Ara ha estat la vicepresident del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaria, la que burlant-se de la pròpia legislació de l’estat, va impedir al president de la Generalitat fos qui clogués l’acte de lliurament de les medalles d’or de Foment del Treball. L’incident del 17 d’octubre de 2013 no queda tan lluny del 15 d’abril de 1983 quan en l’acte d’inauguració de l’exposició antològica de Salvador Dalí al Museu d’Art Contemporani de Madrid l’enfrontament fou amb el govern socialista de Felipe González a través del seu secretari, Julio Feo, que va insultar i menystenir els símbols representatius de Catalunya, al predient Pujol i al conseller de Cultura, Max Cahner, a qui va acabar enviant a prendre pel cul. El motiu d’aquell incident fou pel lloc que havia d’ocupar el president Pujol, el ministre de Cultura, Javier Solana i altres autoritats. Feo va tractar la bandera catalana de “banderín” i al president de la Generalitat de personatge que no pintava res.
És igual que sigui el PSOE o el PP qui governi Espanya. Per a ells la Generalitat de Catalunya no és estat com diu la Constitució, és una nosa que es vol eliminar o delimitar.
El pes econòmic de Catalunya en el producte interior brut (PIB) de l’estat, és el 18,7%, però això no és suficient perquè Espanya entengui que no pot escanyar un dels motors indispensables per a la recuperació real de l’economia de l’estat. I parlo d’economia real i no de l’economia financera, els bancs i la prima de rics, que és la que sembla que ara atura la seva caiguda.
Catalunya, des d’Espanya, no és contempla com a un conjunt de ciutadans que viuen en un lloc concret amb
una llengua i una cultura pròpia, amb unes estructures econòmiques i socials diferenciades. Catalunya, des d’Espanya, és contemplada com una mina on s’extreu el seu mineral fins esgotar-la; la veu com una fabrica que ha de produir per a mantenir altres zones de l’estat.
 |
| Impostos pagats pels catalans |
La Cambra de Comerç es queixava amargament del percentatge d’inversió del període 2001.2011 que hauria estat del 16,9%, si s’hagués complert la inversió prevista en relació a que Catalunya és el 18,7% del PIB. Però per si no fos suficient la inversió feta durant l’any 2012 va ser d’un 19% menys que la de l’any 2011. D’aquest manera es col•locar a Catalunya, juntament amb el País Basc, La Rioja i Múrcia a la cua del percentatge d’execució d’obra pressupostada que va tenir a Castella-La Manxa a la banda alta amb un compliment del 104,6%.
Les propostes econòmiques de reactivació econòmica feta pel govern d’Espanya no té en compte el teixit econòmic català i adopta mesures que ha comportat la desaparició entre els anys 2008 i 2012 de 76.906 autònoms i la destrucció 76.910 llocs de treball.
Aquesta manera de tractar econòmicament als ciutadans catalans comporta un dèficit fiscal del 8% del PIB. Dit d’una altra manera, la sortida d’ingressos generats a Catalunya comporten un espoli fiscal inassumible per a la societat catalana si ha de sortir de la crisi.
Una situació econòmica que fins i tot els populars catalans han buscat d’aturar fent la seva proposta que només plantejava posar límit a la solidaritat interregional, mantenir el principi d’ordinalitat entre comunitats autònomes, que significa que després del descompte de la solidaritat amb d’altres comunitats autònomes es quedi al seu lloc en la renda per càpita i el PIB i que els diners de la solidaritat tingui una finalitat definida i no discrecional per a fer el que vulgui. És curiós de veure que la proposta popular catalans no sigui res més que allò que preveia el projecte d’Estatut d’autonomia que les Corts espanyoles va “cepillar” i el Tribunal Constitucional va rematar.
Catalunya, els seus ciutadans, mai han negat la necessitat de la solidaritat amb la resta de ciutadans espanyols. Tot el contrari. Catalunya ha reivindicat ús racional de la solidaritat per tal que aquesta solidaritat no comportés un empobriment del catalans que són els que paguen els impostos i són els que reben la contrapartida d’Espanya a través dels pressupostos generals. Catalunya no pot situar-se per sota del lloc que li correspon en l’ordenació inicial de la renda per càpita amb la solidaritat i veien com amb aquesta solidaritat, en forma de subvenció, en lloc de crear teixit productiu serveix per crear un clientelisme subvencionat.
La frase de Rajoy: “Jo no canvio cromos amb Catalunya” és la síntesi de com interpreten a Espanya les propostes de racionalització econòmica d’Espanya.
La Generalitat de Catalunya ha calculat que l’estat deu als catalans 9.376 milions repartits d’aquesta manera:
- D’inversió compromesa i no realitzada, que inclou la Disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia, i comporta un total de 5.748 milions d’euro de deute. Una quantitat que correspon als exercicis 2008 a 2013.
- Per la reducció dels ingressos a la Generalitat en temes de treball i servei públic d’ocupació, dependència i polítiques socials, educació i recerca, salut, sectors econòmic i infraestructures i altres ingressos finalistes un total de 672,6 milions d’euro.
- Per a haver de fer front econòmicament a mesures adoptades pel govern espanyol i que ha de fer front el govern de Catalunya en aspectes com la llei de la dependència, l’augment del tipus d’IVA, anticonceptius d’última generació, finançament de medicaments específics i altres hi ha un deute de 1.715,2 milions d’euro.
- Per la disminució dels ingressos de la Generalitat com a conseqüències de mesures del govern espanyol en aspectes com l’Impost de dipòsits bancaris, pels recurs d’inconstitucionalitat contra l’euro per recepta i les taxes judicials, per les noves exempcions en l’impost sobre operacions societàries, per una insuficient compensació dels desplaçats sanitaris i per vincular l’aportació de la indústria farmacèutica a la investigació es deuen 1.239,9 milions d’euro.
Una suma de deute que ens porta a adonar-nos que continuar dins Espanya és un mal negoci.
Catalunya com estat independent no sabem com serà, però si sabem com estem dins aquest estat que no té cap mena de voluntat de canviar res.
Les anomenades terceres vies necessiten tenir a l’altre costat un interlocutor que escolti les propostes catalanes que fan, ja sigui en forma federalista, confederalista o simplement autonòmica. I es precisament això el que no hi ha a l’altre costat de la taula de diàleg. Espanya ha dit que no vol cap canvi. Tot ha de seguir igual o com a màxim amb algun maquillatge.
I aquí és on ens trobem ara.
Els catalans hem deixat d’actuar com a contraposició a Espanya. Hem deixat aquesta actitud per a passar a buscar un futur millor per a ells i els seus descendents. Hem deixat les manifestacions on es cridava contra Espanya a manifestacions on es crida a favor d’un nou futur.
Naturalment que hi ha gent que vol mantenir-se dins Espanya, el problema es com. Sobretot perquè a Espanya no hi ha cap signe de canvi, ni de voluntat de que hi sigui. I això crea desesperació en aquells que esperen un miracle espanyol.
I mentre aquests esperen miracles altres els ciutadans catalans castellanoparlants es coordinen per lluitar per un nou futur i és així sorgeixen plataformes com Sumate que és un acte de grandesaL’Estat espanyol sabem com és i com actua, una Catalunya independent és una incògnita, però pels catalans tenir un estat propi comporta tenir l’oportunitat de construir una societat millor, més justa i que tingui els seus ciutadans com a subjectes principals de les seves polítiques.
--------------------------------------------------------
Reprodueixo aquí les resolucions que el Parlament de Catalunya, buscant una sortida a la reclamació de la majoria ciutadana, va aprovar:
Resolució del Parlament de Catalunya en el Debat sobre l’orientació política general del Govern, 27 de setembre de 2013.
Votació:
86 vots a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP)
47 en contra (PSC, PP i C’s).
Dret a decidir del poble de Catalunya
1.1. El Parlament de Catalunya ha aprovat en diverses ocasions aquesta legislatura, amb majories qualificades, el suport al dret a decidir dels catalans, i ha establert el mandat del diàleg i la negociació amb el Govern de l’Estat amb l’objectiu de portar-lo a terme mitjançant una consulta democràtica.
La constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir evidencia el suport de què gaudeix aquest propòsit entre institucions, societat civil, agents econòmics i socials a tot Catalunya. És per això que el President de la Generalitat va formular per carta la petició al President del Govern espanyol de permetre celebrar una consulta en el termini més breu possible.
El Parlament de Catalunya constata, un cop més, la reiterada voluntat majoritària del poble de Catalunya d’exercir el dret a decidir el seu futur polític durant el 2014, manifestada i expressada de forma cívica i multitudinària en la “via catalana cap a la independència” durant l’11 de setembre de 2013 amb un ampli ressò i interès internacional, i expressa el seu reconeixement a la ciutadania que es va manifestar a favor dels drets nacionals i socials.
El Parlament vol deixar constància que la carta de resposta del president Rajoy és insatisfactòria, ja que no dóna resposta al que se li havia plantejat ni tampoc a allò que la societat catalana espera i desitja. Tot i això, com que el President del Govern de l’Estat manifesta predisposició al diàleg sense caducitat, el Parlament insta el President de la Generalitat a aprofundir de manera immediata en aquest diàleg, que s’ha de fonamentar en la consulta, tenint clar que no es pot eternitzar i que per tant ha de tenir resultats abans acabi l’actual període de sessions.
El Parlament de Catalunya constata la no existència de cap norma o disposició dins el marc legal vigent que prohibeixi la celebració d’una consulta a la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur polític, així com l’existència de diverses vies jurídiques dins els marcs legals vigents que podrien fer efectiva la petició del President de la Generalitat, les quals depenen únicament de la voluntat política del Govern de l’Estat.
El Parlament de Catalunya constata la voluntat política i el pacte en situacions similars, com al Regne Unit amb Escòcia i el Canadà amb el Quebec, en els quals en cap cas els marcs legals han estat cap impediment per celebrar una consulta als ciutadans escocesos i quebequesos sobre el seu futur polític.
1.2. El Parlament de Catalunya ratifica el paper principal del Parlament en el procés cap a un referèndum o consulta i per la constitució d’una majoria política àmplia que l’impulsi.
1.3. Compromís per a l’exercici del dret a decidir el 2014 i concreció de la via o vies legals, data i pregunta abans de la finalització del present període de sessions.
Amb la convicció que el diàleg i la negociació serviran perquè, sense dilacions, el Govern de l’Estat acomodi als marcs legals existents la materialització de la demanda democràtica de la societat catalana, el Parlament farà una proposta de via o vies legals per iniciar un procés des de Catalunya de sol•licitud al Congrés per realitzar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, així com la data i pregunta del referèndum o consulta, en el marc de la comissió parlamentaria del dret a decidir i d’acord amb el Pacte Nacional pel Dret a Decidir.
1.4. El Parlament de Catalunya insta el President de la Generalitat a anunciar, previ diàleg amb totes les forces polítiques que emparen el dret a decidir i cercant el màxim consens possible, la via o vies, la data de la consulta i la pregunta, sota l’empara de la legalitat, per poder fer efectiu el dret a decidir dels ciutadans sobre el seu futur polític, al llarg de l’any 2014.
1.5. Iniciativa conjunta a les Corts Espanyoles per sol•licitar un referèndum.
El Parlament de Catalunya directament, o en el seu cas, a través de les forces polítiques catalanes, amb caràcter urgent, presentarà davant les Corts Espanyoles la sol•licitud al Govern de l’Estat de la corresponent voluntat política per a la celebració d’un referèndum durant el 2014, d’acord amb alguna de les vies legals que ha definit el Consell Assessor per a la Transició Nacional.
1.6. Creació i dotació dels instruments necessaris per assegurar la correcta celebració de la consulta.
1.7. Establiment de les garanties d’un autèntic debat democràtic que respecti totes les posicions i asseguri un paper neutral dels mitjans públics de comunicació, que implica la concreció de mecanismes d’informació i debat basats en el rigor o pluralitat.
1.8. El Parlament de Catalunya manifesta que en les passades eleccions al Parlament de Catalunya, amb una altíssima participació, va expressar de manera molt clara la voluntat del poble de Catalunya de poder decidir lliurament i pacíficament el seu futur. El Parlament de Catalunya en tot aquest procés ha d’actuar amb plena lleialtat i consonància a aquest mandat del poble de Catalunya.
------------------------------------------------------
Resolució del Parlament de Catalunya en el Debat sobre l’orientació política general del Govern, 27 de setembre de 2013.
Votació:
103 vots a favor (CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA)
23 en contra (PP i C’s)
3 abstencions (CUP).
El Parlament de Catalunya d’acord amb el document de base del Pacte Nacional del Dret a Decidir presentat pel M.H. Sr. Joan Rigol, afirma i manifesta:
La defensa d'un procés democràtic per tal que el poble català pugui exercir el seu Dret a Decidir. Tot reclamant que la ciutadania de Catalunya pugui exercir amb el vot el Dret a Decidir sobre la pròpia institucionalització política.
La urgència perquè s’estableixi un diàleg amb institucions de l’Estat per tal d'acordar les condicions legals per a l’exercici d’aquest Dret a Decidir
Que l'exercici del Dret a Decidir va vinculat a la millora de la condició de vida individual i col•lectiva de les persones que viuen i treballen a Catalunya, al compromís amb les exigències de la qualitat de la democràcia, als drets socials –especialment en l’atenció als més febles-, a l’aprofundiment de l’estat del benestar, a la solidaritat Inter generacional, a l’equilibri territorial i desenvolupament sostenible així com a l’impuls d’iniciatives i de foment de l’actitud emprenedora i a l’assumpció de responsabilitats empresarials. Així com a la cohesió de tota la societat catalana que proclama com a valors superiors de la seva vida col•lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat.
Que l'exercici del Dret a Decidir ha de significar també la voluntat d’un país que vol accedir a un alt nivell educatiu i de cultura personal i col•lectiva i especialment en la defensa de la nostra llengua pròpia, que, s’estén i crea lligams específics amb els territoris amb els quals la compartim.
L’exercici del Dret a Decidir implica també l’afirmació que Catalunya és una comunitat humana que integra, respecta i recolza les diverses aportacions culturals i el pluralisme lingüístic que avui es reflecteix a la nostra societat.
