Catalunya, Espanya, Europa.

Un procés d’independència al si de la Unió Europa no s’ha donat mai fins ara i, per tant, les regles de joc no existeixen. Aquí doncs, hi ha un aspecte més que cal desembrossar per tal que una Catalunya independent sigui reconeguda internacionalment.

I si traduïm això que acabo de dir en llenguatge de la Unió Europea el resultat seria aquest: No hi ha cap llei o norma que digui com s’ha de procedir en el cas de la separació d’una part de territori d’un estat matriu.

És per això que faríem bé a Catalunya i a Espanya d’escoltar més que van dient a la Unió Europea per a saber cap a on bufa el vent del nostre futur.

La legalitat internacional és un concepte eteri i a la vegada precís. Eteri perquè les normes es van fent sobre la marxa i responen a les necessitats sorgides i, també, perquè el subjecte que marca les normes internacionals són pocs, però variats. L’ONU i la Unió Europea són dos d’aquests subjectes internacionals. I el concepte és precís perquè les noves normes que s’hauran d’establir no parteixen del no res, si no que van modificant i readaptant les que s’han dictat en anterioritat. I quan no les troba en dicta de noves.

Per tant, no només hi ha la legalitat espanyola, també hi ha la legalitat internacional que Espanya, pels tractats internacional que té signats i ratificats, ha de complir.

Espanya, com estat que no escolta, té molt arrelat el vici d’interpretar per lliure les normes internacionals i després li venen les sorpreses i la frustració de la població espanyola que se sent menystinguda.

Espanya al llarg de la seva història s’ha fet un fart de no escoltar i així li han anat les coses. I Catalunya, d’alguna manera, també ha fet l’orni. És per això que si volem consolidar Catalunya com a nou estat europeu ens cal caminar cremant etapes de la legalitat internacional. No és l’única cosa que hem de fer, però també ho hem de fer. Es per això que vinc repetint que la independència no és un procés d’avui a demà. Ens cal emprar la seducció que exposava en l’escrit Onze de setembre de 2012, la seducció.

Sovint les decisions que prenen els governat no són enteses en una lògica immediata, perquè són decisions que tenen un abast més gran i llunyà i només passat un temps es quan es pot valorar si han encertat o l’han errat estrepitosament amb la decisió pressa.

Posaré tres exemples del que dic. El nomenament de la senyora Fernández Bozal com a consellera de Justícia, la del senyor Senén Florensa com a cap de la Secretaria d’Afers Exteriors de la Generalitat i la de Joan Prat per a dirigir la Delegació de la Generalitat davant la Unió Europea. I l’encert dels seus nomenaments es veuen ara, perquè s’han posat al cap davant d’aquestes tasques a persones competents i coneixedores de la lògica de la part contraria, espanyola i europea. Fernández Bozal, com a membre del cos d’advocats de l’estat, coneix la dinàmica i l’entramat d’aquests que fan la feina als polítics espanyols per tal de controlar l’estat i totes les seves administracions; i els nomenaments de Florensa i Prat perquè són membre del cos diplomàtic espanyol i han treballat a Europa i coneixen la feina callada i subterrània que hi darrera de les grans paraules de la Comissió Europea i dels seus silencis.

Una de les batalles del procés d’autodeterminació es juga al camp de la diplomàcia i és per això que el ministre d’Assumptes Exteriors d’Espanya, el senyor García Margallo, ha sortit a dir les bestieses que diu, però les seves paraules no tenen com a destinatari principal Catalunya, si no que parla a Europa intentant influir en les decisions que ha de prendre. No és un fet casual que hagi parlant tant.

El que succeeix a Europa i sota el prisma de la Unió Europea es que té tres problemes que haurà de resoldre i no es vol equivocar en fer-ho. I aquests tres problemes són, per un costat, la separació de dos territoris dels respectius estats matrius, Catalunya i Escòcia, i l’altre és la possible divisió d’un estat fundadors en dos nous estats, Bèlgica. Això els preocupa i per això pressionen per tal què tot quedi tal i com està fins ara. Els Estats Units s’ho miren com un afers del pati europeu i només quan les coses es vagin decantant mouran fitxa.

Per això són tan importants aquestes properes eleccions pel Parlament de Catalunya, perquè passarem de saber que hi ha una nebulosa d’un milió i mig de persones que protesten pels maltractaments rebuts a saber quan votants tenen els partits que plategin obertament l’exercici del dret a decidir. Aquest és el veritable sentit de les eleccions. Saber quants som. Quanta gent hi ha darrera de cada projecte. Només així sabrem realment quants sobiranistes hi ha i, a la vegada, quants unionistes hi ha, ja sigui en versió federalista o autonomista Gent disposada a mobilitzar-se per a aquests objectius. Aquí rau la importància d’aquestes eleccions. El president que surti escollit podrà saber realment quanta gent té al darrera. I quan dic al darrera no parlo estrictament d’un partit, si no de la massa social disposada a exercir el dret d’autodeterminació. No la independència si no el dret d’autodeterminació. Perquè decidir sobre la independència bé quan s’exercita el dret d’autodeterminació

Fins ara, en el si de la Unió Europea, només s’havia donat el cas d’integrar estat després d’una negociació i el cas alemany que va integrar, per la porta del darrera, a tots els habitants de l’Alemanya de l’est de la nit al dia.

Europa no té pressa i Catalunya tampoc l’ha de tenir si no vol estimbar-se.

I Espanya que? Espanya si no vol partir les sancions internacional haurà de pactar les condicions d’una hipotètica separació en la seva lògica. Per a bé o per a mal Espanya i Catalunya estan dins la Unió Europea. I les obligacions obliguen a tots. A ells i a nosaltres. Nosaltres serem hereus dels tractats internacionals signats per Espanya i ells estan obligats a complir amb els tractats signats si no volen convertir-se en un estat paria en la comunitat internacional.

És la miopia de l’estat espanyol allò que ha dut la situació en el punt on estem. I jo crec que ja ha fet tard per a tirar enrere i esmenar els errors. Perquè hi ha un sentiment de maltractament molt arrelat en la població catalana. I dic catalana inclouen aquí els catalans amb els seus orígens familiars a Catalunya i als catalans amb els seus orígens a d’altres parts d’Espanya i també de fora.

Farien bé, també, de cuidar el nostre llenguatge i no caure en excessos verbals de pinxo de barri, de fatxenda prepotent i mafiós de pacotilla, perquè no ajuden i només desqualifica a qui els utilitza. El nostre llenguatge ha de ser el positiu, constructiu i d’il•lusió en un futur millor. Seguint el to de la manifestació de l’Onze de setembre que ha meravellat al món. Uns ulls que ens miren no només per haver sortit un milió i mig de persones, si no, també, pel to no agressiu i positiu que va mostrar la gent.

La diplomàcia, aquesta institució opaca per a molta gent, ens cal tenir-la al nostre costat i només ho aconseguirem parlant clar i assumint els riscos i les avantatges del procés futur i també la nostra realitat econòmica actual. Els governs estrangers no estan per quimeres que no toquen de peus a terra, però si que entén de realisme i de projectes ben construïts.

Parlem menys i fem més, no fos cas que ens passes com a tots aquests polítics, directors de diaris i gent de peu que molesten els dirigents europeus amb les seves amenaces i que els forcen a sortir al pas de tanta bestiesa recordant que a Europa no hi ha cap norma que digui que un territori que se separa d’un estat membre queda fora de la Unió Europea. Significatives són les paraules de la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, al Diario de Sevilla dient-los-hi això que acabo de dir.