El projecte de construcció dels grans estat nació al llarg de la història s’ha formulat de dues maneres diferents: Els estats que s’han construït a partir de la suma de la diversitat dels pobles que havien de formar part del nou estat i els estats que s’han construït al voltant d’un poble que s’ha imposat damunt dels pobles veïns.
 |
| Mapa polític d'Espanya de l'any 1854 |
La construcció d’aquests grans estats nació no ha estat mai pacífica ja que sempre hi hagut un poble que ha intentat imposar-se per la seva força damunt dels altres. En alguns casos ho han aconseguit i en d’altres no.
D’aquesta manera ens trobem que en alguns estats, un cop mesurades les forces de forma pacífica o no, van optar per considerar la diversitat dels pobles que en formaven part com un element positiu i que, per tant, no sabia de combatre la diferencia si no que es reconeixien com a iguals i s’ajuntaven. No hi ha dos processos històric iguals, però si similars a grans trets. Alemanya, Estats Units, Canadà o Suïssa entre altres formarien part d’aquest grup. En canvi, d’altres estats com França, el poble que s’imposava va creure que la diversitat cultural i de pobles que s’havien d’ajuntar en el nou estat nació era un problema greu i per això calia combatre-ho amb fermesa i establir un eix central al voltant del qual es construïa l’estat on una part s’imposava damunt la resta. Però França no és l’únic estat construït d’aquesta manera, ja que hi ha d’altres exemples com Turquia o Sèrbia.
I Espanya en la construcció de l’estat nació on queda? Enlloc. I és precisament aquí on Espanya té el problema. Ha volgut ser un estat uniformitzat seguint el model francès i no ho ha aconseguit.
Espanya, al llarg de la història, ha intentat construir un estat cohesionat tenint Castella com a eix central i on els pobles i territoris que integrava es diluïen adoptant les estructures polítiques, culturals i socials castellanes. Un projecte que no ha acabat de reeixir mai a pesar dels continus esforços realitzats de forma no pacífica.
Una de les característiques de Castella com a poble ha estat la voluntat de supremacia damunt dels altres territoris hispànics. Intents com el d’Alfons VII de Castella i Lleó declarant-se emperador de totes les Espanyes el 1135. O la sistemàtica substitució de la noblesa gallega per gent procedent de fora en el govern de Galícia duta a terme pels Reis Catòlics a partir del 1479, que va comportar que el castellà substituís de forma molt majoritària el gallec. Una construcció d’un estat que també va comportar l’aixecament i derrota dels Comuneros de Castilla (1520-1522).
Un projecte polític de crear un gran estat que també es va estendre a l’àmbit social eliminant la diversitat per parts del Reis Catòlics que el 1492 va expulsar els jueus i el 1502 va obligar a la conversió de tots els individus de religió musulmana al cristianisme. Un projecte rematat el 1609 amb l’expulsió dels moriscos, els habitants d’origen musulmà o de creença islàmica, que provoca una crisi econòmica i social gegantina a tot l’estat i que té en el País Valencià una especial incidència al perdre un terç de la seva població, 118.000 persones; un fet que comporta la paralització de l’agricultura i molt especialment el cultiu de blat i canya de sucre.
Però l’afany dels governs espanyol de tots els signes per a establir l’inici de la gran nació espanyola al regnat dels Reis Catòlics Espanya ha fet que episodis tant cabdals com és la Concòrdia de Segovia del 1475 hagi estat minimitzada o ignorada. Només cal mirar-se els llibres d’història general per a comprovar-ho o fer una consulta a l’enciclopèdia on-line Wikipedia per veure que diu d’aquest fet cabdal de la història espanyola i adonar-se que difereix de forma sorprenent amb el que explica Vikipedia, la versió catalana d’aquesta enciclopèdia. La Concòrdia de Segovia fou el pacte signat entre Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó pel qual els Reis Catòlics estableixen una unió dinàstica, però res més, ja que cada regne seguiria governant-se a través de les seves institucions, es mantindrien les seves lleis i els impostos només podrien servir per a satisfer les despeses dels propi regne d’on sortissin. S’establia un rei pels dos estat després d’ells i el manteniment de totes les estructures polítiques, econòmiques i socials. Una realitat que va perdurar fins els 1716 amb els Decrets de Nova Planta de Felip V. Uns Decrets que porten com a principi inspirador “el justo derecho de conquista”. Uns normes que creen per decret una nació espanyola. Unes normes que abracen l’opció política de crear el gran estat nació centralitzat a imatge i semblança de França.
Felip V és el primer rei que utilitza el títol de rei d’Espanya com a substitució de la denominació que s’utilitzava fins llavors de reis de Castella, d’Aragó, de Navarra, Comte de Barcelona i un llarg etcètera de títols de sobirania que encara té l’actual rei espanyol. Fins llavors es parlava de rei d’Espanya, però no era aquesta la denominació oficial.
El 1716 s’havia acabat la diversitat. Deixava de ser un estat plurinacional per a passar a ser un estat uninacional creat a partir d’estendre les estructures de Castella a la resta. Un projecte polític que ha fracassat, perquè tampoc ha aconseguit imposar-se. Ha vençut, però no convençut.
L’estat nació espanyol no ha aconseguit assimilar les nacions i els pobles que la composen i periòdicament el conflicte sorgeix. Hi ha hagut intents d’encaix i la Segona República és un exemple de com comença un intent que acaba malament.
Ressorgeixen les reivindicacions catalanes de ser tractada com una igual i les precàries estructures econòmiques ajuden a que a cada crisi econòmica l’enfrontament augmenti de grau.
En un article que vaig publicar el 10 de març de 1978 al diari Avui titulat “L’Estat espanyol, un estat plurinacional”, en el moment que es discutia l’Avantprojecte de Constitució espanyola de 1978, vaig dir que la paraula nacionalitat que s’incorporava al text constitucional no era altre cosa que el terme dinàmic de nació ja que eren i són sinònims. L’abast del terme és allò que es discuteix.
Avui, que s’invoca tant la Constitució com a dic de contenció de qualsevol aspiració catalana, t’adones que la introducció del terme de nacionalitat en el text fonamental de l’estat era i és paper mullat. Les paraules de l’ex-president del govern, Felipe González, dient que es va introduir la diversitat a la Constitució, però que no els hi va interessar conèixer-la i que ara ja era massa tard, resumeixen amb claredat el que ha passat a Espanya.
La Constitució de 1978 obria una porta i la humiliant sentencia del Tribunal Constitucional del 28 de juny de 2010 la tancava.
Espanya es podia haver construït com un estat plurinacional, però no ho ha fet. Podia haver estat una nació de nacions, però ho ha desestimat, però pel fet que ho hagi desestimat no vol dir que Catalunya hagi deixat d’existir com a nació.
Catalunya, ens que representa al conjunt dels ciutadans catalans, ha anat reunint les premisses bàsiques acceptades majoritàriament pels constitucionalistes per a definir-se com a nació: té el català com a llengua, una cultura pròpia, una història mil·lenària, un espai geogràfic concret, una idiosincràsia i una estructura econòmica. Però si només tingués això se la consideraria un poble i res més, perquè per a considerar-la nació li calia tenir l’element fonamental que és la voluntat de ser. I Catalunya, sense cap mena dubte, ho té. Una voluntat manifestada al llarg dels anys sense defallir.
Espanya, manifestada per una bona part dels seus ciutadans, tenen aquesta voluntat de ser una nació única i uniformada on no cap altra nació dins seu i això és el que l’ha fet ser un projecte frustrat. Un projecte sense futur amb Catalunya dins d’ella.
------------------------------------------
Article reduit publicat a "La réalité de la nation catalane"
Espagne, une nation inachevée
La construction des grandes nations a été formulée de deux façons: les états construits à partir de la somme de la diversité des peuples qui en ferait partie, et les États fondés d’un seul et unique peuple, imposant son pouvoir sur les peuples voisins. Deux façons de définir l'état qui a conditionné sa propre organisation politique. Nous avons donc les États confédéraux ou fédéraux et les états centraux.
La construction des États-nations n'a jamais été pacifique car il y avait toujours un peuple qui tentait de s'imposer sur les autres. Certains ont réussi, d'autres non. Une fois qu’ils ont mesuré les forces de certains états, quelques uns d’entre eux ont choisi de s’unir et de profiter de la diversité des gens et se sont adaptés et reconnus entre eux comme des égaux. L’Allemagne, les Etats-Unis, le Canada et la Suisse font partie de ceux-là. Cependant, dans d’autres états, l’un des peuples s’autorisait à imposer son pouvoir sur les autres, en s’opposant à la diversité culturelle et linguistique, entre autres. La France, la Turquie et la Serbie ont suivi ce modèle.
Et qu’est-ce que l'Espagne a choisi ? Elle a voulu créer un état uniforme suivant le modèle français mais elle n’y ait pas arrivé. Elle a tenté de construire un État de cohésion autour de la Castille tout en diluant les autres peuples, réformant la structure politique, culturelle et sociale. Un projet qui n'a pas fonctionné, même si la Castille a tenté, tant bien que mal, d'imposer sa suprématie sur les autres territoires hispaniques.
L’Histoire espagnole officielle a toujours minimisé tout ce qui ne servait pas à expliquer l'unité laïque espagnole. C’est pourquoi ils ont nommé des Rois Catholiques d'Espagne, et pour y arriver ont du éliminer la Concordia de Ségovia (1475) signée par Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, qui avait mis en place l'unité dynastique et la séparation des royaumes, où chacun se gouvernait lui-même, possédait ses propres institutions, lois et taxes. Un roi et deux états. Une organisation qui fonctionnait jusqu'à ce qu’en 1716, quand Philippe V, avec les Décrets de la Nova Planta, a décidé d’appliquer les lois castillanes à la Couronne catalane-aragone. Philippe V a essayé de créer un grand État centralisé parce qu'il avait vaincu. Vainqueur, mais pas convaincant. Déjà que depuis longtemps, les revendications catalanes ressurgissaient constamment sans trouver sa place dans l’État.
La Constitution de 1978 stipule qu'il ya des nationalités et des régions en Espagne, mais dans la pratique la Catalogne est considérée comme une région à part, parce que l'État ignore la langue catalane, les formes sociales et la culture des Catalans et soutient l'idée qu’ils sont des opportunistes qui ne veulent que des privilèges.
La Constitution a ouvert une porte et l’humiliante sentence de la Cour constitutionnelle de 2010 l’a fermée.
La Catalogne possèdent les prémisses de base acceptés majoritairement par les constitutionnalistes afin de se définir comme nation: la langue catalane est une langue en soi avec une culture, une histoire millénaire, une zone géographique particulière, une idiosyncrasique et une structure économique. Mais si elle ne possédait que ça, la Catalogne resterait tout de même qu’une région parmi tant d’autres, parce que pour se considérer comme une nation, il lui faut compter sur l’élément fondamental qu’est la volonté d‘être. Et la Catalogne a cette fameuse volonté ; volonté manifestée au fil des années, sans jamais disparaître.
Traduction: Marie-Élaine Riou
Publicat a "La réalité de la nation catalane"
http://nationcatalane.blogspot.com/2013/02/espagne-une-nation-inachevee.html
Traducció al català del text francès:
La construcció dels grans estat nació s’ha formulat de dues maneres diferents: estats construïts a partir de la suma de la diversitat dels pobles que en formarien part i els estats construïts al voltant d’un sol poble que s’imposava damunt dels pobles veïns. Dues maneres de constituir l’estat que ha condicionat l’organització política del mateix. Així tenim estats federals o confederals i estats centralitzats.
La construcció dels estats nació no ha estat mai pacífica ja que sempre hi ha hagut un poble que ha intentat imposar-se damunt dels altres. Alguns ho han aconseguit i d’altres no. Així tenim que un cop mesurades les forces alguns estats van optar per la diversitat dels pobles que en formarien i es reconeixien com a iguals. Alemanya, Estats Units, Canadà o Suïssa són d’aquest grup. En d’altres estats, en canvi, un poble s’imposava damunt dels altres, es combatia la diversitat cultural i s’imposava la llengua i la manera de fer. Com França, Turquia o Sèrbia.
I Espanya com ho ha fet? Ha volgut crear un estat uniformitzat seguint el model francès i no ho ha aconseguit. Ha intentat construir un estat cohesionat al voltant de Castella i al mateix temps diluint la resta de pobles en les estructures polítiques, culturals i socials castellanes. Un projecte que no ha funcionat. Castella ha intentat imposar la seva supremacia als altres territoris hispànics.
La història oficial espanyola sempre ha minimitzat tot allò que no servia per a explicar la unitat espanyola secular i per a això ha establert els Reis Catòlics en l’origen d’Espanya i per a aconseguir-ho ha eliminat la Concòrdia de Segòvia (1475) signada per Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó que establia la unitat dinàstica i una separació de regnes, on cada un d’ells es governava amb les seves institucions, lleis i impostos. Un rei i dos estats. Una organització que va funcionar fins els 1716 quan Felip V, amb els Decrets de Nova Planta, aplica les lleis castellanes a la corona catalanoaragonesa. Intenta crear un gran estat centralitzat perquè havia vençut. Vencia, però no convencia. Ja que des de llavors les reivindicacions catalanes ressorgeixen constantment sense trobar un encaix en l’Estat.
La Constitució de 1978 proclama que hi ha nacionalitats i regions a Espanya, però a la pràctica Catalunya és considerada una regió més perquè l’estat rebutja el català, la seva cultura i formes socials i fomenta la idea que els catalans són uns aprofitats que volen privilegis.
La Constitució obria una porta i la humiliant sentencia del Tribunal Constitucional del 2010 la tancava.
Catalunya té les premisses bàsiques acceptades majoritàriament pels constitucionalistes per a definir-se com a nació: el català com a llengua pròpia amb una cultura, una història mil•lenària, un espai geogràfic concret, una idiosincràsia i una estructura econòmica. Però si només tingués això seria un poble, perquè per a considerar-la nació li calia tenir l’element fonamental que és la voluntat de ser. I Catalunya té aquesta voluntat manifestada al llarg dels anys sense defallir.
