Després de jurar i perjurar dient que no abdicaria finalment Joan Carles I
ha decidit abdicar a favor del seu fill Felip. El propi nom triat per a batejar
el cridat a succeir-lo ja era sorprenent. En una família reial on han predominat
els noms de Carles, Ferran, Alfons, van anar a buscar el nom de Felip. Podríem
dir que l’elecció no va ser precisament la més encertada, però cada pare tria
pels seus fills el nom que vol, encara que pretenent voler ocupar el tron que
el general Franco li oferia podria haver triat un nom menys ofensiu en la
història pels habitants de tota l’antiga corona catalanoaragonesa per la
repressió que Felip V va aplicar.
Amb l’entronització de Felip VI s’inicia una nova etapa dins el marc d’una
constitució espanyola blindada en aquest aspecte institucional pel procés
complicat que es va preveure per canviar-lo i fet per tal de que fos
pràcticament impossible discutir la forma institucional de l’estat. La
monarquia va ser la forma que va triar el franquisme i la necessitat de pactar
per a sortir de la dictadura del general Franco va obligar a acceptar-la com a
mal menor.
Joan Carles I ha estat al davant d’una transició que ha funcionat
relativament bé, però a base de passar de puntetes de la necessària necessitat
de tancar ferides obertes amb la guerra civil, la repressió de quaranta anys i la
de saber la veritat. S’ha passat d’una dictadura que seguia el feixisme a una
democràcia representativa, però que avui, el dos grans partits espanyols, PP i
PSOE, no volen que deixi pas a una democràcia participativa que es combini amb
la representativa perquè temen per la seva pròpia supervivència com instruments
de poder.
El PP fa anys que ha segrestat la democràcia arrogant-se la
representativitat de la societat espanyola en exclusiva. Contínuament ens
recorden que són ells els que saben què vol la majoria amb frases com les de
majoria silenciosa, la majoria que es queda a casa i no surt a protestar i
altres galindaines per l’estil i que són ells qui li donen veu. Presenten els
resultats electorals com a producte d’una societat desorientada que només ells
són capaços de conduir. Aznar ho va dissenyar com la segona transició on les
llibertats serien tutelades, el progrés seria populista, molt soroll per a no
canviar res i una política de recentralització deixant les comunitats autònomes
com a mers executors de les polítiques del govern de la nació espanyola. Un
projecte que el govern Rajoy duu endavant de forma implacable.
I el PSOE que fa? Doncs de comparsa. Submergit en una crisi profunda de
projecte i de lideratge. Un PSOE sense rumb davant d’un PP enrocat.
Si el paper del PSOE és el de sotmès a les elits espanyoles el dels partits
populistes, neolerrouxisme i anticatalans com UPyD i C’s és galdós, sobretot perquè
són ells el que es presentaven com la gent que portaven el canvi i la
regeneració i al primer toc de corneta han corregut a posar-se en fila i acatar
les ordres del poder oblidant-se de qualsevol canvi. Dos partits sense
ideologia que només els uneix ser anti alguna cosa de paraula i ser mesell a
l’hora de la veritat.
Els primers passos del que ha de ser el nou rei Felip VI no donen entendre
que vagi cap a cap canvi. Les primeres paraules del príncep Felip després de l’abdicació
del seu pare com a rei han estat per parlar de la mil·lenària nació espanyola
unida i diversa. El dictador Franco també ho deia això i també Joan Carles I. Sembla
que abans de començar ja s’ha oblidat de la totalitat de l’article 2 de la Constitució Espanyola
que reclama reconèixer i garantir el dret de les nacionalitats i l’article 3.3 que diu: La
riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio
cultural que será objeto de especial respeto y protección.” S’ha oblidat de les seves paraules al Parlament de
Catalunya quan deia que: “Cataluña
será lo que los catalanes quieran que sea”. El 21 d’abril de 1990, quan pronunciava aquestes
paraules, ha quedat molt lluny, perquè el 12 d’octubre de 2012 va deixar enrere
les bones formes per a afirmar que “Cataluña
no es un problema” y “lo que está ocurriendo en Cataluña lo pueden
"arreglar" los políticos si actúan con "responsabilidad",
así como las instituciones, cada uno cumpliendo con su trabajo y, eso sí,
"siguiendo el mismo rumbo". Res de nou que no hagi dit el seu pare, Joan Carles I,
abans.
Governar són gestos i paraules. I els primers gestos del
Felip VI són poc positius. Uns gestos que busquen deixar clar que hi ha canvi
de persones, però cap canvi més.
Amb l’abdicació de Joan Carles I s’ha buscat una revolta
emocional positiva de la societat espanyola de comiat al rei sortint i de
benvinguda al nou rei Felip VI. Una onada social que encapçali un moviment que
faci callar qualsevol crítica a la monarquia com feien contínuament els mitjans
de comunicació de la dreta i la ultradreta. L’autocensura en els mitjans es ben
visible i només cal mirar El Mundo, La Vanguardia
o la revista satírica El Jueves per a comprovar-ho. Una revolta emocional que
ha de servir per a aturar la voluntat dels catalans a exercir el dret a decidir
i neutralitzar la crisi econòmica, la crisi institucional, la crisi de valors i
la crisi de la família reial espanyola, perquè no és cap secret que la reina
Sofia viu més temps fora d’Espanya que dins i que hi ha un gendre imputat per
estafa i defraudació fiscal i una princesa que la força del Fiscal General de
l’Estat vol blindada i sense cap responsabilitat penal.
No sumar-se de forma reverencial al trajecte marcat per
PP i el PSOE en el relleu d’un rei per un altre és no tenir sentit d’estat i
fer política en minúscules. Així ho pregonen el PP i el PSOE. Aquesta és la
gran coalició que defensava l’expresident del govern Felipe González. I Aznar on és?
És tant clar que la monarquia no passa pels seus millors
moment de valoració social que tot s’ha de fer a corre-cuita i improvisant. No
obstant sorprèn saber que aquesta abdicació era una decisió presa el gener del
2014 i que arribat el mes de juny encara no hagin previst com fer-ho. Una
mostra més del desgavell governamental a què ens té sotmesos els govern del PP.
És la debilitat de la institució monàrquica espanyola que contrasta amb les
abdicacions d’Holanda, Bèlgica i anys abans de Luxemburg. La darrera enquesta
del Centro de Investigaciones
Sociológicas (CIS) que
va preguntà sobre la monarquia va donar un resultat del 3,68% d’acceptació
sobre 10. Els números canten.
Felip VI ha de comandar una monarquia enrocada, amb una
societat amb grans turbulències i conflictes socials. És cert que els rei regna
però no governa, no obstant aquest principi constitucional, la realitat ha
estat que el rei ha actuat més enllà del que era previsible. Si ho ha fet Joan
Carles per què no ho farà Felip?
D’entrada el futur Felip VI ha escollit qui volia
acontentar en primer lloc: els militars, la dreta més intranquil·la i els
partidaris de deixar la unitat d’Espanya tal i com està. Pot capgirar la
dinàmica en positiu? És clar que pot. Falta veure si té voluntat de fer-ho i si
ho pot fer.
L’abstenció de CiU a la llei orgànica d’abdicació del rei
Joan Carles I té un gran significat simbòlic perquè és un pas més del
catalanisme de buscar fora d’Espanya un futur per a Catalunya. Un gest que ha
provocat les ires del govern espanyol, dels partidaris de les terceres vies a
Catalunya i dels mitjans de comunicació favorables a la monarquia. S’ha titllat
la decisió de CiU de política en minúscules, però sobretot a esverat al
personal cara la imatge internacional. El que faci el PNB no els importa, però
que ho faci CiU sí, perquè ha estat durant anys i anys una força imprescindible
de les grans decisions espanyoles. És la representació pública del divorci de
les forces polítiques catalanes amb Espanya. I això cou i molt.
Monarquia o república. Un debat obert en la societat,
però tancat i blindat a nivell polític. Ni el PP, ni el PSOE qüestionen la
monarquia, per tant la possibilitat de consultar a la ciutadania sobre la forma
institucional de l’estat està tancada en pany i forrellat i, a més, compten amb
la col·laboració dels populistes UPyD i C’s que busquen desesperadament un lloc
on col·locar-se.
Felip VI té al davant un gran repte. Canviar-ho tot
perquè res canviï o canviar per tal que la societat espanyola sigui la
protagonista del seu futur i, també, el de permetre que els catalans es puguin
expressar lliurament sobre el seu futur col·lectiu en una votació.
No trigarem a veure el rumb que agafa Felip VI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada