10 de jul. 2013

La via catalana cap el dret a decidir i les propostes espanyoles

Els esdeveniments que van encaminats a donar pas a un fet històric mentre els vius tens la sensació que no acaben de passar mai, que tot va massa lent. I això és el que succeeix avui a Catalunya en un fet tan transcendental per a la societat catalana com és el decidir col·lectivament el seu propi futur com a poble que pertany a una nació mil·lenària com és Catalunya.

Concert per la llibertat, 29 de juny de 2013
(Estadi del Camp Nou, Barcelona)
Aquesta lluita per a poder votar si volem continuar formant part d’Espanya o esdevenir un nou estat europeu comporta per a tots els catalans la necessitat de ressituar-se, de valorar els pros i contres de tot allò que se’ns proposa des de Catalunya i també del que se’ns proposa des d’Espanya.

Qui és l’enemic del dret a decidir a Catalunya?

Massa sovint ens equivoquem d’adversari per no voler entendre que canviar de pensament sobre tot allò que fins ara ha estat el teu pensament en l’organització política de Catalunya no és senzill ni fàcil. Admetre que has arribat a la conclusió que dins d’Espanya el poble de Catalunya no té futur es dur i comporta un dolorós trencament amb uns plantejaments fets des del convenciment que pertànyer a l’estat espanyol era el millor per a tothom.
Però la gent que està fent aquesta transició de pensament no és l’enemic del dret a decidir. I no només no són l’enemic si no que són persones, companys de viatge, que necessiten més temps que d’altres per a acceptar que tot allò que se’ns ofereix des d’Espanya és el mateix de sempre i que ens ha ofegat política i econòmicament. Que no hi ha res de nou i fins i tot menys i  se’ns recentralitza més. Només la poca alçada de mires ens pot fer acusar a aquesta gent d’enemic del dret a decidir. Un plantejament d’una gran miopia política. Un plantejament que atempta al necessari quòrum de qualsevol consulta del dret a decidir. Perquè no podem oblidar que tota aquesta gent és indispensable per a donar validesa a la consulta. No podem caure en l’estratègia del PP que busca desmobilitzar els catalans una vegada constatat que l’estratègia de la por duta a terme fins ara no ha servit i per això ara l’estratègia és evitar el quòrum mínim imprescindible.

Cal constatar que tot allò que passa fins ara va molt més de pressa del que la gent percep ja que les posicions es van clarificant i es van sumant voluntats i si fem l’esforç de mirar de nou les notícies diàries ens adonarem de la veracitat d’això que dic. La pressa no ha estat mai una bona estratègia.
Els enemics dels dret a decidir són aquells que neguen de forma antidemocràtica i totalitària el dret de les persones a decidir el seu futur col·lectiu com a poble. Són aquells que basant-se en la seva llibertat neguen les dels altres. Són aquells que creuen que Catalunya no existeix com a nació. Són aquesta gent la que hem de combatre democràticament.

El dret a decidir a Catalunya

A Catalunya hi ha dos blocs molt clars sobre el dret a decidir. Els que volem exercir el dret democràtic de participar en una votació sobre si volem continuar dins Espanya i aquells que s’oposen frontalment negant el dret a votar argumentant que no som un poble lliure per a decidir res.
Entre els primers hi ha Convergència i Unió, Esquerra Republicana, Partit Socialista (depèn del dia), Iniciativa per Catalunya i les CUP al Parlament de Catalunya i una munió de persones de forma individual i també agrupades en entitats, institucions, organitzacions polítiques, empresarials i sindicals al llarg de tot el territori català.

Entre els segons el Partit Popular i Ciutadans al Parlament i al carrer persones que sistemàticament han atacat tot allò que ha configurat el que avui és el poble de Catalunya, sobretot la llengua catalana i la seva organització social, econòmica i política.
Quan el PSC deixi l’ambigüitat erràtica en que es mou el panorama polític català sobre el dret a decidir s’haurà clarificat definitivament.

Una altre cosa és saber quines són les propostes dels partits polítics catalans pel futur de Catalunya en l’exercici del dret a decidir. Però no trigarem en saber-ho. Només cal esperar una mica més de temps.

Les propostes pels catalans des d’Espanya

Fins la Sentencia del Tribunal Constitucional del juny de 2010 la qüestió catalana anava trampejant la situació. Fent la viu viu. Al llarg dels anys i lentament anava desapareixen el miratge de la Constitució espanyola de 1978 que semblava que havia començat a reconèixer a Catalunya com a nació. Lentament es constatava que la Constitució només havia estat una manera de no resoldre el reconeixement de Catalunya com a nació, perquè en cada acte de l’estat Catalunya perdia un llençol. S’imposava el cafè per a tots, menys per a bascos i navarresos que gaudeixen d’un estatuts especial. La sentencia del Tribunal Constitucional va tenir la virtut d’acabar amb l’ambigüitat i deixar clar que Catalunya com a nació no tenia lloc dins l’Estat Espanyol ja que deixava ben clar que Espanya és una i única i l’estat es seu.
I que són les propostes espanyoles pel futur de Catalunya?

La proposta del Partit Popular per a Catalunya és convertir la Generalitat en una administració tutelada i sotmesa als dictats del govern central.
La Marca Espanya que tant ufanosament llueixen amaga un plantejament polític i econòmic a les antípodes del que volen els catalans majoritàriament. Pugnen per a implantar un estat recentralitzat amb la preponderància del castellà damunt la resta de llengües. Una estructura econòmica de grans monopolis i amb un poder centralitzat.

Dia darrera dia el govern central aprova normes amb l’objectiu de descafeïnar encara més el ja curt autogovern que tenim.
No plantegen una reforma constitucional de forma clara, però la duen a terme a base de laminar contínuament les competències autonòmiques i controlar els ingressos i les despeses. El plantejament del PP és: jo, govern nacional espanyol, decideixo el com i el quan i tu executes allò que jo et dic.

Com a mostra del que exposo vull citar la propera Llei de mercat únic, que sota una pretès impuls a les empreses permetrà eliminar el català de qualsevol etiqueta dels productes i també perquè permetrà que una comissió administrativa de funcionaris pugui suspendre i anul·lar una llei aprovada per un Parlament autonòmic. Una altre mostra de reforma encoberta és la voluntat de distribuir el 0,7% de la declaració de la renda (IRPF) destinats a despeses socials només per a aquelles ONG d’àmbit estatal obligant així a fer desaparèixer les catalanes o a lligar-se amb una espanyola. Una pretensió que fins hi tot ignora les diverses sentencies dels tribunals. La llei d’acció exterior destinada a controlar qualsevol actuació de la Generalitat a l’estranger, ja sigui en l’àmbit polític o econòmic. Els continus recursos al Tribunal Constitucional qualsevol mesura econòmica que pugui representar ingressos extraordinaris que no passin per la caixa del Ministeri d’Hisenda. Els atacs sistemàtic a la llengua catalana amb l’aprovació de la Lapao a l’Aragó, l’intent de fer aprovar a la Reial Acadèmia de la Llengua de Madrid d’una definició del valencià que digui que és una llengua separada del català que té els seus orígens al segle VI abans de Crist, amb els ibers, l’eliminació del català amb les seves varietats balears com a requisit pels funcionaris a les Illes Balears i com a llengua en l’ensenyament i per últim la reforma educativa que impulsa el ministre Wert amb la Lomce que ha de portar a espanyolitzar els nens catalans.
Però el més sagnant són els retards fins a límits dels bergants de les transferències de diners a la Generalitat. Unes transferències que s’han de fer mensualment perquè són ells qui cobren els impostos pagats pels catalans. Una pràctica encaminada a provocar una rebel·lió de la societat civil contra el govern català per morós i abocat a retallar per a sobreviure. És l’ofec econòmic diari.

Aquesta petita mostra dels atacs a la societat catalana és com veu el PP a Catalunya. Per a ells som una regió que es nega a sotmetre’s a l’interès més important que és Espanya.
El PP planteja una reforma constitucional encoberta a base de crear un sentiment de rebuig a l’estat autonòmic que els permeti canviar-lo sense oposició.

Pel seu costat, el PSOE ha mogut fitxa plantejant una reforma constitucional amb el document aprovat a Granada el passat 6 de juliol de 2013 i que se’ns ha volgut vendre com la solució per a Catalunya des del PSC, perquè el PSOE no s’ha molestat ni a fer això. I no ho ha fet perquè el document nega a Catalunya la seva condició de nació i el seu dret a poder votar com vol que sigui el seu futur col·lectiu.
El document dels socialistes és una reforma administrativa que en alguns punts descentralitza i en altres torna a centralitzar. Tracta de la mateixa forma com a fets diferencials les llengües no castellanes, la insularitat, els drets forals o el dret civil. Molta paraula per no canviar res. Econòmicament planteja la necessitat de “procurar” mantenir el principi d’ordinalitat en la contribució interterritorial, en la denominada solidaritat. Procurar és la paraula clau. Es procurarà que paguem menys. Només això.

Sota el nom de federalista es planteja una simple reforma administrativa i poca cosa més. Molt soroll per a no res. Pels socialistes espanyols Catalunya no existeix com a nació, ja que per a ells només hi ha la nació espanyola i per tant els catalans no poden decidir res pel seu compte.
Un document que no ha aportat res de nou al panorama català.

Pels que fa als plantejaments d’Izquierda Unida cal dir que han fet un pas molt important en dir públicament que els catalans tenen dret a votar sobre els seu futur col·lectiu. Però allò que no sabem és quina és la seva proposta de futur en l’organització de l’estat. En un moment ho altre ho hauran de fer.
I pel que fa a la resta de grups polítics neguen a Catalunya la seva condició de nació i el seu dret democràtic a decidir.

Fins que els espanyols no entenguin que la resolució del futur de la nació catalana és una qüestió política i no de lleis la qüestió no permetrà avançar en el diàleg per a trobar una sortida.
És per tot el que he dit fins ara que ens cal passar per totes les etapes. Ens cal legitimar-nos internacionalment i ens cal que els indecisos s’adonin que si volen una Catalunya lliure s’han de decidir recolzar el dret a decidir obertament.

Cal legitimar les accions dels catalans.

La feina feta fins ara a Catalunya pel Dret a decidir

Recordar els elements claus de l’acord de governabilitat subscrit entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana i signat públicament el 19 de desembre de 2012 serveix per saber si portem un ritme adequat o
no en el procés per exercir el dret democràtic de decidir el futur col•lectiu dels catalans.

I els elements claus d'aquest pacte són:

• Convocar als ciutadans catalans a votar sobre el seu futur durant l’any 2014 si és viable i si no ho és de comú acord entre els dos partits trobar una data millor.

• Establir un calendari concret:

1. Fer una Declaració de sobirania del poble de Catalunya per part del Parlament de Catalunya.
  • Aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013.
  • Votació que permet ampliar el consens pel dret a decidir el 13 de març de 2013.
2. Aprovar una llei de consultes durant l’any 2013.

  • Actualment està en tràmit parlamentari.
  • La Mesa del parlament de Catalunya l’admet a tràmit el 16 d’abril de 2013.
3. Obrir un procés de negociació i diàleg amb Espanya per l’exercici del dret a decidir amb la convocatòria d’un referèndum. Petició que s’ha de formalitzar dins el primer semestre del 2013.

  • Anunci del president Mas que vol reunir-se amb el president del govern espanyol Mariano Rajoy el 27 de desembre de 2012.
  • Anunci que la reunió entre Mas i Rajoy serà secreta el 7 de febrer de 2013.
  • Reunió secreta o discreta de Mas i Rajo a principis de la setmana del 18 al 23 de març de 2013.
  • Reunió de Mas amb Pérez Rubalcaba del PSOE el 7 d’abril dem 2013.
  • I totes aquelles que desconeixem.
4. Creació d’un Consell Assessor per a la Transició Nacional.

  • Amb la missió d’elaborar informes i plans de treballa sobre estructures d’estat, estudis sobre el processo a seguir, estudiar els recursos que ens calen i qüestions específiques com seguretat social, doble nacionalitat, llengua, etc.
  • Decret de creació 12 de febrer de 2013.
  • Resolució de nomenament dels seus membres, 22 de març de 2013.
  • Primera reunió constitutiva feta el 12 d’abril de 2013.
5. Treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins el 31 de desembre de 2013.

  • Una tasca que es realitza cada dia en àmbits molts diversos de forma discreta.
  • Pacte Nacional pel Dret a Decidir creat el 26 de juny de 2013 i agrupa 48 delegacions (partits polítics, organitzacions empresarials, sindicats, intitucions i entitats culturals, esportives i socials, organismes polítics, diputacions provincials i associacions municipalistes.
  • Creació al Parlament de Catalunya de la Comissió parlamentaria per l’estudi del dret a decidir el 4 de juliol de 2013.
6. Convocatòria de la consulta pel dret a decidir durant l’any 2014 sempre que les condicions socioeconòmiques i polítiques no aconsellin una pròrroga, una possibilitat que serà acordada conjuntament per CiU i ERC.

  • Es convocarà quan les condicions siguin les més idònies per a guanyar.
Un pacte per enfortir l’entramat econòmic i social de la societat catalana per sortir del pou negre on estem situats.


Dates a recordar per veure la feina feta fins ara:

  • Eleccions al Parlament de Catalunya: 25 de novembre de 2012
  • Acord de governabilitat entre CiU i ERC: 19 de desembre de 2012.
  • Pressa de possessió com President de la Generalitat d’Artur Mas: 24 de desembre de 2012.
  • Pressa de possessió del govern de la Generalitat de Catalunya: 29 de desembre de 2012.



Altres articles publicats en aquest bloc relacionats amb aquest:


http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/05/la-proposta-espanyola-per-catalunya.html