Sortir de la sorpresa i el desconcert. (Els perquès del nou 9N)

Des de dilluns 14 d’octubre vivim en un estat de sorpresa i, en alguns, desconcert entre la gent que viu el dia polític, perquè, i no ens enganyem, una part molt elevada de la societat catalana viu aspectant del que succeirà el 9 de novembre de 2014 sense prendre partit i tampoc ho farà fins que ho tingui davant.

Ho dic i ho repeteixo, que cal anar més enllà dels desitjos personal en el moment d’analitzar allò que passa en el dia dia de la política catalana i trepitjar la realitat, per molt mal que ens faci interiorment algunes vegades.

Vull analitzar, amb una mica de detall, les diverses posicions del govern de CiU, dels partits (CDC, UDC, ERC, ICV-EUiA, CUP, PSC, PP i C’s), de les forces polítiques espanyoles i les entitats ANC, Òmnium Cultural, AMI i Societat Civil Catalana, per tal d’entendre què esta passant.

La situació esperpèntica, per no dir grotesca, que s’ha creat des de que el president Mas, el màxim responsable de conduir el país i que governa en solitari, anuncies un nou format per la consulta del 9 de novembre en els mitjans de comunicació i les xarxes social, fa necessari un anàlisi reposat del què ha passat.

Ha esclatat el conflicte perquè ha posat damunt la taula una qüestió que ha viscut soterrada des del mateix dia que es va signar el pacte de governabilitat,  la nomenat Pacte de la llibertat, entre CiU i ERC el 19 de desembre de 2012. I de què es tracte aquest conflicte? Del “tempo” de com s’han de fer les coses.

Un altre aspecte que s’ha tenir en compte en el moment de fer una reflexió del què passa es el grau de complicitat o topada entre les diverses opcions polítiques i en especial entre les dues forces majoritàries en el catalanisme actualment, CDC i ERC.

En aquest trencament o esquerda de la porcellana dels concents també hi ha pesat la història i en concret el 6 d’octubre de 1934, el 14 d’abril de 1931 i el 8 de desembre de 1911 encara que no es digui explícitament. Perquè aquestes dates marquen dues maneres de fer diametralment oposades. Dues estratègies que ha portat a resultats polítics diferents. Són les estratègies desenvolupades pels presidents Companys, Macià i Prat de la Riba.

I com a darrer element de la situació actual hi ha les expectatives electorals de cadascun dels actors polítics. Una a l’alça, la d’ERC, i l’altre a la baixa, la de CiU. Però, al meu entendre, aquest aspecte ha pesat molt menys del que la gent es pensa. És la palla que amaga el bosc.

Mentre això passa a Catalunya, l’estratègia el govern espanyol ha estat la de buscar aguditzar les contradiccions internes del catalanisme sense gaires resultats tangibles. Però en el moment d’utilitzar tots els mecanismes de l’estat per a emmordassar els ciutadans catalans amb la suspensió de les normes de funcionament de la consulta antiga del 9 de novembre, i és llavors quan ha fet aparèixer de forma violenta les dues estratègies que han conviscut, amb certa dificultat, durant tot el procés que ens ha conduït on som ara. Estem a anys llum de la societat catalana de l’any 2010.

La gran qüestió està situada en quin moment s’ha d’utilitzar la desobediència civil per a aconseguir l’objectiu de dotar a Catalunya d’un estat propi. Aquest és el veritable problema estratègic. És el moment, el trobar el moment just, perquè aquest difícilment passa dues vegades.

Amb la nova convocatòria del 9 de novembre feta pel govern de CiU, aquests que tenen la responsabilitat de governar i tenen els ressorts per a fer-ho, han decidit seguir la seva pròpia estratègia i que consisteix en:

1.- Conèixer realment quants ciutadans volen canviar la Catalunya autonòmica a una Catalunya estat. I en els partidaris de la Catalunya estat quants volen que sigui independent i quants un estat que formi part d’una Espanya federal o d’una Espanya confederal. Com a primer pas per a obrir un nou escenari polític.

Sovint confonem el nostre entorn amb el pensament general dels catalans i hem de saber d’una vegades per totes quants catalans volen una cosa o una altra. Perquè recordem que a totes les manifestacions dels darrers Onzes de setembre hi ha participat gent amb objectius finals ben diferents i, per tant, la participació no té una lectura única que pugui anar més enllà del desig de canvi, encara que és cert que dins aquest desig de canvi hi ha una gran majoria que vol la independència. Però la pregunta cabdal continua sent la mateixa: quants som?

És en aquest punt de saber quants sobre el qual ha pesat la història. Un passat que pesa en la història política de Catalunya com una llosa. És el record del 6 d’octubre de 1934, quan el president Companys va escoltar malament la ciutadania catalana  i que, endut pel soroll generat per les eleccions espanyoles de 1933 en les quals a Espanya va guanyar la CEDA i que no fou acceptat pels republicans encapçalats per Azaña i, també, per les revoltes socials i el desig del camp català de canviar les estructures de la propietat de la terra, Companys va proclamar la República catalana que fou reprimida amb duresa i que ningú va sortir a defensar. Companys i el seu govern va quedar sol, aïllat, sense aliats i empresonats, perquè els republicans, ERC, ARC i USC, no van sortir al carrer a defensar-lo, com tampoc ho van fer els sindicalistes de la CNT i l’UGT, ni els independentistes d’Estat Català, llevat d’un reduïdíssim grup de ciutadans que foren bombardejats i tirotejats. Darrera Companys no hi havia ningú de veritat. Soroll, això si.

L’estratègia de Macià i Prat de la Riba fou un altre molt diferent a la de Companys del 6 d’octubre. Fou la d’aplegar voluntats i quan van veure l’ocasió, quan van creure la situació prou madura o prou rellevant van llançar-se a construir un nou escenari polític sabent amb qui comptaven realment.

És aquesta l’estratègia de Macià i Prat de la Riba la que porta el president Mas endavant amb el nou format del nou 9 de novembre i que salta per sobre de les prohibicions de l’estat.

Perquè per conèixer realment les opcions majoritàries dels catalans només es pot saber a través d’una votació i és això allò que es busca amb la votació amb nou format del proper 9 de novembre.

2.- Amb el nou format de votació el govern també busca una via que no comporti que cada persona que treballa a l’administració hagi de decidir per si mateixa si arrisca el seu lloc de treball davant de la dicotomia d’haver de triar entre obeir l’administració d’Espanya o l’administració de Catalunya. I també permet que els Mossos d’esquadra puguin sortir a defensar la tranquil·litat ciutadana per a tots aquells que vulguin anar a votar i també als que no voldran votar.

3.- El nou 9 de novembre evita la suspensió del Tribunal Constitucional perquè s’empara en normes legals vigents a Catalunya que donen competència a la Generalitat de Catalunya de promoure la participació ciutadana en la formació d’opinions majoritàries de forma genèrica. Unes normes que són vigents i que, per les pròpies normes estatals, no poden ser recorregudes ara al Tribunal Constitucionals. Són aquelles normes preexistents que deia el Presidents Mas en la roda de premsa del dia 15 d’octubre. Aquestes normes legals són les que donen la competència de participació ciutadana, de forma genèrica i poc concreta, al govern de la Generalitat. Les dues lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, la Llei 10/2014 de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana de 26 de setembre de 2014 i la Llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum de 17 de març de 2010, han estat la concreció d’aquest mandat genèric de participació ciutadana en els afers quotidians de la Generalitat. Dues normes suspeses pel Tribunal Constitucional actualment.

Aquest nou format de consulta popular pel 9N no incomoda a Europa que no veia de bon ull saltar-se la legalitat d’un estat membre de la Unió Europea tal i com estava plantejat en l’antic 9N. Una situació que canvia amb el nou format de 9N.

4.- Evita un altre escull jurídic, el de la Llei estatal de protecció de dades que podia portar a innombrables demandes judicials promogudes pels contraris a votar per l’ús no previst de les dades estadístiques de L’INDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya). Una amenaça explicitada una sola vegada per algun bocamoll unionista i immediatament amagada esperant el moment just d’utilitzar-la.

5.- El nou format de la consulta del 9N fa disminuir les garanties de control democràtic perquè no permet recorre a la justícia, en darrera instància, per a resoldre els problemes que hagin sorgit.

Contra aquesta situació es busca marc que facin possible el control democràtic com el d’obligar a qui vulgui votar que s’hagi d’inscriure, identificar-se i que això l’impedeixi poder votar dues vegades fent un registre a través de mitjans informàtics. I també  creant organismes específics territorials per a resoldre situacions concretes.

I això per què? Perquè el govern espanyol del PP amb la col·laboració del PSOE han impugnat les normes de funcionament de la llei de consultes i el Decret de convocatòria del 9 de novembre deixant-la inservible. Poc importa i és igual que no sigui inconstitucional saber com s’ha de fer el recompte, per exemple, però en plantejar la seva inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional, per la pròpia prerrogativa estatal, la norma recorreguda queda suspesa automàticament i amb ella tota la logística de votació. Han atacat, no només la manera de vehicular la participació ciutadana, sinó, també, la mecànica de funcionament de la votació del 9 de novembre.

6.- El nou format de consulta fa constatar que la votació del 9 de novembre d’ara i de la d’abans és una consulta no vinculant, però que tenia i té un valor simbòlic i de mandat al govern català i amb ell dels partits que el vulguin acompanyar en la negociació definitiva amb l’estat espanyol. Sabent, però, què vol la majoria dels ciutadans catalans. Un error sobre el seu caràcter no vinculant que sorprèn sentir entre la gent, com si això hagués aparegut de nou amb el nou format del 9N.

Contra això s’alcen les veus cridant a no votar.

7.- Convocar eleccions autonòmiques per elegir un nou Parlament de Catalunya en clau plebiscitàries.  El caràcter de plebiscitàries el dóna la proposta que es vota i no com es convoca. Eleccions plebiscitàries ho foren les del 14 d’abril de 1931 on els partits republicans anaven a les eleccions municipals amb el mandat de canviar la Monarquia per una República. Fou la gent votant aquestes candidatures republicanes les que li van donar el caràcter de plebiscitàries a les eleccions municipals del 14 d’abril.

CDC i el president Mas planteja que cal anar a les eleccions amb una llista unitària i un programa comú i és aquesta proposta la que topa en dos esculls: les expectatives electorals de cada partit i el com dur la negociació de separació amb Espanya. És el “tempo” de la negociació l’escull.

La votació serà plebiscitària si ho vol la gent que vota.

Per a CDC cal donar un temps inicial i acotat al diàleg amb Espanya per la separació i si es constata la negativa d’Espanya a dialogar proclamar la  Declaració Unilateral d’Independència, la nomenada DUI, i llavors, un cop proclamada la DIU negociar amb Espanya. Serà el nou govern sorgit de les eleccions plebiscitàries qui decidirà el “tempo”.

És en el marc d’aquest plantejament estratègic que el govern de CiU, CDC i el president Mas planteja votar dues vegades, la primera el 9 de novembre que ens porti a saber quants som, amb qui es compta realment, i votar de nou en unes eleccions plebiscitàries amb un programa comú i llista comuna, el més àmplia possible, amb el mandat de crear per a Catalunya un estat propi separat d’Espanya després d’una negociació acotada temporalment amb el govern d’Espanya.

En aquest camí fins arribar a les eleccions plebiscitàries l’estratègia de CDC i d’UDC, que formen la coalició CiU, és la mateixa. Està per veure quin serà el futur de la coalició en el moment que arribin les eleccions i si llavors CiU desapareixerà

Fins aquí de forma resumida i deixant sense respondre matisacions de segon ordre, l’estratègia del govern de CiU amb el president Mas al seu davant.

Enfront d’aquesta estratègia s’alça l’estratègia d’ERC que consisteix en la desobediència civil que consisteix en crear una situació de revolta social el dia 9 de novembre quan es constati que la gent va a votar i no ho pot fer. Un fet que ha d’obrir un escenari de desobediència civil que permeti proclamar una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) el més aviat possible.

Una estratègia, la d’ERC, que passa en obrir negociacions amb Espanya un cop proclamada la DIU, perquè entenen que aquesta situació dóna més força a la negociació. Una posició de força.

Aquest plantejament estratègic d’ERC topa i ha topat des de l’inici del procés amb l’estratègia de CiU. Un conflicte que ha estat latent, soterrat i no explicitat a la ciutadania catalana per tal de trobar un desllorigador comú que donés sortida a aquestes dues estratègies enfrontades i que han conviscut fins ara. Un fet que, finalment, ha sorgit de forma virulenta en el moment que qui té la responsabilitat del govern, Artur Mas, ha decidit aplicar la seva pròpia estratègia encara que fos posant en evidència la precarietat del consens entre ERC i CiU, en no trobar un denominador comú.

De cara el nou 9 de novembre les dues estratègies criden a votar amb més o menys entusiasme i busquen, desconfiadament, una llista i un programa comú per les eleccions plebiscitàries. Molta feina, però no impossible.

Només aquells que varem estar en les negociacions per la creació de l’Assemblea de Catalunya durant els anys 1969 i 1970 sabem que costa trobar punts comuns unitaris, però si llavors l’adversari era la dictadura franquista ara és la negativa antidemocràtica espanyola de permetre deixar votar als catalans sobre el seu futur polític la que ens ha d’unir.

I quin paper hi juguen els altres actors del procés?

ICV-EUiA, per boca del seus coordinadors, ha esclatat d’ira i criden a no votar el 9 de novembre. Sentint-los encara no sé que volen realment i quina és la seva estratègia de treball. Aquesta formació política no ha formulat, encara que sigui veladament com els altres, quina era la seva estratègia davant de no poder votar en l’antic 9N i com s’havia d’actuar després. No ho ha fet perquè estan atrapats en la seva pròpia contradicció interna, entre allò que volen els militants provinents del PSUC, majoritàriament federalistes, i els plantejaments dels militants provinents de NE, Nacionalistes d’Esquerra, independentistes. Per tant, l’escenari plantejat pel nou 9N, els porta a un enfrontament intern que només salven, per ara, amb atacs a les polítiques econòmiques del govern de CiU. Molta faramalla que amaga una indefinició.

La CUP té un plantejament antisistema i d’aprofitar qualsevol escletxa que doni els sistema per atacar-lo des de dins. Per tant, per ells, la seva lluita de desobediència no passa pel 9 de novembre exclusivament, ni de l’antic ni del nou format. Passa per una lluita que els permeti crear unes noves estructures per a Catalunya on aplicar unes polítiques socials i econòmiques diametralment oposades a tots els partits que han tinguts quotes de govern, i això inclou a tota la resta formacions polítiques que hi ha al Parlament de Catalunya. És en aquesta estratègia que cal contemplar allò que diuen i fan. L’anterior format del 9N els era més satisfactori pel seu plantejament de desobediència civil, però en el nou format del 9N també veuen l’element trencador que busquen i és per això que el seu enuig amb CiU és menys visceral.

Pel que fa al PSC tot segueix en el seu paper subordinat als interessos del PSOE que segueix negant als ciutadans catalans el dret de votar exercint el seu dret a decidir. El seu plantejament no és tant antidemocràtic com el del PSOE, ja que si defensa que els catalans puguin votar, però per a fer-ho primer cal acordar-ho amb el govern espanyol i després votar. Un plantejament que comporta, a la pràctica, no votar mai, perquè ni el PP ni el PSOE volen sentir parlar de la possibilitat de que els catalans puguin votar una possible separació d’Espanya. Només es pot votar una reforma constitucional i prou pel PSOE, que ja veuríem quan i com.

Pel PP i C’s el nou 9N els ha descol·locat. Els exabruptes llençats són de tal envergadura que permet veure la importància que el nou format del 9N té. No troben la formula d’aturar la votació, fora d’una acció violenta.

El PP té el problema de com explicar als 4.028.396 espanyols que van signar contra Catalunya, el 2006, en la seva campanya contra l’Estatut d’autonomia que ara no pot aturar una votació. Com queda la imatge de Mariano Rajoy lliurant les 876 caixes amb les signatures al president de les Corts si ara no pot aturar la votació?

Els neolerrouxistes del C’s han fet allò que saben fer millor, la d’intentar crear un clima de crispació social insultant al president Mas i titllant-lo de colpista oblidant, això si, que ells ens van amenaçar i que duen a la pràctica un intent d’ulsterització de la societat catalana que consisteix en crear una confrontació social al carrer com passava a l’Ulster. Una estratègia de Ciudadanos que els porta a una unitat d’acció amb UPyD i els grups neonazis i franquistes espanyols.

I per últim parlem de quin paper juguen per un costat l’ANC i Òmnium Cultural i per l’altre Societat Civil Catalana?

L’ANC i Òmnium fan el paper de canalització de diverses sensibilitat que tenen en el seu interior i busquen propiciar punts d’encontre entre les dues estratègies abans explicades. Aquestes entitats són prudents perquè amb l’organització del Gigaenquesta i també abans, han pogut constatar la quantitat de gent que diu que si farà allò o això i que a l’hora de la veritat no apareixen sense cap explicació plausible fent bó aquella variant de la frase original i que diu: entre tots ho farem tot, però mentrestant aixequem-nos i aneu passant que jo ja vindré quan haureu fet la feina. Són prudents veien la feina que hi ha encara.

Les dues entitats, juntament amb l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), poden forçar una unitat per la seva capacitat de mobilització que tenen, però l’han d’utilitzar amb prudència si volen aconseguir el seu objectiu que és la  independència de Catalunya. La pressa no ha estat mai bona consellera.

Pel costat de l’unionisme, el de Societat Civil Catalana, s’han quedat sense resposta davant d’aquest nou escenari polític. Continuen dient que no és pot votar sobre la unitat d’Espanya perquè Espanya és indivisible i prou.

La capacitat de mobilització de Societat Civil és relatiu tal i com es va poder constatar en els actes de l’11 de setembre a Tarragona i el 12 d’octubre a la plaça Catalunya de Barcelona. No menystinc la seva força, perquè té l’estat darrera, però dista molt de ser comparable a la capacitat de l’ANC  i Òmnium que són les entitats que van organitzar les manifestacions més multitudinàries de la història de Catalunya, perquè van aconseguir aplegar 1.800.000 ciutadans als carrers de Barcelona el passat 11 de setembre i ells només 38.000 el passat 12 d’octubre a pesar d’haver estat convocats tots els partidaris del NO votar.

Les forces polítiques espanyoles descol·locades com estan, busquen la manera d’impedir als catalans votar i no ho troben. Porten l’estratègia de menystenir la consulta com una manera de disminuir el seu fracàs de prohibició. Veurem si troben la manera d’impedir-ho. Feina en tenen.

Jo defenso que cal votar el proper 9 de novembre, perquè si jo no voto estic perdent l’oportunitat d’aconseguir canviar la societat on visc.

________________________________

VOTA el 9N o deixa que sigui el govern espanyol qui decideixi per tu.

http://www.participa2014.cat/

Article relacional amb aquest:

9 de novembre, guanyar el nostre futur

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2014/10/el-9-de-novembre-guanyar-el-nostre-futur.html

   

9 de novembre, guanyar el nostre futur

El dia 9 de novembre de 2014, el Govern de la Generalitat de Catalunya ha obert un procés de participació ciutadana en què ha cridat els catalans i les catalanes i les persones residents a Catalunya perquè manifestin la seva opinió sobre el futur polític de Catalunya a través d’una votació democràtica. Una participació ciutadana que dirà allò que vol sobre el futur col·lectiu de cadascú de nosaltres i els nostres descendents.

Ens han donat un instrument que ens permet parlar i dir allò que volem, que ens permet treure’ns les mordasses amb que ens volem fer callar des d’Espanya.

El Govern ha posat a disposició del ciutadans través d’una pàgina d’internet, en la qual hi ha la manera de col·laborar amb l’organització de la votació, com és pot participar i on fer-ho, al mateix temps que hi ha la papereta de vot.

http://www.participa2014.cat/

Crec que és una oportunitat històrica per conèixer realment que vol la societat catalana en el seu conjunt i quina proporció hi ha sobre si volem seguir com fins ara, votant que NO; si volem que Espanya sigui un estat federal o confederal, votant SI a la primera pregunta i NO a la segona, o si volem que Catalunya sigui un estat independent, en aquest cas s’ha de votar SI a la primera pregunta i SI a la segona pregunta.

El futur és nostre, però ho serà només si volem que ho sigui.

Votant el 9 de novembre de 2014 fem un pas molt important perquè és la visualització numèrica de les manifestacions dels 11 de setembre on hem sortit a manifestar-nos reclamant els nostres drets i entre ells, el de votar lliurament i expressar allò que volem, per nosaltres i els nostres fills.

 

VOTA o deixa que sigui el govern espanyol qui decideixi per tu.



Ens han robat el debat.

Mapa dels 947 ajuntaments de Catalunya que han votat mocions a favor (920, grocs) o en contra (vermells) de la consulta del 9 de noviembre o no han fet res (blanc)

Acte de signatura del decret 129/2014 de convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014 el dia 27 de setembre de 2014 al Palau de la Generalitat.

 

Roda de premsa del President de la Generalitat  i dels líders parlamentaris a favor de la consulta del 9N  després de la reunió mantinguda el dia 3 d'octubre de 2014.

 

Acte de lliuraments de les actes municipals a favors de la consulta per part dels alcaldes al president de la Generalitat  el dia 4-10-14.

 

Amb la suspensió de la consulta del 9 de novembre per part del Tribunal Constitucional en han robat el debat sobre com volem que sigui el futur col·lectiu dels catalans. I en l’han robat perquè la suspensió ha fet que continuem situats en l’estadi de si podem o no fer la consulta, en si es pot preguntar als catalans, en lloc de debatre com volem que sigui el futur amb relació amb Espanya. Sobre si el volem tal i com el tenim ara, el volem federal o el volem independent i amb el que cada opció comporta.

Com tota aposta política les matisacions de com s’ha fer el treball per a poder votar té els seus més i menys. No perquè no es voti si no de trobar formula que la votació sigui l’instrument vàlid per a aconseguir el resultat que es busca. Els líders polítics amb el president Mas al capdavant, busquen la forma més idònia per a aconseguir votar el 9 de novembre a pesar de la maquinària de l’estat que ho vol impedir com sigui. Una maquinària potent, implacable i profundament antidemocràtica encara que ho faci sota l’aparença democràtica. Perquè impedir a la gent que s’expressi en una votació allò que vol és profundament antidemocràtic.

Ara hauríem d’estar debatent si és millor pels catalans quedar-nos dins Espanya o independitzar-nos; debatent si quedant-nos dins Espanya la millor fórmula és un estat federal, confederal, descentralitzat amb les autonomies o un estat centralitzat. Però per a debatre tot això cal que els partidaris de cada opció ho expliquin sense embuts. Però el problema principal està en que els partidaris de mantenir-nos dins Espanya han desaparegut del debat i s’han situat en el debat de si votar sobre que volen els catalans és constitucional o no argüint que la Constitució ho prohibeix.

Per les elits econòmiques espanyoles, amb l’ajuda d’una part de les elits catalanes, permetre votar als ciutadans és possibilitar perdre pel seu benefici privat la “finca més preuada” que és Catalunya i també possibilitar que l’estat s’organitzi com un instrument jurídic de redistribució social i econòmica que impulsi un estat del benestar i eviti la degradació econòmica, social i moral dels espanyols i amb ells dels catalans. Un comportament que el portaria a deixar de banda la pràctica de l’”Espanya cortijo privat” d’uns quants que fan ara.

No ens enganyem, tot poder tendeix a monopolitzar els instruments que possibiliten aquest poder de control social, però la diferència entre els poders ocults d’Alemanya, França o Itàlia, per citar només alguns, saben que per a sobreviure han de permetre compartir poder, limitar els seus afanys a uns límits raonables si no volen una revolta social. I que passa a Espanya? Que aquest poder no té límits i es mouen sobre catifes vermelles convenientment posades. El règim polític del general Franco va acabar el 1978, però el sistema econòmic creat sota el seu règim encara continua vigent i ben instal·lat. I políticament el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 va triomfar deixant-ho tot “atado y bien atado”.

El govern espanyol del PP, d’acord amb el PSOE, han presentat recurs d’inconstitucional davant del Tribunal Constitucional. Seria divertit, si no fos tant grotesc veure com es comporten per a combatre  que els catalans puguin ser consultats. Actuen amb celeritat supersònica que només té com a precedent la modificació de l’article 135 de la Constitució l’agost de 2011 per ordre de la cancellera alemanya Angela Merkel. Han actuat  amb tanta celeritat que la provocat errors de funcionament de pissarrí.

Si fem un repàs cronològic ho veurem:

El divendres 19 de setembre de 2014 el Parlament de Catalunya aprova la llei de consultes populars no referendàries i altres formes de participació ciutadana. El dissabte 27 de setembre el Diari Oficial (DOGC) publica la llei aprovada i després, en un acte solemne al Palau de la Generalitat, el president Mas signa el decret 129/2014 pel qual es convoca al ciutadans de Catalunya a votar el proper 9 de novembre de 2014 sobre què volen pel futur de Catalunya. El Consell d’estat, òrgan consultiu del govern, es reuneix d’urgència el diumenge 28 de setembre a la tarda i en una hora i mitja es ventila la qüestió, debat i escrit. El dilluns 29 de setembre es reuneix de forma extraordinària el Consell de Ministres i aprova presentar dos recursos, contra la llei i el decret. El mateix dilluns 29 de setembre es reuneix de forma extraordinària el Ple del Tribunal Constitucional i acorda suspendre la llei i el decret.

Aquesta és la cronologia, però amb tantes pressa es van oblidar de revisar la nota de premsa i el comunicat del Ple del Tribunal Constitucional. D’aquesta manera és produeix la primera caricatura de la Nota Informativa núm. 74/2014 del TC que diu: “El TC admite a trámite los recursos del gobierno contra la ley catalana de consultas y contra la convocatoria del referéndum y acuerda la suspensión de ambas”. L’endemà dia 30 de setembre algú s’adona de la bestiesa i durant tot el dia 30 desapareix de la web del Tribunal Constitucional l’accés a la nota de premsa, al comunicat del ple del Tribunal Constitucional, i a les dues providències del dia 29 de setembre de 2014 (Les dues capçaleres de la nota de premsa estan reproduïdes al final d’aquest article). Però la “chapuza” encara no acaba i avui encara és llegible en el Comunicat del Ple del Tribunal Constitucional diu: “El Pleno del Tribunal Constitucional, en sesión ordinaria celebrada en el día de hoy, ha decidido.... Madrid, a 29 de septiembre de 2014”. Aquesta bestiesa només es pot interpretar que el comunicat havia estat preparat i havia de fer-se públic durant els dies 23, 24 o 25 de setembre de 2014, quan estava reunit en sessió ordinària el Ple del Tribunal i de la manera com havia avisat que faria el militant del PP fins el 2011, i president elegit el 2012 del Tribunal Constitucional. Però és aquí on sorgeix el problema, perquè el president de la Generalitat no signa la llei i el decret fins el dissabte 27, quan ja el TC no està reunit i, per tant, s’ha de reunir de forma extraordinària com fan, però ningú rellegir el text del comunicat Ple que ja estava escrit abans del 23 de setembre i que, per això, diu que s’han reunit de forma ordinària i no extraordinària.

I que hem de fer ara els catalans? Guanyar.

La pregunta és com fer-ho. Doncs de la mateixa manera com varem aconseguir la democràcia a Espanya, encara que ara es mostri trontollant per les envestides del PP; com varem aconseguir crear l’únic organisme unitari de masses a tot Espanya com fou l’Assemblea de Catalunya durant el franquisme; com varem aconseguir fer introduir el terme nacionalitat a la Constitució de 1978, un tímid pas de reconeixement plurinacional de l’estat espanyol; com varem aconseguir restaurar la Generalitat republicana abans de l’aprovació de la Constitució de 1978; i podria citar altres exemples, però em sembla que no cal. Només guanyarem si som constants i actuem units.

Tots els canvis que hem aconseguit els catalans han estat amb unitat, determinació, voluntat, constància i astúcia política. Abans i ara. I només així ens en sortirem.

La constància amb el treball diari de cada un de nosaltres. Com ho varem fer el passat 30 de setembre manifestant-nos davant dels ajuntaments reclamant votar. Com ho fem quan debatem amb els nostres amics i coneguts la conveniència de votar perquè és la manera democràtica d’expressar-nos; quan expliquem quina és l’opció que ens sembla la millor pel futur col·lectiu dels catalans. Aconseguir-ho només depèn de nosaltres mateixos.

Els representants polítics que estan a favor de la consulta del 9 de novembre també actuen amb unitat, determinació, voluntat, constància i astúcia política. I una mostra d’això és la reunió del passat 3 d’octubre entre el president i els líders polítics pro consulta. Però a ells els hi cal afegir un altre element també essencial com els altres i és el de la discreció. No cal explicar als adversaris que farem abans de fer-ho. Qui reclama que s’expliqui allò que han acordat fer de forma discreta? Aquells que d’una manera o altre no volen que votem o que no ho fem el 9 de novembre. I també els impacients que amb la seva pressa porten tota la lluita al pedregat. L’espot publicitari explicant que s’ha suspès la campanya institucional perquè està suspesa la consulta és una actuació magistral que hauria fracassat si s’hagués explicat abans. I això només és una mostra.

Una vegada més en la història de Catalunya els ajuntaments són un instrument molt important. En el passat ho foren per a crear la Mancomunitat de Catalunya i per a proclamar la Segona República que ens portaria un autogovern. Els ajuntaments són uns ens polítics molt pròxims als ciutadans i tenen autonomia per a decidir per ells mateixos. I és precisament per aquesta autonomia que el PP els vol ofegar econòmicament i controlar-los políticament amb les seves reformes embolcallades de major eficàcia administrativa.

Veure creuar els representants de 920 municipis la plaça de Sant Jaume de Barcelona, dels 947 existents a Catalunya, el 4 d’octubre de 2014 és una imatge d’una gran contundència democràtica i de lluita, perquè ells representaven pobles i ciutats amb alcaldes i regidors elegits de tots els color polítics. Ells són el 97,15% dels municipis de Catalunya. Tos units per a poder votar el proper 9 de novembre. El president Mas els hi demana que no defallissin en el seu treball per a poder votar i tampoc per a atendre les necessitats dels ciutadans de les seves respectives poblacions. I els hi deia que ell mateix i els representants elegits favorables a poder votar tampoc defallirien.

I què diuen els que no eren a la fotografia unitàries? Que tots això és “teatre del dolent” en paraules de Miquel Iceta, primer secretari del PSC; que els conjurats per la consulta ens amaguen què volen fer i que això és fer trampa perquè no és transparent, com si les accions del govern espanyol del PP, ajudats pel PSOE, fossin transparent i clares. ¿Realment creuen que som tant ingenus per a explicar a l’adversari que farem per tal que aquest pugui actuar amb coneixement de causa? Curiosament, el PSC, que va decidir baixar del tren pro consulta del 9 de novembre, ara demana que algú els vagi a buscar perquè se senten molt solts al costat del PP i Ciutadans encara que ho diguin en altres paraules. Les decisions polítiques tenen conseqüències i quan es tria s’ha d’assumir els resultats.

Cal, doncs, continuar treballant per a votar el proper 9 de novembre de 2014 de forma constant i unitària.

Mentre tot això passa pel què fa a la consulta del 9 de novembre l’estat, mitjançant l’actuació dels dos partits denominats “nacionals” es reparteixen els dividends que pacten a la tribuna del Bernabeu i apliquen allò dissenyat pels denominats “Aranzadis del Bernabeu”. Dit d’una altra manera, pels advocats pagats per la constructora de Florentino Pérez, l’accionista majoritari de la constructora ACS i president del Real Madrid.

Caldria preguntar als advocats de l’estat cap a on miraven mentre això passava? Caldria que aquests funcionaris, tant entregats a impedir la participació ciutadana en una consulta, també ho fessin per a preservar la legalitat de l’actuació de l’estat encara que aquest estigui segrestat pel poder econòmic que tant eficaçment està servit pels dos partits “nacionals”.

El projecte Castor, l’emmagatzematge subterrani de gas natural davant les costes de Castelló - Tarragona, ha tingut un llarg recorregut que s’inicia amb el primer permís concedit pel Ministeri d’Indústria el 6 de setembre de 1996 sent ministre Josep Piqué del PP, però aquest no ha estat l’únic permís obtingut per Florentino Pérez i els accionistes ACS. La recula de ministres d’Indústria del govern espanyol que hi han intervingut són tant del PP com del PSOE: Josep Piqué (PP), Anna Birulés (PP), José Montilla (PSC-PSOE), Cristina Narbona (PSOE), que és la parella del també ministre Josep Borrell, Rodrigo Rato (PP), Joan Clos (PSC-PSOE), Miguel Sebastián (PSOE), Elena Espinosa (PSOE) i José Manuel Soria (PP). El ministeri d’Indústria no  és l’únic ministeri que hi ha intervingut, perquè també ho ha fet el de Defensa quan era titular Carme Chacón elaborant informes qualificant aquest magatzem d’estratègic per a la defensa. El permís definitiu és van signar amb el Reial Decret 855/2008, de 16 de maig amb la rúbrica “por el que se otorga a Escal UGC, S.L., la concesión de explotación para el almacenamiento subterráneo de gas natural denominado “Castor”.” (BOE 136, dijous 5 de juny de 2008, pàg. 26501 i següents) i port la signatura del ministre Sebastián del govern de Rodríguez Zapatero.

Un projecte industrial que ha provocat més de 200 terratrèmols que han estat negats sistemàticament pel govern del PP, de la mateixa manera que ho van fer  abans amb l’enfonsament del vaixell “Prestige” davant les costes gallegues. Tots recordem allò que deia Mariano Rajoy referint-se al vessament de petroli: "Del Prestige salen unos pequeños hilitos con aspecto de plastilina".

I quina ha estat la resposta del govern espanyol davant la manca de seguretat pels ciutadans de la zona? Regalar oficialment 1.350 milions d’euros més interessos, més el cost del desmantellament i un lucre cessant calculat de 3.700 milions d’euros del que no se’n parla. Un cost econòmic que hauran de pagar la ciutadania durant 30 anys, el que equival a 100 milions anuals i que provocarà forçosament un augment de l’1% el preu dels subministres segons experts. Un cost que ell sol supera els 1.072,26 milions d’euros d’inversions en infraestructures previstos en el pressupost de l’estat per l’any 2015 a Catalunya. Una inversió que és el 9,5% del total de les inversions per a una població del 16% de tot l’estat i que general el 19% del PIB i paga el 20% de tots els impostos estatals.

Però al costat d’aquest regal a alguns membres de la “casta”, el govern espanyol també ha impugnat el dret llei de la Generalitat sobre la pobresa energètica que havia de donar sortida a una necessitat social que la crisi econòmica ha provocat i que fou aprovat pel govern del president Mas el desembre de 2013. Ho ha fet presentant un recurs al Tribunal Constitucional aquest mes de setembre de 2014. Un decret que permetia suspendre el pagament de la factura de llum i gas durant els mesos de novembre a març amb la garantia que no els hi tallarien el subministrament i que ho podrien pagar-ho durant els altres mesos de l’any. El govern del PP ha presentat el recurs dient que això es competència seva, encara que contra la pobresa energètica no faci res i també perquè aquest decret català beneficia a uns ciutadans per sobre d’altres ciutadans d’altres zones de l’estat. Llàstima que no pensi el mateix quan el bocamoll del Monago, el president d’Extremadura, paga ordinadors i beques mentre altres, en altres zones de l’estat, passen gana i fred.

Vull acabar dient que tenim molta feina a fer i que només aconseguirem  l’objectiu posant cadascú el seu gra de sorra. Nosaltres i els nostres representants elegits.

Notes de premsa del Tribunal Constitucional sobre la suspensió de la llei de Consultes i del Decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014.

1.- La primera publicada el 29 de setembre de 2014 on parla de referèndum i que va ser retirada l'endemà.

 

 

2.- La segona Nota de premsa no va ser visible fins el dia 1 d'octubre de 2014 i es corregeix l'escàndol.