Hi ha gent que es pregunta per què hem d’anar votar en un
referèndum el 9 de novembre del 2014 si l’estat espanyol no vol que es faci. I
la pregunta se la formula gent de bona fe i per tant requereix una resposta.
Escoltant arguments a favor, pocs arguments en contra i
moltes desqualificacions m’he plantejat per quina raó he de votar en el
referèndum del 9 de novembre i la resposta a la que he arribat és que ho he de
fer per dignitat personal. Després d’això he mirat al meu voltant i he
constatat que també hi ha d’altre gent que ha arribat a la mateixa conclusió
que jo.
I què és la dignitat? El respecte a un mateix. El respecte que
jo mateix mereixo com a persona i com a membre d’una col·lectivitat com és la catalana.
Catalunya, aquesta terra d’al·luvió on s’han anat incorporant
gent vingudes de llocs ben diversos formant un conjunt social plural, ric en
matisos, busca pels seus ciutadans un futur millor del que té ara.
La guia telefònica, una peça cada vegada més rara en la
nostra vida quotidiana, és una bona mostra de la varietat d’orígens familiars
dels catalans. Cognom d’origen francès, italià, castellà, gallec, andalús i més
recentment marroquí, paquistanès i xines entre molt altres, barrejat amb
cognoms catalans són la mostra d’una societat inclusiva des de fa generacions.
Actualment ens trobem que davant les propostes de canvi pel
futur col·lectiu dels catalans s’estan dibuixant dues estratègies que parteixen
d’un element comú com és el de constatar que els catalans volen plantejar-se
democràticament i pacíficament el seu futur col·lectiu.
I quines són aquestes estratègies projectades pels
unionistes? Una d’elles és la d’evitar que la gent, amb la seva participació en
la votació legitimi el resultat i doni un resultat nítid i clar del que volen
els catalans. L’altre estratègia és la de crear fragmentació, confrontació
social que utilitzant l’expressió expressada per Ciudadanos ha de consistir
en enfrontar una part de la societat amb l’altre creant a Catalunya un panorama
social similar a l’Ulster on la confrontació social i la violència és al carrer
de forma permanent.
I com es duen endavant aquestes dues estratègies? Amb la por.
Pintant una Catalunya ensorrada com ens ha explicat Mariano Rajoy: “Els
territoris que optessin per la independència patirien un empobriment
d’incalculables proporcions per a tothom que hi visqués. Això és informació, no
opinió”. És el recurs al cataclisme universal que un altre molt donat a fer
pronòstics ens ha il·luminat dient-nos: “Una declaració unilateral a Catalunya
la condemnaria a vagar per l’espai sense reconeixement i a quedar exclosa de la
Unió Europea pels segles dels segles” (García Margallo dixit). Un plantejament
repetit constantment amb gran quantitats d’articles i notícies als diaris El
País, El Mundo, La Razón i
ABC i a les televisions com TVE, Antena 3, Telecinco i la Sexta. Un estudi elaborat
pel Grup de periodistes Ramon Barnils i la Fundació Catalunya titulat
“L’actualitat catalana a les portades de la premsa espanyola (2011-2013) ens
diu que més del 70% de les notícies que publiquen els diaris abans esmentats són
negatives respecte a Catalunya i només un 1% són positives.
Però l’estratègia de l’Ulster preconitzada obertament per Ciudadanos i la FAES és molt més
perversa, cínica i faltada d’escrúpols. És l’estratègia de plantejar una
confrontació social que doni pas a un esclat de violència que justifiqui una
intervenció militar, policial o de qualsevol altre tipus a Catalunya. És un una
actuació sinistre, per dir-ho de forma suau.
La gent busca prosperitat per ell mateix i pels seus. Ningú
regala res. Cadascú ha de lluitar per aconseguir-ho. Els catalans hem optat per
buscar un futur col·lectiu de forma pacífica i democràtica. Aquesta és la
nostra aposta de futur.
Crec que hem de votar per donar una oportunitat a poder constituir una societat més justa i
solidaria. No sóc tan il·lús com per creure que una Catalunya independent em
portarà per si sol un estat on la divisió de poders sigui real, on hi hagi un
sistema de control eficaç dels partits polítics, on la corrupció quan aparegui
sigui eradicada, on els grans reptes econòmics i socials tingui consideració de
política d’estat i que per tant gaudeixin del consens imprescindible per
preservar l’estat del benestar on la riquesa sigui millor distribuïda. La independència
per si mateix no em garanteix tot això, però si em dona la oportunitat de crear
una estructura nova on tot això sigui
possible aconseguir-ho. El problema d’Espanya és la pròpia Espanya on la
generació incipient iniciada ha deixat de ser la política prioritària de
l’estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada