11 de setembre de 2013, un pas històric

La societat catalana ha demostrat, un cop més, que marca el camí als seus dirigents polítics i només quan les autoritats, els polítics, escolten aquest clam majoritari els canvis es produeixen. Els canvis sorgits d’aquest clam es consoliden perquè tenen al darrera un poble que els vol. Així va passar el 14 d’abril de 1931 fent caure la monarquia espanyola i no va passar el 6 d’octubre de 1934 quan va intentar provocar un canvi que no es va consolidar perquè no tenia al darrera un poble decidit.

Amb l’habitual menyspreu espanyol es tractava la manifestació multitudinària de l’Onze de setembre de 2012 de “Calentón de verano”, però aquesta ressaca estival, un any després, continua i des dels àmbits polítics espanyols, encapçalats pel seu cap d’estat, continuen fent-se els sords a les reivindicacions catalanes. I no només això, si no que donen cobertura a tot tipus d’exabrupte.

Les xifres de participació a l’acte cívic i pacífic de la Via Catalana per la Independència són de 1.600.000 persones. I encara que haguessin sigut menys l’èxit és indiscutible. Una multitud distribuïda al llarg de 393,8 kms., passant per 86 municipis. Donant-se les mans des de El Pertús, al nord, fins Alcanar, al sud de Catalunya. Una cadena humana que la gent de la Catalunya Nord va allargar fins El Voló i els valencians fins a Vinaròs. Gent que mostrava la seva voluntat d’assolir un futur col·lectiu nou. Gent dreta i entrellaçada al llarg de la carretera N-II i la N-340. La gent distribuïda per 778 trams de forma festiva, sense insults ni enfrontaments. Un fet que contrasta vivament amb l’entrada d’un grup de feixistes a la seu de la Generalitat de Catalunya a Madrid al mateix dia, sense que la policia espanyola hagi fet absolutament res per a impedir-ho. I no ho han fet perquè aquests és el tarannà de les autoritats espanyoles. La connivència amb el feixisme que permeten que s’insulti als catalans tractant-los de nazis, insolidaris i vividors sense donar-hi resposta. Ho fan amb el seu silenci o sumant-se al maltractament dels ciutadans catalans.

Aquest acte de l’Onze de setembre de 2013 reforça la voluntat d’exercir el dret a decidir. I ho ha fet de forma decidida i inequívoca. Són 1.600.000 persones que volen poder exercir un dret tan elemental i democràtic com es el de votar. Es reclama poder votar perquè ho puguin fer els que volen un estat propi separat d’Espanya i també aquells que volen una Catalunya diluïda dins Espanya. I es fa així perquè això és la democràcia. La democràcia és donar la veu als ciutadans, permetre la participació ciutadana.

Des del govern d’Espanya se’ns diu que això dreta a decidir divideix la societat. A ells caldria preguntar-los-hi si unes eleccions no divideixen als ciutadans, si el referèndum sobre l’OTAN a Espanya no va dividir la societat espanyola, si el referèndum sobre l’Estatut de Catalunya no va dividir la societat. Tota consulta democràtica implica divisió, perquè l’obliga a posicionar-se per una opció o altra. Només els estats totalitaris creuen que és l’estat qui sap allò que convé als ciutadans i per tant no cal consultar-los-hi res. La societat no es divideix quan vota, només es possible que es divideixi si el minoritari no accepta ni respecte els resultats majoritaris.

Espanya no actua democràticament quan impedeix als ciutadans de la nació catalana auto preguntar-se quina relació vol tenir amb Espanya. I nega aquest dret argumentant que són ells qui han de decidir sobre nosaltres. I ho plantegen així perquè darrera d’aquesta creença hi ha el famós dret de conquesta proclamat per Felip V i tots els que l’han seguit poder des del 1714.

Un amic em deia que l’acte de la Via catalana, la cadena humana, era excloent i no era majoritari i per això la combatia. Després d’escoltar-lo li vaig respondre: l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet la seva proposta i la societat catalana, de forma majoritària, ha respost positivament. Davant d’aquesta resposta ciutadana cal preguntar-se dues coses: la resposta social és per què els partidaris de la independència estan més mobilitzats que els altres o és que és l’opció majoritària avui? Hi ha una manera ben senzilla de saber-ho. Que els partidaris del federalisme, de la Catalunya regió, facin la seva proposta de mobilització al carrer i veurem la resposta ciutadana. Per ara, l’opció de la Catalunya regió d’Espanya no ha demostrat ser gaire més que un grupuscle que només va aconseguir omplir el centre de la plaça de Catalunya el 12 d’octubre de 2012. Quatre mil persones a tot estirar. I els federalistes a que esperen per a fer una proposta de mobilització ciutadana?

I ara què? Ara cal respostes.

Hi ha un concens majoritari d’entendre que una consulta respon a principis democràtics, representatius, cívics i participació ciutadana. El problema sorgeix en com fer-ho. Quina proposta de consulta és la més adequada.

La primera resposta, sense cap dubte, és el referèndum amb una pregunta clara i amb una resposta inequívoca. Però això topa amb el sentit antidemocràtic del que en fan bandera els partits espanyols brandant la Constitució com una presó inamovible on no cap res més que una Espanya unificada i única.

No obstant aquest obstacle que sembla infranquejable hi ha la necessitat de la legitimitat que avali internacionalment l’exercici del dret a decidir.

El President de la Generalitat ha defensat públicament la necessitat que la consulta sigui amb el beneplàcit del govern espanyol o que sigui tolerada durant l’any 2014 i fer-ho utilitzant una de les cinc alternatives exposades pel Consell Assessor per a la Transició Nacional en el seu informe “La Consulta sobre el futur polític de Catalunya” de 25 de juliol de 2013. Propostes que de forma resumida són:

• Referèndum regulat i convocat per l’Estat de conformitat a l’article 92 de la Constitució espanyola.

• La delegació o transferència de la competència de convocar el referèndum a la Generalitat de Catalunya per part del govern central a través de l’article 150,2 de la Constitució espanyola.

• El referèndum fet d’acord de la llei catalana 4/2000 que està suspesa a espera de sentencia del Tribunal Constitucional.

• La consulta feta a través de la llei catalana que s’està tramitant al parlament de Catalunya de consultes populars no referendàries.

• La reforma de la Constitució Espanyola.

Totes i cada una d’aquestes opcions s’estan estudiant. No són excloents, però impliquen un grau més o menys grau de dificultat. D’aquí el plantejament de que sigui tolerat per l’estat si no és autoritzat.

La delegació de competències és la que ha utilitzat el Regne Unit respecte a Escòcia convocant pel 18 de setembre de 2014 la votació de comú acord, així com també la pregunta.

A Catalunya ens cal deixar clar internacionalment la voluntat de diàleg amb Espanya. Deixar clar que és l’Estat qui es nega a donar una sortida en el marc de l’ordenament jurídic.

No és clar el recolzament internacional per a forçar a Espanya a utilitzar el seu marc jurídic per deixar fer la consulta als catalans. Ens poden mirar amb simpatia, però els interessos econòmics prevalen i per tant els cal presentar al món una Catalunya productiva i econòmicament dinàmica per tal que ens tinguin en compte.

Que alguna cosa es mou al món respecte a nosaltres és clar. No és casualitat que el govern alemany demani als seus assessors que cal fer amb els catalans si se separen d’Espanya. La resposta que li han donat és la de que els ciutadans catalans continuïn sent membres de la Unió Europea mentre el territori negocia l’entrada com estat a la Unió Europea. Aquesta és una primera resposta i en vindran d’altres sobretot motivat per l’èxit de la cadena humana de la Via Catalana.

I llavors per què explicitar un pla B per si cap d’aquestes sortides funcionen? El pla B de les eleccions plebiscitàries.

Crec que va ser un avís mal expressat del President Mas al govern central. Si tanqueu totes les vies el ciutadà s’expressarà igualment a través d’unes eleccions pleblicitàries convocades legalment d’acord amb la legislació vigent, però amb un programa inequívoc de consulta sobre el futur col·lectiu.

Unes eleccions plebiscitàries és un concepte polític i no jurídic ja que ho determina les circumstàncies del moment i les propostes que es fan a través dels programes electorals. Per això no poden ser prohibides.

El problema està en la data d’aquestes eleccions. El 2016 a l’oïda de la gent desconcerta, perquè no s’entén per què hem d’esperar tant. La resposta és que s’han d’haver esgotat totes les vies legals possibles i s’ha d’arribar a la consultat amb un país econòmicament menys dèbil del que tenim ara. Perquè darrera de les eleccions plebiscitàries només hi ha la Declaració Unilateral d’Independència i ens caldrà tot els suport que puguem obtenir per tal que no ens esclafin.

I només una darrera reflexió. Ningú cregui que l’endemà de la votació i sempre que hagi guanyat el si serem independents, En aquell moment s’iniciarà un període de negociació tant o més dur que ara per tal separar el deute català de l’espanyol, els actius, les empreses amb centres de treball fora de Catalunya, els registres de la propietats i els altres i tots aquells aspectes que conformen un estat.

Una Catalunya independent no és un camí de roses, però si d’il·lusió per a un món millor per a nosaltres i els nostres fills.