El 8 d’abril de 2014 els partits polítics
espanyols presents al Congrés dels Diputats han tornat a donar un nou cop de
porta a les esperances majoritàries dels catalans de poder votar, d’acord amb
la Constitució espanyola, sobre com volen relacionar-se amb Espanya. On cada
català pugui expressar què opina sobre com funciona actualment l’organització
de l’estat, si vol continuar així o vol que canviï.
La representació col·legiada dels catalans que és
el Parlament de Catalunya ha anat fins el Congrés dels Diputats a demanar la
delegació temporal i per una vegada de la competència de l’article 150.2 de la
Constitució per a poder organitzar un referèndum amb totes les garanties el
proper 9 de novembre de 2014. I quina ha estat la resposta? Res de res. Els
catalans no tenen dret a fer res. Són espanyols i prou.
La Constitució espanyola de 1978, condicionada pel
jacobinisme del PSOE i combatuda molt bel·ligerant per Aliança Popular,
reconvertida en el Partit Popular després, avui és esgrimida com a mur
infranquejable per a qualsevol cosa que volen els catalans. És el forrellat que
tanca la porta, és el dogal que impedeix cap canvi.
El 1978 els catalans van aprovar la Constitució
perquè representava dues apostes de futur: una estructura democràtica que
permetia deixar enrere 40 anys de dictadura franquista i perquè es reconeixia a
Catalunya com a nació, encara que ho fes amb l’eufemisme de nacionalitat, però tenint
present que el 1977 s’havia restaurat la Generalitat republicana sense esperar
l’aprovació de la Constitució, aquesta era una esperança d’un estat nou on la
pluralitat nacional acabés sent una realitat. Però el miratge va durar de
desembre de 1978 al 23 de febrer de 1981, 2 anys i 2 mesos. A partir del 25 de
febrer de 1981, en la reunió convocada pel rei amb els partits polítics
espanyols per a parlar sobre què havien de fer a conseqüència de l’intent de
cop d’estat van deixar fora els catalans i els bascos. Un presagi del que ha
vingut després. Els intents de recentralització ha estat una constat de tots
els govern espanyols ja fossin de l’UCD post Suárez, del PSOE o del PP. Respecte a Catalunya cap d’ells ha tingut o té una
posició diferent. Com tampoc la tenen el rei o les elits espanyoles. Espanya és
la nació de matriu castellana on no cap altra nació. Espanya no pot ser un
estat plurinacional.
De 1978 al 2010 tots els governs de la Catalunya
autonòmica han intentat un encaix dins Espanya que permetés un reconeixement
nacional, una organització econòmica i social que donés resposta a les
aspiracions dels catalans i una solidaritat amb la resta habitants de l’estat
espanyol que no representés un empobriment dels catalans. Una posició que avui
en diríem tercera via.
El juny del 2010 el Tribunal Constitucional va
emetre una sentència humiliant sobre en nou Estatut d’autonomia del 2006 que va
enterrar l’esperança de qualsevol canvi a Espanya.
La sentència del Tribunal Constitucional, la
negativa a negociar un Pacte fiscal per a Catalunya, les lleis que van
eliminant competència darrera competència, la voracitat sense fre de la
denominada solidaritat i les retallades econòmiques han dut a la societat
catalana a dir prou. Ha generat un moviment social a favor del dret a decidir.
Un moviment social que vol votar sobre com vol relacionar-se amb Espanya.
Contra aquesta aspiració democràtica de votar s’aixeca
el NO dels unionistes espanyols més ferotge.
I que diuen?
Què es impossible admetre la proposició de llei
perquè és inconstitucional, obviant allò que acaba de dir el propi Tribunal
Constitucional. L’article 150.2 no és un article tancat com han defensat,
perquè l’estat l’ha utilitzat quan ha convingut resoldre una qüestió política
plantejada. Es nega per part de Rajoy que sigui una qüestió política si no de
respecte a les lleis. Tant el PP com el PSOE s’han omplert la boca amb la
paraula diàleg, però sense concretar absolutament res. Només es pot parlar
d’allò que contempla la llei. Fora d’això no cap diàleg.
Rajoy ha tingut la gosadia de dir-nos que ell
estima Catalunya més que els propis catalans i després ha fet un discurs
apocalíptic sobre el futur català fora d’Espanya. “No sé si quedaran per
l'espai sideral, però de ben segur quedaran com l'illa de Robison Crusoe, més
pobre, fora de l'UE, de l'euro, de l'ONU, de l'espai de lliure circulació”, ha
descrit així Rajoy el futur dels catalans si deixen Espanya.
Rubalcaba, parlant en nom del PSOE i el PSC com
ell mateix ha explicat, ha secundat al PP en la negativa a permetre la consulta
als catalans. Per tal d’allunyar-se del PP ha admès que hi ha un problema, però
la seva proposta és dir que la solució és una reforma federal inconcreta i que
cal l’acord del PP. És la nova versió del “Si tu no vas ells tornen”. És un
titular més. El PP es la justificació de que res no es mogui, oblidant el ribot
sobre l’Estatut del propi PSOE.
Avui el Congrés del Diputats, com d’altres
vegades, ha semblat una plaça de braus, amb un públic aplaudint embogits al
torero de torn sense faltar els insults.
Res ha valgut plantejar que concretessin els
límits que volguessin en la delegació i ho han fet apel·lant a que han de ser
els espanyols qui han de decidir sobre allò que afecta a tots els espanyols i
els catalans són espanyols. El cercle s’ha tancat.
El no a delegar la competència per a convocar un
referèndum el proper 9 de novembre de 2014 no atura l’aposta de futur dels
catalans. Ho complica, però no atura. Ara cal trobar altres vies per a poder
expressar la voluntat dels catalans de forma democràtica i pacífica.
Una vegada més Espanya no escolta.
I amb paraules del president Mas: el nostre
projecte és una aposta rotunda amb la democràcia.
3 comentaris:
facha
Cuando Goebbels era el encargado de la propaganda Nazi antes de que su partido estuviera en el gobierno alemán, organizó manifestaciones y quema de libros.19
Su función consistía en controlar todos los medios, la radio, televisión, cine, literatura, etc. Asimismo debía impedir que saliera a luz la información del exterior. Era también el encargado de promocionar o hacer públicos los avisos del gobierno.20 Usó mucho lo que hoy en día se conoce como el marketing social, ensalzando muchos sentimientos de orgullo, promoviendo odios y convenciendo a las masas de cosas muy alejadas de la realidad.
El más reciente biógrafo de Goebbels, Peter Longerich, afirma que Goebbels no fue el gran propagandista que se nos ha hecho creer. “El problema es que una de las fuentes principales para estudiar a Goebbels es su propia propaganda, y hemos estado bajo el influjo de ella. Goebbels fue por encima de todo un propagandista de sí mismo, tratando de convencer al mundo de que era un genio de la propaganda capaz de unir a toda Alemania detrás de Hitler. La historia del éxito de su sistema de propaganda es parte esencial de esa misma propaganda. Tenemos que tener presente que las fotografías, metraje y otras fuentes que normalmente usamos como evidencia de su éxito para manipular al pueblo alemán fueron producidos en el ministerio de Propaganda, con un propósito principal: crear ese mito”.5
Ante la necesidad de un fuerte respaldo económico, Goebbels inauguró la ayuda de invierno de 1941, en la que se promovía la colaboración del pueblo y el descuento obligatorio del 10% de los sueldos. La ayuda de invierno fue un éxito y recaudó mucho. En esa temporada, los chicos de las Juventudes Hitlerianas salían con huchas en la mano a recaudar donaciones. Otra de las singularidades de este evento se observaba en algunos voluntarios, como dibujantes rápidos que hacían retratos por 2 marcos o más.21
El teu comentari, José Balaguer, és el comentari d'aquell que no té cap raó per a donar, cap argument fora de la propaganda que dius combatre
Publica un comentari a l'entrada