Full de ruta pel dret a decidir dels catalans

Durant anys, des d’Espanya, s’ha volgut presentar les reivindicacions dels catalans com un acte insolidari amb la resta de l’estat.

Han presentat la voluntat d’expressar lliurament que volen els catalans sobre el seu futur com una opció minoritària allunyada de la realitat social dels catalans ja que els catalans tenien altres preocupacions.

Aquests arguments els plantejaven basant-se en el fet que mai s’havia fet una pregunta concreta en unes votacions sobre que volien els catalans que donés una resposta concreta i indiscutible. D’aquesta manera tothom podia dir el que volgués sobre les reals aspiracions dels catalans sense por d’equivocar-se.

Les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 25 de novembre de 2012 han posat punt i final a aquesta ambigüitat, perquè ara si sabem quin nombre de ciutadans reclamen el seu dret a decidir el seu futur i també quan diuen que no cal.

Sobre un cens electoral de 5.413.769 els partits que obertament reclamaven l’opció del dret a decidir en els seu programes electorals van aconseguir 2.147.694 vots que representa el 59,04% del total de votants, mentre que els partits que negaven i neguen aquest dret a decidir van aconseguir 1.355.508 vots que representa el 37,26%. Al costat d’aquest resultat clar sobre si o no al dret a decidir hi ha una bossa indefinida de 1.909.741 electors que representa el 36,73%. Un grup que inclou l’abstenció (1.745.540 electors, 32,24%), vots nuls (32,232, 0,88%), vots en blanc (52.899 vots, 1,45%) i els vots de les opcions polítiques que durant la campanya electoral no es van definir sobre aquesta qüestió: els antisistema (58.209, 1.59%).i els indefinits (20.861 vots, 0,57%). Unes eleccions on van participar 3.688.310 votants que és el 67,76% del cens.

Veient el resultat electoral no hi ha cap dubte que els catalans de forma majoritària volen decidir el seu futur.

Quin futur? Aquesta és una resposta que encara resta en una certa ambigüitat perquè dins d’alguns partits i coalicions conviuen encara persones que volen la independència de Catalunya de forma clara amb d’altres que dubten sobre que és millor pels catalans. Però aquest és un procés temporal que farà definir a tothom. Però els que volen un estat propi avui són el 49,15%; ser una comunitat autònoma com ara o menys el 22,83% i un estat federal nou el 24,32%.

Amb les eleccions la ciutadania va parlar i de forma clara va dir que volia un govern que marques un full de ruta que dugués als catalans a votar sobre el seu futur. Però els mateixos votants també van dir que volien un procés fos dirigit pel president Artur Mas de forma indiscutible acompanyat de la resta de forces polítiques ja que Mas va obtenir 1.116.259 vots, 591.552 vots més que el segon partit.

I per què els catalans s’han expressat d’aquesta manera? Perquè és una societat plural, plena de matisos i profundament democràtica. Una societat on els seus individus tenen un concepte molt individual de les seves coses i a la vegada creuen en la necessària necessitat de col•laborar per a aconseguir reptes comuns amb objectiu clar.

Des d’Espanya s’ha volgut plantejar els resultats electorals com el gran fracàs del president Mas i de retruc dels catalans sense adonar-se de la complexitat social de la societat catalana i l’alta participació electoral que arriba fins el 67,76%.

El repte que es plantejava era saber com i qui duria endavant el full de ruta pel dret a decidir.

Després negociacions discretes entre els dos primers partits de l’arc parlamentari català que tenen al darrera 1.614.383 vots, el 44,40% i 71 diputats dels 135 que té el Parlament de Catalunya, Convergència i Unió i Esquerra Republicana van aconseguir un acord batejat amb el nom de Pacte de la llibertat.

L’acord de govern a través del qual el segon partit, Esquerra Republicana, sense entra al govern recolza al primer partit, Convergència i Unió, en base a un programa global de governabilitat per a tota la legislatura. Un acord que comporta establir un diàleg permanent entre les dues formacions polítiques que va més enllà del que s’ha pactat entre els dos partits.

El pacte té un element cabdal com és l’acord de convocar als ciutadans catalans a votar sobre el seu futur durant l’any 2014 si és viable i si no ho és de comú acord entre els dos partits trobar una data millor. S’ha posat un horitzó concret per a exercir el dret a decidir i un calendari:

1. Fer una Declaració de sobirania del poble de Catalunya per part del Parlament de Catalunya.

2. Aprovar una llei de consultes durant l’any 2013.

3. Obrir un procés de negociació i diàleg amb Espanya per l’exercici del dret a decidir amb la convocatòria d’un referèndum. Petició que s’ha de formalitzar dins el primer semestre del 2013.

4. Creació d’un Consell Català per a la Transició Nacional.

5. Treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins el 31 de desembre de 2013.

6. Convocatòria de la consulta pel dret a decidir durant l’any 2014 sempre que les condicions socioeconòmiques i polítiques no aconsellin una pròrroga, una possibilitat que serà acordada conjuntament per CiU i ERC.

Un pacte que també incideix en l’altre gran repte que té la societat catalana, la d’enfortir l’entramat econòmic i social de la societat catalana per sortir del pou negre on estem situats.

Partint del fet que s’ha de complir amb el dèficit fiscal prevists s’ha plantejat un acord econòmic que recullen polítiques de reactivació econòmica per retornin competitivitat que permetin crear llocs de treball. Un acord que recull un paquet fiscal d’impostos com gravar el tram més alt de les herències, les emissions de diòxid de carboni, les energies nuclears entre altres fins arribar a recaptar 1.000 milions d’euros.

Perquè els catalans, de forma majoritària, creuen que per a preservar i enfortir l’estat del benestar, reactivar l’economia, reduir l’atur i enfortir la cohesió social li calen instruments propis de govern.

Un projecte de futur complex i difícil, però no impossible.

Per ara la reacció d’Espanya ha estat l’ofec econòmic de Catalunya no fent les transferències mensuals en la part proporcionals dels ingressos obtinguts a Catalunya, així com també no compartint el marge més ampli de dèficit fiscal donat per la Unió Europea amb les comunitats autònomes i exigint un major grau de retallades socials i duen les mesures adoptades per obtenir ingressos pel govern català al Tribunal Constitucional.

Una política que busca presentar arguments que justifiquin una intervenció de l’estat en el govern de Catalunya i la suspensió de l’autonomia.

Un full de ruta que te un part de creació de condicions polítiques i econòmiques per l’endemà de la votació. Una tasca immensa i poc lluïda, però necessària, perquè l’endemà necessitarem saber i tenir previst com es paga tot, com i que s’ingressa, quines lleis s’apliquen i tantes altres coses de la vida diària de la gent.



Altres entrades del bloc relacionades:

• Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya 23 de gener de 2013

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/declaracio-de-sobirania-i-el-dret.html

• El dret a decidir dels catalans i la votació del Parlament de Catalunya del 13 de març de 2013.

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/03/el-dret-decidir-dels-catalans-i-la.html