Hi ha maneres diferents per a valorar l’èxit o el fracàs d’una iniciativa, a part d’assistir a l’esdeveniment i veure per un mateix la quantitat de persones que hi assisteixen i que hi passa, però amb aquesta forma de valorar un fet s’ha d’anar en compte, perquè es pot donar el cas que passat uns dies caigui en l’oblit o que es vagi diluint com el sucre dins l’aigua. Una altra manera de valorar el fet és veient la reacció que genera.Doncs bé, l’impacte de la manifestació d’un milió i mig de persones pels carrers de Barcelona ha commogut la societat catalana, l’espanyola i les ments pensants de la resta del món. Un fet que per molt que es vulgui amagar no es pot.
Una manifestació que ha estat cívica, pacífica i impregnada de voluntat de trobar un futur nou. Una manifestació amb un clam majoritari d’independència que era respectat sense tensió pels que no la veuen encara. Una manifestació democràtica de primer ordre. I és precisament aquest fet el que ha descol•locat als espanyols.
Els mitjans de comunicació espanyols han buscat sense trobar-ho algun incident per a magnificar-lo. No només no l’han trobat si no que amb grolleria han exhibit una única fotografia d’algú cremant una bandera espanyola el dia 10 al Fossar de les Moreres. I això els cou. Haurien tingut la coartada per a denigrar tota la manifestació. Prou que diuen que la gran manifestació ha estat fruit de la manipulació del nacionalisme català, com si fos tan senzill fer sortir al carrer a un milió i mig de persones. Hi ha algún premi Nobel que premïi un treball tan important?
Un manifestació on hi van haver pocs crits diferenciats. El crit majoritari era el d’independència i és cert que també hi va haver algun altre, però era tant esporàdic que ningú el recorda. Els congregats només van cantar Els Segadors, La presó del rei de França de l’Elèctrica Dharma i el Virolai. Sí, si. El Virolai, per molt que ens sorprengui a molts, però només aquella estrofa que demana a la Verge de Montserrat que il•lumini la catalana terra. I fins aquí els crits i els càntics per a una manifestació que va durar hores. Hi havia una unanimitat acceptada voluntàriament. I les banderes? La majoritària era l’estelada amb l’estel blanc damunt d’un camp blau. També n’hi havia algunes amb l’estel vermell, com també moltes senyeres i d’altres com a testimoniatge de persones d’altres nacionalitats que volien manifestar-se al costat nostre com la d’Euskadi, la de l’Equador, la del Marroc i una de cubana. I a més alguns anaven vestits amb la samarreta del Barça com a símbol de diferència amb la resta de l’estat. La gent de vegades sorprèn.
Algú havia dit què s’havia de portar, què s’havia de cridar, què s’havia de cantar? No. Les banderes se les va comprar la gent i la gent va corejar allò que va creure convenient. Aquesta és la grandesa de la democràcia.
I tot això perquè responia a un clam intern i profund de ja n’hi ha prou d’insults, humiliacions, vexacions i ser cornuts i pagar el beure.
I l’endemà què?
Després de la manifestació ve la feina dura i de picar pedra, però amb instruments més eficaços.
Fa molts anys que lluito per a la independència de Catalunya i n’he vist de tots colors al llarg del temps.
I per què em refereixo a la història en aquest moments? Per tal de veure que només el treball constant i continu dóna resultats.
Al començament dels anys setanta, quan estudiava a la Universitat de Barcelona i intervenia a les assemblees d’estudiants en català havia d’aguantar ser escridassat i insultat amb adjectiu de feixista i contrarevolucionari per utilitzar la meva llengua. Una llengua, per altra banda, de la majoria dels estudiants de la facultat. El temps ha transcorregut positivament i ara contemplo amb satisfacció que un castellanoparlant pot assistir a la manifestació de l’Onze de setembre sense sentir-se incòmode pel fet que allà es cridi, sense cap rubor, per la independència de Catalunya. No hi ha dubte que hem fet un pas de gegant. Però no és suficient si volem assolir l’objectiu. Ens cal treballar i molt. Cadascú en el lloc on està.La manifestació fou el segon acte d’un llarg recorregut. I dic el segon perquè el primer acte ha estat el treball constant de treballar i explicar que així no podíem continuar. Que ens calia dotar-nos d’estructures d’estat per a defensar la gent i el seu benestar. Per a defensar allò que és seu. El seu incipient estat del benestar, la seva llengua i el seu futur sense fractures socials.
La manifestació ha estat un segon acte esplendorós i magnífic.
Vaig estar entremig de centenars de miler de persones durant més de quatre hores i durant tot aquest espai de temps vaig intentar sentir el batec de la il•lusió d’aquesta gent i també saber cap a on es dirigien les seves reivindicacions.
Fa dies que observo i escolto amb atenció tot allò que es diu i allò que no es diu, perquè tan important que s’expressa i com que es calla. Per això vull aproximar-me a l’anàlisi del que passa i veure els pros i contres del que està passant.
Les reaccions a Catalunya.
A Catalunya les reaccions han estat diverses i ens cal valorar-les per a saber la força real d’allò que expressen.
Per un costat hi ha els que senten satisfacció per l’èxit de participació. Un milió i mig és una xifra mai vista al món. Tot un èxit perquè en trenta-sis anys hem passat de 27.374 persones d’assistents a la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat, l’11 de setembre de 1976, a un milió i mig al centre de la ciutat de Barcelona aquest 11 de setembre de 2012. Qui ho hauria dit! No obstant, el 1976 ens combatien i ara encara continuen.
Una satisfacció que ha portat a alguns a dir que ens cal la independència exprés ara que tenim força. Una opció legítima, però que amaga una gran incògnita. I l’endemà de proclamar la independència què farem? Sento discrepar d’aquest plantejament i em sap greu, perquè no hi hauria cosa que em plagués més que poder fer clic, com si fos un interruptor, i poder dir: ja som independents.
La història és aquí per a revisar-la i treure’n les conseqüències per a no equivocar-nos.
No hi hagut cap país que hagi aconseguit la independència així. Cap. Es posen exemples com Kosovo o les ex repúbliques soviètiques. Bé, potser que donem un petit repàs al que va passar a Kosovo i ens adonarem que tenen un país fortament fragmentat social i políticament i per a sobreviure com a estat han necessitat les armes de l’OTAN i estar sotmesos a un protectorat internacional durant anys. I tot això perquè allà els interessos econòmics dels alemanys i els francesos s’hi jugaven molt. No oblidem que aquests països compten molt. Com també compta la Unió Europea en el seu conjunt. Mirant Kosovo ens cal preguntar-nos si és aquest procés d’independència el que volem? Si aquesta és la resposta digueu-m’ho clar i ens entendrem. I quan parlo de l’endemà m’estic referint a com continuarem construint estat, el país, no a opcions ideològiques.
A d’altres aquesta satisfacció per l’èxit de la manifestació ens ha portat il•lusió. Il•lusió de saber que el nostre desig de tenir un estat propi el tenim a tocar. I és precisament per això que ens cal treballar més que mai per a aconseguir-ho. Amb el cap fred, però.
Un amic em recordava una reflexió de fa anys, que he vist compartida amb d’altra gent, que només aconseguiríem la independència de Catalunya quan aconseguíssim sumar a aquest objectiu a aquella gent que tenen les seves arrels personals o familiars a Espanya. I a la manifestació hi havia molta gent d’aquesta. I això és un signe inequívoc de canvi, però encara no som suficients.
I per què dic que no són suficients? Perquè nosaltres no ens podem permetre un resultat advers en un referèndum d’autodeterminació com ha passat dues vegades a Quebec. Perquè a Espanya la seva salut democràtica és molt precària i tenen tendència a l’autoritarisme. Necessitem un resultat incontestable a la primera, perquè no tindrem una segona oportunitat en molt de temps.
Si no calculem bé els temps i l’esforç desapareixem com a poble, perquè la maquinària uniformitzada espanyola passarà damunt nostre amb una pressió difícil de suportar. I en això no hi ha diferències ideològiques. Només cal veure i escoltar les reaccions del Rei, Rajoy i Rubalcaba. Les escassíssimes veus que discrepen del discurs oficial són silenciats immediatament. Si ens equivoquem el procés d’aniquilació del poble català serà més dur i sistemàtic del que ho fan a les Illes Balears, el País Valencià i a la Franja de Ponent. Tot això són advertències del que són capaços de fer. I no ens equivoquem, perquè el que és s’assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. I si algú ho dubta només li cal anar a mirar els diaris per a veure què han dit i diuen personatges com Alfonso Guerra, Peces Barba, Rodríguez Ibarra, Esperanza Aguirre, José Antonio Monago i tants d’altres.
No oblidem tampoc les reaccions dels contraris a qualsevol forma d’autogovern. Per minso que sigui es faran sentir. La barra lliure dels disbarats s’ha obert. I la darrera és la de la Asociación de Militares Españoles (AME).
Els esdeveniments que estan passant a Catalunya des de la manifestació de l’11 de setembre ha descol•locat momentàniament aquesta gent, però no trigaran a coordinar-se de forma ferotge. Els ha sorprès perquè no viuen la realitat. Viuen en allò que tant ens acusen a nosaltres de viure en una bombolla imaginària. Imaginen persecucions i impossibilitat de parlar, però curiosament ho diuen en llibertat i no els passa res. Aquesta és la persecució que pateixen. Cap. S’irriten perquè la majoria de la gent els veuen com uns eixelebrats de qui no interessa allò que diuen.
I d’altres d’aquest defensors de la unitat espanyola, de tant pensar en la tonteria de Titànics que s’ensorren, acabat creient que s’ensorra. Aquesta és la seva trista realitat. Però no depreciem la seva capacitat de desestabilitzar. Existeix i ho hem de tenir en compte. Ara més que mai. Però alerta! Tampoc ens cal veure quintacolumnistes per tot arreu. La discrepància és legítima. El pensar en ritmes de treball diferents és possible i saludable. El no compartir objectius és possible amb arguments i sense coaccions.
Se’ns pregunta sovint: Quina Catalunya hem de tenir? La de les retallades? Una Catalunya desigual? I ells mateixos responen: Jo no vull això. Jo vull una Catalunya social, etc., etc., etc. Aquesta és una gran trampa. Perquè darrere d’aquestes preguntes i respostes s’amaga un projecte nacional espanyol. Contra aquest argument ens cal respondre que volem una Catalunya independent per a poder escollir amb els nostres recursos quina política fer. O potser t’està bé l’Espanya de les retallades del senyor Rajoy o el sistema financer més solvent del món de Rodríguez Zapatero?
No fem trampa ni nosaltres ni ells. Una Catalunya independent no solucionarà les coses de forma immediata, però sí tenim la possibilitat i la capacitat per a fer-ho.
Ens exigeixen que a cada cop de porta plantegem una altra solució. Oblidant que qui tanca la porta és qui està obligat a donar una alternativa.
Catalunya ha donat alternatives diverses que han estat rebutjades. Els dos Estatuts i el pacte fiscal. I sempre és la mateixa resposta. El PP i el PSOE els dos Estatuts se’ls van “cepillar” i en el cas del pacte fiscal Rajoy i Rubalcaba han dit que ni parlar-ne. Doncs és a ells a qui correspon donar una sortida si es que volen que Catalunya continuï dins d’Espanya.
Les reaccions a Espanya.
Van des de les més demagògiques als silencis més acusadors.
El Rei aquesta vegada enlloc d’anar a caçar elefants a Botswana s’ha quedat a casa a caçar catalans. S’ha col•locat al davant dels seus enfront dels que no ho som i ens ha amenaçat de forma sibil•lina. Llàstima que fins ara hagi callat fent-se partícip amb el seu silenci d’una situació denigrant pels catalans. Als caps d’estat se’ls respecta per les seves accions.
Espanya està acostumada al ”ordeno y mando” i s’han cregut que el món gira en la direcció que volen perquè ells ho diuen. I no cap dubtar-ho. Això és així i prou.No esperem cap mena de complicitat de la resta de l’estat. No existeix ni existirà. El comentari del Miguel Bosé, el cantant, de que Catalunya en els seu camí estarà sola va ser d’una claredat meridiana. I és d’agrair perquè ha ajudat a obrir els ulls a molta gent.
D’altres espanyols esgrimeixen els tancs, la suspensió del minso autogovern brandant l’article 155 de la Constitució espanyola. Recorden que el Congrés dels Diputats va tombar sense escoltar l’anomenat Pla Ibarretxe. I ho diuen cofois com una gran victòria. I són els mateixos que miren ara amb preocupació la possibilitat que el PNB i Amaiur puguin ser les forces majoritàries al País Basc. No aprenen dels seus errors.
Des de Madrid la resposta ha estat un no a tot. Quan l’economia anava bé, o això semblava, la resposta era que ara no toca, que ja hi haurà temps. Quan l’economia mostra la seva cara més amarga tampoc toca, perquè ara és el moment de remar tots junts en la mateixa direcció. I llavors quan toca? Mai. Aquesta és la resposta que no volen explicitar.
Els greuges econòmics a la gent que viu a Catalunya són constants i afecten el dia a dia de la gent.
Agafem com exemple un sector com el transport que permet veure perquè la gent diu prou. No pot ser que haguem de suportar uns trens envellits i unes infraestructures que s’espatllen contínuament. No pot ser que per anar a l’aeroport del Prat s’hagi de fer amb vehicle particular o amb un autocar al preu de 8 euros el viatge perquè el tren arriba de forma precària i el metro no està construït. I no parlem de les carreteres. Segons el govern de l’estat que defensa sense complexos el sistema radial amb centre a Madrid s’ha oblidat de fer l’autovia 2 en tota la seva extensió. Després d’anys d’esperar s’ha acabat el tram entre Lleida i Barcelona, però de Barcelona a França encara s’ha de fer. Per aquí surten i entren les mercaderies i a ells els és ben igual mentre tinguin la parròquia contenta amb quilòmetres d’autovia sense que circuli pràcticament ningú. I que no vingui el Monago de torn explicant altres històries perquè jo mateix ho he pogut comprovar conduint quilòmetres i quilòmetres sol. I continuem parlant de transports. Al port de Barcelona els xinesos han construït quatre immenses grues de càrrega i descàrrega, doncs bé. Un cop descarregat com les treuen del port? El govern central no havia invertit en el tren que les havia de treure i ara s’ha hagut de fer una solució precària i a corre cuita. I els aeroports què? Són com un “cortijo” on el señorito de torn fa i desfà per afavorir Barajas.
La llista de greuges econòmics és immensa. Qualsevol sector econòmic té la mateixa marginació en les inversions d’aquest estat on entreguem els diners que generem.
I que no es brandi com a arma els fons de liquiditat, perquè si no haguéssim d’esperar cada mes, a terminis vençuts, les bestretes monetàries que ens corresponen tindríem liquiditat. L’Estat ens ofega fent que no tinguem diners líquids, sinó que haguem d’esperar cada mes la transferència i sense entrar en esbrinar si és el que ens correspon o no. Parlem d’una cosa tan simple com saber si tinc diners en efectiu o només una xifra d’una quantitat monetària que ens lliurarà l’estat quan vulgui. Aquest és el drama diari. Amb aquests diners entre altres coses es paguen els centres de discapacitats, els hospitals, els crèdits pont i les nòmines del personal com metges, professors i la resta de personal. No podem dependre de les transferències mensuals.
No és estrany que les comunitats subvencionades cridin a la revolta contra Catalunya. Si la mamella deixa de rajar hauran de començar a generar suficients recursos per a cobrir les prebendes que tan generosament s’ha atorgat. I només un exemple. Aquí els llibres escolars els paguem, a Andalusia els hi regalen. Caram quina diferència.
Però hi ha quelcom que molesta i molt. El silenci dels que prediquen progrés i llibertat. La covardia els fa coautors d’aquesta defraudació.
Quan el Tribunal Constitucional va trinxar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats, pel Senat i pel poble de català en referèndum en aquesta Espanya de progres ningú va alçar la veu. Només algú amb coratge moral ho va fer. Una flor que no fa estiu.
Ara tots aquests progres busquen culpables per a justificar una manifestació que no entenen, perquè han viscut en la seva pròpia mentida.
Amb el cop de porta del govern del PP i l’oposició encarnada pel PSOE s’ha posat fi als intents de més de 140 anys d’arribar a una entesa amb aquesta Espanya que no escolta res. I dic govern i oposició perquè ha estat així. I no ens equivoquem o no vulguin fer-nos equivocar. El no a Catalunya ha estat consensuat entre ells dos.
Tota aquesta Espanya branda la Constitució com una llei inamovible pel que fa a les reivindicacions dels catalans, perquè es toca i en un cap de setmana quan els convé. O potser han oblidat la reforma exprés de caire econòmic exigida per Europa que es va fer?
L’endemà de la gran manifestació vaig trucar els amics que tinc per les espanyes per veure què deien. El resultat fou una enorme decepció. Retrets i silencis dolorosos. Vaig constatar que en el nostre camí cap a la llibertat estem sols. No esperem res d’ells.
I els bascos? Desgraciadament no podem esperar res d’ells tampoc. Viuen en els seus privilegis i no mouran ni un dit per fer-nos costat. No fos cas que perdessin les seves prebendes.
La reacció a Europa i a la resta del món.
La Comissió Europea no ha parlat mai en veu alta fins que la possibilitat d’esquitxar-los ja es fa evident. Per això sorprèn que Durâo Barroso, el president de la Comissió, hagi dit en veu alta que en tot aquest procés ells també hi són. Els mercaders europeus han avisat a Catalunya i a Espanya que s’ha de comptar amb ells amb qualsevol decisió que es pregui. Ho menciono per allò que deia abans. La Unió Europea només parla quan veu el problema a prop.
Ens cal la complicitat de la Unió Europea i dels Estats Units bàsicament.
I com saben què passa aquí a Catalunya la resta del món? Pels seus diplomàtics i pels corresponsals de premsa estrangers. És a aquesta gent la que ens cal informar detalladament del perquè i com ho pensem fer. Ells, ens agradi o no, influeixen i per ara la percepció dels corresponsals estrangers ens és bastant desfavorable. Només cal llegir què van dir a El Punt Avui del dissabte 22 de setembre d’aquest any. Només un parells saben qui som i què volem, la resta ens ignoren o ens són hostils. Ens cal guanyar-nos la seva complicitat.
I perquè la diplomàcia parla poc sorprenen els comentaris de l’ambaixador dels Estats Units mostrant comprensió amb la manifestació del dia Onze. Tot un pas per un diplomàtic que no parla si no és estrictament necessari.
Quan un diari com el Financial Times publica dues editorials en una setmana parlant de la crisi constitucional espanyola no ho fa de forma gratuïta. Intenta influir en una qüestió que veu que ha esclatat i els hi pot repercutir.
Tot això són indicis que cal valorar en la seva magnitud.
I ara a treballar. A guanyar-nos el futur.
Ara és el moment de treballar a fons, sabent que sempre els canvis els han encapçalat una minoria que ha treballat i la resta s’hi ha apuntat després.
L’escalada d’humiliació ha arribat massa enllà perquè pugui evitar-se una ruptura de Catalunya i Espanya, però compte!
Ja he dit abans que necessitem els 65% de vots de la població al costat de la independència i per a aconseguir-ho ens cal passar per tots els estadis per tal de demostrar que en aquesta Espanya no hi ha lloc per a nosaltres. I ho hem de fer per a sumar voluntats
Hi ha feina que ja ens la fa la pròpia Espanya. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut fou una bufetada sonora i humiliant que va ferir profundament a molta gent. També hi ha els molts i constants ofecs econòmics produïts per no fer a temps les transferències mensuals que ens corresponen i que han obligat a endeutar-nos escandalosament la Generalitat per a sortir endavant. És humiliant veure que hi han diners per a salvar Bankia immediatament i no per a evitar l’ofec de caixa de la Generalitat. I que no em surti ningú amb la cantarella que tot això és per les disbauxes dels governs catalans. Es té diners a caixa o no. Els diners venen de Madrid cada mes i els donen quan volen i això es fa servir per a obligar a acceptar determinats xantatges. Ja ho sé que el govern català no ho dirà obertament això, però tot se sap i ens ha portat a la frustració actual quan lentament ho anem descobrint.
A les retallades fetes pel govern català per a adequar la nostra economia als ingressos actual s’hi han sumat, sense cap mena de consideració, les de l’estat com si aquí no s’hagués fet res. Quin cinisme i quin egoisme.
El procés de seducció per a obtenir una majoria folgada a favor de la independència té estadis que cal anar passant a bon ritme.
El pas pel pacte fiscal era necessari, perquè molta gent deia que amb això ja en tindrien prou i que no volien res més. Doncs ni això tenen. Espanya ha donat un cop de porta i ja està. I això a la gent indecisa els fa pensar. Mentre dubtin de la bona voluntat d’Espanya hi ha possibilitat de sumar-los al projecte de futur d’una Catalunya independent o que al menys no siguin hostils al projecte. Perquè a ells qui dóna el cop de porta els hi haurà d’explicar perquè continua sense moure peça.
La nostra lluita és un procés de treball constant i de molta seducció.
Crec que a qui correspon liderar aquest procés és al President de la Generalitat. A nosaltres ens correspon a treballar per a seduir als indecisos i treballar tant intensament que al president de la Generalitat no li quedi cap altre remei que continuar endavant si en algun moment dubta.
Hi ha alguna altra persona que pugui liderar aquest procés? Ha passat molt de temps des de la gran manifestació del dia 11 i avui no hi cap altre líder. Així és la realitat. Per tant assumint el que tenim i tirem endavant.
Entenc els recels d’altres opcions polítiques a donar a Artur Mas un lloc tan destacat, però és ell a qui els electors van confiar la nau de Catalunya durant quatre anys. A ell i a cap altre.
La qüestió del com i quan té molta transcendència perquè és aquí on rau la mare dels ous.
Al president i al govern català ens cal reclamar-los reflexió i propostes clares. Un camí a seguir i treballar sense descans teixint complicitats a dins de Catalunya i a fora. Cal consensuar tot allò que sigui possible.
A l’oposició que està pel dret a decidir o per la independència ens cal reclamar-los propostes en positiu i sumar-se sense embuts en allò que han consensuat, sense tactismes de baixa volada. No es tracta de donar un xec en blanc al govern, sinó d’influir en positiu damunt del govern.
I què s’ha de demanar als que defensen la unitat amb Espanya? Respecte per les voluntats majoritàries. Que defensin allò que creuen amb serenitat, sense el recurs de la por i el xantatge, perquè la gent no és imbècil i vol sentir coses raonables i no exabruptes de pinxo de carrer. Només així tindran una oportunitat per a fer vèncer la seva opció d’unitat espanyola que defensen. Propostes clares i no més del mateix com fins ara.
Tot plegat és un gran treball de seducció a dins de casa nostra i a la resta del món. La Catalunya independent en què creiem només serà possible quan tinguem darrere nostre a la força imparable de la gent de forma majoritària. Estem a un pas d’aconseguir-ho i ens cal no estimbar-nos.
I mentre seguim formant part d’aquest estat espanyol ens caldrà reclamar-los tot allò que és nostre i que ens permet viure cada dia.
24 de setembre de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada