial com a delicte o falta o no i en
aquest cas ho arxivarà.
El jutge dirigeix i ordena fer la
investigació, llevat dels delictes que es jutgen pel tribunal on les parts tenen l’obligació de dur la iniciativa de la
prova.
El jutge també decideix el tipus
de procediment a seguir: ordinari, judici ràpid, tribunal del jurat. I també si
cal investigar més, Diligències prèvies, o ha finalitzat la instrucció i pot
obrir la següent fase.
Després de prendre declaració al
detingut, denunciat, o querellat i sempre a petició del fiscal o l’acusació
particular decidirà cal adoptar una mesura cautelar, que són provisionals i de
durada determinada. Mesures que volen assegurar el procediment i en cap cas és una
condemna avançada i serveixen per a garantir la presència de l’imputat a la
vista o judici, per a assegurar la reparació del dany econòmic si es demostren
els fets, per a protegir la víctima, per evitar la destrucció de proves. Les
mesures poden ser: presó provisional, fiança econòmica, embarg de bens, ordre
de presentar-se davant del jutjat, d’allunyament de la víctima entre d’altres
previstes en la llei.
Totes els procediments penals són secrets sense excepció. Quan
s’acorda la mesura excepcional del secret
de sumari, secret sobre el secret, és per a impedir a les parts l’accés
al sumari mentre s’investiga alguna cosa que correria perill de destruir-se si
se sabés i té una durada temporal limitada i justificada.
Quan el jutge creu que s’ha
investigat suficient ha de decidir si ho arxiva o ho passa a les acusacions perquè
demanin l’obertura del judici oral, demanin més prova o demanin que s’arxivi.
Si aquestes demanen l’obertura del
judici oral finalitza la fase d’investigació o instrucció i per tant han de
qualificar provisionalment els fets per escrit (acusació) on han de fer constar:
fets, delicte, autor, responsable civil, circumstàncies que incrementen o atenuen
la responsabilitat i pena a aplicar, així com també la prova que utilitzaran en
el judici. Després és el torn de les defenses que presenten les seves
conclusions provisional (escrit de defensa). I quan el jutge rep aquests
escrits conclou la instrucció i remet tot el sumari o autes al jutge penal per
a la vista oral o judici.
Totes les resolucions del jutge instructor
poden ser revisades pel seu superior jeràrquic a través dels recursos.
3.- Fase del judici o vista
oral: La vista oral o judici se celebra davant un jutge penal que és diferent
del que ha investigat els fets per tal de garantir l’objectivitat.
Els tribunals penals segons el tipus
de delicte estarà format per un o tres magistrats o un jurat popular.
A la vista l’acusat i els testimonis han d’explicar
al tribunal allò que saben dels fets i els professionals (fiscals, acusacions
particulars i defensa) han d’exposar l’argumentació jurídica. Les explicacions
d’uns i els altres el jutge ho ha de valorar en la sentencia. Com també ho ha
de fer el jurat popular de tot allà que ha sentit dels fets segons un
qüestionari.
La sentencia ha d’establir els
fets provats, autors, responsables
civils directes i subsidiaris i condemna. Davant del dubte ha
d’absoldre.
Totes les condemnes van encaminades
a reinserir al condemnat a la societat.
4.- Fase de revisió: Totes les sentencies penals poden ser
revisades per l’òrgan superior del que ha dictat la sentencia a través d’un
recurs que confirmarà la primera sentencia, anul·larà total o parcialment.
