Decidir com volem estructurar-nos políticament els catalans no és una cosa que es pugui resoldre de forma precipitada i sense debat social. Aquest debat és imprescindible. Ja sigui per mantenir-nos dins Espanya com per separar-nos formant un estat independent. Com tampoc ho és la seva organització social i econòmica. Aquest debat de forma oberta o soterrada fa anys que existeix.
 |
| 14 de gener de 2015 |
L’error de càlcul polítics del govern del tripartit l’any 2004, quan va obrir la reforma de l’Estatut, ens ha portat fins aquí. Fou un error des de la perspectiva autonomista, perquè va posar en evidència els límits a que podia aspirar nacionalment Catalunya i socialment amb una estructura econòmica pròpia. Ha quedat clar que Espanya mai ens reconeixeria com a nació perquè pugui gestionar-se socialment. Però els errors de vegades acaben sent virtuts si se saben aprofitar i si l’adversari actua amb prepotència i menystenint als ciutadans. I això darrer és el que han fet les elits polítiques i econòmiques espanyoles. Espanya ha tancat la porta a admetre dins el seu si una nació catalana. Tots els partits espanyol , sense excepció, així ho manifesten. Des de l’ambigüitat calculada de Podemos al no rotund del PP, passant per una reforma de canvi de noms sense canviar res del PSOE. Ni el canvi de rei ha obert la porta.
Un debat com aquest no pot durar eternament. Portem quatre anys debatent-ho i finalment té data per saber que volem els catalans i és el 27 de setembre de 2015. Una data i una metodologia de com fer-ho fruit de l’acord assolit entre Convergència i Unió (CiU), Esquerra Republicana (ERC), l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) el dimecres 14 de gener de 2015.
Un acord, perquè sigui realment un acord, cal que existeixi compromís d’aplicar-lo sense voler erigir-se en vencedor d’un sobre els altres. En qualsevol acord hi ha renuncies i coincidències que culminen en aquells punts que uneixen i fan que s’hagi d’apartar aquells altres que fan impossible l’acord. És aquest el valor d’un acord.
De vegades oblidem, però, que darrera les controvèrsies polítiques hi ha persones, idees i projectes que es confronten i que, com més a prop s’està del moment decisiu, es van tornant més dures i els conflictes poden, en ocasions, esclatar amb gran virulència. Voler resumir aquestes confrontacions en frases més o menys ingenioses és demagògia barata.
 |
| 14 de gener de 2015 |
CiU i ERC no podien fer altra cosa que signar un acord que poses fi a la controvèrsia pública alimentada amb declaracions i articles que ens els podíem haver estalviat, perquè només han servit per desconcertar als ciutadans i donar carnassa al poder econòmic, social i polític espanyol. L’esmena a la totalitat d’ERC a la proposta del President Mas feta en la seva conferència del 25 de novembre de 2014 fou un error que ha dificultat extraordinàriament l’acord. És evident que Esquerra no ho veu així, però la majoria de la ciutadania d’aquesta manera ho ha entès. L’acord assolit per convocar eleccions al Parlament de Catalunya pel proper 27 de setembre ha significat la fi d’aquest debat estèril, tancar el retret, encara què i siguem-ne consciens, aquest no ha desaparegut del tot.
Ha arribat el moment d’obrir el debat social de com volem que sigui la Catalunya del futur socialment i políticament. I com que l’Estat espanyol continua negant-se a permetre que democràticament els catalans es puguin manifestar en un referèndum s’ha tingut de buscar una sortida democràticament vinculant com són unes eleccions al Parlament de Catalunya.
La votació del 27 de setembre serà un plebiscit vulgui o no vulgui Espanya i els unionistes en totes les seves variants. Tècnicament no existeixen les eleccions plebiscitàries, però allò que les converteix en plebiscit és la proposta a votar. No hi ha cap dubte que el 27 de setembre es votarà com volem que sigui la nació catalana. I els unionistes hauran de jugar amb el seu programa en aquestes eleccions plebiscitàries sense possibilitat de boicot si no volen quedar fora del Parlament de Catalunya.
La llista única de país era la millor opció per a unes eleccions plebiscitàries, però l’acord aconseguit és el millor que es podia obtenir perquè, a diferència de la votació del 9 de Novembre on el debat es va acabar centrant el si podíem votar o no, ara el debat és sobre que volem els ciutadans per a nosaltres i els nostres fills.
La votació del 9N va mostrar la força i els punts febles del procés sobiranista català. Un resultat que ha estat i és combatut pels partidaris de mantenir-se dins Espanya en totes les seves formes i també pels partidaris acèrrims de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) que ho presenten com una mostra més de la submissió a Espanya.
En l’article d’aquest bloc “El full de ruta i el 9 de novembre de 2014” feia una aproximació dels punts forts i els punts febles del sobiranisme i allò que podia passar si augmentava la participació en les votacions, per tant no em repetiré de nou.
L’acord assolit entre CiU, ERC i les entitats ANC, Òmnium Cultural i AMI posava data de votació, 27 de setembre de 2015, i el treball a realitzar fins llavors que té dos aspectes separats i complementaris. Un és l’adaptació de la normativa interna de la Generalitat per crear estructures d’estat que permetin mantenir el dia dia dels ciutadans en el nou estat, si així ho volen els ciutadans, com són la hisenda catalana, la seguretat social, les relacions exteriors i d’altres que hauran de sortejar els atacs, les prohibicions i les imposicions estatals. I l’altre aspecte és el que afecta el dia dia actual com és la no aplicació de la llei Wert, el pressupost de la Generalitat de l’any 2015, l’aprovació de lleis entre altres treballs a realitzar.
 |
| Parlament de Catalunya |
Les presses, la lluita per erigir-se en la punta de llança del sobiranisme, les desconfiances i un cert grau d’irresponsabilitat per part de tots els actors sense excepció, ha marcat la negociació necessària sobre el full de ruta i ha sobre dimensionat la data de la votació.
El 9N va tancar una etapa de mobilització pel dret a poder votar dels catalans, per poder decidir i va obrir l’etapa de les decisions. Un fet que ha obligat a definir-se tothom.
L’actual arc parlamentari català està acabant d’aclarir-se. CDC, ERC i les CUP s’han posicionat per una Catalunya independent. El PP i C’s per una Catalunya regió d’Espanya. El PSC per una Catalunya autonòmica rebatejada dins una Espanya federal. ICV finalment ha deixat l’ambigüitat que fins ara ha fet gala i s’ha posicionat per mantenir-se dins Espanya en una hipotètica Espanya federal i ho ha fet en nom d’una lluita de classes que pel que sembla només es pot fer si es mantenim dins Espanya. Un posicionament el de ICV que no hauria de sorprendre tenint com tenen els militants del PSUC com a eix central i que en moment importants del passat han optat per Espanya. Com exemple del que dic fou la seva aposta per la Junta Democrática de España que va paralitzar durant mesos l’Assemblea de Catalunya i el CFPC durant el franquisme, però abans també ho havia fet fent seguidisme del PCE tant durant la guerra civil com durant el franquisme. Només UDC viu ara mateix en l’ambigüitat i ho fa perquè ha de resoldre un problema gravíssim en el seu si, morta com està la tercera via confederal, i perquè han de resoldre el seu lideratge polític per allunyament del seu líder.
Fora de la representació parlamentaria ha aparegut Podemos amb molt de soroll. I que proposa Podemos per a Catalunya? El mateix que el PSOE i IU, que allò que han de ser els catalans s’ha de decidir entre tots els espanyols. El dret a decidir-ho tot els ciutadans s’acaba quan es tracta de la unitat espanyola.
En aquest camí cap el 27 de setembre es troba les eleccions municipals del mes de maig que són per elegir els governants més propers a la gent i en la que es debaten temes molt particulars de cada població, però en certa manera aquestes eleccions tindran repercussió en el procés sobiranista per la valoració que se'n farà.
Els ciutadans tenim el deure i el dret de debatre quina forma jurídica volem per Catalunya i quin tipus de societat volem per atendre les necessitats dels ciutadans. Que així sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada