Des d’Espanya, com si es tractes d’un mantra, es repeteix una i altra vegada que només existeix la nació espanyola subjecte sobirà i única plasmació de la voluntat del poble espanyol.
La Constitució espanyola de 1978 va obrir la porta i la humiliant Sentencia del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010 la va tancar. Amb aquesta frase escrita en un altre article d’aquest bloc titulat: Espanya, un projecte frustrat, expressava el que ha estat la relació Catalunya Espanya durant aquests darrers anys.
La Constitució de 1978 va significar que per primera vegada, des de 1714, el poder central de l’estat reconegués que dins l’Estat espanyol hi havia un conjunt de nacions a qui calia dotar d’un mínim autogovern. Un fet d’una rellevància tal que va marcar, entre altres coses, els trenta-dos anys següents. De la mateixa manera que la Sentència del Tribunal Constitucional també ho ha fet des de que es va dictar. Perquè la Constitució va obrir la porta i la Sentencia la va tancar amb pany i forrellat.
La Constitució plantejava de forma tímida i utilitzant la paraula nacionalitat, sinònim de nació, que Catalunya era una comunitat nacional dins Espanya. Però la Sentencia del Tribunal Constitucional del 2010 ha fet un gir, un canvi de rumb, en plantejar que a Catalunya hi ha espanyols que viuen en aquest indret geogràfic que té unes particularitats i que existeixen perquè ho diu la Constitució. Ras i curt.
La Sentencia té com a eix central argumentari que Catalunya abans de la Constitució era un indret dissol dins Espanya i que la Constitució li va atorgar, per graciosa concessió, un mínim autogovern subordinat, en tot, als criteris generals dels espanyols. Un plantejament que porta a expressar que el futur dels catalans l’han de decidir tots els espanyols perquè Catalunya és una part indissoluble de la nació espanyola.
Per a bona part dels espanyols els catalans som com aquells habitants d’un lloc espanyol que es neguen a admetre que són Espanya com l’Astèrix del còmic es nega a fer-ho en la Gàl•lia romanitzada per Juli Cèsar.
Però la realitat és tossuda i sense defallir, una i altra vegada ressorgeix buscant una sortida digna. Per aquest motiu crec que avui, de la mateixa manera que ho fèiem el 1978 ens cal continuar explicant perquè Catalunya és una nació i per tant subjecte jurídic sobirà. Podria escriure l’article publicat al Diari Avui el 10 de març de 1978 titulat: L’Estat espanyol, un estat plurinacional, però crec que no és necessari i per això el reprodueixo íntegrament a continuació. Mantinc, per tant, el llenguatge d’una època perquè, en fer-ho, crec que ajudarà a entendre el context en que es va aprovar la Constitució.
L’Estat espanyol, un estat plurinacional
Quan al palau de les Corts es reuneixen una cinquantena de catedràtics de les diverses branques del dret per a participar en un debat sobre l’avantprojecte de Constitució, torna a posar-se damunt la taula si l’Estat Espanyol és un estat plurinacional o un estat uninacional, sobretot després de les manifestacions tant peregrines del professor Tomás y Valiente en el sentit que el capítol primer de l’avantprojecte contenia una sèrie de termes ambigus i de molt difícil esclariment: país, Estat, nacionalitat, etc., i que això s’hauria pogut resoldre introduint en el text constitucional el terme “nació espanyola”. I al seu entendre sembla que s’intenti resoldre els problemes polítics eludint-los.
No res més lluny d’això significa la introducció del terme nacionalitat (1) dins la llei fonamental de l’Estat, ja que aquest fet implica el reconeixement, una vegada per sempre, de l’existència dins l’estat espanyol d’una sèrie de nacionalitats que configuren aquest estat plurinacional.
Però perquè podem afirmar l’existència d’aquestes nacionalitat? Perquè conjuminen una sèrie de requisits que, al llarg de la història, s’han anat conformant com a premisses bàsiques per a definir el terme de nacionalitat i perquè l’existència de qualsevol d’elles és suficient per a fer-ho: una llengua, una cultura pròpia, una història i un espai geogràfic, una idiosincràsia i una estructura econòmica.
Avui, però, quan afirmem l’existència d’una nació, ho fem perquè, a més d’aparèixer en una comunitat determinada les premisses bàsiques que abans hem anunciat, les quals fan diferenciar els seus membres d’una forma o d’una altra dels seus semblants, existeix una presa de consciència per part dels membres de la referida comunitat sobre aquest fet diferencial. Perquè si aquesta consciència no existeix, la comunitat que té elements diferencials solament podrà ser qualificada de poble i no de nacionalitat. Els pobles, de fet, existeixen naturalment, mentre que les nacions, per a existir, requereixen una condició indispensable, una condició sine qua non: la prea de consciència dels seus elements diferencials. Tanmateix aquesta presa de consciència no es produeix com un fet aïllat, sinó que és producte d’una dinàmica que ens porta a afirmar que el terme nacionalitat no és un terme inamovible, un terme estàtic, sinó que és un terme dinàmic, que comporta una certa aliança de classes i al mateix temps l’expressió de la lluita entre elles. Aquests fets són elements decisius per a l’existència de la nacionalitat, la seva configuració, i la seva mateixa subsistència.
Jordi Solé Tura, ponent de la comissió constitucional, al seu article a Taula de Canvi núm. 1, La qüestió de l’estat i el concepte de nacionalitat, ens cita un paràgraf d’Emmanuel Terray que apareix a l’obra d’aquest autor L’idée des nations et les transformations du capitalisme, publicat a “Les Temps Modernes”, núm. 324-326 agost-setembre 1973, el qual ens dóna uns elements més de reflexió i d’anàlisi del que estem dient i ens porta a posar en evidència –com el mateix Solé Tura ho fa notar- Que Terray planteja dos problemes cal•lus: la identificació de la col•lectivitat nacional en un bloc de classe i l’afirmació de la lluita de les classes com a element decisiu per a la formació de la nacionalitat moderna. El text en qüestió diu així: “La nació com a força històrica no coincideix amb la nació com a conjunt objectiu. La primera sorgeix de l’escissió, de l’esclatament de la segona (...). La nació com a conjunt objectiu és un conglomerat de classes, però la nació com a força històrica sorgeix quan en el sí d’aquest conglomerat de classes es formen dos camps, un dels quals designa l’altre com a “agent de l’estranger”. El terme de nació, remet, doncs, a una certa aliança de classes i caracteritza igualment la forma de consciència social en què aquesta aliança reflecteix la seva existència i la seva unitat”.
Potser cal ara analitzar cada una de les premisses que abans hem anunciat coma a bàsiques per a definir el terme de nacionalitat, per a fer una anàlisi de la realitat actual de l’estat espanyol que ens permetrà afirmar, sense cap mena de dubte, que l’estat espanyol és un estat plurinacional indiscutible.
La llengua, que és el vehicle de cultura fonamental, és, al mateix temps, la forma d’expressió pròpia d’una comunitat lingüística –amb consciència nacional o sense-, és la forma de relacionar-se els homes entre ells mateixos, és la una forma especial de parlar, i per tant, és també un element històric d’integració. Pel que fa a l’estat espanyol, existeixen quatre llengües, fet ja reconegut pel propi franquisme: el gallec, el castellà, el basc i el català.
La cultura, és el conjunt de coneixements literaris, històrics, científics i la forma de vida popular. Afirmar que la llengua és un vehicle fonamental de cultura ens permet dir, que al voltant es consolida una cultura diferenciada. Així a l’estat espanyol existeixen diverses cultures: la gallega, la basca, la castellana, la catalana, etc.
La història, és l’expressió de la lluita de classes, d’un territori concret. Lluita que, al llarg del temps, va configurant l’estructura política d’una nacionalitat.
A l’estat espanyol subsisteixen en diversos graus polítics els diferents regnes que es configuren amb la lluita amb els moros. A Galícia desapareix la seva institucionalització política després d’ésser dominada i sotmesa sota el regnat dels famosos Reis Catòlics i el trasllat de la noblesa a la cort de Castella. A Euskadi, expressió actual de l’antic regne de Navarra, la institucionalització política subsisteix com a tal, amb una forma més clara o menys fins el decret-llei de 23 de juny de 1937 que suprimia els furs de Biscaia i Guipúscoa, a causa de de l’activitat d’aquestes dues províncies durant la guerra, mentre que continuaven vigents els furs d’Àlaba i Navarra.
Els Països Catalans, antic regna de la Confederació catalano-aragonesa, subsistiran amb un cert poder polític fins el decret de Nova Planta, dictat per Felip V, que abolirà tots els furs i els sotmetrà a les lleis de Castella. Això conduirà a un desenvolupament diferent als diversos països que comprenen la unitat d’una llengua, una cultura, una història i una idiosincràsia comunes que són els Països Catalans. Les institucions polítiques d’aquests territoris seran liquidades, al País Valencià el 1707, a les Illes Balears i les Pitiüses el 1715 i al Principat de Catalunya el 1714, recuperada parcialment amb forma de Mancomunitat de 1914 a 1923 i amb la Generalitat de 1931 a 1939, i tornada a recuperar el 1977.
Finalment, les terres de parla castellana, partint de l’antic regne d’Astúries, passant pel regne de Lleó i finalment el regne de Castella-Lleó, seran sotmesos a una burocràcia centralista amb la derrota del comuners el 1521: poble sotmès i enganyat amb la farsa de “l’Espanya imperial”, que ha pretès de reduir-lo a la pobra condició de “quixots” del món. Dins l’àmbit de la llengua castellana ens trobem, tanmateix, pobles amb una forta personalitat con són Andalusia, Canàries, etc.
La idiosincràsia, que els diccionari ens defineix com a peculiaritat de la constitució física o mental d’algú, el temperament personal.
I finalment, l’estructura econòmica, que configuren unes relacions de producció determinades i un desenvolupament econòmic més o menys avançat. No és una simple qüestió de mercat sinó també l’articulació dels centres d’acumulació de capital.
Galícia es caracteritza pel minifundisme, pel poc desenvolupament industrial i per la constants emigració. Euskadi, per la indústria pesant i l’extracció mineral. Castella, és eminentment agrícola. Catalunya és caracteritza per la indústria de transformació, el comerç, les petites indústries i l’agricultura. A la resta del Països Catalans –País Valencià i les Illes- preferentment l’agricultura i algunes indústries molt concentrades.
Per últim, podem dir que un element molt important per a la configuració del marc nacional és la lluita per la construcció d’un poder polític. I la presa de consciència és la voluntat d’ésser.
La nació catalana, però és oprimida per l’Estat espanyol, per l’acció imperialista de l’oligarquia espanyola, com ho són les altres nacionalitats i regions de l’Estat. Aquesta opressió ha crescut aquests darrers quaranta anys amb un deliberat intent de genocidi cultural, econòmic i polític, és a dir, nacional. El nou text constitucional haurà de servir per a reconèixer el dret de cada nacionalitat a l’autonomia, al seu aprofundiment, i haurà de determinar la manera d’organitzar la convivència de totes elles entre sí. Personalment crec, com Lenin, que un sistema d’autonomies és preferible a un sistema federal perquè en un sistema d’autonomies, el reconeixement del dret de cada una de les nacionalitats a l’autonomia ha de partir de la seva pròpia voluntat democràtica. Mentre que el sistema de federació, en canvi, implica un acord entre nacionalitats. Diferencia important, ja que ningú no pot arribar a un acord sinó és per la voluntat de dos o més a fer-ho el que ens hi pot portar.
Un sistema d’autonomies, que en el seu aprofundiment ens ha de conduir al total alliberament nacional, no exclou formules organitzatives de tipus federal o confederal millor.
Nota (1): Nació, nacionalitat són dos termes sinònims que caldrà un dia debatre i aclarir quin és el seu autèntic abast.
Article publicat al diari Avui el dia 10 de març de 1978.
En l’article d’aquest mateix bloc titulat La corrupció exposava que tant corrupte és qui corromp com qui es deixa corrompre. Fins aquí no crec que hi hagi gaires discrepàncies. 
