La capacitat de diàleg de les institucions espanyoles, els partits
polítics i la societat espanyola en general amb Catalunya i els seus ciutadans
no existeix. Hi ha una banalització i un menyspreu de les aspiracions dels
catalans que van enterrant, dia darrera dia, la inconcreta tercera via. Ara
surten aquells que reclamen pactes fiscals, reformes federals inconcretes i
millores financeres que mantenen la capacitat decisòria a mans del govern
central. Però en cap de les propostes espanyoles reconeix per a Catalunya el
seu caràcter nacional i per tant que hi ha aspectes que reclamen per a ells una
exclusivitat normativa catalana sense ingerències estatals. És per això que
aquestes terceres vies a Catalunya tenen els peus de fang perquè necessiten
l’acord de l’altre part, d’Espanya, per tal de poder establir-se i aquesta
voluntat espanyola no existeix.El paper del cap d’estat sense atribucions executives té una funció moderadora, d’arbitratge, de facilitar el diàleg, establir ponts i aquest és el paper que la Constitució espanyola de 1978, en el seu article 56.1, li va atribuir al rei d’Espanya:
“El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia,
arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones, asume la más
alta representación del Estado español en las relaciones internacionales,
especialmente con las naciones de su comunidad histórica, y ejerce las
funciones que le atribuyen expresamente la Constitución y las leyes.”
El rei Joan Carles, respecte a Catalunya, ha comés errors d’una envergadura tan gran que s’ha fet ell mateix un forat en la seva credibilitat, capacitat de diàleg i de propiciador de ponts que han invalidat el seu paper moderador i han dinamitat l’existència de terceres vies en qualsevol de les seves modalitats.
Quan el 18 de setembre de 2012 va penjar en la web de la Casa reial una carta, inadequada pel fons i per la forma, el rei d’Espanya va mostrar la seva incapacitat per entendre el seu paper d’arbitratge en “las naciones de su comunidad histórica” com deia ell. El contingut d’aquesta carta mostren fins a quin grau el rei ha abdicat del seu paper i per això la reprodueixo integrament tal i com apareix a la seva web:
“Carta de S.M. el Rey Don Juan Carlos
Madrid, 18/09/2012
"...Carta
de S.M. el Rey..."
No soy el primero y con seguridad no seré el último entre los españoles que piensa que en la difícil coyuntura económica, política y también social que atravesamos es imprescindible que interioricemos dos cosas fundamentales.
La primera es que solo superaremos las dificultades actuales actuando unidos, caminando juntos, aunando nuestras voces, remando a la vez. Estamos en un momento decisivo para el futuro de Europa y de España y para asegurar o arruinar el bienestar que tanto nos ha costado alcanzar. En estas circunstancias, lo peor que podemos hacer es dividir fuerzas, alentar disensiones, perseguir quimeras, ahondar heridas. No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia. Son, por el contrario, los más adecuados para la acción decidida y conjunta de la sociedad, a todos los niveles, en defensa del modelo democrático y social que entre todos hemos elegido.
La segunda es que, desde la unión y la concordia, hemos de recuperar y reforzar los valores que han destacado en las mejores etapas de nuestra compleja historia y que brillaron en particular en nuestra Transición Democrática: el trabajo, el esfuerzo, el mérito, la generosidad, el diálogo, el imperativo ético, el sacrificio de los intereses particulares en aras del interés general, la renuncia a la verdad en exclusiva.
Son esos los valores de una sociedad sana y viva, la sociedad que queremos ser y en la que queremos estar para superar entre todos las dificultades que hoy vivimos.”
Aquesta carta fou un error polític de grans
dimensions. Ho fou perquè banalitzava amb les reclamacions majoritàries dels
catalans quan deia: “En estas
circunstancias, lo peor que podemos hacer es dividir fuerzas, alentar
disensiones, perseguir quimeras, ahondar heridas”, i afegia: “No son estos tiempos buenos para escudriñar en las
esencias ni para debatir si son galgos o podencos”
El rei trencava definitivament amb el seu paper
institucional per a col·locar-se com a
cap suprem d’una Espanya una i única. Una Espanya de matriu castellana que
ataca sense treva la llengua catalana a Catalunya i a la resta de territoris on
el català és idioma propi en qualsevol de les seves varietats. Que busca una
Espanya uniforme i com a molt folklòrica en alguns aspectes.
Però carta del setembre de 2012 no és un fet aïllat, un error de càlcul momentani. És un plantejament de més calat polític. És la culminació d’un seguit d’actuacions que van començar el 24 de febrer de 1981 quan es reunia amb Agustín Rodríguez Sahagún, Felipe González, Santiago Carrillo, Manuel Fraga y Adolfo Suárez, president dimissionari del govern espanyol, per a analitzar la situació creada pel fallit cop d’estat del 23 de febrer. Una reunió que va excloure deliberadament els representants catalans i bascos del Congrés de Diputats. La reunió del 24 de febrer amb els líders parlamentaris espanyols era continuació d’una altra feta hores abans per la Junta de Defensa Nacional i que fou inici de la involució autonòmica oberta amb la Constitució de 1978 i que va donar com a fruit la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA) (1982), entre altres, i que va culminar amb la sentencia sobre l’Estatut autonomia de Catalunya del Tribunal Constitucional del 28 de juny de 2010.
Un procés regressiu que tancava la porta oberta amb els articles 2 i 3 de la Constitució de 1978 que van propiciar un vot favorable dels catalans en el moment de la seva aprovació. Uns articles que eren l’esperança del canvi en la mentalitat espanyola i que s’ha anat diluint progressivament any darrera any.
Els dos articles constitucionals són fruit de les pressions d’un franquisme que encara no ha mort i d’un plantejament jacobí gens dissimulat, que han fet dels dos articles pels catalans un cant de sirena que ja no sedueix. Dos articles que ara utilitzen com a mur infranquejable per a qualsevol reivindicació catalana.
Artículo 2
La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.
Artículo 3
1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.
La lectura i la interpretació dels dos articles
enterra la possibilitat d’una Catalunya nació dins l’Espanya actual. Eren una
esperança i ara són una barrera que a Catalunya, majoritàriament, és rebutjada.
El rei, amb la seva actuació com a primera institució de l’estat, ha torpedinat el recorregut de les anomenades terceres vies i també la seva capacitat d’arbitratge i de diàleg per a mantenir dins d’Espanya Catalunya.
El rei Joan Carles també ha comés errors de càlcul sobre la llengua catalana fruit de no tenir-la en compte, més enllà del folklorisme d’utilitzar-la en els seus viatge a Catalunya per guanyar-se les simpaties dels catalans, com un element més d’una Espanya plural. Utilitza el català quan bé a Catalunya, però s’oblida de la llengua catalana tan aviat com torna a la capital d’Espanya. Només un plantejament com el que exposo li pot fer dir el 23 d’abril de 2001, durant l’acte de lliurament del Premi Cervantes, això: "Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes." En el seu discurs havia oblidat que ell, Juan Carlos I rey de España, era el cap d’estat d’un estat on, a part de la llengua castellana, hi ha la llengua catalana, la gallega i la basca. En un cap d’estat un error com aquest és imperdonable.
El seu paper d’arbitratge ha deixat d’existir ja que Joan Carles ha optat per ser part bel·ligerant en el combat polític que es lliure actualment entre Catalunya i Espanya.
I això incideix de forma clara en la capacitat de seduir que poden tenir les anomenades terceres vies pels ciutadans de Catalunya. Ja es plantegin des de Catalunya o des d’Espanya.
El federalisme perquè pugui consolidar-se se l’han de creure a Espanya i a Espanya només una minoria se’l creu. La resta en parla i prou.
El federalisme del PSOE no reconeix en cap cas el caràcter nacional de Catalunya i no ho fa perquè si ho fes hauria de desmantellar aquesta estructura administrativa absurda que ha col·laborat a crear. No pot admetre el dret democràtic de votar als catalans sobre el seu futur perquè si guanya la independència haurà de reformar Espanya, però si guanya l’opció de ser, Catalunya, un estat dins Espanya comporta donar veu, a través d’una votació, als espanyols perquè implica un canvi d’estructura d’estat i una singularitat per a Catalunya que comporta el final del “café para todos”. És per això que la declaració de Granada del PSOE és un simple maquillatge administratiu. És un “café para todos” remodelat.
No hi ha possibilitats de tercera via perquè les institucions espanyoles i les seves classes dirigents s’han encarregat de treure les vies perquè pogués avançar.
I llavors què? És possible refer ponts i terceres vies? Sincerament, no ho crec.
