Es diu, com una gran divisa, que s’ha de dialogar,
que només amb el diàleg es possible avançar, que no és pot tancar la porta al
diàleg i tantes altres varietats de la mateixa frases. Frases dites des de les
files del PSOE i el PP i que van repetint una i altra vegada amb l’objectiu
gens dissimulat de fer creure a l’opinió publica catalana, espanyola, europea i
de la resta de la comunitat
internacional que ells volen resoldre les qüestions relacionades entre
Catalunya i Espanya i que són els catalans els intransigents. Com a propaganda
està molt bé, però la qüestió no és dialogar per a dialogar. El diàleg ha de
servir per alguna cosa i ha d’estar encaminat a un objectiu. I és això precisament
el que no ofereixen ni el PP ni el PSOE, ni tampoc cap institució espanyola.
En política el diàleg ha de tenir un objectiu. La
política no és una conversa d’amic que parlen pel gust de parlar, d’explicar-se
coses. Tampoc és un diàleg de sobretaula. Tampoc és una manera de passar el
temps mentre una de les parts es va pixant a la boca de l’altre amb les seves
actuacions, sobretot perquè això és intolerable.
El diàleg entre Catalunya i Espanya s’ha de basar
en el respecte entre les parts i és precisament això el que manca aquí. Manca el
fons i les formes.
Des d’Espanya no s’accepta que Catalunya és una
nació diferenciada dins l’Estat Espanyol i el diàleg ha de servir per veure
quin ha de ser el seu encaix amb Espanya i de com s’han de relacionar. Es diu
diàleg perquè tot continuï igual o una mica remodelat.
El PP segueix un plantejament de tensió constant i
de confrontació a tots nivells. El PP, amb el guiatge de la fundació FAES que
dirigeix José María Aznar, va reelaborar la
política ideada pel president del Estats Units, George Bush i que oportunament ens
recordava Josep Maria Solé Sabaté en un article publicat al diari El Punt Avui
el dia 29 de desembre de 2013 titulat “PP: estratègia de tensió” Una política
basada en la idea que mai s’ha de retrocedir, sempre s’ha d’atacar l’adversari,
mentint sempre que calgui, amagant la veritat si perjudica, creant una tensió
permanent per evitar treva als rivals. I això és el que fa molt especialment
amb Catalunya, però no només amb Catalunya. Ha superat amb escreix el
maquiavelisme del PSOE conduït per
Alfonso
Guerra i d’aquell “Qui es mogui no surt a la foto”. I per a fer-ho, el PP compta amb els mitjans
de comunicació estatals que l’ajuden com a grans altaveus.
El diàleg que planteja el PP és com aplicar els
seus plantejaments polítics i prou. És el partit del no. Té un plantejament
patrimonialista de l’estat i vol implementar a foc, perquè perduri per sempre,
el seu concepte ideològic al preu que sigui.
El plantejament de diàleg del PSOE s’ha vist
desbordat per la mala fe dels populars i actuen a remolc. No hi ha més que
retòrica en la seva aposta federal. Els socialistes no han cregut mai en una
Espanya federal que vagi més enllà de la propaganda i la retòrica. Els 21 anys
de govern socialista (1982-1996 i 2004-2011) han mostrat de forma clara que
entenen ells per Espanya federal. Descentralització administrativa, “cafè per a
tothom” i poca cosa més. Cap reconeixement de Catalunya com a nació perquè això
es incompatible amb el principi de solidaritat com ells l’entenen.
Una Catalunya nació no hi cap en l’Espanya del PP ni
del PSOE ni en la de les elits espanyoles.
S’han fabricat una idea que han exportat arreu. Els
catalans són gent manipulada, sense criteri, que segueixen sense pensar una
idea fabricada per la burgesia catalana que ha utilitzat el nacionalisme per a
perpetuar-se en el poder. Els governants catalans han utilitzat l’ensenyament
per a adoctrinar ens els infants, adolescents i joves en un odi contra Espanya,
inventant-se una història que no existeix. Que els catalans tenen la riquesa
que tenen gràcies a la suor dels immigrats espanyols i que es neguen a compartir
retornant tot aquest benefici econòmic aconseguit pel seu benefici als llocs
d’origen d’aquesta gent. Que els catalans vinguts de fora, aquells que ells
anomenen xarnegos, són gent desagraïda que traeixen a les seves famílies i les
volen abandonar a la misèria. Podria seguir amb aquesta llista, però no té cap
sentit. És un despropòsit tant gran que no cal insistir-hi. Però si constatar
que ha servit per a anar eliminant els ponts de diàleg entre Catalunya i
Espanya.
I no té cap sentit perquè el que passa avui a
Catalunya s’ha modificat de forma substancial. Hem passat de la reacció al
projecte. I aquest canvi que ha fet la societat catalana ha descol·locat la
societat espanyola i les seves elits especialment que no són capaces d’entendre
què està passant a Catalunya. No entenen que hagi agafat tanta força un
projecte de futur en tan poc temps.
La societat catalana majoritàriament s’ha afartat
d’intentar buscar formes per mantenir-se dins Espanya. Cal dir, però, que
encara hi ha una minoria social que vol mantenir-se dins Espanya com sigui.
Versió regió (PP i Ciudadanos) o una Comunitat autònoma administrativament
federal (PSC). Que no sé què és, però que ells en parlen com la panacea que ho
soluciona tot. Un projecte inconcret i eteri que no es concreta en res fora
d’un enunciat com és la reforma federal.
El diàleg entre Catalunya i Espanya sempre ha
tingut el mateix problema de base i que no ha estat resolt mai. La societat
catalana vol ser reconeguda com a nació, com a societat que fa un esforç de
solidaritat que no li representi un perjudici social, un empobriment de la seva
gent.
La Constitució espanyola de 1978 semblà que obria
la porta per a resoldre l’encaix nacional català dins Espanya amb el
reconeixement de l’existència de nacionalitats, però el miratge es va acabar el
23 de febrer de 1981. Dos anys foren suficients per a mostrar als catalans que
l’obertura s’havia acabat.
El diari El País escrivia a les seves pàgines del
dia 25 de febrer sobre la reunió que havia tingut el dia 24 de febrer de 1981:
“El Rey recibió ayer en el palacio de la Zarzuela a los líderes de
los principales grupos parlamentarios para analizar las consecuencias del
frustrado golpe de Estado. Inmediatamente antes, don Juan Carlos había
presidido una reunión de la
Junta de Defensa Nacional, en la que, sin duda también,
fueron analizados los acontecimientos provocados por la ocupación del Congreso
de los Diputados. En el transcurso de la reunión con
Agustín Rodríguez Sahagún, Felipe González, Santiago Carrillo, Manuel Fraga y
Adolfo Suárez, presidente dimisionario del Gobierno, el Rey leyó una
comunicación sobre la situación creada por el golpe del teniente coronel
Tejero, que, según manifestaría el secretario general del PCE, «fue
complementada con aportaciones de todos». D’aquesta reunió en foren exclosos
els líders catalans i bascos sorprenentment. Fou una escenificació de cara els
militars i una advertència.
La LOAPA, la Llei Orgànica d’harmonització del Procés Autonòmic, aprovada el 30 de juny de
1982, fou el més clar intent de posar límits a la porta oberta amb la Constitució , però
se’ls hi havia anat la mà i el 13 d’agost
de 1983
el Tribunal Constitucional d’Espanya
declarava anticonstitucional 14 dels 38 articles de la Llei. Llavors
L’Estatut d’autonomia del 2006 fou un intent
d’obrir les portes a un estat asimètric que va acabar de forma humiliant amb la
sentencia del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010.
Un nou intent fou el Projecte de Pacte fiscal que
Rajoy i el PP es van negar a prendre en consideració quan li fou presentat pel
president Mas el 20 de setembre de 2012. El diari El Mundo el 20 de setembre de
2012 en un article titulat “A que aspira Catalunya con el Pacto fiscal” explicava
als seus què era això dient: “¿Qué persigue Cataluña con el pacto fiscal? Cataluña quiere recaudar y gestionar todos los
tributos mediante una Agencia Tributaria propia, estableciendo un mecanismo
adecuado para traspasar a la
Generalitat las competencias y los medios actualmente
atribuidos a la
Agencia Estatal de Administración Tributaria en Cataluña. Se
trata de invertir los papeles que actualmente desarrollan Estado y Generalitat
y evitar que ésta última actúe únicamente como ente recaudador. ¿Por qué hablan de expolio fiscal? La Generalitat considera
que debería ser mucho mayor el retorno de la aportación catalana al Estado. Es
decir, la diferencia entre los ingresos de la Administración
central en Cataluña y los gastos del Estado en territorio catalán. Pero el
cálculo de las balanzas fiscales, complejo por la dificultad de regionalizar
tributos como el IVA o el impuesto de sociedades, es muy dispar entre Estado y
Generalitat. La última comparación pública del Gobierno que se hizo en estos
términos data de julio de 2008 pero con referencia al ejercicio de 2005. En
aquel momento, el Ministerio de Economía cifró el déficit fiscal de Cataluña en
el año 2005 entre el 8,69 y el 8,7% de su Producto Interior Bruto (PIB).
Mientras, la Generalitat
calcula que el déficit fiscal catalán, en 2006, fue de 10.320 millones de
euros, cuantía que supuso el 5,6% del PIB catalán, y en 2009, el déficit fiscal
se situó en 11.261 millones de euros, cifra que representaba el 5,8% del PIB.”
El
Pacte fiscal obtinguè la negativa del PP i el silenci quan no hostilitat del PSOE com ho manifestava
la vicesecretaria general del PSOE,
Elena Valenciano, que aseguraba que Rajoy
"no le va a dar" un pacto fiscal a Cataluña "ni debe dárselo".
Mentre això passava el
PSC apel·lava allò mateix que diu ara, però en aquell moment era el portaveu
del PSC, Jaume Collboni, qui deia que socialistes catalans estaven a favor
d’"un nou pacte fiscal" i per això apel·laven a la
"responsabilitat" de Mariano Rajoy i Artur Mas, aquí instava a no
"tancar la porta del diàleg" i arribar a un principi d’acord. Sembla
que el PSC del 2012 i el d’ara no s’han adonat que el PP i el PSOE no volen cap
mena de diàleg que comporti un reconeixement de Catalunya com a nació i els
seus plantejaments no són cap alternativa de futur real.
I els catalans hem anat avançant pel camí d’un nou
projecte que ens ha conduït al lloc on som ara. Hem deixa endarrere la reacció
per abraçar el futur. La societat catalana no mira Espanya, es mira a ella
mateixa. Davant del futur majoritàriament prefereix un futur incert a una
realitat que no vol.
El ple del Parlament de Catalunya ha aprovat el 16
de gener de 2014 demanar al Congrés dels Diputats la delegació a la Generalitat de la
competència per convocar el referèndum. Ho ha aprovat per 87 vots a favor (CiU,
ERC, ICV-EUiA i 3 diputats socialistes), 43 en contra (PSC, PP i Ciudadnos) i 3
abstencions (CUP) d’un total de 133 vots per l’absència de 2 diputats (1 del
PSC i 1 del PP).
Aquest acord del Parlament és un altre intent d’establir
un diàleg amb el PP, el PSOE i les elits espanyoles. Però ara és a les seves
mans obrir la porta del diàleg o continuar tancant-la com fins ara, més enllà
de la retòrica de dir que volen diàleg.
La societat catalana té dret a exercir el dret
democràtic de poder votar sobre propostes concretes sobre el seu futur
col·lectiu. D’exercir el denominat “Dret a decidir”. Quan en una societat una
immensa majoria de ciutadans reclama poder votar no hi ha legalitat que ho
pugui impedir democràticament. És un dret que qualsevol governant ha d’escoltar.
És una forma d’exercir la democràcia directe.
Votar és un dret democràtic de tota persona i
Catalunya, els catalans, no poden renunciar a exercitar-lo.
Proposta
per a presentar a al Congrés dels Diputats aprovat pel Ple del Parlament de
Catalunya el dia 16 de gener de 2014 per 87 vots a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA i
3 diputats socialistes), 43 en contra (PSC, PP i C’s) i 3 abstencions (CUP). I
dues absències (1 PSC i 1 PP).
- Es delega a
- El referèndum s’ha de convocar i celebrar abans no finalitzi l’any
2014, i no pot coincidir amb períodes electorals ni amb una data d’alt contingut
simbolicopolític.
- La convocatòria del referèndum l’ha de fer el govern de
- El procediment per fer el referèndum i les seves garanties són els que
determinen la legislació dels processos referendaris i electorals i, si
escau, el decret del govern de
