El resultat del 9N va més enllà
de la satisfacció per constatar la mobilització ciutadana que agrupa tant a
partidaris de la independència com a votants partidaris d’una Espanya federal o
confederal, com també de partidaris de mantenir l’actual situació política També
hi ha altres indicadors que ens permeten avaluar la importància del resultat de
participants, dels 2.318.863 de vots dipositats durant la Jornada de
Participació Ciutadana del 9 de novembre de 2014. Aquesta xifra de participació
inclou una no gens menyspreable participació de votants partidaris del SiNo i
del No. Uns altres dels indicadors de l’èxit o fracàs del 9N són la reacció del
govern espanyol, la dels partits polítics espanyols i la dels mitjans de
comunicació de fora de Catalunya.
Davant de la mobilització
ciutadana sostinguda en el temps el govern espanyol del Partit Popular ha
trigat a adonar-se que no hi ha pitjor error que creure’s la pròpia mentida o
desig. I quina és aquesta mentida o desig? Que tot allò que està passant a
Catalunya no és producte d’un moviment social, d’un sector social que es va
ampliant, i que creu que dins d’Espanya Catalunya nació i les seves
reivindicacions social i econòmiques no tenen cabuda; de creure’s que tot això
que passa a Catalunya és producte del president Mas i el seu govern que han
manipulat la societat. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy,
desconcertat per la magnitud de la mobilització, ha trigat més de tres dies a
comparèixer per donar la seva valoració de la votació mostrant una miopia
aclaparadora i ha trigat una setmana a dir que vindria a Barcelona a explicar
més del mateix.
Però no només ha estat el govern
del PP, si no també la reacció de la resta de partits espanyols els que actuen
desconcertats. Després de la cridòria inicial cap resposta política fora
d’esgrimir les amenaces jurídiques que si la concreten acabaran provocant una
major reacció social. La miopia en política és un greu error i es paga car.
El desconcert espanyol és producte
del fet que mai se’ls havia passat per la ment que seria possible que una part significativa
de la societat catalana pogués desafiar el poder de l’estat i els seus
instruments legals. Que 2.318.863 catalans exercissin el seu dret de vot en les
6.685 meses de votació repartides per tot el territori català i unes quantes
més a l’estranger i encara menys que ho fessin partidaris del No (104.772) i
del SiNo (232.182) que són els que es volen mantenir dins Espanya. Són 336.954
ciutadans que han reclamat el seu dret democràtic de votar i que l’han exercit.
Un fet vist amb claredat per tota la premsa estrangera.
Ha passat una setmana des de la
votació i aquest temps ha servit per veure la debilitat política de l’estat a
Catalunya. Una setmana on el PP ha tornat a llençar una altra bomba a l’estat
de dret en ordenar al Fiscal General de l’estat que havia de presentar una
querella contra el president de la Generalitat posant en entredit l’autonomia
des fiscals com a òrgan independent de l’estat. Només la irresponsabilitat farà
que presentin la querella si abans no s’imposa el seny polític que els hi
manca.
Tampoc el PSOE, ni Podemos han estat capaços de plantejar una
sortida que vagi més enllà de la retòrica. En tots dos casos parlen de que tot
s’ha de fer dins el marc espanyol i els límits de qualsevol reforma
constitucional són l’Espanya una i indivisible. La resta retòrica discursiva
més o menys ben construïda.
En els vots del 9N hi ha una
claríssima majoria, 1.861.753, que reclamen un estat independent per a Catalunya,
però la pregunta és si aquest nombre de vots són suficients per a proclamar de
forma immediata una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i la resposta,
analitzant els resultat de tot el territori, és que no. Cal un temps per a
sumar voluntats, per a sumar votants i aquest augment només s’aconseguirà
explicant el camí a seguir per aconseguir un estat independent i quins seran
els primers passos d’una Catalunya independent. El projecte ha de ser creïble i
raonable perquè els catalans l’assumeixin de forma majoritària.
El 9N s’han mobilitzant els votant
que han fet del dret de votar una militància democràtica, però hi ha una bossa
d’indecisos al costat dels que han boicotejat la votació que en un referèndum
vinculat si anirien a votar. I anirien a votar perquè la societat en un cas
així es polaritza i vota per la seva opció massivament. Mirant allò que ha
passat al món en casos similars en adonarem que en una votació d’aquest tipus,
la independència o no d’un territori, el nombre de votants se situa entre el 80
i 90% del cens. Tenint present això que acabo de dir i si ho extrapolem a la
participació del 9N en relació al cens electoral de 2012, el que es va fer
servir per elegir el Parlament de Catalunya i que era de 5.413.769 electors,
veurem que els vots emesos el 9N respecte al cens del 2012 seria del 42,58% de
participació i si també ho comparem amb la participació del 2012 (3.668.310 de
vots, un 67,76%), la participació del 9N representaria 62,84%. Què vull dir amb
tots aquest números. Que cal ampliar la base social per tal d’assolir la
independència abans de llençar-nos a una votació on tindrem la mobilització d’aquells
que no han votat aquest 9N i que ho faran sense tenir la certesa de cap a on es
decantaran. Només ampliarem els votants si expliquem amb claredat el camí per
assolir la independència i com ens organitzarem en els primers passos del nou
estat. Només així s’ampliarà la base social que votarà sí a un estat
independent.
La pressa en un procés com aquest
té poc recorregut. Cal guanyar i la lectura dels resultats del 9N diu que els
partidaris de l’estat independent poden guanyar, però cal assegurar el resultat
ampliant la base social abans de convocar de nou a la ciutadania a votar. Cal
establir un calendari consensuat i un acord el més ampli possible. Cal que ERC moderi
el seu pas i que CDC acceleri el seu per tal de trobar el punt de confluència
entre les dues forces polítiques que es necessiten i que són imprescindibles
per tal d’aconseguir una Catalunya independent. Cap de les dues formacions
polítiques per si soles no ho aconseguirà. Agradi o no, el president Mas s’ha
convertit, per l’èxit del 9N, en un actiu que suma en aquest procés i caldrà
tenir-lo en compte.
De vegades em pregunten que farà
el món davant les nostres reivindicacions i la resposta és que públicament no
farà res. Només actuarà quan la força social catalana els hi obligui. El 9N ha
estat la primera gran demostració de força quantificada. I així ho han recollit
els mitjans de comunicació internacionals i els estats de la UE a través de la
presencia d’observadors internacionals durant la jornada de votació. Un grup
d’observadors internacionals presidits pel diputat conservador escocès que va
votar no a la independència d’Escòcia, Ian Duncan i que van venir amb
l’autorització dels seus partits i governs. Seran arbitres o mediador entre
Catalunya i Espanya si no tenen més remei que fer-ho, però si poden se’n
mantindran al marge públicament, encara que pressionin discretament a uns i als
altres segons els seus interessos estatals.
Els resultats del 9N permeten
extreure molts altres elements com són el comportament de les zones limítrofes
amb Aragó i el País Valencià, o la zona d’influència de Barcelona. També el
nivell de participació comparat amb d’altres processos participatius anteriors.
I el pes de les opcions votades. Aquestes i altres qüestions les estic
analitzant i els resultats ho publicaré en aquest mateix bloc properament.
Després del 9N la feina
prioritària consisteix en trobar el punt d’encaix entre les dues estratègies
cap a l’estat independent que exposava en l’article “Sortir de la sorpresa i el
desconcert (Els perquès del nou 9N)” d’aquest bloc.
Trobar el denominador comú entre
les dues estratègies, la d’ERC i la de CDC, és el llarg camí que cal fer. Però
mentre això passa i es debat cal governar cada dia i cal aprovar els
pressupostos del 2015 i d’altres normes que afecten a la vida dels ciutadans.
Cal resoldre la governabilitat del dia a dia d’aquesta Catalunya autonòmica en
que vivim, sense fer brindis al sol, mentre es vesteix l’estratègia del nou
futur.
