La llei de consultes: donar veu al ciutadà.

Estem jugant al joc de les mentides i de la negació al ciutadà del dret a expressar-se més enllà d’elegir cada quatre anys els seus representants polítics. La llei de consultes no referendàries aprovada pel Parlament de Catalunya, el passat 19 de setembre de 2014, és això. Un instrument per a poder expressar-se lliurament.

El ciutadà té dret a expressar-se sobre les qüestions que l’afecten, si o no?

Aquells que tenen al·lèrgia a la democràcia i de dotar a la ciutadania d’un instrument per tal que pugui expressar-se lliurament sobre aquells assumptes que l’afecten sense haver de recorre a les manifestacions, com a únic mitjà de pressió, per tal de ser escoltats pels polítics, els hi molesta aquesta llei catalana.

L’oposició del PP i de C’s a la llei de consultes respon a aquesta posició antidemocràtica que exhibeixen tan sovint, però a més ara hi afegeixen un altre argument més pervers encara, que consisteix en negar el dret a fer la llei per l’ús que se’n pugui fer.

I jo em pregunto: hem de deixar de fer carreteres pel fet que els conductors es puguin saltar les normes de circulació?  Hem de deixar de fer hospital per la sospita que uns metges no faran un ús adequat dels llits hospitalaris? Qualsevol pot fer-se preguntes de què hauríem de deixar de fer pel mal us que se’n pugui fer. 

Aquest llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana és la concreció pràctica de l’article 122 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, d’aquest Estatut encapsat pel Tribunal Constitucional, però que va deixar vigent aquest article. Un article que diu:

“Correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l’establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l’acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l’àmbit de llurs competències, d’enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l’article 149.1.32 de la Constitució.”

Un article que va lligat a l’article 110 del mateix Estatut sobre les competències exclusives de la Generalitat de Catalunya que estableix:

“Article 110. Competències exclusives:

1. Corresponen a la Generalitat, en l’àmbit de les seves competències exclusives, de manera íntegra, la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva. Correspon únicament a la Generalitat l’exercici d’aquestes potestats i funcions, mitjançant les quals pot establir polítiques pròpies.

2. El dret català, en matèria de les competències exclusives de la Generalitat, és el dret aplicable en el seu territori amb preferència sobre qualsevol altre.”

I els articles:

“29.1 Els ciutadans de Catalunya tenen dret a participar en condicions d’igualtat en els afers públics de Catalunya, de manera directa o bé per mitjà de representants, en els supòsits i en els termes que estableixen aquest Estatut i les lleis”.

29.6 “Els ciutadans de Catalunya tenen dret a promoure la convocatòria de consultes populars per la Generalitat i els ajuntaments, en matèria de les competències respectives, en la forma i amb les condicions que les lleis estableixen.”

Uns articles de l’Estatut d’autonomia sobre la participació ciutadana que tenen encaix a la Constitució espanyola en el seu article 149 que diu:

“1. El Estado tiene competencia exclusiva sobre las siguientes materias:

….

32.ª Autorización para la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum.

2. Sin perjuicio de las competencias que podrán asumir las Comunidades Autónomas, el Estado considerará el servicio de la cultura como deber y atribución esencial y facilitará la comunicación cultural entre las Comunidades Autónomas, de acuerdo con ellas.

3. Las materias no atribuidas expresamente al Estado por esta Constitución podrán corresponder a las Comunidades Autónomas, en virtud de sus respectivos Estatutos. La competencia sobre las materias que no se hayan asumido por los Estatutos de Autonomía corresponderá al Estado, cuyas normas prevalecerán, en caso de conflicto, sobre las de las Comunidades Autónomas en todo lo que no esté atribuido a la exclusiva competencia de éstas. El derecho estatal será, en todo caso, supletorio del derecho de las Comunidades Autónomas.”

Un article, el 149, que està situat dins el Títol VIII (De l’Organització Territorial de l’Estat) i dins d’ell del Capítol tercer (De les Comunitat autònomes). Pot semblar una tonteria saber on estan col·locats en un text jurídic un article, però no ho és. Té molta importància en el moment d’interpretar les lleis.

Es dóna la circumstància que la Sentencia del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010 sobre l’Estatut català declarava que la competència d’organitzar consultes per part de la Generalitat i els ens locals era constitucional en el seu Fonament Jurídic 69.

Sé que aquesta referència legal pot semblar una pèrdua de temps, que el tema és un altre, però no ho és, en tant en quan, empara un dret del ciutadà català: el de poder dir la seva constantment. El de no estar sotmès, sense possibilitat de dir res, als diputats elegits cada quatre anys. Aquest no és un aspecte no menyspreable en un estat cada vegada més repressor de les llibertats dels ciutadans.

A les elits econòmiques que controlen el poder a Espanya els hi molesta que el ciutadà parli. Saben que deia el banquer per excel·lència de l’statu quo actual espanyol, Emilio Botín? Que la seva preocupació era Podemos i Catalunya. No si la ciutadania arriba a final de mes i pot menjar, si es crea llocs de treball, si es construeix teixit productiu entre altres preocupacions. No! Això no li preocupava. Només li preocupava aquells moviments que estan sacsejant la tranquil·litat del “cortijo” que és Espanya per quatre famílies espanyoles i catalanes. I com ell molts més.

Contra aquesta llei també s’exhibeix el Dictamen 19/2014, de 19 d’agost, sobre la Proposició de llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana fet pel Consell de Garanties Estatutàries, amb l’assistència del seu president Joan Egea Fernàndez, del seu vicepresident Pere Jover Presa i dels consellers Eliseo Aja, Marc Carrillo i Jaume Vernet Llobet, Francesc de Paula Caminal Badia, Joan Ridao Martín i Carles Jaume Fernández i del conseller secretari Àlex Bas Vilafranca.

Però curiosament, pels unionistes, només tenen valor els vots particular de quatre dels seus consellers. Quina paradoxa! Que cinc consellers diguin que és constitucional i estatutària no té cap valor, només té importància l’opinió personal de quatre consellers, que entre ells tampoc coincideixen i per això fan el seu vot particular separats. Algú, amb mala fe, em preguntarà si aquests consellers no poden expressar la seva opinió i jo li respondré que evidentment que ho poden fer, però no per això té més valor el vot discrepant que el text consensuat del Consell de Garanties Estatutàries.

Aquest dictamen del Consell de Garanties Estatutàries té 85 pàgines d’arguments jurídics sobre si la llei de consultes vulnera o no la Constitució espanyola o l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. I la seva conclusió es que no.

I que diuen els vots particulars del Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries?

Pere Jover es refereix a l’article 3 de la llei en connexió amb els articles 11 i 12 de la llei i la seva discrepància se centra en que la llei pot confondre consulta i referèndum. Eliseo Aja planteja la seva discrepància en paraules dites per ell en que: “Manifesto el meu dissentiment amb la posició majoritària del Consell, la qual respecto, sobre la constitucionalitat de la regulació d’una consulta popular no referendària dirigida al conjunt de la població de Catalunya (sense qüestionar la resta de supòsits de la Proposició de llei), perquè entenc que es tracta d’un tipus de referèndum simulat, que manca de l’habilitació i de les garanties exigides per la Constitució i l’Estatut, i no es pot considerar com una simple consulta no referendària”. La seva discrepància està en si regular formes de democràcia directe és o no és una competència de la Generalitat. Marc Carrillo mostra la seva discrepància respecte a les conclusions segona (at. 3 de la llei), cinquena (art. 6 de la llei) i sisena (art. 12 de la llei) del dictamen, una discrepància en relació a “l’aplicació de categories jurídiques que són pròpies del referèndum, a una forma de participació ciutadana que la Proposició de llei prescriu que no ho és.” I per últim Carles Jaume Fernández diu que la seva discrepància està centrada en els articles 29.1, 29.6 i 122 de l’Estatut d’autonomia  i en referència a la pregunta a sotmetre als ciutadans el proper 9 de novembre. Vuit dels nou consellers del Consell de Garanties Estatutàries van creure que no s’havien de pronunciar sobre la pregunta perquè no formava part de la llei i encara no havia estat formulada en cap text jurídic i ell creu que si ho havien de fer.

Veiem doncs que la discrepància en els tres primer no està basada en el dret democràtic de participació i si en la seva extensió del mateix, mentre que el darrer si que qüestiona que la llei respongui a la competència exclusiva de la Generalitat.

La llei de consultes és un dels instrument que la societat ha de disposar per tal de garantir que pot expressar-se lliurament sobre temes que l’afecten i fer-ho amb garanties. I d’això qualsevol demòcrata se n’hauria d’alegrar. 

I quina diferencia hi ha entre consulta i referèndum?

La consulta és consultar al ciutadà, però la seva resposta no és vinculant i s’aplicarà o no l’opinió majoritària, encara que qualsevol governant responsable ho haurà de tenir el compte d’alguna manera. I en el referèndum el seu resultat és vinculant. Allò que diuen els ciutadans s’ha d’aplicar. La Constitució espanyola reserva al govern central la competència per a celebrar referèndums i consultes i a les comunitats autònomes només les de consultar.

Així doncs, la llei de consultes aprovades ha fet això. Facilitar la participació ciutadana i dir allò que creu.

Votar i fer-ho aviat (11 de setembre de 2014)

Seran així les urnes que haurem d'utilitzar?

A Catalunya la ciutadania vol votar i ho vol fer-ho aviat. Votar perquè cadascun dels catalans pugui expressar que vol com a poble

Espai a ocupar
 

Les enquestes fetes fins ara, incloses les fetes pels mitjans de comunicació que defensen d’unionisme amb Espanya, com La Vanguardia i El Periódico en les seves línies editorials, han quantificat que hi ha un 80% la ciutadania catalana que vol votar.

Des de l’unionisme no democràtic es planteja que votar com vol la gent relacionar-se amb Espanya és fracturar la societat. Aquest és un plantejament pervers, perquè aquest plantejament és tant com dir que la democràcia fractura la societat. És l’argument dels que tenen al·lèrgia a la democràcia i de les dictadures. Un plantejament que a Espanya durant 40 anys va imposar la dictadura del general Franco.
 

Aquest 11 de setembre de 2014 s’han organitzat dos actes per a commemorar la Diada nacional de Catalunya. Un a Barcelona organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’altre a Tarragona organitzat per Societat Civil Catalana. D’aquests dos actes els partits polítics no han estat els impulsors dels mateixos directament, encara que si han fet posicionat a favor d’un altre acte segons els seus plantejaments. D’aquesta manera CiU, ERC, ICV i CUP han apostat pel de Barcelona i PP i C’s pel de Tarragona. I un cop més el PSC ha volgut jugar a l’equidistància sense aconseguir-ho.

 

Aquests dos actes, Barcelona i Tarragona, són els reflex de la capacitat de mobilització de la societat catalana i l’assistència i participació en un o altre acte és, també, el reflex de la proporció que hi ha a la societat catalana entre els que volen exercir el dret democràtic de votar i els que neguen aquest dret. Han estat 3.500 participants a Tarragona, 1.800.000 participants a Barcelona. Un ocupaven un tros de l’amfiteatre romà de Tarragona i els altres 11 quilòmetres dels carrers Gran Via i Diagonal de Barcelona. La delegada del govern ha volgut minimitzat la participació a Barcelona fins a 400.000 persones. Doncs bé, fins i tot acceptant la xifra de la delegada, la proporció entre uns i altres no varia. La gent que vol votar guanya per golejada.

 

Els representants polítics tenen l’obligació de mirar les demandes socials i donar-hi resposta legal. Perquè mirar no és solament mirar, si no saber mirar i s’ha d’exigir als representants polítics que sàpiguen mirar I qui diu mirar diu escoltar a la societat.

Es diu des d’Espanya que davant del clam popular català hi ha la legalitat. Això seria així si la llei fos perfecta, però les lleis no ho són. Les lleis responen a moments històrics i canvien amb l’evolució social i dels seus valors.

És la societat qui empenys els canvis i les lleis venen després. I com exemple del que dic només vull citar uns pocs exemples:



1. El clam social de la societat espanyola que calia arraconar la dictadura franquista i deixar pas a una democràcia. I així es va fer. Es va saltar la legalitat franquista per a dotar a la societat d’una nova legalitat democràtica. El pas de les estructures franquistes a les democràtiques, la denominada transició , veient el resultat, s’ha fet malament ja que ha deixat els ressorts del poder a les estructures econòmiques i polítiques dels franquistes i dels seus hereus que no han permès canviar de veritat les estructures polítiques i socials espanyoles. És un sistema viciat que permet la corrupció a tots nivells. La transició espanyola no ha estat de cap manera modèlica ni pacífica, per molt que es digui el contrari i es vengui com el millor.

2. El sufragi de les dones, a l’Estat espanyol, com a reivindicació social surt al carrer amb força l’any 1907, però sense prou força perquè ha d’esperar fins a la Constitució de 1931 per tal que se li reconegui aquest dret, mentre que a Nova Zelanda se’ls hi va reconèixer el 1893 i el 1906 a Finlàndia, convertint-se així en el primer país Europeu en reconèixer aquest dret democràtic a les dones que fins aquest moment les legislacions deien el contrari. A Espanya durant massa temps s’ha considerat a les dones ésser de segona categoria. Recordaré als mes joves que fins el mes de setembre de 1975 les dones havien d’obeir als homes per llei i necessitaven permís dels pares o marits per a fer qualsevol tràmit administratiu.

3. El sufragi universal dels homes majors de 25 anys a Espanya no s’aprova fins el 1890 quan s’aconsegueix vèncer la resistència de les elits que dominen el poder. Fins aquesta data només els homes capacitats, o sigui una minoria, poden votar. Minoria que té el poder polític i econòmic.

4. El Servei Militar Obligatori. La seva eliminació fou producte d’una minoria, i molt minoria per cert, i fou aquesta minoria la que va lluitar per tal d’impulsar socialment la necessitat d’eliminar l’anacronisme d’aquesta manera barata de dotar de carn de canó els exercits espanyols. Va ser una llarga lluita que es va iniciar l’any 1977 amb la constitució del Moviment d’Objecció de Consciència (MOC). Una lluita que va comportar presó pels que l’exercien l’objecció o l’exili, però que va obligar al govern de Madrid a suspendre l’obligatorietat del servei el 1996 amb el govern del PP i la seva eliminació definitiva va arribar el 2001. Tant la UCD, el PSOE i el PP quan governaven es van resistir tant com van poder al clamor social. Van donar l’esquena la voluntat majoritària de la societat fins que no van tenir més remei.

És la societat la que planteja els canvis i són els governants els que articulen les sortides legals. I a Espanya els governants sempre han estat molt refractaris a escoltar el clamor social.

La societat no vol que els seus representants visquin d’esquena a la seva reivindicacions, volen que els seus representants visquin al seu costat, amb ells i no per sobre d’ells.

La societat catalana va estar al capdavant de la lluita democràtica durant el franquisme i ara vol votar sobre el seu futur col·lectiu i poder construir un estat nou dins Espanya o independent. És un clam majoritari que s’ha anat expressant de forma reiterada en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012 i a les accions socials en forma d’actes reivindicatius dels 11 de setembre dels anys 2011, 2012, 2013 i 2014. I vol votar perquè som una nació i també perquè vol ser amo de les seves decisions. Aquest 11 de setembre ha sortit al carrer una quarta part de la població catalana que ha expressat el desig de votar. I també per part de molts participants la independència de Catalunya. Però el crit unànime era: volem votar.

Es diu com a crítica que es mobilitzen i es manifesten els que volen votar i dins ells els que volen un estat independent. Naturalment que ha estat així. Els que no volen canviar res ja els hi esta bé allò que tenen i per tant no senten la necessitat de mobilitzar-se. Són els que volen trencar amb la situació existent els que surten al carrer per aconseguir-ho com abans ho havien fet amb el dret de vot, la democràcia o el servei militar.

 

S’insinua que manifestar-se no és democràtic, encara que hi ha irresponsables que ho diuen obertament com la Cospedal, Monago, Rodríguez Ibarra o Bono entre altres. Jo els hi recordaria les manifestacions protagonitzades pel cardenal Rouco Varela on la plana major dels dirigents del PP se situaven a primera fila cridant contra el govern i com exemple només cal mirar les fotografies del 17 d’octubre de 2009 a Madrid per a comprovar-ho. Quina paradoxa! Llavors les manifestacions eren democràtiques i ara, les dels ciutadans catalans, són expressions nazis i totalitàries.
 

Hi ha un xoc de sobiranies. És evident. I existeix aquest xoc perquè el poble català conforma una nació catalana i vol un instrument per a protegir-la. Una nació que durant anys ha intentat integrar-se en un estat plurinacional del qual sempre ha obtingut com a resposta un estat unitari amb més o menys descentralització. Un estat on la pluralitat nacional no existeix. Aquesta és una reivindicació que sacseja les estructures de poder heretades del franquisme que no ha sabut adaptar-se a les necessitats socials i que ara es qüestionada per una part de la societat espanyola. La voluntat de votar dels catalans qüestiona obertament les elits espanyoles que han optar per la família abans que l’estat.

El recurs a la llei per impedir votar que fan PP i PSOE no és per convicció democràtica si no per raons polítiques. Brandar la Constitució com si fossin les taules de la llei de Moisès, els deu manaments, és estèticament molt bonic, però és inútil i absurd. Sobretot perquè aquesta mateixa Constitució la van modificar el 2011 sense comptar amb ningú més que la voluntat de les elits econòmiques i polítiques que van decidir que calia satisfer a Angela Merkel i l’article 135 fou modificat. I sense consultar al poble espanyol.

S’invoca la legalitat situant-la per sobre el dret de poder expressar-se en unes urnes, quan és això darrer és un plantejament radicalment democràtic i participatiu.

 

Es planteja que només cap un acord entre Mas i Rajoy per sortir del lloc on estem situats. Un pacte fet per dalt que esquivi la voluntat social. És el plantejament de la vella política de la transició espanyola feta d’esquena a la majoria social. És continuar tractant a la societat com a menors d’edat. I se sorprèn el PSOE amb aquest plantejament polítics que li surti PODEMOS que qüestiona el sistema?

Es fa un plantejament des del PSOE de canviar noms per no canviar res. I el PSC, que fa seguidisme d’aquest plantejament, és veu forçat a canviar i per això per el nord i els electors.

 

Votar no és un mer tràmit, encara que els partits polítics amb la seva actuació ho hagin propiciat. Votar és expressar la voluntat de la gent. I les opinions majoritàries són les que s’implementen.

 

El 9 de novembre de 2014 els catalans volen votar. Opinar sobre les opcions plantejades: quedar-se tal com estem, constituir-se com estat dins l’estructura política de l’estat espanyol o independitzar-se. Votar per tal que Espanya reconegui Catalunya com a nació o que segueixi sent considerada una regió. Votar per tal que el resultat d’allò que volen els catalans s’implementi després i que es negocií com es du a terme el resultat votat majoritàriament. Això és el 9 de novembre.

Escòcia vota el 18 de setembre sobre el seu futur polític perquè els governants britànics han decidit respectar la ciutadania escocesa i donar-los-hi la possibilitat d’expressar-se lliurament. Hi ha un acord anglo-escocès, mentre que aquí no existeix aquest respecte. No som ningú per Espanya i és aquí on rau el problema.

 

Quan els governants deixen d’escoltar la societat que els ha elegit deixen de tenir legitimitat moral. Tenen els vots que els ha elegit, però no la força moral que dóna escoltar a la societat i donar sortida a les demandes social que aquesta els hi planteja. És una minoria la que governa sobre una majoria en aquest cas i ho fa d’esquena a aquesta.

 

Els partits espanyols estan atrapats pel monstre de l’anticatalanisme que ells mateixos han creat amb un desvergonyiment més o menys agosarats. Atrapats entre la pèrdua de vots si fan cap pas cap el reconeixement d’un estat plurinacional a Espanya y la por de no poder-se mantenir instal·lats en les seves poltrones de poder. Durant els anys que van des de 1981 a ara el retrocés en els reconeixement nacional de Catalunya ha estat constant. El cop d’estat del 23 de febrer de 1981 ha triomfat sociològicament i avui vivim en aquest estat que no ha fet net del franquisme.

 

El cop de gràcia a aquesta lluita per l’estat plurinacional a Espanya el va donar el Tribunal Constitucional amb la seva sentència sobre l’Estatut d’Autonomia del 2010. Va enterrar l’esperança de bona part de la gent que creia en un estat nou a Espanya.

 

La societat catalana esta mobilitzada. Vol canvis socials i econòmics i vol decidir com s’organitza territorialment per donar satisfacció a aquest desig.

 

Cal saber que vol la majoria ciutadana i no hi ha altre manera democràtica de fer-ho que votant.

 

Cal, doncs, exigir als representants polítics catalans elegits que facin possible aquesta votació i cal exigir als representants polítics espanyols elegits que permetin celebrar aquesta consulta no vinculant ja que la vinculant no l’han volgut deixar fer. Una votació que ens permetrà saber la representativitat de cada opció i saben això sabrem quin camí haurem de seguir.

Votar el 9 de novembre és democràcia, impedir-ho un acte autoritari, perquè no hi ha cap altre alternativa possible. El ciutadà és el subjecte polític de la democràcia i no la llei que és un mer instrument legal.

 

Votar amb garanties és llibertat, no poder fer-ho és un fracàs de la democràcia.