Un enterramorts anomenat Constitucional

Francisco Pérez de los Cobos Orihuel (1952). President del Tribunal Constitucional des del 19 de juny de 2013. Elegit magistrat del Tribunal Constitucional el 29 de desembre de 2010. Militant del Partit Popular des del 2008 fins l’any 2011 com ell mateix reconeix i que va ometre dir davant del Senat que el va elegir. Col·laborador de la fundació FAES presidida per Aznar. Sent ja magistrat del TC participa com a membre de la Comissió d’experts em aplicació de convenis i recomanacions de l’Organització Internacional del Treball (OIT)( març 2012 a agost 2013).

La sentencia del Tribunal Constitucional del 25 de març de 2014 sobre la Declaració de Sobirania i del Dret a decidir del poble de Catalunya, aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013, és un intent de no aparèixer davant dels catalans novament com el porter que va tanca la porta de les aspiracions dels catalans com ja va fer el juny de 2010 amb la sentencia sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 i que fou una humiliació inacceptable que va propiciar un tomb psicològic en els catalans, perquè fou la constatació que l’Espanya plurinacional no existia ni existiria mai. Aquesta nova sentencia del Tribunal Constitucional intenta ser un pedaç, però no soluciona res en no donar resposta a les aspiracions del catalans.

Cal dir que a Catalunya ningú esperava del Tribunal Constitucional espanyol cap altre resolució diferent a la que ha fet, a part de constatar que la Constitució espanyola és un mur que ho tanca tot. És un forrellat del qual s’ha perdut la clau i per tant restarà tancat per sempre mentre existeixin el PP i el PSOE i la resta dels actuals partits espanyols.

El Constitucional és un tribunal espanyol que no pot dir una cosa diferent del que ha dit. No hi hagut, en aquest sentit, cap sorpresa, fora de constatar l’evidència que a través d’aquest tribunal les elits espanyoles i els partits polítics estatals pretenen resoldre qüestions polítiques que afecten als catalans. És la judicialització de les aspiracions de la societat catalana.

A priori pels unionistes el Tribunal Constitucional ha complert amb l’objectiu pel qual ha estat elegit pels dos partits espanyols, el PP i el PSOE, que era el de bastir jurídicament el no a les aspiracions catalanes i també anar bastint la reorganització centralitzadora de l’estat. Però aquesta vegada el magistrat no han volgut ser de nou els enterramorts de les aspiracions catalanes i per això amb la sentencia han tirat una perdigonada al peu dels partits espanyols en plantejar que dins la Constitució cap la defensa d’idees i projectes encara que siguin contraries als postulats constitucionals si això es fa pacíficament i que els catalans tenen dret a exercir el dret a decidir en allò que els afecta sempre que no sigui l’autodeterminació.

Pel que defensen el dret a decidir la sentencia és un aval perquè diu que el dret a decidir existeix, però sempre que es faci dins la legalitat.

Les 36 pàgines de la sentencia del Tribunal Constitucional del 25 de març de 2014 consta de tres parts.

La primera part de la Sentencia són els Antecedents que és la història de com anat el recurs i els arguments de les parts (Les de l’advocat de l’estat en nom del govern espanyol i les dels lletrats del Parlament de Catalunya). Una llarga part que ocupa les 23 primeres pàgines de la Sentencia.

La segona part són els Fonaments de dret que són l’anàlisi jurídic dels aspectes de la Declaració de Sobirania recorreguts. Uns fonaments que s’exposen en les pàgines 24 a 35 de la Sentencia.

I finalment hi ha la Resolució pròpiament dita en la pàgina 36 sota l’ampul·losa frase “En atención a todo lo expuesto, el Tribunal Constitucional, POR LA AUTORIDAD QUE LE CONFIERELA CONSTITUCIÓN DE LA NACIÓ ESPAÑOLA. Ha decidido...”. Amb aquesta frase no gratuïta ha volgut deixar clar que de nació només existeix l’espanyola.

Cal dir que en aquesta sentencia hi ha el que diu explícitament i el que insinua.

En el segon Fonament de Dret el Tribunal aborda la qüestió sobre si s’ha d’admetre el recurs plantejat o no. Aquí el tribunal fa una pirueta artística en dir que no hauria d’admetre el recurs, però que ho fa perquè no li agrada el que diu la Declaració I com fa això? Doncs basant-se en un aute del propi Tribunal del 20 d’abril de 2004 sobre l’admissió del projecte de nou estatut d’Euskadi pel Parlament Basc. Planteja que la Declaració de Sobirania és un acte polític  fet a través d’un procediment jurídic i que cal analitzar per la seva capacitat de produir efectes jurídics. A partir d’aquí comença la pirueta en dir que els destinataris de la Declaració de Sobirania del Parlament són els catalans exhortant-los en una acció política concreta i també el destinatari és el govern català indicant-li el camí que ha de seguir sobre el dret a decidir. I per aquests motius no s’hauria d’admetre el recurs, però com que al Tribunal no li agrada el que diu el text l’admet a tràmit saltant-se les mateixes normes que el propi Tribunal Constitucional ha dit en sentencies anteriors. I admet el recurs perquè declarar la sobirania del poble de Catalunya pot produir efectes jurídics en fer efectiu el dret a decidir. I d’aquesta manera ha consumat la pirueta dient: “En suma, este Tribunal considera que, sin prejuicio de su marcado carácter político, la Resolución 5/X tiene carácter jurídico y, además, produce efectos de esta naturaleza. Por ello, la impugnación deducida por el Abogado del Estado debe ser admitida.”

El Fonament de Dret Tercer de la sentencia analitza el principi primer de la Declaració: la sobirania: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. Catalunya com a subjecte apareix amb la Constitució de 1978 i l’Estatut d’autonomia. I la pregunta que sorgeix és la següent: I abans de la Constitució que érem? Res. Som Espanya perquè així ho diu els articles 1 i 2 de la Constitució espanyola. Es igual que la Constitució fos fruit d’un moment històric concret. Es va votar en el seu dia i ja està. És un contracte que no es pot rescindir si els espanyols, tots els espanyols, no ho permeten. I aquí fa una pinzellada a una frase del Tribunal Suprem del Canadà oblidant-se que allà en quebequesos van poder votar i a Espanya s’impedeix. Segons la Sentencia la legitimitat de Catalunya com a subjecte polític neix de la Constitució i l’Estatut d’autonomia. La història de Catalunya no compta, com tampoc que sigui una nació o existeixi la voluntat del ciutadans.

I a partir d’aquí entra a analitzar la resta de principis de la Declaració de Sobirania que tenen funció d’inspirar el procés que s’inicia per a fer possible l’exercici del dret a  decidir i els declara constitucionals.

En resum diu que:

El principi de sobirania del poble de Catalunya és inconstitucional i nul.

El dret a decidir pot tenir una interpretació constitucional, sempre que no sigui una manifestació del dret d’autodeterminació o de sobirania. Però si és com una aspiració política al que si arriba per un procés ajustat a la legalitat constitucional lligat a la legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat que proclama la Declaració de Sobirania és constitucional.

És per aquesta expressió que els defensor de les terceres vies proclamen les virtuts d’aquesta sentencia, però el problema continua subsistint perquè a Espanya no hi ha autèntics defensor de les terceres vies. El PSOE no defensa una tercera via, per molt que parli de federalisme i el PP encara menys.

El Fonament de Dret quart de la Sentencia entra a valorar la legitimitat democràtica lligat al principi democràtic. El principi de diàleg i dins ell el Tribunal Constitucional es reserva per a ell només vetllar que el diàleg s’ajusti als requisits exigits per la Constitució. Per tant implícitament està dient que és l’executiu i el legislatiu espanyol qui ha de fer aquest diàleg i no el Tribunal Constitucional. El principi de legalitat, però la primacia de la Constitució no es pot confondre amb l’adhesió positiva a la norma perquè no és un model de democràcia militant. La Constitució permet totes les idees fins i tot aquelles que volen modificar l’ordre constitucional sempre que es faci pels principis democràtics i es plantegi a través d’una reforma constitucional. Per tot això el dret a decidir és constitucional, sempre i quan s’interpreti com ha plantejat el Tribunal.

Finalment la Sentencia entra en la Resolució pròpiament dita. El principi de sobirania és inconstitucional. El dret a decidir és constitucional sempre que s’interpreti d’acord amb la interpretació que en fa el Constitucional lligats als principis legitimitat democràtica (principi segon), transparència (principi tercer), legalitat (principi setè) i que els catalans són els protagonistes del procés (principi novè segon paràgraf) . I respecta la resta de principis de la Declaració de Sobirania: diàleg, cohesió social, europeisme, paper principal del Parlament i participació no s’admet la impugnació.

La Sentencia del Tribunal Constitucional no ha resolt el problema català per a Espanya. I no ho ha fet perquè aquesta és una qüestió política i les qüestions polítiques només es resolen amb decisions polítiques.

La consulta del 9 de novembre de 2014 és un projecte col·lectiu dels catalans que continua endavant, amb entrebancs que requereixen solució, però que la sentencia del Tribunal Constitucional no ho ha aturat.

La Declaració de Sobirania i del Dret a decidir del poble de Catalunya aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013 la podeu veure sencera en aquest mateix bloc:

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/declaracio-de-sobirania-i-el-dret.html

 

Votar per dignitat personal i col·lectiva (9 de novembre de 2014)

 

Hi ha gent que es pregunta per què hem d’anar votar en un referèndum el 9 de novembre del 2014 si l’estat espanyol no vol que es faci. I la pregunta se la formula gent de bona fe i per tant requereix una resposta.

Escoltant arguments a favor, pocs arguments en contra i moltes desqualificacions m’he plantejat per quina raó he de votar en el referèndum del 9 de novembre i la resposta a la que he arribat és que ho he de fer per dignitat personal. Després d’això he mirat al meu voltant i he constatat que també hi ha d’altre gent que ha arribat a la mateixa conclusió que jo.

I què és la dignitat? El respecte a un mateix. El respecte que jo mateix mereixo com a persona i com a membre d’una col·lectivitat com és la catalana.

Catalunya, aquesta terra d’al·luvió on s’han anat incorporant gent vingudes de llocs ben diversos formant un conjunt social plural, ric en matisos, busca pels seus ciutadans un futur millor del que té ara.

La guia telefònica, una peça cada vegada més rara en la nostra vida quotidiana, és una bona mostra de la varietat d’orígens familiars dels catalans. Cognom d’origen francès, italià, castellà, gallec, andalús i més recentment marroquí, paquistanès i xines entre molt altres, barrejat amb cognoms catalans són la mostra d’una societat inclusiva des de fa generacions.

Actualment ens trobem que davant les propostes de canvi pel futur col·lectiu dels catalans s’estan dibuixant dues estratègies que parteixen d’un element comú com és el de constatar que els catalans volen plantejar-se democràticament i pacíficament el seu futur col·lectiu.

I quines són aquestes estratègies projectades pels unionistes? Una d’elles és la d’evitar que la gent, amb la seva participació en la votació legitimi el resultat i doni un resultat nítid i clar del que volen els catalans. L’altre estratègia és la de crear fragmentació, confrontació social que utilitzant l’expressió expressada per Ciudadanos ha de consistir en enfrontar una part de la societat amb l’altre creant a Catalunya un panorama social similar a l’Ulster on la confrontació social i la violència és al carrer de forma permanent.

I com es duen endavant aquestes dues estratègies? Amb la por. Pintant una Catalunya ensorrada com ens ha explicat Mariano Rajoy: “Els territoris que optessin per la independència patirien un empobriment d’incalculables proporcions per a tothom que hi visqués. Això és informació, no opinió”. És el recurs al cataclisme universal que un altre molt donat a fer pronòstics ens ha il·luminat dient-nos: “Una declaració unilateral a Catalunya la condemnaria a vagar per l’espai sense reconeixement i a quedar exclosa de la Unió Europea pels segles dels segles” (García Margallo dixit). Un plantejament repetit constantment amb gran quantitats d’articles i notícies als diaris El País, El Mundo, La Razón i ABC i a les televisions com TVE, Antena 3, Telecinco i la Sexta. Un estudi elaborat pel Grup de periodistes Ramon Barnils i la Fundació Catalunya titulat “L’actualitat catalana a les portades de la premsa espanyola (2011-2013) ens diu que més del 70% de les notícies que publiquen els diaris abans esmentats són negatives respecte a Catalunya i només un 1% són positives.

Però l’estratègia de l’Ulster preconitzada obertament per Ciudadanos i la FAES és molt més perversa, cínica i faltada d’escrúpols. És l’estratègia de plantejar una confrontació social que doni pas a un esclat de violència que justifiqui una intervenció militar, policial o de qualsevol altre tipus a Catalunya. És un una actuació sinistre, per dir-ho de forma suau.

La gent busca prosperitat per ell mateix i pels seus. Ningú regala res. Cadascú ha de lluitar per aconseguir-ho. Els catalans hem optat per buscar un futur col·lectiu de forma pacífica i democràtica. Aquesta és la nostra aposta de futur.

Crec que hem de votar per donar una oportunitat  a poder constituir una societat més justa i solidaria. No sóc tan il·lús com per creure que una Catalunya independent em portarà per si sol un estat on la divisió de poders sigui real, on hi hagi un sistema de control eficaç dels partits polítics, on la corrupció quan aparegui sigui eradicada, on els grans reptes econòmics i socials tingui consideració de política d’estat i que per tant gaudeixin del consens imprescindible per preservar l’estat del benestar on la riquesa sigui millor distribuïda. La independència per si mateix no em garanteix tot això, però si em dona la oportunitat de crear una estructura nova on  tot això sigui possible aconseguir-ho. El problema d’Espanya és la pròpia Espanya on la generació incipient iniciada ha deixat de ser la política prioritària de l’estat.

Vull votar per dignitat, perquè em deixin de tractar com un deficient mental que han triar per mi perquè jo no sé que vull i necessito. Vull ser tractat com una home lliure que tria lliurament el seu futur. Per tot això votaré per dignitat.