24 de juny 2014

Felip VI, Iceta, canvi de format i fons?

 

Veient i escoltant les paraules de Felip VI i Miquel Iceta em pregunto si estem davant d’un canvi real i, per tant, de fons o simplement hem canviat l’embolcall, el format, perquè res canviï. En aquestes alçades de la pel·lícula és com voler saber si un meló sortirà bò o serà un cogombre abans d’encetar-lo.
 
Els fets no són gaire esperançadors, perquè el mateixos personatges s’han encarregat de sembrar ombres que ells puguin esdevenir els canvis que necessita la monarquia, les institucions espanyoles i propiciatori del diàleg en el cas del rei, mentre que l’altre, Iceta, pugui regenerar el PSC per tal que torni a formar part de les aspiracions de la societat catalana pel que fa al dret a decidir i representar una proposta creïble socialment.
 
Miquel Iceta ha estat al darrera de totes les conspiracions dels darrers anys del partit dels socialistes catalans. Ha governat a l’ombra amb mà de ferro fins que va aparèixer el gris Maurici Lucena. Lucena i Balmón han dirigit el PSC de Navarro. Amb un Iceta dins l’aparell de partit fort i potent que no ha deixat de controlar tota la política del partit des de fa dècades. Han canviat algunes cares, però no el poder.
 
Un aparell que volia propiciar Núria Parlon, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, a la primera secretaria del partit, com abans ho havia fet amb Pere Navarro. Un simple canvi d’estètica.
 
Parlon, una dona que el 2 d’agost farà 40 anys, amb estudis, amb una trajectòria brillant dins l’administració i que té al davant molt camí per recorre, no s’ha volgut immolar conscient que l’aparell del PSC és poderós i que, per tant, la seva capacitat de maniobra era escassa, per no dir nul·la.
 
Només un home de l’aparell del partit, com Miquel Iceta, pot intentar reconduir la destrossada situació en que viu el PSC.
 
L’expresident José Montilla ens deia que el PSC és i ha estat un partit sobirà, però immediatament ha sortit Celestino Corbacho, membre de la desapareguda Federació catalana del PSOE, a recordar que de sobirà res de res.

El PSC és una organització separada, relativament, del PSOE. I dic relativament perquè forma part dels òrgans del direcció del PSOE, del seu grup parlamentari al Congrés dels diputats i el Senat i vota amb disciplina de vot les decisions que el PSOE decideix.
Iceta és un dels impulsos del federalisme del PSOE, de la declaració de Granada, que nega el dret de vot dels ciutadans catalans sobre el seu futur, mentre propugna una reforma de la Constitució que no troba suports en lloc.

Abans Pere Navarro proclamava que era necessari que per a votar en una consulta ciutadana sobre el futur dels catalans calia el vist i plau del PP i PSOE. I que deia Iceta? El mateix. Per tant Iceta porta al PSC a fer un gir copernicà o estem davant del mateix plantejament. No a la consulta del 9 de novembre i no a delegar al govern de la Generalitat la competència a convocar un referèndum.

El PSC, després d’ocupar la pràctica totalitat instàncies de decisió política, s’ha convertit en un gestor social i no en un impulsor de canvis.
I que passa amb Felip VI? Que allò que diu, presoner de les elits espanyoles, és més del mateix que deia el seu pare, Joan Carles I. I també farà, tal i com feia el seu pare, el d’abandonar el seu paper d’àrbitre i propiciador del diàleg? No trigarem a saber-ho.
La política espanyola és d’una constant improvisació. I si no com pot ser que una decisió com es l’abdicació del rei Joan Carles aparegui com un no saber com ho hem resoldre? Si és cert que Joan Carles va decidir que abdicava el 5 de gener de 2014, en fer 76 anys, que ho va comunicar a Rajoy durant el mes de març i a Rubalcaba a l’abril, com es pot arribar al mes de juny sense saber el passos a fer?
 
La cerimònia de proclamació del monarca té un regust de passat que no inspira credibilitat. Vestit de militar, amb un discurs invocant la nació espanyola i utilitzant les llengües catalana, basca i gallega com element folklòric, amb una desfilada amb el cotxe del general Franco, amb la prohibició d’exhibir banderes republicanes i una festa amb 2000 convidats que no se sap qui són ni quan ha costat, no és la millor manera de començar.

Em fa gràcia veure el debat sobre república i monarquia que s’ha produït a Espanya. Perquè no hi ha cap mena de voluntat real de canviar la forma institucional de l’estat. El PSOE només és republicà damunt del paper.

I a Catalunya aquest debat sobre la monarquia intenta col·locar-se al mateix nivell que el debat sobre el dret a decidir. És un error perquè és un fals debat a Catalunya. És un debat que només interessa a aquells que aspiren a quedar-se dins Espanya, perquè per a la resta és un debat llunyà, que no va amb ells. Dos debats alhora, el dret a decidir i el de monarquia república, no poden mantenir amb llarg recorregut, perquè un es menjarà l’altre. Avui, el debat a dret a decidir està al vell mig de la societat catalana. Agradi o no agradi.

Mentrestant el PP a que es dedica? A continuar improvisant segons els resultats electorals per a continuar destruint l’estat del benestar.

Hi ha dos signes que produeixen espant en la credibilitat d’Espanya com estat jurídicament creïble i econòmicament sostenible. El canvis legislatiu sobre les energies renovables quan ja s’han fet les inversions que comporta una allau de reclamacions judicials internacionals i per la banda econòmica la renuncia de tres dècimes ofertes per la Comissió Europea de dèficit públic (3 mil milions) i una reforma tributària que fa recaure la tributació sobre els salaris, els lloguers i no sobre el capital. Basa la reforma del sistema en les rendes mitjanes i petites. La banca, les multinacionals, les grans fortunes continuen gaudint de nombrosos forats per on escapolir-se de tributar. El govern continua cridant contra els paradisos fiscals mentre no prohibeix invertir-hi. Moltes paraules cara la galeria. La política del PP és en realitat anar desmuntant, peça a peça, l’estat del benestar.

I el sistema de finançament autonòmic que havia d’entrar en vigor el 2015 on és? En lloc. Això permet a l’estat continuar controlant les comunitats autònomes i especialment Catalunya. Els diners recaptats els tenen ells i els traspassen quan volen i amb això creen conflictes socials quan volen i com els convé.

El futur econòmic de Catalunya dins Espanya és negra i ho és perquè llei que s’aprova llei que talla una part de l’ala que ha de servir per a volar. Ara aprovaran l’obligació del port de Barcelona a destinar el 50% dels seus beneficis a subvencionar els seus competidors; el tirar endavant la venta fins els 60% d’AENA, el gestor dels aeroports, de forma centralitzada a capital privat i continuar fent escadusseres inversions en el corredor ferroviari del Mediterrani. Tota la xarxa de transport hipotecada que se suma a les autopistes de pagament.

El temps ens dirà si el canvi de Joan Carles I per Felip VI i de Pere Navarro per Miquel Iceta haurà servit per a continuar on érem o per una altra cosa.


8 de juny 2014

Felip VI. Relleu sí, canvi no.

 
Després de jurar i perjurar dient que no abdicaria finalment Joan Carles I ha decidit abdicar a favor del seu fill Felip. El propi nom triat per a batejar el cridat a succeir-lo ja era sorprenent. En una família reial on han predominat els noms de Carles, Ferran, Alfons, van anar a buscar el nom de Felip. Podríem dir que l’elecció no va ser precisament la més encertada, però cada pare tria pels seus fills el nom que vol, encara que pretenent voler ocupar el tron que el general Franco li oferia podria haver triat un nom menys ofensiu en la història pels habitants de tota l’antiga corona catalanoaragonesa per la repressió que Felip V va aplicar.
 
Amb l’entronització de Felip VI s’inicia una nova etapa dins el marc d’una constitució espanyola blindada en aquest aspecte institucional pel procés complicat que es va preveure per canviar-lo i fet per tal de que fos pràcticament impossible discutir la forma institucional de l’estat. La monarquia va ser la forma que va triar el franquisme i la necessitat de pactar per a sortir de la dictadura del general Franco va obligar a acceptar-la com a mal menor.
 
Joan Carles I ha estat al davant d’una transició que ha funcionat relativament bé, però a base de passar de puntetes de la necessària necessitat de tancar ferides obertes amb la guerra civil, la repressió de quaranta anys i la de saber la veritat. S’ha passat d’una dictadura que seguia el feixisme a una democràcia representativa, però que avui, el dos grans partits espanyols, PP i PSOE, no volen que deixi pas a una democràcia participativa que es combini amb la representativa perquè temen per la seva pròpia supervivència com instruments de poder.
 
El PP fa anys que ha segrestat la democràcia arrogant-se la representativitat de la societat espanyola en exclusiva. Contínuament ens recorden que són ells els que saben què vol la majoria amb frases com les de majoria silenciosa, la majoria que es queda a casa i no surt a protestar i altres galindaines per l’estil i que són ells qui li donen veu. Presenten els resultats electorals com a producte d’una societat desorientada que només ells són capaços de conduir. Aznar ho va dissenyar com la segona transició on les llibertats serien tutelades, el progrés seria populista, molt soroll per a no canviar res i una política de recentralització deixant les comunitats autònomes com a mers executors de les polítiques del govern de la nació espanyola. Un projecte que el govern Rajoy duu endavant de forma implacable.

I el PSOE que fa? Doncs de comparsa. Submergit en una crisi profunda de projecte i de lideratge. Un PSOE sense rumb davant d’un PP enrocat.

Si el paper del PSOE és el de sotmès a les elits espanyoles el dels partits populistes, neolerrouxisme i anticatalans com UPyD i C’s és galdós, sobretot perquè són ells el que es presentaven com la gent que portaven el canvi i la regeneració i al primer toc de corneta han corregut a posar-se en fila i acatar les ordres del poder oblidant-se de qualsevol canvi. Dos partits sense ideologia que només els uneix ser anti alguna cosa de paraula i ser mesell a l’hora de la veritat.

Els primers passos del que ha de ser el nou rei Felip VI no donen entendre que vagi cap a cap canvi. Les primeres paraules del príncep Felip després de l’abdicació del seu pare com a rei han estat per parlar de la mil·lenària nació espanyola unida i diversa. El dictador Franco també ho deia això i també Joan Carles I. Sembla que abans de començar ja s’ha oblidat de la totalitat de l’article 2 de la Constitució Espanyola que reclama reconèixer i garantir el dret de les nacionalitats  i l’article 3.3 que diu: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.” S’ha oblidat de les seves paraules al Parlament de Catalunya quan deia que: “Cataluña será lo que los catalanes quieran que sea”. El 21 d’abril de 1990, quan pronunciava aquestes paraules, ha quedat molt lluny, perquè el 12 d’octubre de 2012 va deixar enrere les bones formes per a afirmar que “Cataluña no es un problema” y “lo que está ocurriendo en Cataluña lo pueden "arreglar" los políticos si actúan con "responsabilidad", así como las instituciones, cada uno cumpliendo con su trabajo y, eso sí, "siguiendo el mismo rumbo". Res de nou que no hagi dit el seu pare, Joan Carles I, abans.

Governar són gestos i paraules. I els primers gestos del Felip VI són poc positius. Uns gestos que busquen deixar clar que hi ha canvi de persones, però cap canvi més.

Amb l’abdicació de Joan Carles I s’ha buscat una revolta emocional positiva de la societat espanyola de comiat al rei sortint i de benvinguda al nou rei Felip VI. Una onada social que encapçali un moviment que faci callar qualsevol crítica a la monarquia com feien contínuament els mitjans de comunicació de la dreta i la ultradreta. L’autocensura en els mitjans es ben visible i només cal mirar El Mundo, La Vanguardia o la revista satírica El Jueves per a comprovar-ho. Una revolta emocional que ha de servir per a aturar la voluntat dels catalans a exercir el dret a decidir i neutralitzar la crisi econòmica, la crisi institucional, la crisi de valors i la crisi de la família reial espanyola, perquè no és cap secret que la reina Sofia viu més temps fora d’Espanya que dins i que hi ha un gendre imputat per estafa i defraudació fiscal i una princesa que la força del Fiscal General de l’Estat vol blindada i sense cap responsabilitat penal.

No sumar-se de forma reverencial al trajecte marcat per PP i el PSOE en el relleu d’un rei per un altre és no tenir sentit d’estat i fer política en minúscules. Així ho pregonen el PP i el PSOE. Aquesta és la gran coalició que defensava l’expresident del govern Felipe González. I Aznar on és?

És tant clar que la monarquia no passa pels seus millors moment de valoració social que tot s’ha de fer a corre-cuita i improvisant. No obstant sorprèn saber que aquesta abdicació era una decisió presa el gener del 2014 i que arribat el mes de juny encara no hagin previst com fer-ho. Una mostra més del desgavell governamental a què ens té sotmesos els govern del PP. És la debilitat de la institució monàrquica espanyola que contrasta amb les abdicacions d’Holanda, Bèlgica i anys abans de Luxemburg. La darrera enquesta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) que va preguntà sobre la monarquia va donar un resultat del 3,68% d’acceptació sobre 10. Els números canten.

Felip VI ha de comandar una monarquia enrocada, amb una societat amb grans turbulències i conflictes socials. És cert que els rei regna però no governa, no obstant aquest principi constitucional, la realitat ha estat que el rei ha actuat més enllà del que era previsible. Si ho ha fet Joan Carles per què no ho farà Felip?

D’entrada el futur Felip VI ha escollit qui volia acontentar en primer lloc: els militars, la dreta més intranquil·la i els partidaris de deixar la unitat d’Espanya tal i com està. Pot capgirar la dinàmica en positiu? És clar que pot. Falta veure si té voluntat de fer-ho i si ho pot fer.

L’abstenció de CiU a la llei orgànica d’abdicació del rei Joan Carles I té un gran significat simbòlic perquè és un pas més del catalanisme de buscar fora d’Espanya un futur per a Catalunya. Un gest que ha provocat les ires del govern espanyol, dels partidaris de les terceres vies a Catalunya i dels mitjans de comunicació favorables a la monarquia. S’ha titllat la decisió de CiU de política en minúscules, però sobretot a esverat al personal cara la imatge internacional. El que faci el PNB no els importa, però que ho faci CiU sí, perquè ha estat durant anys i anys una força imprescindible de les grans decisions espanyoles. És la representació pública del divorci de les forces polítiques catalanes amb Espanya. I això cou i molt.

Monarquia o república. Un debat obert en la societat, però tancat i blindat a nivell polític. Ni el PP, ni el PSOE qüestionen la monarquia, per tant la possibilitat de consultar a la ciutadania sobre la forma institucional de l’estat està tancada en pany i forrellat i, a més, compten amb la col·laboració dels populistes UPyD i C’s que busquen desesperadament un lloc on col·locar-se.

Felip VI té al davant un gran repte. Canviar-ho tot perquè res canviï o canviar per tal que la societat espanyola sigui la protagonista del seu futur i, també, el de permetre que els catalans es puguin expressar lliurament sobre el seu futur col·lectiu en una votació.

No trigarem a veure el rumb que agafa Felip VI.



1 de juny 2014

Europa, punt i seguit. I ara què?

Europa es reformula ella mateixa o morirà com a projecte col·lectiu. O es sacseja i ofereix futur o restarà com un gran mercat on el diner, i només el diner, campi en llibertat imposant la seva voluntat.
 
Les eleccions del 25 de maig de 2014 per a elegir els diputats al Parlament Europeu han provocat un terratrèmol de mitjana intensitat a Catalunya, a Espanya i a Europa. I dic de mitjana intensitat perquè els resultats són un indicador de com la societat percep els missatges que li adrecen i com respon davant d’ells. Uns resultats, però, que no són extrapolables mimèticament a d’altres resultats electorals a nivell català i espanyol.

Els resultats electorals constaten que el projecte europeu no provoca entusiasme, més aviat rebuig i protesta que es manifesta amb la baixa participació electoral i per les opcions polítiques triades. Uns resultats que difereixen segons es miri Catalunya, Espanya o els estats que composen la Unió Europea.
A Catalunya el debat sobiranista ha tingut una clara incidència com a conseqüència de com des de Catalunya i des d’Espanya i des de fa mesos, es plantejava la lectura dels resultats electorals d’aquestes eleccions europees. Es plantejava com el fracàs o el triomfs del procés pel dret a decidir. S’havien convertit en un test. Era tant clar aquest test que jo mateix ho recollia en l’article d’aquest bloc titulat “Europa: cal anar a votar a les eleccions del 25 de maig?”.

Aquest resultat electoral de test l’havien propiciat tant el sobiranisme discutint aferrissadament sobre la candidatura unitària dels partits favorables al dret a decidir, com per part de l’unionisme espanyol que volien mostrar l’afebliment del sobiranisme. I el resultat ha estat una victòria incontestable dels partidaris del dret a decidir amb 1.401.421 vots, el 55,83%, en front del 36,62%, 920.197 vots, que sumen els ambigus, com el PSC-PSOE i Podemos i els obertament contraris a deixar-nos votar com són el PP, C’s, UPyD i Vox. Una diferència entre les dues opcions del 19,21%.
L’altre constatació del resultat electoral és que Europa no mobilitza. No és un projecte que els ciutadans se’l sentint seu. L’abstenció a Catalunya ha estat d’un 52,37%, a Espanya del 54,16% i a Europa del 56,9%. Hi hagut un 10,7 d’increment de participació a Catalunya situant la participació en el 47,6%, mentre que a Espanya ha estat del 0,9% amb un 45,8% de participació i a Europa l’increment ha estat del 0,1% situant la participació en el 43,1%, Cal dir que l’alteració del percentatge a Catalunya és conjuntural per l’introducció del dret a decidir com un element més del debat.

El resultats electorals a Catalunya donen un vencedor, ERC, però ens equivocaríem si penséssim que ha ampliat extraordinàriament el seu electoral. Ho és en relació als vots que va obtenir a les eleccions europees del 2009, però només ha aconseguit 96.025 vots més respecte a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012. Que quedi clar que no discuteixo la victòria si no l’excessiu optimisme que els vots aconseguit ens pot portar a pensar que els resultats del 9 de novembre de 2014 seran favorables al si a la l’independència. Marquen tendència, però res més. Cal treballar i molt.
CiU ha aconseguit mantenir-se a pesar d’estar al govern de la Generalitat amb el desgast això comporta i a la vegada incrementar els seus vots en 106.908 vots. Als votants de CiU Europa no atrau ja que 567.541 dels seu votants del Parlament s’han quedat a casa.

ICV-EUiA han aconseguit un bon resultat en sumar als seus electors fidels d’altres provinents dels socialistes i d’altres grups, però respecte al Parlament de Catalunya han perdut pràcticament la mateixa quantitat d’electors que han aconseguit en aquesta elecció.
El PSC-PSOE ha sofert una patacada de grans proporcions en perdre 350,349 vots i situant-lo com a tercera força, que queda matisada si la comparem amb els resultats del Parlament de Catalunya. No hi ha dubte que el voten els més incondicionals i pocs més. Aquests resultats també permeten dir que les propostes de crear un PSOE separat del PSC no té cap futur com a partit de govern a Catalunya. L’actual PSC té una obediència evident del PSOE i no és capaç de remuntar electoralment. Està en caiguda lliure.

Pel PP els resultats electorals a Catalunya certifiquen un fracàs clar. La seva oferta no es veu com alternativa creïble. Ha perdut 108,656 en les eleccions europees i 225,461 vots respecte del Parlament. La primera reacció dels seus líders ha estat cridar a una confrontació més oberta amb els partidaris al dret a decidir encara que això posi en risc la pau social. No tenen altra alternativa que negativisme.
C’s ha aconseguit augmentar els vots respecte a les eleccions del 2009 en 150.874 vots, però ha deixat darrera seu una patacada en perdre 117.134 vots respecte a les eleccions al Parlament de Catalunya. Ciudadanos no ha aconseguit aglutinar i mobilitzar els vots unionistes per a convertir-se en la punta de llança contra el dret a decidir, El neolerrouxisme d’aquest partit, el no tenir ideologia, li ha acabat passant factura. S’ha aguantat gràcies als vots obtinguts a Espanya i no dels catalans per a obtenir diputats. És el vot populista i anticatalà que parla obertament de crear un Ulster on la violència era al carrer. Un vot que tampoc acaba de recollir ni UDyP ni Vox.

Podemos ha estat la revelació, però sense passar de ser testimonial a Catalunya, quedant en setena posició amb un 4,66%. És un grup excessivament heterogeni, contradictori i respecte al dret a decidir no va més enllà de l’ambigüitat que el diputat que amb els vots obtinguts a Catalunya, 117.096 i que representa el 9,33% del total de l’estat, s’ha afanyat a dir que això de votar res de res.
Els resultats a Espanya ha donat un avís als grans partits. El PP ha perdut 2.596.1222 vots i el PSOE 2.545.570 vots. Ha guanyat el PP, però sense cap victòria triomfal i que ha representat pel PSOE un terratrèmol de grans proporcions per la seva falta de projecte i de lideratge. Ha aparegut un partit antisistema amb un 7,97%, però tampoc ens enganyem, 1.254.934 vots enfront dels 7.670.569 vots del PP i el PSOE no signifiquen la fi del bipartidisme abassegador en el sistema de partits polítics espanyols. Un toc d’atenció, això si.

El PSOE ha perdut vots que han anat al IU, Podemos i a l’abstenció, mentre que els vots perduts del PP ha anat a UPyD, C’s, Vox i l’abstenció.
A nivell europeu els resultats electorals indiquen que baixa la confiança amb els grans blocs ideològics com són els popular, els socialdemòcrates i els liberals. Creix els euroescèptics i agafa força l’extrema dreta xenòfoba, populista i antieuropea. El projecte europeu és vist com un projecte del diner, dels bancs, dels mercats i molt poc preocupat del benestar dels ciutadans, el seu futur i el seu treball.

I quina ha estat les reaccions dels partits catalans? Pel que fa a ERC ha estat d’eufòria continguda. La de CiU d’alleugeriment per haver aconseguit resistir i augmentar encara que hagi estat poc a pesar de ser el partit del govern català. El PSC ha continuat en la seva deriva sense rumb. El PP només creu que amb la confrontació social aconseguirà resistir i convertir-se en un real pal de paller de l’unionisme que les urnes li neguen. ICV-EUiA ha reaccionat amb eufòria i amb crides a la unitat de les esquerres. C’s ha reaccionat amb un silenci que mostra fins a quin punt els resultats han estat per a ells un fracàs. I Podemos no s’ha apartat de l’ambigüitat calculada de tota la campanya.
I ara que?

Cal continuar treballant per a aconseguir oferir als ciutadans europeus un projecte creïble que faci creure que pertany a la Unió Europea és quelcom més que ser un mercat on els bancs i les grans fortunes fan l’agost.
Pels favorables al dret a decidir els resultats electoral hauria de portar a reflexionar com podem mobilitzar a la ciutadania per tal que el proper 9 de novembre del 2014 la gent vagi a votar en la consulta. Perquè la desmobilització dels catalans és una de les opcions de les èlits espanyoles per imposar-se a la voluntat dels catalans.

I pels favorables a la independència que cal implicar-se cada vegada més perquè els temps s’esgota si vol esdevenir l’opció majoritària en 9 de novembre..

-----------------------------------------------------------------------
 
 

Resultats electorals eleccions al Parlament Europeu 25 maig 2014
Catalunya
Cens    5.318.296  
Vots    2.532.629   47,63%
Abstenció    2.785.667   52,37%
Nuls          22.524  
Blancs          43.565  
Candidatures
 2014 
 2009 
 Diferència 
Diputats
 Vots 
 % 
 Vots 
 % 
 Vots 
 % 
ERC
    594.149  
     23,67  
    181.213  
    9,20  
   412.936  
    14,47  
     2  
CiU     548.718        21,86       441.810     22,44      106.908        -0,58        2  
PSC-PSOE     358.539        14,28       708.888     38,00     -350.349      -23,72        1  
ICV-EUiA     258.554        10,30       119.755       6,08      138.799         4,22        1  
PP     246.220          9,80       354.876      18,02     -108.656        -8,22        1  
C's     157.873          6,28          6.999        0,36      150.874         5,92        2  
PODEMOS     117.096          4,66             -            -        117.096         4,66        1  
A favor del dret a decidir amb representació
 Partits 
 Vots 
 % 
 Diputats 
ERC     594.149        23,67                2  
CiU     548.718        21,86                2  
ICV-EUiA     258.554        10,30                1  
Total   1.401.421        55,83                5  
Contraris al dret a decidir amb representació PP      246.220          9,80                1  
C's      157.873          6,28                2  
Total      404.093        16,08                3  
Posició ambigua amb el dret a decidir amb representació PSC-PSOE      358.539        14,28                 1  
PODEMOS      117.096          4,66                 1  
Total      475.635        18,94                 2  
Contraris al dret a decidir sense representació UPyD        32.618          1,29                 -    
VOX          7.851          0,31                 -    
Total        40.469          1,60                 -    
Contraris + ambigus total      920.197        36,62                 5  
Diferència entre el favorables i els contraris       481.224        19,21                 -    
 
Vots eleccions Parlament de Catalunya
25-11-2012
Vots eleccions Parlament Europeu
25-05-2014
Diferència
 CiU    1.116.259       548.718         -567.541  
 PSC-PSOE       524.707       358.539         -166.168  
 ERC       498.124       594.149            96.025  
 PP       471.681       157.873         -313.808  
 ICV-EUA       359.705       258.554         -101.151  
 C's       275.007       157.873         -117.134  
 CUP       126.435                  -           -126.435  
 Total    3.371.918     2.075.706