L'unionisme amb Espanya és el futur?

 

El dia 23 d’abril es presentava a Barcelona Societat Civil Catalana un organisme per tal d’aglutinar aquest segment de la societat catalana contrària a l’exercici democràtic del dret a decidir dels catalans.

L’acte va contar amb la presencia de 1.200 persones que omplien el Teatre Tívoli i assegut a la primera fila representants dels partits: Partit Popular - PP, Ciudadanos - C’s, Vox, UPyD, Plataforma per Catalunya – PxC i el Partit Socialista de Catalunya – PSC (PSC-PSOE). Una amalgama de partits que tenen en comú oposar-se a què la ciutadania catalana pugui votar sobre com volen relacionar-se amb Espanya. És cert que el PSC en aquest cas ho fa dient que cal primer pactar amb l’estat, obtenir el seu permís i després preguntar, mentre que la resta ho fa oposant-se frontalment a qualsevol possibilitat d’expressar-se democràticament a les urnes i alguns, fins i tot, demanant la supressió de l’autonomia de Catalunya, l’empresonament del president Mas i la resta del govern català i l’ocupació dels carrers de les ciutats i pobles de Catalunya per part de l’exèrcit i la Guàrdia Civil com demanen UPyD i Vox obertament.

El problema de Societat Civil Catalana és d’arrel. És un moviment fet a la contra i no com un plantejament que sigui capaç d’oferir un proposta concreta que vagi més enllà de dir: “La asociación “SOCIETAT CIVIL CATALANA” nace de un grupo de catalanes y catalanas que quieren contribuir y facilitar la concienciación y movilización de las personas que en Cataluña consideran positivo el mantenimiento de un vínculo sólido con el resto de España y Europa”. No pot fer una proposta que aglutini més enllà de la retòrica perquè aglutina partits que es disputen erigir-se en representants en exclusiva d’aquest segment social de l’unionisme català. La lluita entre ells és a mort.

Fer compatible la catalanofòbia del PP, Vox i UPyD, el neolerrouxisme del C’s, la xenofòbia de PxC i el federalisme del PSC és una tasca impossible que vagi més enllà d’impedir la lliure expressió dels ciutadans.

Societat Civil Catalana, que només utilitza el català en el seu nom, no és una oferta de futur ja que ells mateixos es presenten com un darrer intent de superar els reiterats intents fallits d’unitat que han patit fins ara amb grupuscles com Som a temps, Movimiento Ciudadanos, la plataforma d’entitats Som Catalunya Somos España, Impulso Ciudadano, Asociación por la Tolerancia, Convivencia Cívica Catalana o Federalistes d’Esquerra entre altres. I tampoc ho són perquè actuen com a reacció d’emprenyament amb la capacitat de mobilització de l’Assemblea Nacional Catalana programant actes no per a presentar la seva proposta engrescadora si no com a contra actes. Però en fer-ho no tenen en compte que l’ANC és fruit d’un llarg procés de suma de voluntats, que ha aconseguit superar 30.000 afiliats, a banda dels col•laboradors, i l’èxit d’estar darrera de la manifestació de l’11 de setembre de 2013, amb un milió de persones al carrer, ser l’organitzadora de la Via Catalana l’11 de setembre de 2013 amb la participació d’un milió i mig de persones i de la propera manifestació en forma de V, de votar i de victòria, del proper 11 de setembre de 2014 a Barcelona. Un organisme que busca la independència de Catalunya amb una capacitat de mobilització indiscutible.

Al llarg de la història els projectes unitaris que ha reeixit són aquells que han estat capaços de tenir uns punts mínim d’acord i oferir alternatives al reptes diaris. La resta han quedat com intents que no han superat el voluntarisme inicial.

L’unionisme amb Espanya apareix com els defensor de l’status quo actual, incapaç d’oferir un projecte viable de futur i és aquí on té la seva rèmora més important.

Pel PSC aquesta aposta és la darrera deriva de l’actual direcció d’allunyar-se definitivament del catalanisme que busca donar la paraula als ciutadans per tal que siguin ells qui decideixin si volen quedar-se a Espanya tal com estem, votant no, canviant l’status actual però dins Espanya, votant si a la primera pregunta i no a la segona o independitzant-se d’Espanya votant si i si a les dues preguntes.

El federalisme, el gran absent del debat a Catalunya, no aconsegueix oferir un projecte creïble ja que necessita la complicitat del PP per a fer qualsevol canvi a l’estructura de l’estat espanyol i aquest ha manifestat per activa i passiva que no ho volen fer. El PSOE, en el debat del 8 d’abril de 2014 al Congrés del Diputats, va dir no a deixar votar i va apel•lar a la necessitat del diàleg. Una forma retòrica que queda bé, però que no diu res. I el PSC on era en aquest debat? Desaparegut. El PSOE mentre va governar no va voler mai parlar de federalisme, en parlen quan son a l’oposició i això no és creïble. La ciutadania no és imbècil. Ajuntar-se amb la catalanofòbia no és la millor carta de presentació del federalisme a Catalunya per a fer creïble el seu projecte.

Desitjo que Societat Civil Catalunya serveixi perquè l’unionisme entri al debat que hi ha a la societat catalana amb serenitat, deixant el recurs de la por i explicant quines són les avantatges de quedar-nos dins Espanya més enllà del perquè si, perquè fa anys que hi som o perquè ens cauran les 7 plagues d’Egipte. Els temps ens ho mostrarà ben aviat.

Espanya no escolta

 

El 8 d’abril de 2014 els partits polítics espanyols presents al Congrés dels Diputats han tornat a donar un nou cop de porta a les esperances majoritàries dels catalans de poder votar, d’acord amb la Constitució espanyola, sobre com volen relacionar-se amb Espanya. On cada català pugui expressar què opina sobre com funciona actualment l’organització de l’estat, si vol continuar així o vol que canviï.

La representació col·legiada dels catalans que és el Parlament de Catalunya ha anat fins el Congrés dels Diputats a demanar la delegació temporal i per una vegada de la competència de l’article 150.2 de la Constitució per a poder organitzar un referèndum amb totes les garanties el proper 9 de novembre de 2014. I quina ha estat la resposta? Res de res. Els catalans no tenen dret a fer res. Són espanyols i prou.

La Constitució espanyola de 1978, condicionada pel jacobinisme del PSOE i combatuda molt bel·ligerant per Aliança Popular, reconvertida en el Partit Popular després, avui és esgrimida com a mur infranquejable per a qualsevol cosa que volen els catalans. És el forrellat que tanca la porta, és el dogal que impedeix cap canvi.

El 1978 els catalans van aprovar la Constitució perquè representava dues apostes de futur: una estructura democràtica que permetia deixar enrere 40 anys de dictadura franquista i perquè es reconeixia a Catalunya com a nació, encara que ho fes amb l’eufemisme de nacionalitat, però tenint present que el 1977 s’havia restaurat la Generalitat republicana sense esperar l’aprovació de la Constitució, aquesta era una esperança d’un estat nou on la pluralitat nacional acabés sent una realitat. Però el miratge va durar de desembre de 1978 al 23 de febrer de 1981, 2 anys i 2 mesos. A partir del 25 de febrer de 1981, en la reunió convocada pel rei amb els partits polítics espanyols per a parlar sobre què havien de fer a conseqüència de l’intent de cop d’estat van deixar fora els catalans i els bascos. Un presagi del que ha vingut després. Els intents de recentralització ha estat una constat de tots els govern espanyols ja fossin de l’UCD post Suárez, del PSOE o del PP. Respecte a Catalunya cap d’ells ha tingut o té una posició diferent. Com tampoc la tenen el rei o les elits espanyoles. Espanya és la nació de matriu castellana on no cap altra nació. Espanya no pot ser un estat plurinacional.

De 1978 al 2010 tots els governs de la Catalunya autonòmica han intentat un encaix dins Espanya que permetés un reconeixement nacional, una organització econòmica i social que donés resposta a les aspiracions dels catalans i una solidaritat amb la resta habitants de l’estat espanyol que no representés un empobriment dels catalans. Una posició que avui en diríem tercera via.

El juny del 2010 el Tribunal Constitucional va emetre una sentència humiliant sobre en nou Estatut d’autonomia del 2006 que va enterrar l’esperança de qualsevol canvi a Espanya.

La sentència del Tribunal Constitucional, la negativa a negociar un Pacte fiscal per a Catalunya, les lleis que van eliminant competència darrera competència, la voracitat sense fre de la denominada solidaritat i les retallades econòmiques han dut a la societat catalana a dir prou. Ha generat un moviment social a favor del dret a decidir. Un moviment social que vol votar sobre com vol relacionar-se amb Espanya.

Contra aquesta aspiració democràtica de votar s’aixeca el NO dels unionistes espanyols més ferotge.

I que diuen?

Què es impossible admetre la proposició de llei perquè és inconstitucional, obviant allò que acaba de dir el propi Tribunal Constitucional. L’article 150.2 no és un article tancat com han defensat, perquè l’estat l’ha utilitzat quan ha convingut resoldre una qüestió política plantejada. Es nega per part de Rajoy que sigui una qüestió política si no de respecte a les lleis. Tant el PP com el PSOE s’han omplert la boca amb la paraula diàleg, però sense concretar absolutament res. Només es pot parlar d’allò que contempla la llei. Fora d’això no cap diàleg.

Rajoy ha tingut la gosadia de dir-nos que ell estima Catalunya més que els propis catalans i després ha fet un discurs apocalíptic sobre el futur català fora d’Espanya. “No sé si quedaran per l'espai sideral, però de ben segur quedaran com l'illa de Robison Crusoe, més pobre, fora de l'UE, de l'euro, de l'ONU, de l'espai de lliure circulació”, ha descrit així Rajoy el futur dels catalans si deixen Espanya. 

Rubalcaba, parlant en nom del PSOE i el PSC com ell mateix ha explicat, ha secundat al PP en la negativa a permetre la consulta als catalans. Per tal d’allunyar-se del PP ha admès que hi ha un problema, però la seva proposta és dir que la solució és una reforma federal inconcreta i que cal l’acord del PP. És la nova versió del “Si tu no vas ells tornen”. És un titular més. El PP es la justificació de que res no es mogui, oblidant el ribot sobre l’Estatut del propi PSOE.

Avui el Congrés del Diputats, com d’altres vegades, ha semblat una plaça de braus, amb un públic aplaudint embogits al torero de torn sense faltar els insults.

Res ha valgut plantejar que concretessin els límits que volguessin en la delegació i ho han fet apel·lant a que han de ser els espanyols qui han de decidir sobre allò que afecta a tots els espanyols i els catalans són espanyols. El cercle s’ha tancat.

El no a delegar la competència per a convocar un referèndum el proper 9 de novembre de 2014 no atura l’aposta de futur dels catalans. Ho complica, però no atura. Ara cal trobar altres vies per a poder expressar la voluntat dels catalans de forma democràtica i pacífica.

Una vegada més Espanya no escolta.

I amb paraules del president Mas: el nostre projecte és una aposta rotunda amb la democràcia.