 |
| Seran així les urnes que haurem d'utilitzar? |
A Catalunya la ciutadania vol votar i ho vol fer-ho aviat. Votar perquè
cadascun dels catalans pugui expressar que vol com a poble
 |
| Espai a ocupar |
Les enquestes fetes fins ara, incloses les fetes pels mitjans de
comunicació que defensen d’unionisme amb Espanya, com La
Vanguardia i El
Periódico en les seves línies editorials,
han quantificat que hi ha un 80% la ciutadania catalana que vol votar.
Des de l’unionisme no democràtic es planteja que votar com vol la gent relacionar-se amb Espanya és fracturar la societat. Aquest és un plantejament pervers, perquè aquest plantejament és tant com dir que la democràcia fractura la societat. És l’argument dels que tenen al·lèrgia a la democràcia i de les dictadures. Un plantejament que a Espanya durant 40 anys va imposar la dictadura del general Franco.
Aquest 11 de setembre de 2014 s’han organitzat dos actes per a commemorar
la Diada nacional de Catalunya. Un a Barcelona organitzat per l’Assemblea
Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la
Independència (AMI) i l’altre a Tarragona organitzat per Societat Civil
Catalana. D’aquests dos actes els partits polítics no han estat els impulsors
dels mateixos directament, encara que si han fet posicionat a favor d’un altre
acte segons els seus plantejaments. D’aquesta manera CiU, ERC, ICV i CUP han
apostat pel de Barcelona i PP i C’s pel de Tarragona. I un cop més el PSC ha volgut
jugar a l’equidistància sense aconseguir-ho.
Aquests dos actes, Barcelona i Tarragona, són els reflex de la capacitat de
mobilització de la societat catalana i l’assistència i participació en un o
altre acte és, també, el reflex de la proporció que hi ha a la societat catalana
entre els que volen exercir el dret democràtic de votar i els que neguen aquest
dret. Han estat 3.500 participants a Tarragona, 1.800.000 participants a Barcelona.
Un ocupaven un tros de l’amfiteatre romà de Tarragona i els altres 11
quilòmetres dels carrers Gran Via i Diagonal de Barcelona. La delegada del
govern ha volgut minimitzat la participació a Barcelona fins a 400.000 persones.
Doncs bé, fins i tot acceptant la xifra de la delegada, la proporció entre uns
i altres no varia. La gent que vol votar guanya per golejada.
Els representants polítics tenen l’obligació de mirar les demandes socials
i donar-hi resposta legal. Perquè mirar no és solament mirar, si no saber mirar
i s’ha d’exigir als representants polítics que sàpiguen mirar I qui diu mirar
diu escoltar a la societat.
Es diu des d’Espanya que davant del clam popular català hi ha la legalitat. Això seria així si la llei fos perfecta, però les lleis no ho són. Les lleis responen a moments històrics i canvien amb l’evolució social i dels seus valors.
Es diu des d’Espanya que davant del clam popular català hi ha la legalitat. Això seria així si la llei fos perfecta, però les lleis no ho són. Les lleis responen a moments històrics i canvien amb l’evolució social i dels seus valors.
És la societat qui empenys els canvis i les lleis venen després. I com
exemple del que dic només vull citar uns pocs exemples:
- El clam social de
la societat espanyola que calia arraconar la dictadura franquista i deixar
pas a una democràcia. I així es va fer. Es va saltar la legalitat
franquista per a dotar a la societat d’una nova legalitat democràtica. El
pas de les estructures franquistes a les democràtiques, la denominada
transició , veient el resultat, s’ha fet malament ja que ha deixat els
ressorts del poder a les estructures econòmiques i polítiques dels
franquistes i dels seus hereus que no han permès canviar de veritat les
estructures polítiques i socials espanyoles. És un sistema viciat que
permet la corrupció a tots nivells. La transició espanyola no ha estat de
cap manera modèlica ni pacífica, per molt que es digui el contrari i es
vengui com el millor.
- El sufragi de
les dones, a l’Estat espanyol, com a reivindicació social surt al carrer
amb força l’any 1907, però sense prou força perquè ha d’esperar fins a la
Constitució de 1931 per tal que se li reconegui aquest dret, mentre que a
Nova Zelanda se’ls hi va reconèixer el 1893 i el
- El sufragi
universal dels homes majors de 25 anys a Espanya no s’aprova fins el 1890
quan s’aconsegueix vèncer la resistència de les elits que dominen el
poder. Fins aquesta data només els homes capacitats, o sigui una minoria,
poden votar. Minoria que té el poder polític i econòmic.
- El Servei
Militar Obligatori. La seva eliminació fou producte d’una minoria, i molt
minoria per cert, i fou aquesta minoria la que va lluitar per tal d’impulsar
socialment la necessitat d’eliminar l’anacronisme d’aquesta manera barata
de dotar de carn de canó els exercits espanyols. Va ser una llarga lluita
que es va iniciar l’any 1977 amb la constitució del Moviment d’Objecció de
Consciència (MOC). Una lluita que va comportar presó pels que l’exercien
l’objecció o l’exili, però que va obligar al govern de Madrid a suspendre
l’obligatorietat del servei el 1996 amb el govern del PP i la seva eliminació
definitiva va arribar el 2001. Tant la UCD, el PSOE i el PP quan
governaven es van resistir tant com van poder al clamor social. Van donar
l’esquena la voluntat majoritària de la societat fins que no van tenir més
remei.
És la societat la que planteja els canvis i són els governants els que
articulen les sortides legals. I a Espanya els governants sempre han estat molt
refractaris a escoltar el clamor social.
La societat no vol que els seus representants visquin d’esquena a la seva
reivindicacions, volen que els seus representants visquin al seu costat, amb
ells i no per sobre d’ells.
La societat catalana va estar al capdavant de la lluita democràtica durant
el franquisme i ara vol votar sobre el seu futur col·lectiu i poder construir
un estat nou dins Espanya o independent. És un clam majoritari que s’ha anat
expressant de forma reiterada en les eleccions al Parlament de Catalunya del
2012 i a les accions socials en forma d’actes reivindicatius dels 11 de
setembre dels anys 2011, 2012, 2013 i 2014. I vol votar perquè som una nació i també
perquè vol ser amo de les seves decisions. Aquest 11 de setembre ha sortit al
carrer una quarta part de la població catalana que ha expressat el desig de
votar. I també per part de molts participants la independència de Catalunya.
Però el crit unànime era: volem votar.
Es diu com a crítica que es mobilitzen i es manifesten els que volen votar
i dins ells els que volen un estat independent. Naturalment que ha estat així.
Els que no volen canviar res ja els hi esta bé allò que tenen i per tant no
senten la necessitat de mobilitzar-se. Són els que volen trencar amb la
situació existent els que surten al carrer per aconseguir-ho com abans ho
havien fet amb el dret de vot, la democràcia o el servei militar.
S’insinua que manifestar-se no és democràtic, encara que hi ha
irresponsables que ho diuen obertament com la Cospedal, Monago, Rodríguez Ibarra o Bono entre altres. Jo els hi recordaria
les manifestacions protagonitzades pel cardenal Rouco Varela on la plana major
dels dirigents del PP se situaven a primera fila cridant contra el govern i com
exemple només cal mirar les fotografies del 17 d’octubre de
Hi ha un xoc de sobiranies. És evident. I existeix aquest xoc perquè el
poble català conforma una nació catalana i vol un instrument per a protegir-la.
Una nació que durant anys ha intentat integrar-se en un estat plurinacional del
qual sempre ha obtingut com a resposta un estat unitari amb més o menys
descentralització. Un estat on la pluralitat nacional no existeix. Aquesta és
una reivindicació que sacseja les estructures de poder heretades del franquisme
que no ha sabut adaptar-se a les necessitats socials i que ara es qüestionada
per una part de la societat espanyola. La voluntat de votar dels catalans
qüestiona obertament les elits espanyoles que han optar per la família abans
que l’estat.
El recurs a la llei per impedir votar que fan PP i PSOE no és per convicció
democràtica si no per raons polítiques. Brandar la Constitució com si fossin
les taules de la llei de Moisès, els deu manaments, és estèticament molt bonic,
però és inútil i absurd. Sobretot perquè aquesta mateixa Constitució la van
modificar el 2011 sense comptar amb ningú més que la voluntat de les elits
econòmiques i polítiques que van decidir que calia satisfer a Angela Merkel i
l’article 135 fou modificat. I sense consultar al poble espanyol.
S’invoca la legalitat situant-la per sobre el dret de poder expressar-se en
unes urnes, quan és això darrer és un plantejament radicalment democràtic i
participatiu.
Es planteja que només cap un acord entre Mas i Rajoy per sortir del lloc on
estem situats. Un pacte fet per dalt que esquivi la voluntat social. És el
plantejament de la vella política de la transició espanyola feta d’esquena a la
majoria social. És continuar tractant a la societat com a menors d’edat. I se
sorprèn el PSOE amb aquest plantejament polítics que li surti PODEMOS que
qüestiona el sistema?
Es fa un plantejament des del PSOE de canviar noms per no canviar res. I el
PSC, que fa seguidisme d’aquest plantejament, és veu forçat a canviar i per això
per el nord i els electors.
Votar no és un mer tràmit, encara que els partits polítics amb la seva
actuació ho hagin propiciat. Votar és expressar la voluntat de la gent. I les opinions
majoritàries són les que s’implementen.
El 9 de novembre de 2014 els catalans volen votar. Opinar sobre les opcions
plantejades: quedar-se tal com estem, constituir-se com estat dins l’estructura
política de l’estat espanyol o independitzar-se. Votar per tal que Espanya
reconegui Catalunya com a nació o que segueixi sent considerada una regió. Votar
per tal que el resultat d’allò que volen els catalans s’implementi després i que
es negocií com es du a terme el resultat votat majoritàriament. Això és el 9 de
novembre.
Escòcia vota el 18 de setembre sobre el seu futur polític perquè els
governants britànics han decidit respectar la ciutadania escocesa i
donar-los-hi la possibilitat d’expressar-se lliurament. Hi ha un acord
anglo-escocès, mentre que aquí no existeix aquest respecte. No som ningú per
Espanya i és aquí on rau el problema.
Quan els governants deixen d’escoltar la societat que els ha elegit deixen
de tenir legitimitat moral. Tenen els vots que els ha elegit, però no la força
moral que dóna escoltar a la societat i donar sortida a les demandes social que
aquesta els hi planteja. És una minoria la que governa sobre una majoria en
aquest cas i ho fa d’esquena a aquesta.
El cop de gràcia a aquesta lluita per l’estat plurinacional a Espanya el va
donar el Tribunal Constitucional amb la seva sentència sobre l’Estatut
d’Autonomia del 2010. Va enterrar l’esperança de bona part de la gent que creia
en un estat nou a Espanya.
La societat catalana esta mobilitzada. Vol canvis socials i econòmics i vol
decidir com s’organitza territorialment per donar satisfacció a aquest desig.
Cal saber que vol la majoria ciutadana i no hi ha altre manera democràtica de
fer-ho que votant.
Cal, doncs, exigir als representants polítics catalans elegits que facin
possible aquesta votació i cal exigir als representants polítics espanyols
elegits que permetin celebrar aquesta consulta no vinculant ja que la vinculant
no l’han volgut deixar fer. Una votació que ens permetrà saber la
representativitat de cada opció i saben això sabrem quin camí haurem de seguir.
Votar el 9 de novembre és democràcia, impedir-ho un acte autoritari, perquè
no hi ha cap altre alternativa possible. El ciutadà és el subjecte polític de
la democràcia i no la llei que és un mer instrument legal.
Votar amb garanties és llibertat, no poder fer-ho és un fracàs de la
democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada