Des de la manifestació de l’Onze de setembre de 2012 els catalans vivim una situació interna controvertida. Per un costat l’angoixa pel futur més immediat i de l’altre per un futur incert. I de què serveix preguntar-se sobre què passa i què volem?
Algú m’ha dit que aquesta pregunta és com una obsessió i jo li dic que tal vegada ho és, però també vull afegir que ho és perquè m’interessa el benestar de la gent, de la meva gent, de la meva família, dels meus amics, dels meus veïns, dels meus conciutadans.
Em preocupa llevar-me cada dia i constatar que el futur econòmic és fosc i la credibilitat dels que ens han d’oferir alternatives grinyolen en els seus discursos i veure que els que han de remar s’entretenen a fer-se els milhomes i a aparentar ser grans capitans quan són vulgars grumets. Massa soroll i poques nous. I no parlem de quan el tema és el dret a decidir, perquè llavors els messies sorgeixen com a bolets i les plagues d’Egipte ens cauran al damunt sense remissió.
Tan difícil és acceptar el lloc on ens ha tocat estar?
Exercir el dret a decidir és un procés complicat que compta amb dos enemics importants: Espanya amb els seus defensor a Catalunya i els excessos de protagonisme de tots aquells que s’omplen la boca impartint urbi et orbe doctrina del què hem de fer i que sovint és del què han de fer els altres.
Però el dret a decidir no és una qüestió que viu aïllada del dia a dia de la gent, de la preocupació del com acabarà la jornada i que farà demà i l’altra. I aquí les lluites de com ha de ser la societat creen distàncies i també teixeixen complicitats.
No hi ha una Catalunya lliure sense una Catalunya més justa i solidària. Per tant cal conjuminar el dia a dia i la lluita pel demà.
És la societat en el seu conjunt la que ha d’entendre que li cal ajustar-se el cinturó col•lectiu perquè el seu cuir abraci tot el conjunt social.
Els ingressos econòmic han disminuït per una política suïcida dels governs espanyols, d’aquest governs que veien brots verds allà on només hi havia un miratge i d’aquell altre govern que ens anuncia la llum al final del túnel més fosc que la gola d’un llop. D’uns governs que els prometen allò que no tenen. Curiosa manera d’actuar i d’una irresponsabilitat vergonyosa.
I Catalunya té recursos propis? Si els té, però tots passen a les arques de Madrid. Així funciona el sistema de tots els ciutadans que viuen a l’estat espanyol llevat dels bascos i navarresos. Paguem i ens retornen els diners en forma de bestreta a compte del resultat final anual. I mentre l’any transcorre si en necessitem més ens els deixen amb interessos elevats. Ens deixen els nostres propis diners pagant interessos per haver-los avançat. Un interessos que paguem a l’estat central. No ens regalen res. Tot ho paguem en escreix.
I les despeses? La majoria li corresponen a la Generalitat. Les de funcionament i les socials. Mentre les vaques eres grasses vestia molt atendre la ciutadania, però quan les vaques s’han aprimat han deixat al descobert la precarietat de l’autogovern.
Els governs catalans han anat assumint competències. Algunes ben negociades i d’altres a precari. Però les competències sobre ingressos no han avançat al mateix ritme i avui, quan l’economia trontolla, ens adonem amb fàstic que la nostra vida en els nostre estat del benestar perilla.
Espanya utilitza els ingressos i les despeses catalanes al servei ideològic del nacionalisme espanyol, De l’Espanya una i indivisible. Però han estirat tant el braç que finalment la màniga s’ha esfilagarsat.
Sobta veure que algú a Espanya han insinuat que potser ja n’hi ha prou Potser que parem d’ensorrar-los tant que la gallina s’està morint i quan es mori menjarem caldo un dia, però quan s’acabi el caldo s’haurà acabat el caldo i la gallina. I és llavors quan apareix això del dèficit autonòmic asimètric. Veurem com acaba tot plegat.
Pel que fa al drets a decidir hi ha dues qüestions fonamentals:
- Quan es celebrarà la consulta
- Amb qui comptem per arribar al dia de la consulta
Són dues qüestions, però en realitat és una única, perquè la data es podrà determinar quan hi hagi la força social suficient disposada a votar.
Hauríem de tenir clar que hi haurà uns companys de viatge que només anirem junts fins a determinar la data de la consulta, perquè el futur dels catalans que ens proposarem són diferents.
Els que volen continuar lligats a Espanya d’una manera o altra exercint el dret a decidir han de lluitar per la seva opció de forma neta i deixar de torpedinar la consulta amb sortides de to continues. Perquè amb aquestes sortides de to acaben fent el joc a l’autoritarisme espanyolista unitarista que nega als catalans els seu dreta a decidir el seu futur.
Hem de saber distingir l’autoritarisme espanyolista que nega el dret a decidir, a votar, el de Ciutadans i PP, d’aquell altre que volen una forma d’unitat en un estat espanyol diferent com a opció a plantejar a la consulta.
L’espanyolisme contrari a la votació a Catalunya actua de dues formes diferents. La de Ciutadans és la confrontació oberta. La del PP que és la desmobilització, que la gent no vagi a votar per tal d’evitar que hi hagi quòrum. A Espanya aquest espanyolisme és de confrontació directe.
El dret a decidir ha qüestionat tota la militància de Convergència, d’Unió, d’Esquerra, del PSC, d’Iniciativa, les CUP’s i d’altres. En el si dels partits sorgeixen veus discrepants sobre què oferir i com fer-ho. Això explica les cacofonies que sovint escoltem. Perquè la societat catalana, en el seu conjunt, veu com una alternativa real l’exercir el dret a decidir. I per tant les contradiccions s’aguditzen i també es teixeixen complicitats inimaginables fa quatre dies.
Ens cal aïllar l’enemic del nostre dret democràtic a exercir el nostre vot per una opció o altre sobre el futur col•lectiu. Tenim dret a votar si volem romandre dins Espanya o fer camí sol.
Com més s’apropi el moment de votar més creixerà la necessitat de saber què ens proposa cadascú. Quina mena d’Espanya es vol o si pel contrari volem un estat propi.
Els enemics del dret a decidir els tenim a casa, en nosaltres mateixos i les presses sense tenir en compte el camí a recorre. I també tenim els enemics ens aquells que ens neguen el dret democràtic a expressar-nos.
Només depèn de nosaltres que no arribem exhausts al dia de la votació i que hi arribem sense haver-se destruït el nostre estat del benestar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada