Discreció, símbols i pressa. Som o no som responsables?

Discreció, símbols i pressa són tres paraules que mostren el moment que vivim els catalans avui dia i que omplen pàgines i pàgines dels mitjans de comunicació fins esgotar la paciència dels ciutadans.

Els catalans tenim en marxa un procés polític complicat i complexa que requereix diàleg i diplomàcia a tots els actors principals i deixar fer, acompanyar i recolzar als actors principals per part dels actors secundaris que som la resta dels catalans.

És la responsabilitat històrica que ens toca viure allò que ens hauria de provocar satisfacció i orgull de poder viure-la. I en lloc d’això la irresponsabilitat i mesquinesa d’alguns provoca desconcert i dubtes no raonables en la gent del carrer.

Només la unitat dels catalans, per molt matisada que sigui, ens permetrà fer el pas endavant que la immensa majoria dels catalans volem. Volem sortir de la crisi econòmica i obtenir el reconeixement definitiu i permanent de la nació catalana, del català i del que som i hem estat..

Espanya ha estirat tant la corda que finalment la trencada i res tornarà a ser igual que abans. Una altra cosa és quina forma tindrà les relacions amb Espanya i és aquí on hi ha les diferències.

I mentre fem camí com ens hem de comportar tots aquells volem decidir sobre el nostre futur col·lectiu? Amb responsabilitat, treballant i tenint paciència.

Aquest procés col·lectiu no està fet pels que tenen pressa, sinó per aquells que amb discreció i responsabilitat busquen sortides viables i no brindis al sol.

Les declaracions més o menys afortunades dels actors principals no poden donar pas al continu qüestionament de tot els procés. Ja està bé de llençar-nos tanta merda al damunt nosaltres mateixos. Deixem-nos de paraules i mirem-nos els fets, que comptat i debatut són els que compte. Som o no som responsables?

En un procés com el que vivim la discreció es un aspecte fonamental per no fer descarrilar tot el treball. No he vista mai un negociació seriosa feta en mig una plaça pública.

I ens cal negociar? Es clar que ens cal negociar. No vivim aïllats i lliures de qüestionaments. Ens cal negociar internament, ens cal a negociar amb Espanya perquè diguin que si o tanquin definitivament la porta, ens cal negociar amb la Unió Europea, els Estats Units la Xina i la resta de països que tenen interessos econòmics a Catalunya. I si algú es pensa que tot això es pot fer sense discreció es que no ha fet mai una negociació.

La impaciència d’alguns irrita la gent del carrer i crea rebuig entre indecisos. Uns indecisos que ens calen per a guanyar.

He dit sovint que Catalunya no té padrins i si molts detractors. No té padrins per a aguantar qualsevol acte folklòric que vulguem organitzar. Quedarà bé, però... I l’endemà? S’ha de fer un acte que l’endemà de fer-lo sigui viable mantenir i ser reconegut internacionalment.

Crec que la frase d’Artur Mas sobre Jordi Pujol no ha estat encertada. Per com l’ha dita, no pel que ha volgut dir. Perquè tots els presidents de Catalunya són un símbol del que som i hem estat els catalans. Les seves vides polítiques poden haver estat més o menys reeixides, però han intentat servir al país. I el seu pas per la primera magistratura de Catalunya els ha permès establir uns ponts amb persones de difícil accés si no és a través d’ells. Qualsevol país seriós utilitza els seus ex mandataris per a fer tasques discretes no s’escriuen a les notícies dels mitjans de comunicació, però si ens els llibres d’història.

Es vol destruir tots i cadascuns dels símbols de Catalunya. La nació, la llengua, la història passada i present. I només la responsabilitat moral dels catalans ho aturà.

En cal treballar seriosament, amb discreció i paciència.

Voldria recordar els elements claus de l’acord de governabilitat subscrit entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana i signat públicament el 19 de desembre de 2012.

·         Convocar als ciutadans catalans a votar sobre el seu futur durant l’any 2014 si és viable i si no ho és de comú acord entre els dos partits trobar una data millor.

Algú amb poder real ha dit que no es farà? No. Opinions moltes si és millor així o aixà, però res més.

·         Hi ha un calendari previst:

 1.    Fer una Declaració de sobirania del poble de Catalunya per part del Parlament de Catalunya.

a.    Aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013

b.    Votació que permet ampliar el consens pel dret a decidir el 13 de març de 2013.

2.    Aprovar una llei de consultes durant l’any 2013.

a.    Actualment està en tràmit parlamentari.

b.    La Mesa del parlament de Catalunya l’admet a tràmit el 16 d’abril de 2013.

3.    Obrir un procés de negociació i diàleg amb Espanya per l’exercici del dret a decidir amb la convocatòria d’un referèndum. Petició que s’ha de formalitzar dins el primer semestre del 2013.

a.    Anunci del president Mas que vol reunir-se amb el president del govern espanyol Mariano Rajoy el 27 de desembre de 2012.

b.    Anunci que la reunió entre Mas i Rajoy serà secreta el 7 de febrer de 2013.

c.    Reunió secreta o discreta de Mas i Rajo a principis de la setmana del 18 al 23 de març de 2013.

d.    Reunió de Mas amb Pérez Rubalcaba del PSOE el 7 d’abril dem 2013.

e.    I les que no se saben.

4.    Creació d’un Consell Assessor per a la Transició Nacional.

a.    Amb la missió d’elaborar informes i plans de treballa sobre estructures d’estat, estudis sobre el processo a seguir, estudiar els recursos que ens calen i qüestions específiques com seguretat social, doble nacionalitat, llengua, etc.

b.    Decret de creació 12 de febrer de 2013.

c.    Resolució de nomenament dels seus membres, 22 de març de 2013.

d.    Primera reunió constitutiva feta el 12 d’abril de 2013.

5.    Treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins el 31 de desembre de 2013.

a.    Una tasca que es realitza cada dia en àmbits molts diversos de forma discreta.

6.    Convocatòria de la consulta pel dret a decidir durant l’any 2014 sempre que les condicions socioeconòmiques i polítiques no aconsellin una pròrroga, una possibilitat que serà acordada conjuntament per CiU i ERC.

a.    Es convocarà quan les condicions siguin les més idònies per a guanyar.

·         Un pacte per enfortir l’entramat econòmic i social de la societat catalana per sortir del pou negre on estem situats.

Em sembla més que evident que s’està treballant i que en general tenim poca memòria sobretot si recordem les següents dades:

§  Eleccions al Parlament de Catalunya: 25 de novembre de 2012

§  Acord de governabilitat entre CiU i ERC: 19 de desembre de 2012.

§  Pressa de possessió com President de la Generalitat d’Artur Mas: 24 de desembre de 2012.

§  Pressa de possessió del govern de la Generalitat de Catalunya: 29 de desembre de 2012.

I si ens tranquil·litzem?

 ----------------------------

Articles relacionats amb aquest:

Full de ruta pel dret a decidir dels catalans

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/full-de-ruta-pel-dret-decidir-dels.html

Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya 23 de gener de 2013

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/declaracio-de-sobirania-i-el-dret.html

La lluita d’Espanya contra el dret a decidir del catalans / La lutte de 'Espagne contre le droit à décider des Catalans

 

Il•lusió i inquietud es com es pot resumir els sentiments dels catalans avui. Il•lusió per un futur nou i inquietud pel desconegut futur i el present.

En aquest camí per a obtenir una llibertat plena hi ha dos elements que condicionen el procés que se segueix: els problemes econòmics i la guerra bruta.

Catalunya econòmicament no viu aïllada i té poca capacitat per a prendre decisions econòmiques ella sola perquè està lligada a l’economia espanyola, europea i mundial. Catalunya té un sostre de dèficit públic anual imposat per la Unió Europea i repercutit per Espanya sense tenir en compte els esforços econòmics realitzats. Té unes estructures econòmiques en alguns casos febles que cal enfortir per tal de fer créixer l’economia, donar estabilitat a les empreses i situar la taxa d’atur a nivell raonables. Les empreses no tenen liquiditat per a fer front a les despeses. Creix la por dels empresaris a descapitalitzar-se personalment en veure’s obligats a fer constants aportacions econòmiques als seus negocis. Enfront d’això cal un esforç comú per tal de fer moure el diner i generar creixement econòmic.
Espanya enlloc d’ajudar crea problemes econòmics amb el seu afany d’aturar els catalans en el seu dret a decidir, sense adonar-se que s’està creant a ella mateixa un problema per miopia nacionalista espanyola. Aturar un dels motor econòmic de l’estat implica a la Article reduit publicat a "La réalité de la nation catalane" ciutadania espanyola. És una bestiesa que es mira sense entendre. S’ha buscat espantar els catalans creant sensació de misèria econòmica. I han acabat espantant a tota la ciutadania espanyola. El diner no es mou. La gent en general compra poc. Hi han excepcions, però aquestes no suficients per a fer moure la roda de l’econòmica. Hi ha crisi econòmica real i psicològica. El govern espanyol ha aconseguit crear por en la gent pel futur personal amb la seva política erràtica i declaracions irresponsables de polítics mediocres.
Espanya ofega econòmicament Catalunya amb un sistema de finançament injust perquè condemna Catalunya a no tenir recursos propis i haver d’esperar sempre dels avançaments mensual en funció d’un càlcul anual fet pel propi govern espanyol. El govern espanyol ha repartit les despeses socials i sanitària entre les Comunitats autònomes i s’ha quedat les fonts d’ingressos. Té la clau de la caixa i, a més, imposa una solidaritat excessiva amb uns pretesos pobres.
Ara el govern espanyol planteja que cal flexibilitzar el dèficit segons cada Comunitat autònoma perquè s’ha adonat que si el nacionalisme espanyol mata la gallina que pon ous, Catalunya, tothom a l’estat s’ha d’estrènyer el cinturó.
Hi ha un altre element que distorsiona el dia a dia i és la guerra bruta presentant Catalunya com insolidària i egoista. Atacant els seus líders amb supòsits actes corruptes que després no es demostren, però si busca fer créixer el desànim.

Catalunya exigeix als seus dirigents responsabilitat, a la societat implicació i a Espanya que deixi de buscar el suïcidi de la societat espanyola buscant doblegar els catalans.

--------------------------

 

La lutte de 'Espagne contre le droit à décider des Catalans

Le sentiment des Catalans peut être résumé à ce jour par ces deux mots : espoir et inquiétude. Espoir d'un avenir nouveau et inquiétude face au présent et un futur incertain.

Le chemin devant mener à une liberté à part entière est conditionné, d'un côté, par les problèmes économiques et, de l'autre, par la guerre sale.

La Catalogne ne vit pas isolée économiquement et a peu de marge de décision dans ce domaine, liée comme elle l'est à l'économie espagnole, européenne et mondiale. La Catalogne subit un plafond de déficit publique annuel imposé par l'Union Européenne et répercuté par l'Espagne sans prendre en compte les efforts économiques réalisés. Elle est dotée de structures économiques parfois faibles qu'il faut renforcer pour encourager la croissance économique, stabiliser les entreprises et situer le taux de chômage à un niveau raisonnable. Les entreprises ne disposent pas de liquidité pour faire face à leurs dépenses. Les chefs d'entreprise craignent de plus en plus la décapitalisation personnelle en se voyant contraints à effectuer des apports économiques constants à leurs entreprises. Cet état des choses requiert un effort commun pour faire circuler l'argent et attiser la croissance économique.

L'Espagne, au lieu d'apporter son aide, crée des problèmes économiques afin de faire obstacle aux Catalans dans leur exercice du droit de décider, sans se rendre compte qu'elle se crée un problème à elle-même à cause de son aveuglement nationaliste espagnol. Stopper l'un des moteurs économiques de l'État a des conséquences sur tous les citoyens espagnols. C'est là une stupidité incompréhensible. L'on cherche à terroriser les Catalans en créant la sensation d'une misère économique. Et ils ont fini par faire peur à tous les Espagnols. L'argent stagne. On achète généralement peu. Il y a bien des exceptions, mais elles ne sont pas suffisantes pour animer la roue de l'économie. La crise économique est réelle et psychologique. Le gouvernement espagnol est parvenu à implanter chez les gens la crainte au sujet de leur avenir personnel par le biais de sa politique erronée et des déclarations irresponsables de politiciens médiocres.

L'Espagne étouffe économiquement la Catalogne au moyen d'un financement injuste qui condamne la Catalogne à se passer de ressources propres et à devoir toujours attendre des avancements mensuels en fonction d'un calcul fait par le gouvernement espagnol lui-même. Celui-ci a réparti les dépenses sociales et du domaine de la santé parmi les diverses Communautés autonomes, conservant pour lui-même les ressources économiques. Il détient la clé du coffre et, de plus, impose une solidarité excessive envers de prétendus pauvres.

Dernièrement, le gouvernement espagnol propose de flexibiliser le déficit suivant chaque Communauté autonome car il s'est rendu compte que si le nationalisme espagnol tuait la poule aux œufs d'or, la Catalogne et tout le reste de l'État espagnol devront se serrer la ceinture.

Un autre élément biaise la réalité quotidienne, c'est la guerre sale qui présente la Catalogne comme étant non solidaire et égoïste. En accusant ses leaders d'une prétendue corruption non démontrée par la suite, on encourage le découragement.

La Catalogne exige de ses dirigeants de la responsabilité, de la société de l'implication et de l'Espagne qu'elle cesse de se suicider en allant contre les Catalans.

Traduction: Patrici Larousse

 

Article publicat a "La réalité de la nation catalane"

 

http://nationcatalane.blogspot.com/2013/04/la-lutte-de-espagne-contre-le-droit.html

Article relacionat amb aquest:

Guerra bruta, ofec econòmic i el dret a decidir

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/04/guerra-bruta-ofec-economic-i-el-dret.html

El català sobreviurà a Espanya? / Le catalan, va-t'il survivre à l'Espagne?

Cada dia des de tots els poders espanyols s’intenta destruir la llengua catalana com a vehicle normal d’expressió i per a fer-ho qualsevol instrument és bo.

Espai lingüístic del català

I tot aquest esforç del nacionalisme espanyol per què?

Perquè el català forma part de l’ADN dels catalans i les seves reivindicacions nacionals. El català és la columna vertebral del catalanisme i juntament amb el dret conformen la manera de fer dels catalans.

Els darrers atacs els tenim naturalment en l’educació. Dos jutges del Tribunal Superior han decidit que quan hi hagi un nen en una classe escolar que vulgui fer les classes en castellà tota la classe haurà de canviar de llengua. Per a aquest jutges els drets de la resta d’alumnes no compten perquè el castellà te un valor superior al català. L’altre atac és a les illes Balears on el president Bauzá, del Partit Popular i castellanoparlant, ha decidit que encara que hi hagi crisi i que l’Estatut d’autonomia diu que a les Illes es parla català amb modalitats diferents ell publicarà llibres de text en llengua balear seguint l’exemple del PP valencià que ha creat la llengua valenciana i del PP d’Aragó que s’ha inventat l’aragonès oriental per a referir-se al català. Uns atacs que compten amb el silenci vergonyant dels socialistes espanyols.

La destrucció del català és una veritable obsessió de PP dirigits per Aznar i la seva fundació les FAES.

Qualsevol reforma educativa a Espanya sempre hi ha un capítol especial contra la llengua catalana. I en la que impulsa el ministre Wert la llengua catalana queda relega a llengua secundaria i opcional al costat de l’anglès o el francès. Ens paraules de mateix ministre: volem espanyolitzar els nens catalans.

Per què tanta ofensiva si a Catalunya la gent no té cap problema amb la llengua? Té problemes amb la crisi econòmica, l’atur i la corrupció, però no amb la llengua. A Catalunya la gent té capacitat per a poder mantenir una conversa fluïda entre dues persones utilitzant cada una d’elles el català i el castellà de forma simultània. Sense necessitat de canviar de llengua cap de les dues.

El sistema educatiu d’immersió lingüística ha cohesionat la societat. catalana i es busca destruir això. Es considera un virus que es pot estendre al País valencià i les Illes Balears. Què el català porta a la independència.

Espanya sempre ha combat el català. Ho feu el rei Felip IIV entre 1640-1652, Felip V a partir de 1714, el general Primo de Rivera el 1922, el general Franco a partir de 1936 i ara Aznar y Rajoy del Partit Popular amb la col·laboració del PSOE.

El comte-duc d’Olivares exposava al rei Felip IV el 1625 el projecte espanyol:

“ha de considerar que l'afer més important de la seva monarquia és que esdevingui en realitat veritablement rei d'Espanya ... treballeu guardant aquest designi secretament al vostre esperit per tal de reduir aquests regnes que componen Espanya a l'estil i a les lleis de Castella“

-----------------------------------------------------------

Le catalan, va-t’il survivre à l’Espagne?

Chaque jour des tous les pouvoirs espagnols on essaie de détruire la langue catalane comme un véhicule normal d’expression et, pour faire ça, on utilise n’importe quel moyen. Et pour quoi tout cet effort du nationalisme espagnol?

Parce que la langue catalane fait partie de l’ADN des catalans et ses revendications nationales. Le catalan est la colonne vertébrale du catalanisme et, avec le droit, constitue le caractère des catalans.

Les derniers attaques on les trouve, naturellement, dans le domain de l’éducation. Deux juges de la Cour Suprème ont décidé que quand il y ait un seul enfant à la classe qui veut étudier en castillan toute la classe devra changer de langue. Pour ces juges les droits de la reste d’élèves ne comptent pas parce que le castillan a une valeur supérieure au catalan. L’autre attaque a eu lieu aux Iles Baléars oú le Président Bauzá, du Parti Populaire, et de langue castillane, a décidé que, malgré la crise et le fait que l’Estatut d’autonomia stipule que aux Iles on parle catalan en differentes modalités, il va éditer des livres de text en langue baléar en suivant l’exemple du PP de Valencia qui a créé la langue valencienne, et du PP d’Aragon qui a inventé l’aragonais oriental pour se réferer au catalan. Des attaques qui ont le silence honteux des socialistes espagnols.

La destruction du catalan est une véritable obsession du PP dirigé par Aznar et sa fondation: FAES.

Toute réforme de l'éducation en Espagne a toujours un chapitre spécial contre la langue catalane. Et la réforme développée par le Ministre Wert relégue la langue catalane à un rôle secondaire et optionnel au niveau de l’anglais ou le français. Selon paroles du ministre: “on veut espagnoliser les enfants catalans”.

Pour quoi cette offensive si en Catalogne les gens n’ont pas des problèmes avec la langue? Ils ont des problèmes avec la crise économique, le chomage et la corruption, mais pas avec la langue. En Catalogne, les gens ont la capacité de maintenir une conversation fluide entre deux personnes qui utilisent chaqu’un catalan et espagnol au même temps. Ils n’ont pas besoin de changer la langue.

Le système éducatif d’immersion lingüistique a donné cohésion à la societé catalane et on cherche à la détruire. On considère que le virus peut se propager à Valencia et aux Iles baléars. Le catalan, ils croient, conduit à l’indépendance.

L’Espagne a toujours combattu le catalan. Philippe IV l’a fait entre 1640-1652, Philippe V à partir de 1714, le Géneral Primo de Rivera en 1922, le Géneral Franco à partir de 1936 et, maintenant, Aznar et Rajoy du Parti Populaire avec la collaboraton du PSOE.

En 1625 le Comte-duc d’Olivares exposait le projet espagnol au Roi Phillippe IV: “Vous devez considérer que l’affaire le plus important de votre monarchie est que vous devenez le vrai roi de l’Espagne (...) Veuillez travailler avec cet dessein secrètement gardé dans votre esprit pour réduire ces royaumes qui composent l'Espagne pour le style et les lois de Castille“.

Traduction: Núria Garcia

http://nationcatalane.blogspot.com/2013/05/le-catalan-va-til-survivre-lespagne.html

Publicat a "La réalité de la nation catalane"    http://nationcatalane.blogspot.com/

Articles d'aquest bloc relacionats amb els atacs a la llengua catalana:

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2012/12/els-atacs-la-llengua-catalana.html

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2012/10/aznar-gil-robles-i-catalunya.html

Guerra bruta, ofec econòmic i el dret a decidir

Il•lusió i inquietud es com es pot resumir els sentiments de bona part dels catalans avui. Il•lusió per un futur nou i inquietud pel desconegut futur i el present.

En aquest present diari i fent camí cap a una situació política que permeti al catalans tenir més llibertat ens trobem dos elements que condicionen el dia a dia i aquests són: la precarietat econòmica i la guerra bruta. Dos condicionants que voler ignorar és de miopia política.

Catalunya econòmicament no viu aïllada i amb capacitat per a fer i dec
idir que vol fer en l’aspecte econòmic per ella mateixa sens comptar amb ningú. Ben al contrari. Està lligada a l’economia espanyola, europea i a la resta del món. Aquesta és la realitat. I que cal fer doncs? Plegar? No! Cal lluitar per a canviar la situació. La pregunta és com es fa això.

El sostre de dèficit públic anual ens bé imposat de forma global per la Unió Europea i de forma específica per Espanya. Un fet que ho condiciona tot. Ens agradi o no. I insinuar que amb la declaració immediat de la independència aquest condicionant desapareixerà es ignorar el món on vivim a part de mentir de forma descarada.

Tenim, a més, unes estructures econòmiques en alguns casos febles que ens cal redreçar per a poder fer créixer l’economia i donar estabilitat a les empreses i situar la taxa d’atur en un nivell baix i acceptable com a residual. Ens cal sortir d’aquesta precarietat que cavalca de forma descontrolada. I això passa perquè les empreses i negocis no tenen liquiditat diària per a fer front a les seves despeses i per la por dels empresaris i propietaris a descapitalitzar-se personalment al darrera d’anar fen aportacions econòmiques a les seves empreses i negocis. Perquè a l’empresari també li preocupa el seu futur personal i el dels seus. Ens cal ajudar a moure el diner. Fer-ho de forma prudent, però fent que es mogui. Invertint, comprant i estalviant de forma mesurada, però fent-ho.

Espanya fins ara ha jugat amb un plantejament econòmic perillosíssim fins i tot per a ella mateixa. Ha enganyat a la societat espanyola explicant-los-hi allò que no eren i sense oferir un plantejament de futur. I respecte a Catalunya, a més, ho ha fet per supèrbia, per prepotència amb l’objectiu de doblegar la voluntat majoria dels catalans sense adonar-se que amb la seva política estaven aturant un motor econòmic que acabaria condicionant-los a ells també. I és en aquest escenari on som ara. Matar la gallina que dóna els ous permet fer caldo un dia i menjar sopa uns quants dies més, però quan s’acaba el caldo s’acaba la menja perquè no hi ha més gallina per a matar, ni tampoc ous. Aquesta ha estat una bestiesa que el món que mira Espanya no entén. I nosaltres que la patim tampoc. Han espantat la gent catalana, però també han donat ales als plantejaments que amb Espanya hi ha poc a fer o no hi ha res a fer.

El diner no es mou. La gent compra el just i necessari i poca cosa més. Sempre hi ha excepcions, però aquestes no compten perquè ells sols no tenen prou capacitat per a fer moure la roda general de l’econòmica. Hi ha crisi econòmica real i la més perillosa, la psicològica que tenalla internament la gent sense raó. Tenim por pel futur personal. Por per una situació real i de vegades infundada que és alimentada per les declaracions irresponsables de polítics mediocres i per uns mitjans de comunicació immersos en una guerra d’audiència i vendes que cada dia ens sorprenen en aquest “a veure qui la diu més grossa” en que vivim. La cultura no ven i les pàgines dels diaris i els minuts televisius s’han d’omplir com sigui.

Vivim en un país analfabet culturalment parlant i això també es molt greu. Ens cal redreçar la situació. Una feina complicada de capgirar. Però comencem a fer-ho o el fangar ens ofegarà. Cal una regeneració cultural que comporti una regeneració moral. No podem esperar que sigui el papà estat qui ho faci, que també ho ha de fer. Hem de començar a fer-ho nosaltres cada dia a casa nostra.

L’Estat espanyol ens ofega econòmicament i és cert. Tenim un sistema de finançament venut fa pocs anys com el millor pels governs anteriors. Només faltaria que no hagués estat així si canviava l’anterior. No era el millor, si no que millorava l’anterior i poca cosa més. No era ni és bo perquè no va canviar qui tenia els diners en primer lloc. La denominada clau de la caixa. Un sistema que continua depenen de les bestretes mensuals a compte d’una quantitat anual calculada i acordada en el marc de la LOFCA.

Quan el govern espanyol diu que cal flexibilitzar el dèficit segons cada Comunitat autònoma no ho fa per graciosa concessió si no que ho fa perquè l’economista Montoro s’ha adonat que per molt que sigui un nacionalitat espanyol matar la gallina es quedar-se sense menjar tothom. Són burros, però no del tot imbècils.

I aquí entra un altre element que també distorsiona el dia dia i és la guerra bruta. Guerra bruta que ens alguns casos ens beneficia encara que sembli un contrasentit. Espanya, amb el seu afany de fer descarrilar el procés cap a exercir el dret democràtic a decidir sobre el nostre futur col•lectiu, està ajudant a regenerar la política catalana i allunyar d’ella als indesitjables, encara que sigui a costa de matar algun innocent. En aquesta guerra bruta som a l’estadi dels polítics, però no trigarem gaire a passar al món econòmic i cultural en general. Veurem nous dossier venuts per la premsa a sou d’aquesta guerra bruta com a veritats absolutes. Dossier que després desapareixen havent complert l’objectiu pel qual es difonen que era i és el de minvar la credibilitat de la societat en ella mateixa i en els seus dirigents. Uns dossier que són corejada per l’altre premsa que no vol quedar-se enrere en vendes sense adonar-se que acaben fen el joc a la guerra bruta. Davant d’això ens cal ser cautes i crítics davant les notícies, sense deixar-se en dur pel titular del moment que reconec que impacta però que embruta també.

Catalunya ha de viure cada dia i arribar a un futur nou amb una nació no destruïda internament, tant en l’aspecte econòmic com moralment.

Cal exigir als dirigents del país responsabilitat. Cal exigir implicació en el redreçament diari de la societat. Exigir que ho facin deixant de banda enquestes electorals i plantejament de curta volada. Catalunya mereix lideratge i coresponsabilitat. Només així podrem arribar al moment d’exercir el dret a decidir amb una societat cohesionada i il•lusionada per un nou futur. Deixem de banda el nerviosisme on estem instal•lats i asserenem-nos tots plegats pel bé de tothom.

Catalunya, els catalans ens ho mereixem.