Felip VI, Iceta, canvi de format i fons?

 



Veient i escoltant les paraules de Felip VI i Miquel Iceta em pregunto si estem davant d’un canvi real i, per tant, de fons o simplement hem canviat l’embolcall, el format, perquè res canviï. En aquestes alçades de la pel·lícula és com voler saber si un meló sortirà bò o serà un cogombre abans d’encetar-lo.
 

Els fets no són gaire esperançadors, perquè el mateixos personatges s’han encarregat de sembrar ombres que ells puguin esdevenir els canvis que necessita la monarquia, les institucions espanyoles i propiciatori del diàleg en el cas del rei, mentre que l’altre, Iceta, pugui regenerar el PSC per tal que torni a formar part de les aspiracions de la societat catalana pel que fa al dret a decidir i representar una proposta creïble socialment.
 

Miquel Iceta ha estat al darrera de totes les conspiracions dels darrers anys del partit dels socialistes catalans. Ha governat a l’ombra amb mà de ferro fins que va aparèixer el gris Maurici Lucena. Lucena i Balmón han dirigit el PSC de Navarro. Amb un Iceta dins l’aparell de partit fort i potent que no ha deixat de controlar tota la política del partit des de fa dècades. Han canviat algunes cares, però no el poder.

 

Un aparell que volia propiciar Núria Parlon, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, a la primera secretaria del partit, com abans ho havia fet amb Pere Navarro. Un simple canvi d’estètica.

 

Parlon, una dona que el 2 d’agost farà 40 anys, amb estudis, amb una trajectòria brillant dins l’administració i que té al davant molt camí per recorre, no s’ha volgut immolar conscient que l’aparell del PSC és poderós i que, per tant, la seva capacitat de maniobra era escassa, per no dir nul·la.

 

Només un home de l’aparell del partit, com Miquel Iceta, pot intentar reconduir la destrossada situació en que viu el PSC.

 

L’expresident José Montilla ens deia que el PSC és i ha estat un partit sobirà, però immediatament ha sortit Celestino Corbacho, membre de la desapareguda Federació catalana del PSOE, a recordar que de sobirà res de res.

El PSC és una organització separada, relativament, del PSOE. I dic relativament perquè forma part dels òrgans del direcció del PSOE, del seu grup parlamentari al Congrés dels diputats i el Senat i vota amb disciplina de vot les decisions que el PSOE decideix.

Iceta és un dels impulsos del federalisme del PSOE, de la declaració de Granada, que nega el dret de vot dels ciutadans catalans sobre el seu futur, mentre propugna una reforma de la Constitució que no troba suports en lloc.

Abans Pere Navarro proclamava que era necessari que per a votar en una consulta ciutadana sobre el futur dels catalans calia el vist i plau del PP i PSOE. I que deia Iceta? El mateix. Per tant Iceta porta al PSC a fer un gir copernicà o estem davant del mateix plantejament. No a la consulta del 9 de novembre i no a delegar al govern de la Generalitat la competència a convocar un referèndum.

El PSC, després d’ocupar la pràctica totalitat instàncies de decisió política, s’ha convertit en un gestor social i no en un impulsor de canvis.

I que passa amb Felip VI? Que allò que diu, presoner de les elits espanyoles, és més del mateix que deia el seu pare, Joan Carles I. I també farà, tal i com feia el seu pare, el d’abandonar el seu paper d’àrbitre i propiciador del diàleg? No trigarem a saber-ho.

La política espanyola és d’una constant improvisació. I si no com pot ser que una decisió com es l’abdicació del rei Joan Carles aparegui com un no saber com ho hem resoldre? Si és cert que Joan Carles va decidir que abdicava el 5 de gener de 2014, en fer 76 anys, que ho va comunicar a Rajoy durant el mes de març i a Rubalcaba a l’abril, com es pot arribar al mes de juny sense saber el passos a fer?

 

La cerimònia de proclamació del monarca té un regust de passat que no inspira credibilitat. Vestit de militar, amb un discurs invocant la nació espanyola i utilitzant les llengües catalana, basca i gallega com element folklòric, amb una desfilada amb el cotxe del general Franco, amb la prohibició d’exhibir banderes republicanes i una festa amb 2000 convidats que no se sap qui són ni quan ha costat, no és la millor manera de començar.

Em fa gràcia veure el debat sobre república i monarquia que s’ha produït a Espanya. Perquè no hi ha cap mena de voluntat real de canviar la forma institucional de l’estat. El PSOE només és republicà damunt del paper.

I a Catalunya aquest debat sobre la monarquia intenta col·locar-se al mateix nivell que el debat sobre el dret a decidir. És un error perquè és un fals debat a Catalunya. És un debat que només interessa a aquells que aspiren a quedar-se dins Espanya, perquè per a la resta és un debat llunyà, que no va amb ells. Dos debats alhora, el dret a decidir i el de monarquia república, no poden mantenir amb llarg recorregut, perquè un es menjarà l’altre. Avui, el debat a dret a decidir està al vell mig de la societat catalana. Agradi o no agradi.

Mentrestant el PP a que es dedica? A continuar improvisant segons els resultats electorals per a continuar destruint l’estat del benestar.

Hi ha dos signes que produeixen espant en la credibilitat d’Espanya com estat jurídicament creïble i econòmicament sostenible. El canvis legislatiu sobre les energies renovables quan ja s’han fet les inversions que comporta una allau de reclamacions judicials internacionals i per la banda econòmica la renuncia de tres dècimes ofertes per la Comissió Europea de dèficit públic (3 mil milions) i una reforma tributària que fa recaure la tributació sobre els salaris, els lloguers i no sobre el capital. Basa la reforma del sistema en les rendes mitjanes i petites. La banca, les multinacionals, les grans fortunes continuen gaudint de nombrosos forats per on escapolir-se de tributar. El govern continua cridant contra els paradisos fiscals mentre no prohibeix invertir-hi. Moltes paraules cara la galeria. La política del PP és en realitat anar desmuntant, peça a peça, l’estat del benestar.

I el sistema de finançament autonòmic que havia d’entrar en vigor el 2015 on és? En lloc. Això permet a l’estat continuar controlant les comunitats autònomes i especialment Catalunya. Els diners recaptats els tenen ells i els traspassen quan volen i amb això creen conflictes socials quan volen i com els convé.

El futur econòmic de Catalunya dins Espanya és negra i ho és perquè llei que s’aprova llei que talla una part de l’ala que ha de servir per a volar. Ara aprovaran l’obligació del port de Barcelona a destinar el 50% dels seus beneficis a subvencionar els seus competidors; el tirar endavant la venta fins els 60% d’AENA, el gestor dels aeroports, de forma centralitzada a capital privat i continuar fent escadusseres inversions en el corredor ferroviari del Mediterrani. Tota la xarxa de transport hipotecada que se suma a les autopistes de pagament.

El temps ens dirà si el canvi de Joan Carles I per Felip VI i de Pere Navarro per Miquel Iceta haurà servit per a continuar on érem o per una altra cosa.