Afers privats afers públics

 

La confessió de Jordi Pujol explicant que ha tingut sense regularitzar, el que vol dir sense pagar impostos, uns diners provinents de l’herència del seu pare en un compte bancari d’un paradís fiscal mostren fins a quin punt la societat catalana i també l’espanyola, no ha entès com ha de funcionar un estat respectable.
 

Cal foc nou per a establir sistemes de control eficaços que faci possible detectar quan es produeix conductes de defraudació a la hisenda pública. Cal foc nou per a fer entendre a la societat que els impostos serveixen per a pagar carreteres, la sanitat, i tots els altres serveis públics sense endeutar l’estat a nivells insostenibles. Cal foc nou per a regenerar la societat amb valors ètics. Cal foc nou per a acabar amb l’evidència de què qui té diners s’escapa dels controls socials.

El divendres 25 de juliol de 2014 també passarà a la història personal de moltes persones en saber que aquell home en el qual havien confiat durant anys tenia una vida privada no tan honorable com semblava.

La conducta de Jordi Pujol ha estat la mateixa conducta que han fets centenars de famílies catalanes i espanyoles d’esperar la prescripció, els 10 anys com es deia abans, per a regularitzar les herències i estalviar-se així de pagar impostos.

Però que aquesta manera de fer hagi estat fins ara una conducta generalitzada a la societat no deixa de ser una conducta mancada d’ètica i en alguns casos fins i tot delictiva.

Sentir a Alícia Sánchez Camacho, la líder del PP a Catalunya, reclamar la retirada del tractament de Molt Honorable Senyor a l’expresident de la Generalitat de Catalunya quan acaben d’establir que Joan Carles I tindrà fins que es mori el tractament de rei amb la col·laboració del PSOE després que aquest hagués defraudat a hisenda en la quantitat de 728 milions de l’herència del seu pare Don Joan és, com a mínim, cínic i  que reclami una comissió d’investigació quan ella mateixa s’ha negat a explicar la conversa pornogràfica de La Camarga i els informes contractats a l’agència de detectius Método 3 és esperpèntic. Sentir al portaveu de Ciudadanos, Matías Alonso, parlar d’ètica quan aquest partit tenen com a eurodiputat a Javier Nart que té comptes ocults a Suïssa provinents de l’herència del seu pare  i que es descobreix perquè li ingressen 31.000 euros d’un compte de Fèlix Millet és com escopir al cel i esperar que no caigui. Però no només té a Nart, també té a Jordi Cañas acusat de defraudar a hisenda. Sentir el nou secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, parlar de confusió entre pàtria i patrimoni quan aquest patrioter o nacionalista espanyol té al darrera una llarga llista de corruptes i delinqüents i els ERO d’Andalusia per aclarir és la mostra d’una nova demagògia comparable a la que exhibeix el PP amb el seu serial de finançament irregular que té a Bárcenas com a eix central.

La conducta privada de Jordi Pujol forma part d’aquesta conducta que la societat ha admès com a normal i que no ho és, però el problema és un altre. Jordi Pujol no és un ciutadà qualsevol. Ha estat durant 23 anys president de la Generalitat construint un país i per tant hauria d’haver tingut una altra conducta. Entenc que quan un fa una cosa que no està bé costa molt trobar el moment oportú per a solucionar-ho. No hi mai moment oportú i que més val tard que mai, però el moment triat és inoportú. És massa tard i ha donat al nacionalisme espanyol una bomba a disparar a la línia de flotació del moviment social pel dret a decidir dels catalans. Fins ara la lluita pel dret a decidir ha estat un moviment social sense gaires errors i ho continua sent, però Jordi Pujol ha facilitat a l’unionisme un bon argument demagògic per a atacar una reivindicació social majoritària.

Pedro Sánchez en els seu discurs de pressa de possessió com a nou secretari general del PSOE continuava en la oberta veda del tot si val, mostrant la seva cara menys democràtica i demagògica contra la voluntat del catalans de votar pel seu futur col·lectiu.

El temps tornarà a col·locar al seu lloc el treball realitzat per Jordi Pujol, que ell mateix ha ajudat a enfosquir, però es necessitarà anys per a fer-ho. La seva feina queda i el seu pecat també

I que hem de fer ara aquests ciutadans que hem quedat estupefactes i decebuts amb la manera de fer del que ha estat durant anys la primera autoritat de Catalunya?

Continuar treballant per a fer possible la votació del 9 de novembre de 2014 i empassar-nos aquest gripau difícil de digerir.

 

Vetllant les armes



Cada dia que passa a Catalunya tens més la sensació que estem entrant en aquell període d’impàs que es produeix davant d’un fet de gran transcendència. I la convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014 és aquest fet. Tant si podem votar com si per la força ens ho impedeixen fer-ho. És com si vetlléssim les armes abans d’un gran combat.

No hi ha conversa amb amics i coneguts que no acabi fent algú al·lusió a la consulta, a la possibilitat de votar, o a com s’ho farà Espanya per impedir-ho. Es respira calma, expectació. Sobretot perquè la majoria de la gent és conscient que en juguem el futur col·lectiu.

La societat ha canviat de forma profunda i busca alternatives per a sortir de l’encotillament de les estructures actual i només així es pot entendre determinats resultats electorals. La gent mira el futur, la incògnita i vol deixar enrere el passat.

El temps de l’ambigüitat està arribant a la seva fi i cal clarificar posicions per part dels que pretén ser opció real de govern per a la societat.

L’ambigüitat sobre el dret a votar, a donar l’oportunitat als ciutadans catalans a expressar-se democràticament sobre el seu futur col·lectiu ha comportat al PSC la marginalitat política i a trobar-se en caiguda lliure. L’elecció de Miquel Iceta amb la seva executiva ha posat sobre la taula la manca de recanvis en el si del PSC. La proposta d’Iceta de pregunta per a la consulta és la plasmació de l’autonomisme rebatejat amb el nom de federalisme, perquè els interlocutors espanyols que haurien d’acceptar la reforma federal no volen ni sentir a parlar de reconèixer Catalunya com a nació amb allò que això comporta. És una proposta que retrocedeix a l’autonomisme de l’Estatut de l’any 2006. Iceta i la nova executiva del PSC és un intent desesperat d’arribar a les eleccions municipals el menys esmicolat possible.

La situació de Josep Antoni Duran i Lleida és una altra. En aquest cas l’ambigüitat se situa sobre la independència, no sobre el dret a decidir. La imatge que projecte Duran a la societat és la d’un polític només preocupat pel seu futur personal. És injust? Sí, però és la imatge que ha anat creant ell mateix amb les seves declaracions, desavinences i actuacions. Si no era aquesta la seva voluntat ha tingut i té una claríssima manca de transparència informativa. A Duran i a Unió Democràtica li falta un interlocutor que vulgui jugar la partida confederal que defensen i que va més enllà de la reforma federal que hi ha plantejada pel PSOE i IU. Si el federalistes de veritat a Espanya no han aparegut, els confederals no han existit mai.

És per això que les terceres vies que propugnen el PSC i Duran amb un sector d’Unió Democràtica estan en via morta.

L’ambigüitat també està instal·lada a Iniciativa per Catalunya pel que fa a la independència. És un tema que pot esquinçar aquesta formació entre els federalistes i els sobiranistes que té en el seu si i per això l’ajornen. S’ha de reconèixer, però, que la seva aposta decidida pel dret a decidir, per la consulta del 9 de novembre, els ha permès ajornar la decisió del sentit del vot a la segona pregunta de la consulta. Tard o d’hora hauran de dir si voten Si+Si o Si+No i explicar-ho a la societat. Una posició que els del PSC no ha sabut fer pels seus lligam amb el PSOE.

D’Espanya es percep que comencen a veure que la consulta del 9 de novembre va de veritat i que això els inquieta molt. Han passat del menyspreu més absolut  a la inquietud. La publicació dels dos manifestos en defensa d’Espanya, Libres e Iguales i Una España federal en una Europa federal, han evidenciat que el debat social sobre la configuració de l’estat s’està traslladant a la societat espanyola. Ja era hora. Però per ara els dos manifestos, el del PP, UPyD i Ciutadans i el del PSOE i ex-comunistes, no són capaços d’anar més enllà de l’exabrupte.

Mentre això passa, la gent del carrer de Catalunya, aquella gent que no es fa tantes preguntes i que vol exercir el seu dret a votar, espera saber com ha d’actuar si finalment Espanya impedeix la consulta per la força.

No és el moment d’avançar esdeveniment i per això no hi ha resposta sobre com actuar si el 9 de novembre, la policia, la guàrdia civil i els militars impedeixen l’accés als locals de votació. Crec que de donar-se aquest cas caldrà desplaçar-se fins el lloc de votació i esperar pacíficament davant la porta a que ens portin les urnes, perquè també és una forma de votar.

I mentre el dia de la consulta no arriba cal convèncer la gent que ha d’anar a votar, que ha de participar en la consulta. Que ha votar allò que vulgui, però anant a votar, perquè és necessari una gran participació ciutadana. Ens cal un gran quòrum. I pels que creiem que el millor per a Catalunya és tenir un estat propi diferent del d’Espanya defensar aquesta idea, sense pretendre fer creure a la gent que la independència serà un camí de roses, si no que ens caldrà treballar i esforça.