Guanyar, però quedar curt. Les eleccions del 20 de desembre de 2015.

Depenent de la lectura que en faci el sobiranisme català dels resultats electorals del 20 de desembre al Congrés dels Diputats espanyols això ens pot representar una estocada encara més dura que la lectura errònia que en va fer la CUP dels resultats electorals de les eleccions plebiscitàries del 27S.

La política catalana es fa a Catalunya i en funció dels resultats de les eleccions plebiscitàries del 27S. Les de fa tres mesos. No es pot pretendre, encara que els independentistes hagin regalat la victòria, que els resultats d’unes eleccions espanyoles marquin el rumb de la voluntat majoritària expressada a les urnes el 27S. Que ho faci En Comú podem ho entenc, ja que els resultats del 20D, 927.940 vots, els dóna un protagonisme que els permet sortir momentàniament del paper de comparses que els 367.613 vots del 27S els va donar. Allò que em sembla esperpèntic és la pretensió de la CUP que, sense haver arriscat res, amb l’excusa de que han desconnectat d'Espanya, ara vulguin obligar a Junts pel sí a fer un gir per aquests resultats autonòmics o puguin plantejar-se un govern d’esquerres entre uns autonomistes com En Comú podem i els independentistes. És una interpretació del vol gallinaci.

Quan el dia 20 vaig anar a votar, a la tarda, el col·legi electoral era buit. En un poble de 10.000 habitants, amb només dos llocs de votació, aquest fet em va sorprendre. Casualitat horari vaig pensar. No hi havia cap mena d’ambient de votació. Ni per a bé ni per a mal. El col·legi electoral semblava més aviat el desert del Sàhara i les cares dels components de les meses eren d’avorriment. Per a molta gent votar el 20D era un tràmit sense transcendència que ha portat als independentistes a regalar la victòria.

Comparar dades és possible, però cal anar en compte en fer-ho. S'ha de ser rigorós buscant allò que la dada objectivament diu, perquè si no ho fas acabes confonent desig amb realitat.

La participació d’aquest 20 de desembre respecte a les eleccions transcendentals per a Catalunya del 27S ha minvat. Dels 4.130.196 votants hem passat als 3.759.216 d’aquest diumenge. Del 74,95% al 70,98%. En tres mesos 370.980 votants s’han quedat a casa.

Aquesta participació mostra un panorama on hi ha un gruix de ciutadans catalans que allò que passi a Espanya els hi queda molt lluny. Jo mateix m’hauria quedat a casa, però vaig anar a votar per disciplina militant. Ho vaig fer perquè crec que s'han d’utilitzar tots els instruments que tinguem a les mans. Vaig votar sense sentir que aquelles urnes em representessin.

Només dos electorats s’han mobilitzat amb força. Els de Podemos, ara amb la marca En Comú podem, i els d'ERC, però sense que cap dels dos hagi aconseguit mostrar-se hegemònic respecte a la resta de forces polítiques. Els resultats els dóna força, però no prou.

El que si constitueix un fracàs els resultats dels 20D és per les forces unionistes. Aquestes eleccions eren les seves. Les d'Espanya. Les que elegien els diputats al Congrés on es fa política de veritat segons ells i el seu electorat no va respondre.

Si mirem els resultats de les eleccions del 2011, el PSC, ara reconvertit amb els seus posicionaments en la Federació catalana del PSOE, i el PP, havien aconseguit 1.636.125 vots, mentre ara només han aconseguit 1.006.307 vots. Són 629.818 vots menys a pesar de ser els principals partits d'Espanya. Només els vots de Ciudadanos, 567.501, ha impedit que la trompada fos més severa. Ciudadanos, la marca reciclada del PP, no ha aconseguit arrossegar tots el 629.818 vots que han deixat de votar PP i PSOE. I no ho han fet perquè, a la seva vegada, Ciudadanos,   ha passat de tenir 736.364 vots el 27S a 567.501 vots aquest 20D. Són 168.863 vots que han deixat de confiar en C's en tres mesos en un territori que ells consideraven seu. I a Espanya Ciudadanos tampoc ha aconseguit l’objectiu que les empreses de l'Íbex35 i La Caixa s’havien proposat.

L'unionisme a Catalunya ha fracassat en les seves eleccions perquè el PSOE ha passat a ser tercera força a Catalunya, Ciudadados cinquena i el partit governant a Espanya, el PP, sisena. I si no fos suficient la derrota per si mateixa a Catalunya el PP s'ha quedat sense diputats a Girona i Lleida.

El que ha passat en el camp sobiranista és que una part molt important de l’electorat de Junts pel sí, la candidatura que aplega CDC i ERC principalment, s’han quedat a casa. 463.924 votants de Junts pel sí no han votat ni a ERC, ni a CDC que anava amb el nom de Democràcia i Llibertat (DiLl). On han anat a parar aquests vots? A casa? A d’altres candidatures? S’haurà d’analitzar amb detall. Som ben curiosos els catalans i especialment els independentistes.

ERC ha guanyat la partida del 20D, amb 599.289 vots, però no s'ha imposat amb rotunditat a CDC ja que només els separa 33.788 vots. En certa mesura ERC guanya quan els votants de CDC deixen de votar. Ja va passar amb les eleccions al Parlament Europeu quan ERC es va imposar amb 594.149 vots als 548.718 de CiU. Llavors van guanyar per 45.431 vots i ara ho ha fet amb 33.788 vots. La mala llet d’alguns els farà dir que dir això és menystenir el resultat d'ERC, però ben lluny d’això. És preocupació, perquè és aquí on hi ha el perill pel sobiranisme. La desmobilització. El creure que aquests resultats electorals poden modificar les regles de joc internes de Junts pel sí i fer esclatar la candidatura i amb això descarrilar definitivament el procés cap a un estat independent.

Democràcia i Llibertat, la candidatura de CDC i altres, ha patit un retrocés en haver aconseguit només 565.501 vots, però sense que aquest resultat permeti cantar-los-hi les absoltes com alguns pretenen fer. Dit això, també he de dir que a CDC li cal enterrar urgentment la Convergència autonòmica per a constituir un partit nacional per a una Catalunya independent que respongui a un electorat existent a Catalunya. Fer la comparació dels resultats del 20D de DíLl amb els resultats de CiU del 2011 és complicat perquè ha canviat els seus components bàsic. S’haurà de fer, és clar.

En allò que no hi ha dubte i és diàfan és que si el 2011 només hi havia tres diputats independentistes al parlament espanyol ara hi ha 17 diputats independentistes.

Els que es van quedar en l’ambigüitat nacional el passat 27S han tingut uns resultats ben diferents. A uns els ha anat bé, a Podemos en la seva versió En Comú podem, que ha obtingut 927.940 vots i als altres els ha deixat en coma profund, a Unió que només ha aconseguit 64.726 vots.

A Podemos, aquesta compota de candidatures, els ha anat relativament bé a Espanya i molt bé a Catalunya. El partit fagocitat d'ICV només havia aconseguit 279.599 vots el 2011 i ara, com un comparsa menor dins de En Comú podem, aconsegueix 648.341 vots més. En els vots de Podemos hi ha una suma de vots de l’antiga ICV, del PSC, de la CUP, de Ciudadanos i abstencionistes. Gent que creu en Espanya i que vol un canvi de sistema a Espanya. Però el seu plantejament respecte a Catalunya farà que més aviat que tard els acabi creant seriosos problemes interns ara aturats davant la negativa rotunda del PP i el PSOE de permetre un referèndum a Catalunya sobre el seu encaix amb Espanya.

Unió va entrar en coma el juny del 2015 i en cada elecció el seu estat cada vegada és més crític. Si el 27S només aconseguia 130.293 vots ara ha baixat a 64.726 vots. En tres mesos ha perdut 65.567 vots amb una campanya marcada pels atacs miserables cap al president Mas i a Convergència. La societat catalana ha canviat i els militants d’aquest partit històric no ho han sabut llegir. La bandera de la tercera via d’unió ha acabat en mans de En Comú podem.

Mapa del resultats electorals del 20D a Espanya

Aquestes eleccions a Espanya han deixat un Congrés de Diputats difícil de gestionar, Quatre forces, però cap d’elles soles pot governar. Com a mínim es necessiten dues forces més per a l’estabilitat del govern. Aquells que no saben dialogar ara ho hauran de fer. En sabran? Per anar contra Catalunya si, però per a construir un estat modern ho dubto.

També ha quedat clar que la força de les televisions és menys poderós del que semblava. Perquè aquest dos artefactes, Podemos i Ciudadanos, impulsats a base de quotes de pantalla, no han aconseguit ser decisius a Espanya. PP i PSOE els necessiten, però només com a escolanets. No pel que ells representen sinó per la debilitat dels altres.

Ara cal passar pàgina i assolir finalment un acord a Catalunya que permeti iniciar amb força la desconnexió d'Espanya.

Raons per a votar el 20 de desembre de 2015.

Alguns ens volen fer creure que és possible viure a Catalunya en una realitat virtual, en una realitat paral·lela, com si tot l’aparell de l’estat espanyol no existís, com si fos possible gestionar-nos ignorant que, encara, vivim dins les estructures polítiques d’un estat cada vegada més centralitzat, autoritari i que vol reduir les comunitats autònomes i els ajuntaments a mers executors d’aquelles decisions preses per un reduït grup de persones que estan convençuts que només ells saben que convé als espanyols. Catalunya encara viu en aquest marc polític espanyol.

Les eleccions del 20 de desembre de 2015 tenen una repercussió directa en la vida dels catalans. Ens agradi o no. Davant d’aquesta realitat política, on els catalans vivim, podem negar-nos a tenir una veu pròpia que vagi a dir allà, a Madrid, a la capital política d'Espanya, allò que vol la majoria dels catalans o, pel contrari, ens podem tancar a casa perquè creiem que no ens cal anar a dir res més a Madrid perquè ja ho varem dir tot el 27S.

Un sector del sobiranisme pensa que a Madrid no cal anar a dir res, que tot s'ha de fer a Catalunya i prou; mentre que un altre sector sobiranista creu que s'ha d’utilitzar qualsevol instrument que tinguem a la mà i que, la representació que s’obtingui al Congrés dels Diputats i al Senat en les eleccions del 20 de desembre, és un instrument més i que s'ha d’utilitzar al nostre favor.

Portem quasi tres mesos caçant mosques mentre desfullem el com amagat sota el qui. Tenint dins aquella sensació agredolça de l’espera feixuga i preguntant-nos quan arrencarem a caminar.

Les crides a l’abstenció és fruit d’un puritanisme infantil que em recorda els meus anys d’estudiant quan els grups de l’esquerra radical ens deien que el règim franquista estava acabat i que la classe treballadora, el proletariat, aconseguiria el poder en qualsevol moment. Franco va morir al llit, els treballadors no tenen el poder i el franquisme corrupte ocupa el poder polític i econòmic espanyol.

Aquells trotskistes, maoistes, guevaristes i bastants carrillistes vivien en una realitat virtual que els feia trempar i poca cosa més.

Aquells que ara criden a l’abstenció a les eleccions del 20 de desembre fan el mateix. Aquests que criden a l’abstenció són els mateixos que afirmaven que proclamaven que si obteníem el 50% dels vots farien la Declaració Unilateral d’independència (DUI) l’endemà i que ara diuen que per falta d’un grapat de vots no és possible si no fem la revolució al mateix moment. Era absurd el plantejament anterior com ho és ara el d’ara, perquè cal preveure l’endemà del demà, la setmana següent, el més següent i l’altre. Preveure sense necessitat de tenir la certesa. Acceptar un punt d’incertesa.

Ens cal tenir veu a Madrid per a dir allà el que decidim aquí.

 

Hi ha una raó més per a anar a votar el 20 de desembre. La lectura que es farà dels resultats electorals.

Si a Catalunya guanya  l'unionisme, en qualsevol de les seves varietats, la credibilitat del procés cap a l’estat propi, encara que sigui momentàniament, se’n ressentirà. És igual que guanyin els neolerrouxistes que duen en els seu ADN la destrucció de la llengua catalana o els populistes socials que prometen un referèndum que saben que no faran mai, o que guanyin els autoritaris de la gavina o els de la rosa pansida.

Cal dir, ben clar i alt, que la lluita per un estat propi català independent no ha mort i continua el seu camí, encara que alguns ens facin suar més del compte.

Cal anar a votar el 20 de desembre i votar una de les dues candidatures sobiranistes, Democràcia i Llibertat o Esquerra Republicana. Qualsevol de les dues són vàlides, però en decantar-nos per una o altra ens cal tenir present que el nostre vot també serveix per a reforçar el lideratge del procés cap a l’estat propi.

Votar és una necessitat política per a continuar avançant.

La supèrbia imperial

Diuen que en el pot petit hi ha la confitura o el verí. És evident que en el cas de Soraya Sáez de Santamaría hi ha el verí, la supèrbia i el menyspreu pels ciutadans de Catalunya. Però el problema no és la Santamaria. Aquesta dona només és la cara visible d’un estat que considera als ciutadans de Catalunya mà d’obra econòmica i poca cosa més.

La Constitució Espanyola de 1978

Escut vigent de 1945 a 1977.

L’aspecte extern de les persones, les famílies, les empreses, les societats i els estats és la manera com vol que la resta els vegi. En els estats la bandera i l’escut és un peça del seu vestuari. L’escut d’Espanya ha estat la imatge de la mentalitat imperial instal·lada en la societat espanyola. Va caldre l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 perquè el poder espanyol decidís camuflar les seves ànsies imperials amb el Real Decreto 2964/1981 del desembre de 1981 que estableix gràficament l’escut d’Espanya aprovat per la Llei 33/1981 de 5 d’octubre de 1981. La darrera versió de l’escut del règim del dictador Francisco Franco, vigent des de 1945 a 1977, va ser maquillat dos anys després fent obrir les ales de l’àliga imperial i canviant de lloc la llegenda “Una Grande Libre” que passava de bufanda de l’animal a barret. Només els que tenim edat varem constatar fins a quin punt Franco no havia mort el 20 de novembre de 1975. Es clar que ara tampoc ha mort. La necessitat política de revestir-se amb hàbits democràtics per donar una imatge de separació del cop d’estat, mai acabat d’aclarir, del 23F els va portar a amargar l’àliga imperial i la llegenda de l’escut el desembre de 1981. Van amagar l’àliga i se’n van quedar l’esperit ben endins. Van amagar l’escut franquista i en va deixar les estructures.

En aquesta pugna política entre els projectes de “Catalunya independent” i “Espanya única nació i estat” s’ha introduït descaradament el càstig col·lectiu i la delació com a norma de funcionament.

Escut vigent des de 1981

Els poder polítics espanyol han constatat la debilitat del seu plantejament i han decidit fer públic el que ja feien d’amagat. Fan el camí invers fet amb l’escut.

Es pot dir allò que es vulgui sobre els resultats del 27S. Però el dir no canvia els resultats. Hi ha 1.966.768 catalans (47,56%) que defensen el projecte “Catalunya independent” enfront de 1.608.870 catalans (39,01%) que avalen el projecte “Espanya única nació i estat”. Es pot explicar i dir tantes tonteries com es vulgui. Que és un desastre perquè han faltat 33.232 vots per arribat a la xifra màgica de dos milions o que els 471.020 vots que naveguen sense rumb deslegtimen els resultats de la victòria del Si per la independència de Catalunya. A la demagògia desligitimadora si ha afegit a l’acusació de cop d’estat per haver aprovat la Declaració política de desconnexió. Obviant, es clar, les acusacions de nazisme que els imbècils subnormals repeteixen com a coreografia del seu desvergonyiment moral.

Més enllà de les declaracions interessades dels poders espanyols sobre els  resultats del 27S, en privat sí han fet la lectura correcte i han arribat a la conclusió que o passaven a mostrar als ciutadans catalans com pensaven escanyar-los econòmicament si persistien en el seu intent, o la batalla la tenien perduda. Ho fan sense importar-los-hi si amb això també provoca patiment personal als votants de l’Espanya una i única.

Luis María Linde, governador del Banc d'Espanya

Han passat de les amenaces de “corralito” de l’irresponsable Luis María Linde, governador del Banc d’Espanya, a aplicar una altra forma de càstig, el càstig col·lectiu. No disposareu de diners per comprar o pagar. Perquè si la Generalitat no té diners per pagar nòmines o les factures dels proveïdors són aquests els que reben directament les conseqüències. Són les persones a qui es castiga. Han passat de les amenaces a l’acció directe. El govern d’Espanya, avalat pel rei i els partits espanyols, han dit als catalans amb veu molt clara i alta:

Passareu gana si continueu defensant i tireu endavant la vostra quimera de marxar d’Espanya. La broma s’ha acabat!

Com deia aquell altre exponent de la demagògia: qui es mogui no surt a la foto, ara en la nova versió de: qui es mogui passa gana.

La intervenció fàctica de l’autogovern que representava la Generalitat de Catalunya fa anys que és una realitat. Llavors? Ens podríem preguntar. Què ha canviat? Que ara ja ni s’amaguen.

La Catalunya autonòmica ha mort. L’aplicació, per la porta del darrera, de l’article 155 de la Constitució espanyola és un fet real.

Però l’aplicació de l’article 155 ha anat més enllà. S’ha aplicat fins i tot en allò que s’ha de fer pels atacs del terrorisme gihadista. La primera autoritat de Catalunya ha estat exclòs de les negociacions i converses de com aturar aquesta amenaça terrorista. Fins on arriba la voluntat d’esclafar l’autogovern de Catalunya és evident. És la nova versió de la humiliant sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut retallat de Catalunya.

No oblidem que el FLA, Fons de Liquiditat Autonòmica, és un préstec que avança el govern d’Espanya dels

diners que han generat els catalans amb els seus impostos i han de retornar a Catalunya mensualment en forma de bestreta d’una liquidació anual un cop finalitzat l’any natural. Fons que té com a principal objectiu pagar deute que les Comunitats autònomes tinguin amb bancs i entitats financeres. La Generalitat de Catalunya ha pagat des de l’any 2012 a l’estat 1.909 milions d’euros d’interessos segons les pròpies dades del Ministeri d’Economia. Aquesta manera d’obtenir recursos addicionals de l’Administració central era tan escandalós que el 30 de juliol de 2014 el ministre d’Hisenda anunciava la reducció a l’1% d’interessos del FLA dels anys 2012, 2013 i 2014 a pagar durant l’any 2015. Resumint: com que Catalunya no pot anar al mercat internacional perquè no té al darrera un estat que l’avali ha d’anar a demanar diners al govern d’Espanya que els té pel què paguen els ciutadans catalans i els hi deixa pagant, però, amb interessos que s’ha de pagar a l’administració central. D’aquesta manera l’Administració central obté els diners pels impostos que els ciutadans li paguen i el govern central, amb els diners que té i que li generen sucosos interessos, els deixa a Catalunya i a les Comunitats autònomes cobrant interessos que són pagats pels ciutadans altra vegada en forma de descompta del què hauria de rebre. És la usura institucional. Els interessos a pagar han passat del 5,66% inicial (2012) a l’1% entre octubre a desembre de 2015. El 70% del diners rebuts durant aquest any ha servit per pagar interessos només. Si la reducció d’interessos draconians s’han vist reduït al 0% per les disposicions de l’any 2015, a l’any 2016 passarà al 0,834% segons la Conselleria d’Economia.

Però el FLA no es l’únic instrument de control existent perquè també hi ha Pla de Pagaments a Proveïdors. Catalunya és un govern intervingut i dirigit des del govern central. El govern espanyol no té cap pressa per canviar el sistema de finançament perquè quan ho faci esclatarà amb virulència la lluita per acabar amb l’usura institucional de l’Administració central espanyola.

Però ara també ha afegit un mecanisme nou i de manera institucionalitzada: la delació. L’anar, de forma anònima, a l’estat a denunciar a tot aquell que sota la seva mesquina manera de pensar està treballant per la independència de Catalunya. La inquisició instaurada pels Reis Catòlics ha tornat a fer acte de presencia.

I mentrestant que fem aquí? Uns juguen a fer la revolució mentre promouen manifestos dels seus electors per donar  aparença de pluralitat.

La CUP ha jugat a dividir Junts pel Sí i, sortosament, no ho han aconseguit i ara és a casa seva on circula el vent de la divisió.

Algun dia, aquells que van prestar els seus vots a la CUP sense compartir projecte polític i revolucionari hauran de fer acte de constricció pel moment que passem. Mentrestant seguim esperant, mentre Espanya ens escanya, a tenir un govern que porti endavant la Declaració de desconnexió de Catalunya d’Espanya aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre de 2015 el text de la qual recollia integrament en l’article “El procés de desconnexió de Catalunya d’Espanya ha començat”

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2015/11/el-proces-de-desconnexio-de-catalunya.html

De vegades s’oblida per parts d’alguns que si no hi ha una suma transversal de la societat catalana la independència de Catalunya no la veurem mai.

Esperem que aviat puguem plantar cara en condicions a l’ofensiva de l’estat feta per terra mar i aigua i que ara han decidit fer-ho sense amagar-se contra tots els ciutadans catalans per liquidar el projecte “Catalunya independent” i, de pas, l’autogovern de la Catalunya autonòmica.

El procés de desconnexió de Catalunya d’Espanya ha començat. --- Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015

Ple del Parlament de Catalunya, 9 de novembre de 2015.

El projecte polític que els ciutadans de Catalunya van avalar de forma majoritària a les eleccions plebiscitàries del passat 27 de setembre de 2015 ha començat a caminar. És cert que ho fa amb més esculls del que era previsible, però camina endavant. S’ha obert la porta i el que passarà a partir d’ara és una incògnita. Som en un tauler d’escacs i cada jugada condiciona jugades posteriors.

Dins el vot independentista ha sorgit una minoria de bloqueig que ho està condicionant tot, però com a minoria té un recorregut curt. Minoria de bloqueig algú es pot preguntar? Als Estats Units és una pràctica bastant en la política on aquesta minoria vol aturar o condicionar fins a l’extrem les accions polítiques de la majoria. Només la fortalesa de la majoria pot arraconar i fer cedir a la minoria de bloqueig. Avui, a casa nostra, també tenim minoria de bloqueig en la CUP amb 337.901vots i 10 diputats que vol imposar els seus plantejaments a la majoria de Junts pel Sí que té 1.6028.867 vots i 62 diputats. Només una negociació molt dura pot fer moure les coses.

Perquè un projecte vagi endavant cal fer-se preguntes, obtenir respostes. Respostes que ajuden a entendre què passa.

A la majoria de la gent ens costa acceptar els canvis i tendim a ser refractaris a ells, però una forma intel·ligent d’encarar el futur és no posar-se d’esquena si no de buscar dins el canvi el nostre paper. Per tal que una idea i un projecte vagi endavant cal una anada i tornada d’idees i respostes i, també, adaptar-se a les noves situacions.

El diputats de la CUP Benet Salellas, Anna Gabriel i Antonio Baños.

Reduir el problema a un nom, Artur Mas, és no entendre què significa aquesta figura en allò que estem fent. Mas pot deixar de ser president, però el que no pot deixar de ser president és allò que significa. ERC i els independents ho van entendre en formar Junts pel Sí i a la CUP, envalentits pels excel·lents obtinguts encara no ho han entès.  

Artur Mas com a president de la Generalitat és la representació de la institució que ha permès per dues vegades als catalans expressar-se democràtica, lliura i pacíficament el 9N i el 27S. El 9 de novembre de 2014 amb la consulta participativa on 2.305.290 persones van anar a votar i 1.861.733 d’ells ho van fer a favor que Catalunya fos un estat independent. El 27 de setembre de 2015, a les eleccions plebiscitàries, foren 4.130.588 persones les que van poder anar a  votar, i dic “poder” perquè als residents a l’estranger el govern espanyols els ho va impedir. Els resultats van fer una radiografia social ja que fou el 74,96% dels cridats a votar qui ho va fer. Els vots favorables al projecte “Catalunya Independent” foren 1.966.788 vots (47,56%) i 72 diputats, mentre que el projecte “España estat nació” va obtenir 1.608.870 vots (39,01%) i 52 diputats. Amb una participació electoral del 74,96% es clar que el plebiscit fou guanyat pels partidaris d’una Catalunya independent amb el 47,56% dels vots i 72 diputats dels 135 que conformen el Parlament de Catalunya.

Junts pel Sí.

Artur Mas com a cap de files de Convergència Democràtica i de la coalició CiU ha portat als seus votants a assumir com opció el projecte “Catalunya estat independent”. Ha portat la classe mitjana a assumir aquest plantejament polític. De vegades som cecs d’allò que està passant i han de ser els de fora o els hostils al projecte, els que ens ho facin veure: “La caiguda de Mas seria la fi del suport de les classes mitjanes al procés”. Aquesta frase és reveladora del perquè d’aquesta hostilitat i focalització de tots els atacs de l’estat en la persona d’Artur Mas i resumeix bé el que representa Artur Mas. La frases l’escrivia el digital ultra unionista Crònica Global com molt bé ha recordat Joan B. Culla en el seu article “Todavía, el enemigo” a El País el dia 13 de novembre de 2015.

Les eleccions celebrades a Catalunya una i altra vegada han consagrat a CDC com el primer partit de Catalunya i la desaparició de la coalició CiU ha deixat veure el pes real d’UDC de Duran i Lleida, 103.295 vots dels 1.116.259 que va obtenir la coalició a les eleccions al Parlament l’any 2012. En aquests sentit una dada més. A les eleccions municipals del 24 de maig de 2015 CiU va obtenir 667.683 vots, 3.324 regidors i 429 alcaldies que la van situar com a primer partit en el món local.

Dic tot això perquè es impossible voler decapitar el líder del principal partit de Catalunya sense que el procés de desconnexió amb Espanya se’n ressenti.

Raúl Romeva pot ser un bon candidat a presidir el govern de la transició, però no és el candidat que la classe mitjana seguirà. Els agrada a la CUP i molt probablement a molts militants d’ERC, però no als votants de CDC i Demòcrates de Catalunya que són els majoritaris a Catalunya. Romeva, ERC i allò que representen dins a Junts pel Sí ho han entès amb un realisme encomiable. El “tràgala” de la CUP no podrà tirar endavant si el seu objectius és aconseguir la independència de Catalunya. La CUP haurà de deixar de ser un partit amb mentalitat d’oposició per assumir que en aquest moment s’ha de governar. El precedent de no voler assumir responsabilitats en la Mesa del Parlament ja va deixar clar el grau d’implicació institucional.

Sembla que les peces dels escacs es mouen en el sentit d’implicar Junts pel Sí i la CUP en una estabilitat parlamentaria que permeti dur a la realitat la Declaració rupturista aprovada el 9 de novembre de 2015.

Accepto que l’espera desespera.

------------------------------------------

Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015

ADOPCIÓ

Ple del Parlament, sessió 2, 09.11.2015, DSPC-P 2

El Ple del Parlament, en la sessió tinguda el 9 de novembre de 2015, ha debatut el text de la Proposta de resolució sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals (tram. 250-00001/11), presentada pel Grup Par­lamentari de Junts pel Sí i pel Grup Parlamentari de la Candidatura d’Unitat Popular - Crida Constituent, i les esmenes presentades pel Grup Parlamentari de Junts pel Sí i pel Grup Parlamentari de la Candidatura d’Unitat Popular - Crida Constituent (reg. 195), pel Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya (reg. 196) i pel Grup Parlamen­tari de Catalunya Sí que es Pot (reg. 198).

Finalment, d’acord amb l’article 165 del Reglament, ha adoptat la següent

Resolució

Primer. El Parlament de Catalunya constata que el mandat democràtic obtingut a les passades eleccions del 27 de setembre de 2015 es basa en una majoria en escons de les forces parlamentàries que tenen l’objectiu que Catalunya esdevingui un es­tat independent i en una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aposta per l’obertura d’un procés constituent no subordinat.

Segon. El Parlament de Catalunya declara solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república.

Tercer. El Parlament de Catalunya proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura cons­titució catalana.

Quart. El Parlament de Catalunya insta el futur govern a adoptar les mesures neces­sàries per a fer efectives aquestes declaracions.

Cinquè. El Parlament de Catalunya considera pertinent iniciar en el termini de tren­ta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública.

Sisè. El Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democrà­tica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències.

Setè. El Parlament de Catalunya ha d’adoptar les mesures necessàries per a obrir aquest procés de desconnexió de l’Estat espanyol, d’una manera democràtica, massiva, sostinguda i pacífica que permeti l’apoderament de la ciutadania a tots els nivells i es basi en una participació oberta, activa i integradora.

Vuitè. El Parlament de Catalunya insta el futur govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d’aquesta cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin resultar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol, com els especificats en l’annex d’aquesta resolució.

Novè. El Parlament de Catalunya declara la voluntat d’iniciar negociacions per tal de fer efectiu el mandat democràtic de creació d’un estat català independent en forma de re­pública, i acorda posar-ho en coneixement de l’Estat espanyol, de la Unió Europea i del conjunt de la comunitat internacional.

Annex. Mesures que haurà d’aplicar el futur govern destinades a blindar drets fonamentals afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol

1. Pobresa energètica

Per tal de garantir que cap persona no es vegi privada de l’accés als subministra­ments bàsics, el futur govern ha de desplegar les mesures per a evitar la pobresa ener­gètica aprovades per la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, de manera que es garan­teixi el dret d’accés als subministraments bàsics d’aigua potable, de gas i d’electricitat a les persones i unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial, mentre duri aquesta situació.

2. Habitatge

Per tal de garantir que cap persona no es vegi privada de l’accés a un habitatge dig­ne, el futur govern ha de treballar en l’aplicació del nou marc normatiu que regula la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àm­bit de l’habitatge i la pobresa energètica. En aquest marc, el futur govern ha de garantir que en processos de desnonament de l’habitatge habitual que afectin persones i unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial es compleixi, per a poder fer efectiu el desnonament, el principi de reallotjament adequat de les persones i unitats familiars afectades.

Així mateix, de forma urgent, el futur govern ha de dur a terme modificacions nor­matives que permetin fer efectives les disposicions de la dita Llei 24/2015, com és el cas del reglament de funcionament de les meses de valoració per a l’adjudicació d’habitat­ges per a situacions d’emergències econòmiques i socials i per a altres casos de necessi­tats especials en l’àmbit de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya.

3. Sanitat

En l’àmbit de les polítiques de salut, el futur govern ha de garantir l’accés universal a l’atenció sanitària pública i de qualitat, per mitjà del Servei Català de la Salut (CatSalut), a totes les persones que viuen a Catalunya. Cap persona no en pot quedar exclosa per raons d’origen, tingui o no la condició d’assegurada o beneficiària del Sistema Na­cional de Salut, i amb independència de si consta o no en el padró. Així mateix, cap ciu­tadà no es pot veure privat d’assistència farmacèutica per motius econòmics.

D’acord amb diverses resolucions aprovades pel Parlament, no es poden dur a terme nous concursos per a la gestió de centres d’atenció primària.

4. Educació

El Parlament de Catalunya va interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra bona part de l’articulat de la Llei orgànica 8/2013, del 9 de desembre, de millora de la qualitat educativa, recurs que fou admès a tràmit el 3 d’abril de 2014. En aquesta impugnació, avalada pel dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, s’argumentava que els pre­ceptes impugnats de la dita llei orgànica són contraris a les competències que correspo­nen a la Generalitat en aquesta matèria, contraris al model educatiu català determinat per la Llei d’educació de Catalunya i contraris als consensos obtinguts pel conjunt de la comunitat educativa. En coherència amb aquest recurs, el futur govern ha de vetllar en la seva actuació en matèria d’educació per la plena vigència i el respecte de les compe­tències establertes en favor de les administracions catalanes i per mantenir-hi els con­sensos obtinguts pel conjunt de la comunitat educativa.

5. Garantia de les llibertats públiques

El Parlament de Catalunya va interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra al­guns articles de la Llei orgànica 4/2015, de protecció de la seguretat ciutadana, recurs que fou admès a tràmit el 21 de juliol de 2015. En aquesta impugnació, avalada pel dic­tamen del Consell de Garanties Estatutàries, s’argumentava que els preceptes impug­nats de la dita llei orgànica són contraris a drets fonamentals emparats per textos in­ternacionals com la Declaració universal dels drets humans o el Conveni europeu dels drets humans i per la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans. En cohe­rència amb aquest recurs, el futur govern ha de vetllar en la seva actuació en matèria de seguretat ciutadana per la plena vigència i el respecte dels drets fonamentals esmentats.

6. Administracions locals

Amb l’afany de garantir les plenes competències de les administracions locals cata­lanes en servei de l’interès general, el futur govern ha de proporcionar-los les eines de  suport necessàries per a deixar sense efecte els preceptes de la Llei de l’Estat 27/2013, del 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local, promul­gada de resultes de la Llei orgànica 2/2012, del 27 d’abril, d’estabilitat pressupostaria i sostenibilitat financera, dictada en desplegament de l’article 135 de la Constitució espa­nyola, relatius a la limitació de competències als ens locals, al control del cost dels ser­veis i a l’obligació de la priorització de l’activitat econòmica privada.

7. Refugiats

A fi de poder donar resposta a la greu situació humanitària que viuen els refugiats, el futur govern ha de generar un marc de relacions amb l’Alt Comissionat de les Naci­ons Unides per als Refugiats (ACNUR) amb l’objectiu de donar acollida i asil al màxim nombre de persones refugiades, més enllà de les decisions adoptades en aquest àmbit pel Govern espanyol.

8. Dret a l’avortament

En matèria de dret a l’avortament, el futur govern s’ha de regir pel que estipula la Llei 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes.

9. Finançament d’un pla de xoc social i gestió del deute

Per tal d’alliberar recursos per a dotar financerament un pla de xoc social, el futur govern ha d’establir, entre altres mesures, vies de negociació que permetin reduir la càr­rega del deute en el conjunt de la despesa.

Prioritàriament, el futur govern ha d’impulsar la renegociació de tots els finança­ments estructurats, separant els pagaments que compensen un servei (inversió i mante­niment) d’aquells que constitueixen un pagament excessiu respecte als tipus d’interès i a les taxes d’inflació actuals. Així mateix, el futur govern ha d’instar els concessionaris o superficiaris a redefinir els contractes estructurats, transformant l’amortització de les inversions en finançament ordinari mitjançant deute públic i eliminant el cost excessiu del capital.

Aquesta transformació, que ha de permetre una rebaixa de costos per a la Genera­litat que es pugui aprofitar per a finançar el pla de xoc social, ha d’anar acompanyada d’una revisió a fons dels programes pressupostaris de despesa que permeti avaluar-ne i contrastar-ne la utilitat en moments en què atendre la urgència social ha esdevingut la màxima prioritat de la despesa de la Generalitat, expressada en l’esmentat pla de xoc. Els estalvis que s’obtinguin de la revisió de programes han d’anar íntegrament dedicats al pla de xoc social.

Per tal de fer un seguiment de l’efectivitat d’aquest objectiu i compromís, el futur go­vern ha de crear un grup de treball obert als grups parlamentaris.

Així mateix, el futur govern ha d’establir un calendari de reunions amb els respon­sables de la banca resident per a estudiar la possibilitat de renegociació del pagament dels interessos amb finalitats socials.

Palau del Parlament, 9 de novembre de 2015

Vots a favor: 72. Vots en contra: 63. Abstencions: 0.

La feblesa del projecte España i el fracàs d’Espanya.

El projecte polític que és España és feble. I és feble perquè està estructurat damunt una realitat no cohesionada i tampoc compartida. No ha estat capaç d’oferir a tots, i dic tots, un conjunt d’elements que donin sentit al futur de la realitat política creada.

La rendició de Breda de Velázquez

La feblesa ve de lluny i els pintors, com Velázquez, han plasmat damunt les seves teles moment que mostren aquesta posició de reculada política. El quadre “La rendició de Breda” mostra un projecte polític en reculada a Europa. Diego Velázquez pinta el quadre entre el 1634 o 1935, quan els Paisos Baixos, en aquell moment les Províncies Unides, s’han independitzat d'Espanya. El quadre mostra el poder d’Espanya i la rendició de la plaça forta de Breda el 1625, però encara que s’hagi d’esperar fins el 1648 perquè Felip IV reconegui la seva independència adoptada el 1581 amb l’Acta d’Abjuració. Portugal van ser els següents a marxar del projecte España. El 1640 se separen de Castella després de varis intents frustrats d’unitat.

Espanya, construïda al voltant de les maneres de fer i de pensar de Castella, s’imposa com estructura política el 1714 a España i a Catalunya. Ho fa per la força de les armes i neix l’estat España.

La Constitució de Cádiz, 1812

El repte polític d’España és consolidar-se com a projecte. I és aquí on mostra la seva feblesa. La seva profunda feblesa política la porta a no incardinar allò que hauria de ser un projecte integrador dins un projecte que s’ha imposat per la força. És cert a España hi hagut qui ha intentat dur endavant un projecte integrador. Projectes que han fracassat perquè no han integrat, si no que han volgut uniformitzar sense tenir en compte la força social de resistència d’aquells que havien de ser uniformitzats.

Han passat els anys i fins i tot els segles i el projecte España mostra la seva feblesa més gran. 

Dues realitats nacionals, catalana i basca, no s’han diluït dins el projecte España i esclaten una i altra vegada. España no entén què passa en aquestes dues realitats nacionals i com no ho entén busca excuses per justificar la seva maldestre actuació. A Euskadi la seva pacificació topa amb la minoria intransigent que no vol sortir de l’enrocament on viu encara que sigui la dirigent Arantza Quiroga del PP qui ho intenti.

Si el projecte “Catalunya estat independent”  ha arribat fins on ha arribat ha estat pel propi projecte català i per la miopia política de les elits governants d’España.

Aquells que defensen la unitat amb España i Espanya no poden concretar un projecte que sigui prou atractiu perquè la balança dels ciutadans es decanti al seu favor.

Algú pot pensar que quan utilitzo els termes España y Espanya en un mateix text és una llicència retòrica, però no. El projecte España no representa el mateix que el projecte Espanya a Catalunya. Hi ha una gran diferència

A Catalunya s’ha produït un plebiscit amb la votació del 27S i el resultat ha estat clar i contundent. Ha desaparegut la tant reivindicada majoria silenciosa reclamada amb insistència pel PP, que ho ha fet amb vehemència, i també pel PSOE i C’s.

Els resultats en un plebiscit es conten entre els favorables i els contraris sobre allò que es vota. Els ambigus només són la bossa dels que encara no tenen clar quin paper volen assumir i que, per tant, no són puntuables.

El 27S els favorables al projecte “Catalunya estat independent” es van imposar damunt del projecte “España estat nació” amb 357.898 vots. El projecte “Catalunya estat independent” fou recolzat per 1.966.768 catalans (47,56%) i el projecte “Espanya nació estat” per 1.608.870 catalans (39,01%).

(resta de dades sobre els resultats electorals del 27S les podeu trobar a:

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2015/10/el-nostre-futur-el-decidim-nosaltres.html ).

El projecte “Espanya” només ha aconseguit el 27S 471.020 vots (11,40%).

Des de 1978 el projecte Espanya ha intentat imposar-se com a projecte col·lectiu amb la resta dels ciutadans de l’estat España. Ho ha intentat amb diverses formules, però totes elles han fracassat.

Les elits espanyoles, a través del Tribunal Constitucional, van donar una estocada, que jo crec de mort, als projectes España i Espanya a Catalunya. Unes elits polítiques i econòmiques espanyoles que han preferit l’estètica democràtica a l’ètica democràtica convençuts que la força ho soluciona tot. Prefereixen seguir creien que el lema encunyat pels absolutistes espanyols el 1814, quan retorna del desterrament de Ferran VII, de “Vivan las cadenas” encara és possible. Miopia política en grau superlatiu.

9N votació

La jornada del 9N, d’aquell 9 de novembre de 2014 llunyà i recent, fou l’advertència més seriosa que mai abans havia fet el catalanisme polític a España. Però el 9N no només fou això, també fou el desafiament democràtic de 2.305.290 ciutadans que van decidir votar a pesar de la prohibició del govern espanyol.

El 9N va permetre saber i comptar quants catalans volien ser independents i van ser 1.861.733 qui van dir que si que ho volien ser.

I quina fou la reacció espanyola? La reflexió i la mesura? No. La resposta fou ràbia i amb la còlera van decidir portar als tribunals de justícia el màxim representant dels catalans, el president de la Generalitat. Ho van voler fer com un delinqüent per haver permès que els ciutadans es poguessin expressar votant. Ho fan brandant la Constitució com un mur inamovible. Una Constitució que va servir per tombar les Leyes Fundamentales del Reino del règim del general Franco que també eren inamovibles. L’estètica damunt l’ètica.

El president Artur Mas sortint de declarar.

Veure entrar al Palau de Justícia al president Mas acompanyat de 400 alcaldes i multitud de gent que eren i són adversaris polítics seus, al costat de gent que l’acusa de tots els mals econòmics i de les retallades oblidant les imposicions espanyoles, hauria de fer pensar a les elits espanyoles. I que pensen i diuen aquestes elits? Que acompanyar a un persona a declarar és una pressió intolerable. Tan feble és el seu projecte i la seva convicció que se senten amenaçats?

Que curta és la memòria del PP i del PSOE. No recorden l’entrada de Francisco Camps als tribunals de justícia de València o de José Barrionuevo i Rafael Vera pel GAL?

Gentada acompanyant a Artur Mas a declarar per deixar votar

El 15 d’octubre de 2015 davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) milers de persones vam voler acompanyar el president Artur Mas en la seva declaració com imputat. Ho vam fer per reivindicar el nostre dret a votar, pel nostre dret a expressar la nostra opinió a un estat que no escolta. Però pel fet que no escolta no vol dir que hem de callar. Hem d’alçar la veu per fer sentir la nostra veu. Davant del TSJC hi va haver una unitat d’acció entre alcaldes i la gent. Units per defensar l’ètica democràtica per damunt l’estètica democràtica.

Als ciutadans no se’ls calla per sempre amb la força. Si no ho va aconseguir el general Franco i els seus milers de morts, empresonats i exiliats, menys ho aconseguirà ara els governants espanyols. Potser podran endarrerir el procés de separació de Catalunya amb España, però el trencament social entre la societat catalana i l’espanyola és irreversible. La humiliació feta amb la sentència del Tribunal Constitucional del juny de 2010 ha acabat passant factura a España. I no té punt de retorn.

El nostre futur el decidim nosaltres. Les conseqüències del 27S.

Els catalans hem votat en una espècie de referèndum convocat pel president de la Generalitat davant la negativa reiterada dels polítics i les elits espanyoles a permetre que els catalans expressessin democràticament quina era la seva opció respecta al futur polític de Catalunya en un referèndum convocat amb totes les garanties.

S’ha tingut que fer així perquè l’entramat polític espanyol es nega sistemàticament a permetre que els catalans s’expressin en llibertat. A cada pas que es fa per tal que siguin els ciutadans catalans aquells que s’expressin democràticament l’Estat espanyol respon amb violència institucional. Hem passat del no a cedir la competència de convocar un referèndum, tal i com li va demanar el Parlament de Catalunya el 8 d’abril de 2014, a imputar penalment al President Mas i a dos conselleres, Ortega i Rigau, per haver posat les urnes el 9 de novembre de 2014 i a reformar per via exprés el Tribunal Constitucional amb l’únic objectiu de matar políticament al President Mas i a qualsevol altre dirigent que ocupi el seu lloc si escolten la demanada majoritària de la societat catalana.

Les eleccions del 27S (27 de setembre de 2015), formalment convocades per elegir el Parlament autonòmic de Catalunya, ha resultat ser un plebiscit sobre la independència de Catalunya on les forces que han volgut jugar la carta del si però no, el depèn, han quedat profundament afeblides.

La Real Academia Española (RAE) defineix la paraula plebiscit dient:

“plebiscito. (Del latín plebiscītum).

1. m. Resolución tomada por todo un pueblo a pluralidad de votos.

2. m. Consulta que los poderes públicos someten al voto popular directo para que apruebe o rechace una determinada propuesta sobre soberanía, ciudadanía, poderes excepcionales, etc.

3. m. Ley que la plebe de Roma establecía separadamente de las clases superiores de la república, a propuesta de su tribuno. Por algún tiempo obligaba solamente a los plebeyos, y después fue obligatoria para todo el pueblo.”

Una definició que aplicada a la votació del 27S dóna un resultat clar i diàfan: l’independentisme ha guanyat el plebiscit.

Després de tant parlar del souffle independentista la resposta ciutadana ha estat clara: el souffle no existeix i en el seu lloc hi ha una massa compacta de votants que en lloc de disminuir augmenta. Algú, amb mala bava, va posar en circulació la paraula souffle per referir-se a les aspiracions d’una part de la societat i ho feia utilitzant la paraula provinent del participi passat soufflé (bufat, inflat) del verb francès souffler que significa 'bufar' o 'inflar'. Aquells que van fer aquest anàlisi han resultat ser uns observadors socials miops. No es van adonar del que estava passant socialment a Catalunya i que ha acabat sent l’opció majoritària dels catalans amb 1.966.768 vots, un 47,56%, en una votació en la que hi van participar 4.130.558 catalans, un 74,69% del total del cens. Són els mateixos que ara parlen de fracàs per no haver aconseguit 79.513 vots per tenir el 50% dels vots emesos a candidatures que està situat en 2.046.281 de vots.

La demagògia cal combatre-la amb dades objectives, perquè són les dades les que permeten saber on som.

Calia saber el grau de suport que té en la societat catalana l’opció "Espanya nació estat" i ara se sap, com també se sap quanta gent vol que Catalunya tingui el seu propi estat i separat d’Espanya.

Els vots de les eleccions del 27S han deixat clar que "Catalunya estat independent" és l’opció política majoritària dels catalans amb 1.966.768 vots, un 47,56% dels 4.092.561 vots que ho van fer per candidatures tant en territori català el 27S com a l’estranger. L’opció "Espanya nació estat" és l’opció minoritària dels catalans amb 1.608.870 i un 39,01%. Entremig d’aquestes dues opcions hi ha un magma de 471.020 vots amb un 11,40% molt poc cohesionat. Un magma que a mesura que el procés cap a l’estat propi avanci es partirà en dos en decantar-se cap a una de les dues opcions com ja es comença a observar de forma incipient.

Per entendre que ha passat i la sacsejada que el resultat electoral ha comportat cal entrar en detalls i a partir d’aquí ho vull fer en aquests apartats:

Conclusions generals del 27S.

Els resultats electorals.

La participació electoral.

El vot provinent de l’estranger.

La configuració del Parlament de Catalunya sorgit del 27S (diputats, partits i grups parlamentaris).

Els resultats per municipis i comarques. L’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Els vots de Junts pel Sí.

La CUP.

C's, PSC i PP.

Catalunya Si que es pot.

UDC.

Les entitats socials

Els mitjans de comunicació.

El full de ruta de Junts pel Sí.

President i govern.

Sigles

Conclusions generals del 27S.

Les primeres conclusions que es poden extreure dels resultats electorals són les següents:

a.- La ciutadania catalana ha entès que aquesta votació no era un pur tràmit electoral i s’ha mobilitzat anant a votar el 74,96%. Han estat 4.130.588 ciutadans els que han expressat el seu desig polític amb un increment del 7,20% respecte a les eleccions anteriors del 2012 al Parlament de Catalunya.

b.- L’opció “Catalunya estat independent” és l’opció política àmpliament majoritària dels catalans amb 1.966.768 vots (47,56%) i superant amb 357.898 vots l’opció “Espanya nació estat” que ha obtingut 1.608.870 vots (39,01%).

c.- Un bloc sòlid de ciutadans volen que Catalunya s’estructuri com un estat separat d’Espanya a través d’un full de ruta gradual. Un full de ruta que té previst finalitzar la desconnexió política de Catalunya d’Espanya en 18 mesos. Un bloc que ha sumat 1.628.867 vots (39,38% del total de votants i un 82,82% del vot sobiranista). Junts pel Sí és la força guanyadora d’aquesta votació.

d.- Els partidaris del full de ruta gradual, Junts pel Sí, supera amb escreix a la segona força política, Ciudadanos, amb 892.528 vots.

e.- Per primera vegada al Parlament la primera força d’oposició no prové del catalanisme si no que ve de l’espanyolisme amb Ciudadanos.

f.- Els partidaris d’una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) immediata és l’opció minoritària en l’independentisme català amb 337.901 vots (8,17%). La diferència de vots entre les dues opcions independentistes és de 1.290.966 vots (65,64%) a favor de Junts pel Sí.

g.- El panorama polític català ha quedat estructurat en quatre blocs: els partidaris de “Catalunya estat independent” amb 1.966.768 vots (47,56% i 72 diputats, els partidaris d’”Espanya nació estat” amb 1.608.870 vots (39,01%) i 52 diputats, els situats en l’ambigüitat, els del “depèn”, amb 471.020 vots (11,40%) i 11 diputats i els indefinits nacionalment amb 45.903 vots (1,11%) i cap diputat.

h.- El lideratge a Catalunya de la defensa de la unitat d’Espanya a Catalunya la té Ciudadanos amb 736.339 vots (17,86%) i 213.105 vots més que la força que la segueix en aquesta opció que és el PSC que en té 523.234 vots (12,69%).

i.- Els partits que han estat governant Espanya durant els darrers trenta-tres anys són minoritaris a Catalunya. El PSOE a través del PSC obté 523.234 vots (12,69%) i el PP 349.297 vots (8,47%). Els vots dels autodenominats partits “nacionals” només tenen 872.531 vots, un 21,32% percentual dels vots a candidatures.

j.- L’estat, amb tota classe d’argúcies, ha impedit que bona part del ciutadans que viuen a l’estranger, 196.095, pogués exercir el seu dret de vot.

k.- S’ha acabat poder-se atribuir la representació de la denominada “mayoría silenciosa” que ha estat fent l’espanyolisme fins ara, perquè la majoria social catalana s’ha situat en l’opció independentista.

l.- La majoria parlamentaria a favor de “Catalunya estat independents” està legitimada per escons i vots per iniciar el procés de desconnexió política de Catalunya d’Espanya, però caldrà reforçar-se per tal que aquest procés sigui incontestable.

m.- La majoria parlamentaria de Junts pel Sí haurà de simultaniejar el procés cap a l’estat propi de la gestió diària de govern en el marc de la Catalunya autonòmica amb un estat hostil.

n.- Una participació més alta no ha perjudicat l’opció independentista com s’afirmava que passaria.

Els resultats electorals.

Els resultats electorals, sumats els que es van dipositar a les urnes en territori català i aquells que ho van fer des de l’estranger, són aquests:

Junts pel Sí                          1.628.867 vots           39,38%         62 diputats

CUP                                       337.901 vots             8,17%          10 diputats

Total vot independentista       1.966.768 vots           47,56%          72 diputats

Ciudadanos                             736.339 vots           17,86%          25 diputats

PSC                                        523.234 vots           12,69%          16 diputats

PP                                          349.297 vots             8,47%          11 diputats

Total espanyolistes                1.608.870 vots           39,01%          52 diputats

Catalunya Sí que es pot            367.725 vots             8,90%         11 diputats

UDC                                        103.295 vots             2,50%           0 diputats

Total només dret a decidir         471.020 vots            11,40%         11 diputats

PACMA                                    29.929 vots             0,72%                                   

Recortes 0 - Els Verds               14.481 vots             0,35%                       

Ganemos                                    1.166 vots             0,03%

Piratas.cat/XDT                              327 vots             0,01%

Nacionalment indefinits               45.903 vots             1,11%         0 diputats

Cal aclarir que el bloc dels que encara estan situats en l’estadi al anterior al 27S, el dret a decidir, i que reclamen un acord amb el govern espanyol per poder exercir el dret a decidir  no és un col·lectiu homogeni pel que fa els drets nacionals de Catalunya. Sobretot en els votants de Catalunya Sí que es Pot on hi ha persones que es reclamen independentistes i d’altres que veuen Catalunya dins Espanya.

La participació electoral.

 

La participació ha estat del 74,96%, 4.130.588 votants, de un cens electoral de 5.510.713 habitants.

Una participació que ha deixat clar que a la majoria dels catalans allò que passi amb la gent del territori on viu els interessa.

L’abstenció s'ha situat en el 25,05% i continua sense saber-se que volen els 1.380.419 ciutadans que no han anat a votar.

Dins l’abstenció hi ha un grup quantificable: els dels residents a l’estranger aquí el govern espanyol no ha permès votar en no haver-los fet arribar la documentació per poder exercir el dret de vot a temps, 6.990 ciutadans. Aquesta actuació estatal mostra, una vegada més, el menyspreu que té l’administració espanyola pels ciutadans. També hi ha dins l’abstenció altres grups com són: el d’aquells que circumstàncies de salut els impedeix anar a votar; un altre grup és el d’aquells que no els convens ningú i s'automarginen de la votació i un darrer grup és el d’aquells que deixen que siguin els altres els que escollin per ells i per això es queden a casa.

L’abstenció té molts matisos i no permet saber a que respon realment.

El vot provinent de l’estranger.

Aquests votants han patit la fúria de l’estat que, conscient que els electors que estaven més mobilitzats per votar eren els partidaris de l’opció “Catalunya estat independent”, no han dubtat a impedir-ho com fos. Fins i tot ratllant el delicte o delinquint.

El cens de ciutadans residents a l’estranger de forma permanent o temporal era de 196.095 ciutadans.

21.771 ciutadans (11,10%) van sol·licitar poder votar, però només van poder exercir el dret democràtic 14.781 catalans (7,54%). A 6.990 ciutadans (3,56%) l’estat espanyol no els ho va fer arribar la documentació i, per tant, van quedar exclosos contra la seva de poder votar.

La Junta Electoral Central actuant, una vegada més com a braç del govern del Partit Popular, va denegar allargar el termini de vot pels residents a l’exterior.

Els que van poder votar ho van fer de la següent forma:

Junts pel Sí: 7.854 vots (53,97%)

CUP: 1.526 vots (10,43%)

C’s: 1.429 vots (9,77%)

Catalunya Sí que es Pot: 1.231 vots (8,42%)

PSC: 1.025 vots (7,01%)

PP: 853 vots (5,83%)

UDC: 425 vots (2,91%)

PACMA: 144 vots (0,98%)

Recortes Cero – Els Verds: 91 vots (0,62%)

Ganemos: 8 vots (0,05%)

Pirata.cat / XTD: 1 vot (0,01%)

Així doncs l’opció “Catalunya estat independent” ha obtingut 9.420 vots (64,40%), l’opció “Espanya nació estat” ha obtingut 3.307 vots (22,61%, l’opció “Depèn” 1.656 vots (11,32%) i els indiferents han obtingut 244 vots (1,67%).

La configuració del Parlament de Catalunya sorgit del 27S (diputats, partits i grups parlamentaris).

La majoria parlamentaria la tenen els que volen la independència de Catalunya amb 72 diputats dels 135 escons que té el Parlament de Catalunya. Uns escons que els situen per sobre la majoria absoluta de 68 escons amb 4 diputats més.

Els contraris a que Catalunya esdevingui un estat independent tenen 52 diputats.

I els que se situen en el "depèn" tenen 11 diputats.

El independentisme a Catalunya és una opció que, lluny de disminuir, s'ha consolidat com opció política de la societat catalana. Si en el procés de Participació del 9N 1.861.753 ciutadans van votar a favor de l’opció del Si-Sí (estat i independent) ara ho han fet 1.966.768 vots. Per tant hi hagut un increment de 105.015 vots entre les dues votacions.

El repartiment de candidats a la llista de Junts pel Sí i a Catalunya Si que es Pot fan difícil les comparacions entre la representació dels partits a l’hemicicle sorgits de les eleccions de l’any 2015 i de l’any 2012.

Per comparar els resultats de la votació del 2015 amb les del 2012 s’ha de tenir present que la candidatura de Junts pel Sí partia d’un repartiment pactat del 60% per a CDC i un 40% per a ERC, més independents intercalats en la llista. Als llocs reservats a CDC si van incloure Demòcrates de Catalunya, grup separat d’UDC, i Reagrupament Independentista. Mentre que en els llocs reservats a ERC si van incloure representants de Moviment d'Esquerres (MES), Avancem i Socialisme, Catalunya i Llibertat, tres grups sorgits del PSC. Una candidatura que va comptar amb el suport extern de Catalunya Sí, Solidaritat Catalana per la Independència, Estat Català i Sí, amb nosaltres.

Catalunya Si que es Pot és una candidatura que ha estat formada per ICV, EUiA, Podemos, Equo i independents sense aclarir en quina proporció ho han fet cada un d’ells.

Tenint en compte les observacions fetes podem dir que el Parlament de Catalunya sorgit de la votació del 27S, pel que fa a partits polítics, és igual de plural que l’anterior amb una variació d’actors. Així doncs el resultat és aquest:

Parlament de Catalunya (2012):

Inici legislatura: 9 partits polítics (CDC, UDC, ERC, PSC, PP, ICV, EUiA, C’s i CUP)

Final legislatura: 12 partits polítics (els mateixos que a l’inici més Demòcrates de Catalunya, MES i Avancem)

Parlament de Catalunya (2015):

12 partits polítics (CDC, ERC, Demòcrates de Catalunya, Socialisme Catalunya i Llibertat, MES, PSC, PP, ICV, EUiA, Podemos, C’s i CUP)

Pel que fa als Grups parlamentaris en el Parlament sorgit de les eleccions del 2015 tindrà 6 Grups parlamentaris, mentre que en el Parlament sorgit de les eleccions del 2012 hi havia 7 Grups Parlamentaris a l’inici de la legislatura i 8 al final de

La mateix.

Parlament de Catalunya (2012):

Grups parlamentaris: Inici legislatura: 7 (CiU, ERC, PSC, PP, ICV, C’s i CUP)

                                Final legislatura: 8 (els mateixos més el grup dels no adscrits)

Parlament de Catalunya (2015):

Grups parlamentaris: 6 (Junts pel Sí, C’s, PSC, Catalunya Sí que es Pot, PP i CUP)

                                     

Els resultats per municipis i comarques. L’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Catalunya té en aquests moments 947 municipis, 41 comarques i el Consell General d’Aran.

En les eleccions del 27S Junts pel Sí ha guanyat a 911 municipis (96,20%) i a totes les comarques i a l’Aran. Ciudadanos ha guanyat a 29 municipis, el PSC a 6 i la CUP a 1.

A l’Àrea Metropolitana de Barcelona Junts pel Sí ha guanyat a 22 municipis dels 37 que formen l’entitat, mentre que C’s ho fa fet a 11 i el PSC a 4.

A les eleccions de 2012 a l’Àrea Metropolitana CiU havia guanyat a 20 municipis, el PSC a 16 i ERC a 1.

Àrea Metropolitana de Barcelona

Les eleccions del 27S ha fet que a l’Àrea Metropolitana hagi comportat que 18 municipis que al 2012 havia guanyat CiU ara hagi guanyat Junts pel Sí (Barcelona, Begues, Castellbisbal, Cervelló, Corbera de Llobregat, El Papiol, La Palma de Cervelló, Molins de Rei, Montgat, Pallejà, Sabadell, Sant Climent de Llobregat, Sant Cugat del Vallés, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, Santa Coloma de Cervelló, Tiana i Torrelles de Llobregat) com també ho ha fet en el que havia guanyat ERC (Sant Vicenç dels Horts). El canvi s’ha produït en 14 municipis. Dos en que havia guanyat CiU ara ho ha fet C’s (Castelldefels i Gavà), 3 en que havia guanyat el PSC ara ho ha fet Junts pel Sí (Badalona, Montcada i Reixach i Sant Joan Despí) i en 9 que havia guanyat el PSC ara ha guanyat C’s (Barberà del Vallés, El Prat de Llobregat, Esplugues de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat, Ripollet, Sant Adrià de Besòs, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat i Viladecans). El PSC només ha pogut retenir 4 municipis dels 16 on havia guanyat el 2012 (Badia del Vallés, Cerdanyola del Vallés, Cornellà de Llobregat i Santa Coloma de Gramanet).

Els vots de Junts pel Sí.

En aquestes eleccions, que han vingut a substituir la votació en un referèndum negat sistemàticament des de les institucions espanyoles, s'ha configurat una candidatura de forma excepcional que ha agrupat a diverses formacions amb CDC i ERC al capdavant. Una candidatura encaminada a separar políticament Catalunya d'Espanya amb la constitució d'un estat propi independent en un màxim de 18 mesos i també per a gestionar el dia a dia durant aquests mesos de transició. Per tant la candidatura de Junts pel Sí té data de caducitat que és la data de convocatòria per elegir el Parlament de la República Catalana.

A les eleccions del 2012 CiU va obtenir 1.116.259 vots i 50 escons i ERC va obtenir 498.124 vots i 21 escons amb un total de 1.614.383 vots. Una lectura simplista ens portaria a dir que la candidatura de CDC i ERC només hauria aconseguit 14.484 vots més i 9 diputats menys, però aquesta és la lectura simplista, interessada i estúpida. Hi ha diversos factors i elements que fan que s’hagi de fer esments a ells abans de poder comparar xifres entre els resultats del 2012 i el 2015.

Cal recordar que la Federació de CiU es va partir en dos (CDC i UDC) després de la consulta interna feta per UDC, el 14 de juny de 2015 i en la que les tesis de la direcció es van imposar per un estret marge. El plantejament fet per la direcció d’UDC té com a premissa la d’obtenir l’autorització del govern espanyol per a poder fer una consulta als catalans. Així doncs, la Federació creada el 2 de desembre de 2001, con a continuació de la coalició creada el 18 de setembre de 1978, deixava d’existir. Nacionalment es dividien entre aquells que volien un estat independent per a Catalunya (CDC amb 34 escons) i aquells que volen obtenir el permís de l’estat per a poder consultar als catalans (UDC amb 16 escons) i que oblidaven que el Congrés dels Diputats ja havia denegar aquesta autorització el 8 d’abril de 2014 quan els representants del Parlament de Catalunya ho va demanar. La militància d’Unió també es va dividir en dos sector: els que volen el permís d'Espanya (10 diputats) i aquells que volen la independència (6 diputats) i que s'han acabat integrant a la candidatura de Junts pel Sí com a Demòcrates de Catalunya. Per primera vegada, en trenta-set anys, sabem el pes que representa UDC en la societat catalana: 103.295 vots (2,50%).

Si als resultats electorals de la Federació de CiU, que el 2012 va obtenir 1.116.259, vots li restem els 103.295 vots obtinguts ara per UDC tindríem que CDC més el grup procedent d'Unió, Demòcrates de Catalunya, van obtenir 1.012.964 vots i 40 diputats.

Fets aquests descomptes podem comparar els resultats de la suma de CDC, ERC i els diputats expulsats de UDC amb els resultats de Junts pel Sí.

Junts pel Sí                    1.628.867 vots         62 escons

CDC+ERC+ ex UDC       1.511.588 vots         61 escons

Diferència                       +117.779 vots         +1 escons

Dels 947 municipis de Catalunya Junts pel Sí ha guanyat a 911 municipis, la resta dels 47 municipis on no han guanyat el repartiment ha estat 31 per a Ciudadanos, 6 pel PSC i 1 per la CUP.

Junts pel Sí ha guanyat a la ciutat de Barcelona i a nou dels 10 districtes. Tots menys el de Nou Barris. Pel que fa al 73 barris ha guanyat a 58 i C’s als 15 restants (Ciutat Meridiana, Vallbona, Torre Baró, Canyelles, Les Roquetes, La Trinitat Nova, La Trinitat Vella, Verdum, La Prosperitat, Baró de Viver, La Teixonera, El Carmel, La Verneda i La Pau, El Besòs i El Maresme i La Marina del Prat Vermell). També ha guanyat a Tarragona, Lleida, Girona, Manresa, Granollers i a totes les capitals de comarca.

Està clar que l’aposta de la candidatura de Junts pel Sí feta per CDC i ERC ha estat un èxit electoral.

Per aproximacions fetes per empreses especialitzades per saber l’origen dels vots de Junts pel Sí, aquests sembla que provenen en 850.000 vots de CiU, 350.000 d’ERC, 70.000 d’ICV, 30.000 d’altres i 250.000 de nous votants. Hi ha un 70% de votants fidels de CiU i ERC i un 20% provinent d’ICV.

La CUP.

És indiscutible que la CUP ha sabut captar votants independentistes amb un fort plantejament de revolta social. Han passat de 126.435 votants el 2012 a 337.901 vots el 2015. Amb un increment de 211.466 vots han passat de ser el 3,48% al 8,17%.

Però els resultat electoral també diu un parell de coses més: una Declaració Unilateral d’independència (DUI) immediata com plantejava la CUP no té el recolzament majoritària dels catalans i que els vots de la CUP i Junts pel Sí (1.966.768) per la independència de Catalunya és l’opció preferida dels catalans i representa  el 47,56% de l’electorat.

La CUP ha aconseguit imposar-se com a força més votada a la Vilella Alta.

Junts pel Sí i la CUP tenen la legitimitat democràtica per engegar el procés de desconnexió amb Espanya.

Segons les empreses especialitzades l’origen del vot de la CUP està format per 90.000 votants de la CUP, 50.000 votants d’ERC, 80.000 d’ICV, 50.000 d’altres i 50.000 nous votants.

C's, PSC i PP.

Aquest és el bloc que representa l’espanyolisme més rampant. Una defensa aferrissada de l"'Espanya nació estat".

Ciudadanos ha sabut captar el vot de 461.332 nous votants que han fet que passes de 275.007 vots del 2012 a 736.339 d’ara i de 9 escons a 25. Sembla que l’origen d’aquests vots són 160.000 del PP, 85.000 del PSC, 40.000 de CiU, 70.000 d’altres, 150.000 de nous votants i els 220.000 de votants de C’s.  Aquests altres podrien provenir de l’extrema dreta xenòfoga (60.107 vots) i UPyD (14.614).

Ciutadans ha arrabassat de forma clara el lideratge de la defensa d'Espanya al PP i al PSC. També ha aconseguit a imposar-se al PSC en la nomenat cinturó roig de Barcelona arrabassant-li 9 municipis: Barberà del Vallés, El Prat de Llobregat, Esplugues de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat, Ripollet, Sant Adrià de Besòs, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat i Viladecans.

En un total de 29 municipis dels 947 municipis que té Catalunya ha guanyat C's.

  

La seva defensa de la supremacia de la llengua castellana sobre la catalana, el no ha l’incrementar l’autogovern de Catalunya i a treure-li competències que ja té han fet forat en els votants del PP i el PSC i en nous votants.

Ciudadanos, a més, ha utilitzat la campanya electoral per promocionar a Albert Rivera per aconseguir el govern d’Espanya eclipsant així a la seva candidata.

  

Les dues rames catalanes dels dos partits espanyol que s’han repartit el govern a Espanya durant els últims trenta-set anys a Catalunya són minoritaris, però no en la mateixa proporció. Una situació que fa que el sistema de partits a Catalunya sigui diferent del d'Espanya. Per molt desembarcament de líders espanyols a Catalunya durant la campanya electoral. Són el 21,32% amb 872.531 vots.

El PP, ni amb Rajoy i Sarkozy, amb aconseguit aturar la pèrdua de vots constants que ha fet que passessin de 471.681 vots el 2012 a 349.297 ara, amb una pèrdua de 122.384 vots i fa que passin del 12,98% al 8,47% i de 19 escons a 11. Una pèrdua de vots que ha comporta que es convertissin en la cinquena força parlamentaria de sis. La campanya de la por no ha resultat beneficiosa per a ells.

La seva presencia als municipis és escassa. Badalona, on Garcia Albiol fou l’alcalde fins el mes de maig d’aquest any, Junts pel Sí ha guanyat amb 28.476 vots i un 2,2% més que el PP que és la segona força. 

El PSC, ara ja convertit de facto en la Federació catalana del PSOE, ha aconseguit aturar la pèrdua de vots ja que només ha perdut 1.473 vots. Però aquests resultats són enganyosos perquè si bé dels 524.707 vots del 2012 han passat a 523.234 vots d’ara amb la pèrdua de la majoria dels seus feus tradicionals. Han passat dels 20 diputats a l’inici de la legislatura del 2012 i els 17 diputats al final a 16 diputats.

El PSC ha perdut força com a principal força política en el cinturó roig de Barcelona. Ha passat del 44,1% de l’any 1998 al 15,7% del 2015. Ni la presència omnipresent de Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, ha aconseguir retenir les seves places fortes llevat de Santa Coloma de Gramenet, Cornellà de Llobregat, Cerdanyola del Vallés i Badia del Vallès. Però el més greu no es que ho hagin fet per la qüestió social si no per l’espanyolisme. No hi hagut un desplaçament de vots a posicions d’esquerra més radical com podia ser Catalunya Sí que es Pot o la Cup si no que han anat a parar a Ciudadanos que no vol situar-se socialment amb uns plantejaments demagògics i populistes.

Catalunya Si que es pot.

Aquest conglomerat creat a imatge i semblança de Barcelona en comú no ha resultat una marca exportable a la resta de Catalunya. Va funcionar a Barcelona però no ha Catalunya.

Ha estat el gran fracàs d’ICV, EUiA i de Podemos. Tampoc la presència abassegadora de Pablo Iglesias, el líder de Podemos, no ha aconseguit mobilitzar el seu potencial electorat.

Aquest "depèn" en la qüestió nacional ha fet que només aconseguís superar amb 8.020 vots els vots d'ICV i EUiA del 2012 en que van obtenir 359.705 vots. Ara, com a Catalunya Si que es Pot, han aconseguit 367.494 vots.

L'efecte Podemos ha estat un desastre. La presència de Pablo Iglesias en lloc de donar relleu el seu candidats l'ha eclipsat. L'estil lerrouxista de cridar a votar per l'origen andalús a Catalunya no ha fet forat. Ha pesat com na llossa les paraules de votar "amb odi a Mas" que cridava la líder de Podemos a Catalunya.

La competència pel mateix espai que feien la CUP i Podemos s'ha decantat a favor de la CUP. Podemos no ha entès que la dinàmica catalana és diferent  a la d'Espanya.

Aquest "depèn" sobre "Catalunya estat independent" acabarà passant factura a la coalició Catalunya Si que es Pot en el futur proper i això passarà perquè dins d'aquesta candidatura conviuen gent que públicament es declaren independentistes i gent que defensa l'"Espanya estat" de caràcter federal. En les primeres votacions veurem fins a quin punt es creïble l'aposta independentista que han dit defensar alguns dels seus militants. Si fos així el bloc independentista del Parlament es veuria incrementat amb aquesta gent.

Uns votants que provenen en uns 150.000 d’ICV+EUiA, 50.000 del PSC, 60.000 d’altres opcions i 100.000 de nous votants. Un 40% d’ICV hauria votat Junts pel Sí i la CUP.

UDC.

Ara sabem que val aquest partit històric en la societat catalana actual: 2,50% i 103.295 vots. S'ha acabat aquesta sobre dimensió que periodísticament se li donava.

Els seus dirigents han quedat deslegitimats per a fer de pont entre una suposada Catalunya del seny i els poders espanyols. La societat catalana els ha negat aquest paper.

S'apuntaran a fer de crossa del PP a Catalunya com ho fa la UPN de Navarra o continuaran com a partit residual?

Els votants catalans no li han perdonat que hagin abandonat el seu paper històric en la defensa de Catalunya, per entrar de ple en el camp del possibilisme espanyol on les elits espanyoles no volen canviar.

Si en les properes eleccions a les Corts espanyoles no treuen un mínim resultat decent l'estocada per la supervivència del partit pot ser mortal.

Han tret un molt mal resultat veient la quantitat ingent d'esforç econòmic i propagandístic que mitjans de comunicació i principalment La Vanguardia, hi han posat. Els mitjans madrilenys no han parat de contraposar Duran amb Mas. Un era el polític assenyat (Duran) l'altre el canalla delinqüent (Mas). El resultat electoral ha portat a que Duran i els seus han perdut bou i esquelles i Mas ha sortit victoriós.

Les entitats socials

Les entitats socials han jugat un gran paper en la defensa de les dues opcions polítiques: “Catalunya estat independent” i “Espanya nació estat”.

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l’Asociación Súmate donant suport a Junts pel Sí i a la CUP. Mentre que Societat Civil Catalana (SCC) ho ha fet per la unitat d’Espanya. Però mentre que l’ANC, Òmnium i Súmate ho han fet amb recursos propis i SCC ho ha fet amb donacions anònimes de milers d’euros.

Els mitjans de comunicació.

Davant dels resultats d'aquestes eleccions on es votava a favor o en contra de "Catalunya estat independent". els mitjans de comunicació espanyols han seguit dient que els independentistes són la minoria. Ho fan per dues raons: la defensa a ultrança a la unitat d'Espanya i per un alt grau de miopia política a la capital del regne que és antològica. No han entès res ni tampoc ho volen entendre. Per a ells els catalans són un furóncol al cul que cal extirpar i poca cosa més.

La premsa internacional unànimement ha informat de la victòria de l’independentisme català. No han mostrat entusiasme, però no ha negat la realitat com ho ha fet la premsa espanyola.

A Catalunya els diaris La Vanguardia i El Periódico han intentat minimitzar el resultat, mentre que El Punt Avui i l’Ara han donat relleu a la victòria.

En les televisions TV3 ha portat una pluralitat de persones per defensar les seves posicions, a 8TV, del grup Godó, els missatges subliminar a favor de la unitat d’Espanya ha estat constant, però també amb debats plurals. Mentre que a TVE, Antena 3, Telecinco, la Sexta i tota la resta de televisions espanyoles només han informat, com a herois, dels plantejaments en defensa de la unitat d’Espanya amb constants entrevistes i, a la vegada, plantejant que els independentistes eren una colla de sonats i negant la possibilitat d’intervenció dels seus representants en els seus mitjans.

El full de ruta de Junts pel Sí.

El full de ruta de Junts pel Sí és el derivats del preacord signat el 30 de març de 2015 per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) - Reagrupament Independentista, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Assemblea Nacional Catalana (ANC), Associació de Municipis per la Independència (AMI) i Òmnium Cultural.

"Aquest full de ruta pretén aplegar les organitzacions sobiranistes que comparteixen l’objectiu que Catalunya iniciï un procés de transició democràtica perquè esdevingui un estat independent si així ho vol la majoria de la ciutadania.

A. ELECCIONS PLEBISCITÀRIES.

Les eleccions del 27 de setembre, que tindran caràcter plebiscitari, serviran com a mecanisme legal per a conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític substituint el referèndum que es va impedir realitzar. D'aquesta manera el resultat serà de lectura fàcil i inequívoca per a tothom, dins i fora de Catalunya, i en permetrà l'exercici del mandat corresponent.

Els programes de les candidatures sobiranistes han de deixar clar, com a punt primer i destacat, que votar-les suposa un pronunciament favorable a la independència de Catalunya.

L'eix nacional i social són indestriables; per tant, cal fer una aposta decidida per a la recuperació de l’estat social, especialment en educació, sanitat i pensions, com a drets socials i serveis públics essencials.

És imprescindible expressar una voluntat inequívoca de regeneració democràtica, transparència, retiment de comptes, participació ciutadana i lluita contra la corrupció.

B. DESENVOLUPAMENT DEL PROCÉS.

Elaboració d’un projecte de text constitucional en el termini aproximat de 10 mesos, mitjançant un mecanisme participatiu que permeti aplegar més voluntats al projecte a través d’un procés constituent obert en què hi tinguin participació directa els ciutadans (Convenció Constitucional Catalana) i supeditat a un referèndum posterior.

Creació i posada en funcionament de les estructures necessàries del nou estat: hisenda pròpia, seguretat social, transitorietat legal, acció exterior, transició d’infraestructures estratègiques, serveis socials i de salut, proveïment energètic, seguretat.

Exercici dels actes de sobirania necessaris per a construir el nou país.

Recollint el mandat de les eleccions, declaració sobiranista inicial, com a anunci i inici del procés cap a la proclamació del nou Estat, o República catalana, segons els terminis i condicions explicitats en aquest full de ruta. El procés de transició democràtica no quedaria en cap cas supeditat a la vigència jurídica o a eventuals impugnacions d’aquesta declaració.

El procés de transició nacional cap a la proclamació d'un nou estat o República catalana, que s'iniciarà amb les eleccions del 27 de setembre, culminarà en un període màxim de 18 mesos.

C. RELACIONS INSTITUCIONALS.

Inici de negociacions amb l’Estat espanyol de les noves condicions: repartiment d’actius i passius, relacions entre els nous estats.

Obertura de negociacions amb les instàncies internacionals per al reconeixement i admissió del nou estat.

Mantenir una actitud expectant respecte l'alternativa d'un referèndum vinculant per part de l'Estat espanyol sobre la independència de Catalunya.

D. CULMINACIÓ DEL PROCÉS.

Al final d'aquest procés se celebrarà un referèndum vinculant sobre el text constitucional que culminarà l’exercici del mandat democràtic a favor de la constitució del nou Estat català. El resultat positiu d'aquest referèndum permetrà la proclamació de la independència.

Elecció del nou Parlament ja en el nou marc constitucional.

A partir d’aquest moment, negociar les noves formes de relació amb l’Estat espanyol i la Unió Europea.”

Junts pel Sí: Acte de final de campanya

Ara s’està negociant amb la CUP el full de ruta definitiu que haurà de dur endavant el Parlament i el govern de la Generalitat.

President i govern.

No vull entrar en especulacions de qui ha de ser el nou president que ha de conduir, al capdavant de les institucions, la transició nacional i el dia a dia del govern en sanitat, educació i la resta de camps amb sensibilitat social. Només vull dir que no menyspreem els actius que tenim com l’actual president Artur Mas i valorem que guanyem i que perdem si és president o no.

Sigles.

AMI: Associació de Municipis per la Independència

ANC: Assemblea Nacional Catalana

Asociación Súmate

Avancem

CSQP: Catalunya Si que es Pot

CDC: Convergència Democràtica de Catalunya

CiU: Convergència i Unió

C's: Ciudadans – Partido de la Ciudadanía

CUP: Candidatures d’Unitat Popular

Demòcrates de Catalunya

Equo

ERC: Esquerra Republicana de Catalunya

EUiA: Esquerra Unida i Alternativa

ICV: Iniciativa per Catalunya - Verds

Junts pels Sí

MES: Moviment d'Esquerra

Òmnium Cultural

Podemos

PP: Partido Popular

PSC: Partit dels Socialistes de Catalunya

PSOE: Partido Socialista Obrero Español

SCC: Societat Civil Catalana

Socialisme, Catalunya i Llibertat

UDC: Unió Democràtica de Catalunya