Espanya nessita un "relaxing cup of café con leche"

Espanya, en el seu conjunt i els seus dirigents en espacial, necessita unes quantes tasses d’aquest “relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor” d’Ana Botella, alcaldessa de Madrid, per tal de despertar-se d’aquest son en que viu. La política espanyola necessita un bon estimulant per a plantejar-se un futur realista i allunyat de la prepotència que tan sovint fa gala.

La imatge de la plaça d’Alcalà de Madrid amb la gent cridant “hijos de puta” als membres del Comitè Olímpic Internacional (COI) per haver estat eliminada la candidatura per a organitzar els Jocs Olímpics del 2020, la imatge de l’entrada d’un grup feixistes de forma violenta a la seu de la Delegació de la Generalitat a Madrid l’11 de setembre, les pressions del grup de l’ECOFIN al govern espanyol per tal que accepti la prolongació de rescat bancari que fins ara suma 60.389 milions d’euros i les crides a eliminar l’autonomia catalana no és la millor carta de presentació d’Espanya al món.

La ciutadania catalana ha fet un salt qualitatiu respecte a Espanya en les seves manifestacions col·lectives. Un fet que mostra que allò que busca no és una simple reacció davant del que percep d’Espanya si no que ho fa com una aposta pròpia per a canviar el futur col·lectiu català. I és tot això que permet creure que el camí iniciat per tal de votar, d’exercir el dret a decidir, va de debò.

Hem passat de la manifestació del 10 de juliol de 2010, on encara se sentien crits contra Espanya, a l’acte de la cadena humana de la Via catalana del passat 11 de setembre de 2013 on els seus assistents cridaven a favor del seu futur, del futur col·lectiu sense fer-ho en contraposició a res. Cap insult, cap mofa a Espanya.

L’acte multitudinari de l’11 de setembre de 2013, la Via catalana, ha estat un èxit pel treball previ realitzat sense presses, però tampoc sense pauses. Ha estat una mobilització ciutadana que ha comportat unes conseqüències directes:

1.    La calculada i ambigua resposta del govern espanyol, a través d’una carta enviada pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy, al president de la Generalitat, Artur Mas, que planteja que cal diàleg sense data de caducitat i no dóna resposta a la petició de consulta. Una carta que li permet al govern espanyol presentar-se com a dialogant a l’estranger, acontentar mínimament als que no volen ni sentir parlar de la consulta i tampoc és un cop de porta, com han fet abans, als catalans. Un fet que obliga a no cremar etapes als catalans. (El text sencer de la carta al final d’aquest article).

2.    La internacionalització de la qüestió catalana amb un incident diplomàtic amb les repúbliques bàltiques de Letònia i Lituània. Resolt com acostuma a fer-se en el llenguatge diplomàtic del si, però ara no i esperar nous vents. És la plasmació pública d’allò que és parla en privat. Catalunya és un problema a Espanya, a Europa i al món. Com també ho és Escòcia i Flandès en menor mesura per ara. Lentament la pressió del govern espanyol damunt els seus socis es comença a trencar.

3.    La Via catalana també ha fet augmentar les pressions del govern espanyol a la Comissió Europea per tal que digui que una Catalunya independent queda fora de la Unió Europea. La Comissió Europea com a òrgan col·legiat no ha dit res perquè no té posició encara. Ha estat la portaveu de la Comissió qui ha dit allò que volia sentir Espanya. No hi ha cap decisió ferma a la Unió Europea perquè, entre altres coses, una decisió com aquesta afecta a Escòcia i el Regne Unit i a Flandes i Bèlgica.

El govern alemany, la primera potència econòmica de la UE, busca fórmules per a les seves exportacions, per a les empreses alemany situades a Catalunya i per saber com cobrarà el deute espanyol amb Catalunya dins Espanya i amb Catalunya fora d’Espanya. Quan Alemanya decideixi que li convé més buscarà socis i imposarà la solució a la Unió Europea. I si no que li diguin a Espanya que es va veure obligada a fer una reforma constitucional exprés en 33 dies de l’article 135 per tal d’introduir el principi d’estabilitat pressupostària a la Constitució el 27 de setembre de 2011.

S’ha de tenir en compte que la Unió Europea és bàsicament un mercat on els interessos econòmics estan per damunt dels polítics. La unió política a Europa fa anys que ha quedat aparcada.

4.    Hi ha hagut  un augment significatiu d’agressions físiques, com la protagonitzada per un grup d’ultra dreta a la seu del govern de la Generalitat a Madrid i també dels reiterats insults contra els catalans titllant-los de nazis i feixistes a través de les xarxes socials i de declaracions públiques.

5.    Ha augmentat el desig de poder exercir el dret democràtic de votar en una consulta sobre el futur col·lectiu dels ciutadans catalana.

 10 de juliol 2010 Manifestació de protesta per la

Setencia del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut

    I aquest canvi social a Catalunya per què ha succeït? Per què s’ha arribat on som ara?

Per un procés col·lectiu de cansament de rebre reiterades negatives per part d’Espanya a canviar res, per sentir-se maltractats com a ciutadans en un estat que ens menysprea i per veure que no hi ha una voluntat de tractar a Catalunya com la força productiva que és..

Un repàs ràpid i cronològicament de fet dels esdeveniments succeïts ens darrers 10 anys ens permet veure com a cada agressió o engany espanyol la resposta de la ciutadana catalana ha estat augmentar de grau.

Però aquesta vegada la resposta del govern espanyol ha estat més intel·ligent. Ha optat per a no donar un sonor cop de porta com va fer amb el pacte fiscal al setembre del 2012, però tampoc ha aportat cap solució que permeti veure que les coses canviaran.

Les actuacions de la classe dirigent espanyola pel que fa a Catalunya ha estat de tirar benzina al foc. Un fet que ha portat a que el clam per a poder votar en una consulta sobre el futur de la relació de Catalunya amb Espanya s’hagi convertit en majoritari.

·        23 d’abril de 2001. El rei Joan Carles en el seu parlament en l’acte de lliurament del Premi Cervantes a Francisco Umbral expressa: 'Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes'.

·        13 novembre de 2002. El llavors president del govern espanyol i secretari general del PSOE en un míting del PSC a Barcelona pronuncia aquestes paraules. “Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña”.

·        8 d’abril de 2006. El president de la comissió Constitucional del Congres del Diputats, Alfonso Guerra, deia a Baracaldo, durant el congrés extraordinari de les Juventudes Socialista de España (JSE): "Al plan Ibarretxe lo cepillamos antes de entrar en la comisión. Sí, la verdad. ¿Por qué vamos a entrar en eufemismos? ¡Coño! Y el otro lo cepillamos como carpinteros dentro de la Constitución, en la comisión".

·        31 de juliol de 2006. El Partit Popular presenta davant el Tribunal Constitucional recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya en 187 articles. Posteriorment ho fa el Defensor del Pueblo, Enrique Múgica, contra 112 articles i també 5 comunitats autònomes (Múrcia, La Rioja, Aragó, València i Illes Balears) contra altres articles de l’Estatut.

·        28 de juny de 2010. El Tribunal Constitucional dicta sentencia que qüestiona l’eix central de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. És una sentencia humiliant que nega a Catalunya el seu caràcter de nació i planteja que una Catalunya singular a Espanya no té cabuda. Aquesta sentencia té com a resultat que allò que deia el president Montilla avisant a Espanya, el 12 de març de 2009, que “La desafecció dels catalans vers Espanya és creixent” es converteix en el començament del trencament.

·        20 de novembre de 2011. Amb la victòria electoral del Partit Popular s’inicia una ofensiva de recentralització, d’atac sistemàtic a les finances catalanes i contra el model d’immersió lingüística que cohesiona la societat catalana. Un atac no és exclusiu contra Catalunya, però que si té a Catalunya en l’epicentre d’aquesta política.

·        18 de setembre de 2012. El rei Joan Carles publica en la seva web una carta cridant a la unitat per a superar la crisi econòmica i senyala sibil·linament  que “No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia”. (El text sencer de la carta al final d’aquest article).

·        20 de setembre de 2012. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en nom del govern y de la resta de forces polítiques espanyoles es nega a prendre en consideració el Pacte fiscal solidari que el President de la Generalitat li ha presentat. Una proposta aprovada pel Parlament de Catalunya el 25 de juliol del 2012 amb els vots favorables de CiU, ERC i ICV i amb els vots del PSC en alguns punts.

·        10 d’octubre de 2012. El ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, anuncia que “La política educativa en Cataluña se dirige a que los niños catalanes se sientan tan orgullosos de ser catalanes como de ser españoles” i per això afirma: “Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes”. I per tal de consumar aquest objectiu reserva cinc milions d’euros.

·        1 de març 2013. El govern espanyol porta al Tribunal Constitucional la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener.

·        8 de maig de 2013. El Tribunal Constitucional admet a tràmit el recurs del govern espanyol i suspèn la Declaració de Sobirania. Un fet insòlit per a Tribunal que ha de analitzar normes de caràcter jurídic i sent com és la Declaració de Sobirania una declaració parlamentària sense valor jurídic, però si polític.

·        14 de setembre de 2013. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, respon a la carta enviada pel President de la Generalitat del 26 de juliol de 2013 demanat dialogar per consensuar la forma de realitzar la consulta pel dret a decidir. Una resposta que expressa la necessitat de dialogar sense data de caducitat amb lleialtat institucional dins els marc jurídic espanyol que ens protegeix. Catalunya és Espanya i s’ha de preocupar de coses reals. Però en la carta no hi ha resposta a la petició de dialogar per a fer una consulta a Catalunya. (El text sencer de la carta al final d’aquest article, inclosa l’adreça a una inventada Pina de Sant Jaume en comptes de Plaça de Sant Jaume).

·        I mentrestant el que ha esdevingut un esport espanyol continua en això de comparar els catalans amb els nazis. No deixa de ser curiós que hagin d’anar a buscar fora la comparació quan només haurien d’agafar un llibre d’història i citar al general Franco i al seu règim, però fer això comportaria insultar-se a ells mateixos o als seus pares.

Davant de totes aquestes agressions fetes des d’Espanya la societat catalana ha reaccionat de diverses maneres:

·        29 de setembre de 2005. S’aprova el projecte de nou Estatut d’autonomia de Catalunya que diu en el seu article primer: “Catalunya és una nació”.

·        9 d’agost de 2006. Entra en vigor el nou Estatut d’autonomia en el qual la definició de Catalunya com a nació ha passat al preàmbul de la llei i s’ha pactat un nou model de finançament, però tot això després d’un llarguíssim procés de desgast ple d’atacs.

·        19 de setembre de 2009. Es fa una consulta a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya i d’aquesta manera s’inicia un seguit de consultes arreu de Catalunya que finalitzen el 9 d’octubre de 2010. La pregunta que es fa és aquesta: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”.

·        26 de novembre de 2009. Dotze diaris amb seu a Catalunya publiquen una editorial conjunta a favor de constitucionalitat de l’Estatut d’autonomia i contra possibles retallades amb el títol “La dignitat de Catalunya”

·        10 de juliol de 2010. Manifestació multitudinàries a Barcelona com a protesta per la sentencia del Tribunal Constitucional. La manifestació va encapçalada per la pancarta “Som una nació. Nosaltres decidim”. El president de la Generalitat, José Montilla, es nega a anar darrera d’aquesta pancarta i per tal de facilitar que hi vagi es col·loca gran bandera catalana darrera de la capçalera de la manifestació on es col·loca ell.

·        11 de setembre de 2012. Un milió i mig de persones es manifesta a Barcelona convocats per l’Assemblea Nacional Catalana amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. La gent ocupa el Passeig de Gràcia, la Gran Via, els carrers Pau Claris i Via Laietana i les avingudes d’Isabel II i Marquès de l’Argentera i també els carrers adjacents.

·       19 de setembre de 2012. El president de la Generalitat signa amb els presidents de les Diputacions Provincials catalanes un conveni per a impulsar una hisenda pròpia catalana.

·       25 de novembre de 2012. Eleccions al Parlament de Catalunya on els electors manifesten que volen un canvi liderat per CiU, però compartit amb la resta de forces polítiques catalanes.

·       23 de gener de 2013. El Parlament de Catalunya aprova la Declaració de Sobirania on s’expressa: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. Declaració aprovada amb els vots de CiU, ERC, ICV i el vot crític de la CUP. Si oposen el PSC, el PP i C’s.

·       13 de març de 2013. El Parlament de Catalunya, per tal d’apropar el PSC a la Declaració de Sobirania, aprova una declaració complementaria de l’anterior cridant a fer-ho amb diàleg.   

·       25 de juliol de 2013. El Consell Assessor per a la Transició Nacional fa públic el seu primer informe titular “La Consulta sobre el futur polític de Catalunya” que planteja diverses vies legals per a fer la consulta:

-       El referèndum regulat i convocat per l’Estat de conformitat a l’article 92 de la Constitució espanyola.

-       La delegació o transferència de la competència de convocar el referèndum a la Generalitat de Catalunya per part del govern central a través de l’article 150,2 de la Constitució espanyola.

-       El referèndum fet d’acord de la llei catalana 4/2000 que està suspesa a espera de sentencia del Tribunal Constitucional.

-       La consulta feta a través de la llei catalana que s’està tramitant al parlament de Catalunya de consultes populars no referendàries.

-       La reforma de la Constitució Espanyola.

-       I com a darrera opció les eleccions plebiscitàries. Un concepte polític i no jurídic sota el marc normatiu de les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions plebiscitàries és un concepte polític i no jurídic ja que ho determina les circumstàncies del moment i les propostes que es fan a través dels programes electorals. Per això no poden ser prohibides.

·         26 de juliol de 2013. Carta del President de la Generalitat al president del govern espanyol demanant dialogar per tal de consensuar la forma de realitzar la consulta pel dret a decidir, la data i la pregunta.

·         29 de juny de 2013. Concert per la Llibertat al Camp Nou amb la participació de 90.000 persones que acaben fent un mosaic amb cartolines amb el text “Freedom Catalonia 2014” i tres immenses banderes catalanes.

·         11 de setembre de 2013. Uns 1.600.000 catalans es manifesten a través en una cadena humana al llarg de 400 kilòmetres en la Via catalana cap a la independència que va des de El Pertús, al nord, fins a Alcanar, al sud i allargada per la gent fins El Voló (Catalunya Nord) i Vinaròs (País Valencià).

El Partit Popular té una gran tendència a interpretar sempre la voluntat d’aquells que no es manifesten. Ho ha fet ara amb la Via catalana com ho ha fet abans en aquelles manifestacions que organitzen o recolzen. El PP sempre ens explica que volen aquells que no hi son. I per citar un sol exemple la manifestació contra l’avortament del 6 d’abril del 2013. Pel PP els manifestants representaven la immensa voluntat dels ciutadans que no hi eren.

·         15 de setembre de 2013. Piulada a Twitter  amb #volemvotar que segons el mesurador Topsy comporten milió de piulades.

 I ara què hem de fer?

Ara intentar trobar una sortida legal amb Espanya, amb aquest diàleg que prediquen, per tal d’utilitzar una de les vies proposades pel Consell Assessor. I si no pot ser amb l’autorització explícita al menys que sigui de forma tolerada. I si a pesar de tot tots els diàlegs tanquen totes les vies recorre a les eleccions plebiscitàries.

També hem d’aixecar econòmicament Catalunya per tal que sigui un mercat prou atractiu als altres estats que faci creure a la Unió Europea que més val tenir-nos dintre que a fora.

S’ha de sumar voluntats per tal d’aconseguir votar en una consulta sobre el futur col·lectiu dels catalans amb un quòrum incontestable.

Cal oferir una proposta clara i atractiva sobre la conveniència d’esdevenir un nou estat independent.

També cal cuidar la forma de separació amb Espanya per tal que no esdevingui un mur infranquejable després. Tenim amb Espanya una llarga frontera.

I per tal de fer tot això ens cal actuar amb serenitat, sense presses, sense pausa, amb les idees clares i deixant la fel, la rancúnia, a casa.

---------------------------------------

Text de la Carta enviada per Mariano Rajoy, president del Govern espanyol, al President de la Generalitat de Catalunya, el 14 de setembre de 2013, en resposta a la que aquest va enviar-li el 26 de juliol de 2013.

Madrid, 14 de septiembre de 2013

Molt Honorable Sr. D. Artur Mas i Gavarró

President
Generalitat de Catalunya
Palau de la Generalitat
Pina de Sant Jaume, 4
08002 Barcelona

Estimado President:

En respuesta a su carta en la que me plantea la necesidad de abordar un proceso de negociación para la celebración de una consulta en Cataluña, y sin perjuicio del exhaustivo análisis que exige el informe jurídico y político que me ha enviado con posterioridad, paso a manifestarle mi criterio respecto a las cuestiones que plantea.

Siempre he sido —y creo haberlo demostrado—una persona comprometida plenamente con el diálogo como forma de resolver las diferencias políticas o de cualquier otra índole.

Este compromiso con el diálogo adquiere su verdadero sentido desde la exigible lealtad institucional y desde el respeto al marco jurídico que a todos nos protege y que a todos nos vincula, en especial a quienes ejercemos responsabilidades de gobierno. Por mi parte, el diálogo no tiene fecha de caducidad cuando se trata de atender al interés general de los españoles y, por ello, de todos los catalanes.

En este sentido, considero que el mejor servicio a la legitimidad democrática que usted invoca es precisamente respetar ese marco jurídico en el que los gobiernos hallan su fundamento y legitimidad y los ciudadanos encuentran la garantía para la convivencia y la concordia.

Estoy convencido de la extraordinaria relevancia que Cataluña tiene para el conjunto de España y de la riqueza, pluralidad y singularidad de la sociedad catalana.

Pienso asimismo que los vínculos que nos mantienen unidos no pueden desatarse sin enormes costes afectivos, económicos, políticos y sociales. Y por supuesto, quiero también transmitirle la firme convicción de mi Gobierno de que hemos de trabajar en el fortalecimiento de esos lazos y huir de los enfrentamientos. Debemos hacerlo desde la lealtad recíproca y el fomento de la corresponsabilidad en las dos direcciones.

Convencido de que juntos ganamos todos y separados todos perdemos, le invito a que ejerzamos responsablemente nuestra función como gobernantes democráticos con lealtad hacia los ciudadanos y las instituciones que representamos en estos momentos de dificultad económica y social que padece nuestra sociedad.

Desde el profundo afecto que siento por la sociedad catalana en su conjunto y el respeto institucional a la Generalitat de Cataluña que usted representa hoy, quedo a su disposición para trabajar conjuntamente y ofrecer así la mejor respuesta a las necesidades reales de todos los ciudadanos.

Cordialmente,

Mariano Rajoy Brey

 ---------------------------------------

Carta de S.M. el Rey Don Juan Carlos

Madrid, 18/09/2012

"...Carta de S.M. el Rey..."

No soy el primero y con seguridad no seré el último entre los españoles que piensa que en la difícil coyuntura económica, política y también social que atravesamos es imprescindible que interioricemos dos cosas fundamentales.

La primera es que solo superaremos las dificultades actuales actuando unidos, caminando juntos, aunando nuestras voces, remando a la vez. Estamos en un momento decisivo para el futuro de Europa y de España y para asegurar o arruinar el bienestar que tanto nos ha costado alcanzar. En estas circunstancias, lo peor que podemos hacer es dividir fuerzas, alentar disensiones, perseguir quimeras, ahondar heridas. No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia. Son, por el contrario, los más adecuados para la acción decidida y conjunta de la sociedad, a todos los niveles, en defensa del modelo democrático y social que entre todos hemos elegido.

La segunda es que, desde la unión y la concordia, hemos de recuperar y reforzar los valores que han destacado en las mejores etapas de nuestra compleja historia y que brillaron en particular en nuestra Transición Democrática: el trabajo, el esfuerzo, el mérito, la generosidad, el diálogo, el imperativo ético, el sacrificio de los intereses particulares en aras del interés general, la renuncia a la verdad en exclusiva.

Son esos los valores de una sociedad sana y viva, la sociedad que queremos ser y en la que queremos estar para superar entre todos las dificultades que hoy vivimos.