Veient i escoltant les paraules de Felip VI i Miquel Iceta em pregunto si
estem davant d’un canvi real i, per tant, de fons o simplement hem canviat
l’embolcall, el format, perquè res canviï. En aquestes alçades de la pel·lícula
és com voler saber si un meló sortirà bò o serà un cogombre abans d’encetar-lo.
Els fets no són gaire esperançadors, perquè el mateixos personatges s’han
encarregat de sembrar ombres que ells puguin esdevenir els canvis que necessita
la monarquia, les institucions espanyoles i propiciatori del diàleg en el cas
del rei, mentre que l’altre, Iceta, pugui regenerar el PSC per tal que torni a
formar part de les aspiracions de la societat catalana pel que fa al dret a
decidir i representar una proposta creïble socialment.
Miquel Iceta ha estat al darrera de totes les conspiracions dels darrers
anys del partit dels socialistes catalans. Ha governat a l’ombra amb mà de
ferro fins que va aparèixer el gris Maurici Lucena. Lucena i Balmón han dirigit
el PSC de Navarro. Amb un Iceta dins l’aparell de partit fort i potent que no
ha deixat de controlar tota la política del partit des de fa dècades. Han
canviat algunes cares, però no el poder.
Un aparell que volia propiciar Núria Parlon, l’alcaldessa de Santa Coloma
de Gramanet, a la primera secretaria del partit, com abans ho havia fet amb
Pere Navarro. Un simple canvi d’estètica.
Parlon, una dona que el 2 d’agost farà 40 anys, amb estudis, amb una
trajectòria brillant dins l’administració i que té al davant molt camí per recorre,
no s’ha volgut immolar conscient que l’aparell del PSC és poderós i que, per
tant, la seva capacitat de maniobra era escassa, per no dir nul·la.
Només un home de l’aparell del partit, com Miquel Iceta, pot intentar
reconduir la destrossada situació en que viu el PSC.
L’expresident José Montilla ens deia que el PSC és i ha estat un partit
sobirà, però immediatament ha sortit Celestino Corbacho, membre de la
desapareguda Federació catalana del PSOE, a recordar que de sobirà res de res.
El PSC és una organització separada, relativament, del PSOE. I dic
relativament perquè forma part dels òrgans del direcció del PSOE, del seu grup
parlamentari al Congrés dels diputats i el Senat i vota amb disciplina de vot
les decisions que el PSOE decideix.
Iceta és un dels impulsos del federalisme del PSOE, de la declaració de
Granada, que nega el dret de vot dels ciutadans catalans sobre el seu futur,
mentre propugna una reforma de la Constitució que no troba suports en lloc.
Abans Pere Navarro proclamava que era necessari que per a votar en una consulta
ciutadana sobre el futur dels catalans calia el vist i plau del PP i PSOE. I
que deia Iceta? El mateix. Per tant Iceta porta al PSC a fer un gir copernicà o
estem davant del mateix plantejament. No a la consulta del 9 de novembre i no a
delegar al govern de la
Generalitat la competència a convocar un referèndum.
El PSC, després d’ocupar la pràctica totalitat instàncies de decisió
política, s’ha convertit en un gestor social i no en un impulsor de canvis.
I que passa amb Felip VI? Que allò que diu, presoner de les elits
espanyoles, és més del mateix que deia el seu pare, Joan Carles I. I també farà,
tal i com feia el seu pare, el d’abandonar el seu paper d’àrbitre i propiciador
del diàleg? No trigarem a saber-ho.
La política espanyola és d’una constant improvisació. I si no com pot ser
que una decisió com es l’abdicació del rei Joan Carles aparegui com un no saber
com ho hem resoldre? Si és cert que Joan Carles va decidir que abdicava el 5 de
gener de 2014, en fer 76 anys, que ho va comunicar a Rajoy durant el mes de
març i a Rubalcaba a l’abril, com es pot arribar al mes de juny sense saber el
passos a fer?
La cerimònia de proclamació del monarca té un regust de passat que no
inspira credibilitat. Vestit de militar, amb un discurs invocant la nació
espanyola i utilitzant les llengües catalana, basca i gallega com element
folklòric, amb una desfilada amb el cotxe del general Franco, amb la prohibició
d’exhibir banderes republicanes i una festa amb 2000 convidats que no se sap
qui són ni quan ha costat, no és la millor manera de començar. Em fa gràcia veure el debat sobre república i monarquia que s’ha produït a Espanya. Perquè no hi ha cap mena de voluntat real de canviar la forma institucional de l’estat. El PSOE només és republicà damunt del paper.
I a Catalunya aquest debat sobre la monarquia intenta col·locar-se al mateix nivell que el debat sobre el dret a decidir. És un error perquè és un fals debat a Catalunya. És un debat que només interessa a aquells que aspiren a quedar-se dins Espanya, perquè per a la resta és un debat llunyà, que no va amb ells. Dos debats alhora, el dret a decidir i el de monarquia república, no poden mantenir amb llarg recorregut, perquè un es menjarà l’altre. Avui, el debat a dret a decidir està al vell mig de la societat catalana. Agradi o no agradi.
Mentrestant el PP a que es dedica? A continuar improvisant segons els
resultats electorals per a continuar destruint l’estat del benestar.
Hi ha dos signes que produeixen espant en la credibilitat d’Espanya com
estat jurídicament creïble i econòmicament sostenible. El canvis legislatiu
sobre les energies renovables quan ja s’han fet les inversions que comporta una
allau de reclamacions judicials internacionals i per la banda econòmica la
renuncia de tres dècimes ofertes per la Comissió Europea
I el sistema de finançament autonòmic que havia d’entrar en vigor el 2015 on
és? En lloc. Això permet a l’estat continuar controlant les comunitats
autònomes i especialment Catalunya. Els diners recaptats els tenen ells i els
traspassen quan volen i amb això creen conflictes socials quan volen i com els
convé.
El futur econòmic de Catalunya dins Espanya és negra i ho és perquè llei
que s’aprova llei que talla una part de l’ala que ha de servir per a volar. Ara
aprovaran l’obligació del port de Barcelona a destinar el 50% dels seus
beneficis a subvencionar els seus competidors; el tirar endavant la venta fins
els 60% d’AENA, el gestor dels aeroports, de forma centralitzada a capital
privat i continuar fent escadusseres inversions en el corredor ferroviari del
Mediterrani. Tota la xarxa de transport hipotecada que se suma a les autopistes
de pagament.
El temps ens dirà si el canvi de Joan Carles I per Felip VI i de Pere
Navarro per Miquel Iceta haurà servit per a continuar on érem o per una altra
cosa.
