En aquest present diari i fent camí cap a una situació política que permeti al catalans tenir més llibertat ens trobem dos elements que condicionen el dia a dia i aquests són: la precarietat econòmica i la guerra bruta. Dos condicionants que voler ignorar és de miopia política.Catalunya econòmicament no viu aïllada i amb capacitat per a fer i dec
idir que vol fer en l’aspecte econòmic per ella mateixa sens comptar amb ningú. Ben al contrari. Està lligada a l’economia espanyola, europea i a la resta del món. Aquesta és la realitat. I que cal fer doncs? Plegar? No! Cal lluitar per a canviar la situació. La pregunta és com es fa això.
El sostre de dèficit públic anual ens bé imposat de forma global per la Unió Europea i de forma específica per Espanya. Un fet que ho condiciona tot. Ens agradi o no. I insinuar que amb la declaració immediat de la independència aquest condicionant desapareixerà es ignorar el món on vivim a part de mentir de forma descarada.
Tenim, a més, unes estructures econòmiques en alguns casos febles que ens cal redreçar per a poder fer créixer l’economia i donar estabilitat a les empreses i situar la taxa d’atur en un nivell baix i acceptable com a residual. Ens cal sortir d’aquesta precarietat que cavalca de forma descontrolada. I això passa perquè les empreses i negocis no tenen liquiditat diària per a fer front a les seves despeses i per la por dels empresaris i propietaris a descapitalitzar-se personalment al darrera d’anar fen aportacions econòmiques a les seves empreses i negocis. Perquè a l’empresari també li preocupa el seu futur personal i el dels seus. Ens cal ajudar a moure el diner. Fer-ho de forma prudent, però fent que es mogui. Invertint, comprant i estalviant de forma mesurada, però fent-ho.
Espanya fins ara ha jugat amb un plantejament econòmic perillosíssim fins i tot per a ella mateixa. Ha enganyat a la societat espanyola explicant-los-hi allò que no eren i sense oferir un plantejament de futur. I respecte a Catalunya, a més, ho ha fet per supèrbia, per prepotència amb l’objectiu de doblegar la voluntat majoria dels catalans sense adonar-se que amb la seva política estaven aturant un motor econòmic que acabaria condicionant-los a ells també. I és en aquest escenari on som ara. Matar la gallina que dóna els ous permet fer caldo un dia i menjar sopa uns quants dies més, però quan s’acaba el caldo s’acaba la menja perquè no hi ha més gallina per a matar, ni tampoc ous. Aquesta ha estat una bestiesa que el món que mira Espanya no entén. I nosaltres que la patim tampoc. Han espantat la gent catalana, però també han donat ales als plantejaments que amb Espanya hi ha poc a fer o no hi ha res a fer.
El diner no es mou. La gent compra el just i necessari i poca cosa més. Sempre hi ha excepcions, però aquestes no compten perquè ells sols no tenen prou capacitat per a fer moure la roda general de l’econòmica. Hi ha crisi econòmica real i la més perillosa, la psicològica que tenalla internament la gent sense raó. Tenim por pel futur personal. Por per una situació real i de vegades infundada que és alimentada per les declaracions irresponsables de polítics mediocres i per uns mitjans de comunicació immersos en una guerra d’audiència i vendes que cada dia ens sorprenen en aquest “a veure qui la diu més grossa” en que vivim. La cultura no ven i les pàgines dels diaris i els minuts televisius s’han d’omplir com sigui.
Vivim en un país analfabet culturalment parlant i això també es molt greu. Ens cal redreçar la situació. Una feina complicada de capgirar. Però comencem a fer-ho o el fangar ens ofegarà. Cal una regeneració cultural que comporti una regeneració moral. No podem esperar que sigui el papà estat qui ho faci, que també ho ha de fer. Hem de començar a fer-ho nosaltres cada dia a casa nostra.
L’Estat espanyol ens ofega econòmicament i és cert. Tenim un sistema de finançament venut fa pocs anys com el millor pels governs anteriors. Només faltaria que no hagués estat així si canviava l’anterior. No era el millor, si no que millorava l’anterior i poca cosa més. No era ni és bo perquè no va canviar qui tenia els diners en primer lloc. La denominada clau de la caixa. Un sistema que continua depenen de les bestretes mensuals a compte d’una quantitat anual calculada i acordada en el marc de la LOFCA.
Quan el govern espanyol diu que cal flexibilitzar el dèficit segons cada Comunitat autònoma no ho fa per graciosa concessió si no que ho fa perquè l’economista Montoro s’ha adonat que per molt que sigui un nacionalitat espanyol matar la gallina es quedar-se sense menjar tothom. Són burros, però no del tot imbècils.
I aquí entra un altre element que també distorsiona el dia dia i és la guerra bruta. Guerra bruta que ens alguns casos ens beneficia encara que sembli un contrasentit. Espanya, amb el seu afany de fer descarrilar el procés cap a exercir el dret democràtic a decidir sobre el nostre futur col•lectiu, està ajudant a regenerar la política catalana i allunyar d’ella als indesitjables, encara que sigui a costa de matar algun innocent. En aquesta guerra bruta som a l’estadi dels polítics, però no trigarem gaire a passar al món econòmic i cultural en general. Veurem nous dossier venuts per la premsa a sou d’aquesta guerra bruta com a veritats absolutes. Dossier que després desapareixen havent complert l’objectiu pel qual es difonen que era i és el de minvar la credibilitat de la societat en ella mateixa i en els seus dirigents. Uns dossier que són corejada per l’altre premsa que no vol quedar-se enrere en vendes sense adonar-se que acaben fen el joc a la guerra bruta. Davant d’això ens cal ser cautes i crítics davant les notícies, sense deixar-se en dur pel titular del moment que reconec que impacta però que embruta també.
Catalunya ha de viure cada dia i arribar a un futur nou amb una nació no destruïda internament, tant en l’aspecte econòmic com moralment.
Cal exigir als dirigents del país responsabilitat. Cal exigir implicació en el redreçament diari de la societat. Exigir que ho facin deixant de banda enquestes electorals i plantejament de curta volada. Catalunya mereix lideratge i coresponsabilitat. Només així podrem arribar al moment d’exercir el dret a decidir amb una societat cohesionada i il•lusionada per un nou futur. Deixem de banda el nerviosisme on estem instal•lats i asserenem-nos tots plegats pel bé de tothom.
Catalunya, els catalans ens ho mereixem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada