Sortint d’escoltar al Teatre
Monumental de Mataró la peça musical “Les set paraules de Crist a la Creu” de
Cristòfor Taltabull em preguntava què hauria passat si a la guerra civil del 36
al 39 del segle passat no haguessin perdut les forces democràtiques i la
conclusió fou que la llarga travessia del desert cultural català no hauria existit
i la necessària evolució cultural hauria estat feta amb normalitat.
Avui encara hi ha damunt la societat
catalana un pes de plom que fa ignorar quantitat ingent de persones i treball
que han estat les baules d’una llarga cadena cultural.
El franquisme ha estat i és un pes
mort que encara condiciona una manera de fer. Unes elits que no tenen escrúpols
en triturar l’economia pels seus propis beneficis posant en qüestió la pròpia
estructura econòmica i el teixit social. Una economia d’amiguisme i no d’estat.
No sóc tant ingenu com per creure que els favors desapareixeran en una nova
estructura econòmica, però si que tindrien límits i mecanisme per tal d’obligar
i sancionar aquells que gosessin saltar-se’ls. Però el franquisme ha anat més
enllà perquè ha deixat en la societat un pòsit de crispació i de dificultat
democràtica que condicionen molt una societat que necessita cohesió per encarar
els reptes de futur.
La societat catalana i la societat
espanyola es troben actualment en un procés de canvi que vol alliberar-se
definitivament de la llarga ombra del franquisme, però ho fan de forma diferent i també a ritmes
diferents.
En la societat espanyola es percep
un cert esgotament del sistema, però no és general. Només cal mirar el fort suport
que encara té el Partit Popular que encarna com ningú el franquisme sociològic.
La gran esperança que fins ara ha representat Podemos va perdent suports perquè
com més a prop som de les eleccions espanyoles i el reptes del dia a dia fa i els
obliga a posicionar-se i és quan fa això quan es veus que la seva direcció és
la filla directa de la casta que diuen combatre. Són dirigents sortits de les
universitats i amb les espatlles cobertes. Podemos és un invent televisiu recolzat
per José Manuel Lara en la seva lluita amb el poder espanyol per la seva quota
de mercat. Un invent que se li va escapar de les mans perquè va ser vist com una
nova via per trencar l’immobilisme estatal. Les frases no són un programa, però
si són el reflex d’una manera de pensar. Els elogis al banquer Botin, que tenia
una immensa fortuna amagada a l’estranger, i al Banc Santander, al rei Felip
VI, les votacions al Parlament Europeu sobre com ha de ser l’estructura d’una
peça fonamental en l’economia com són els aeroports, les reaccions de Monedero o
Errejón quan ha caçat amb irregularitats, entre altres, mostren els límits del
canvi. Podemos aspira a sacsejar i no canviar Espanya. Canviar una casta per la
seva que ells creuen que és millor. I Ciudadanos què és? És la versió de dretes
de Podemos que sense cap mena de rubor aplica el populisme lerrouxista. Però
Ciudadanos té el seu pecat original: ha nascut a Catalunya i veurem fins on té
això de handicap per la seva implantació a Espanya.
Una part, cada vegada més
significativa, de la societat espanyola vol un canvi, però no crec que ni Podemos
ni Ciudadanos siguin de veritat aquest canvi que necessita Espanya.
La societat catalana també vol un
canvi, però és una societat més plural, amb més matisacions, però que també
arrossega els tics franquistes.
A Catalunya a aquesta necessitat de
canvi de paradigma social s’hi afegeix la lluita pel seu reconeixement polític
com a poble. Una lluita complexa i enrevessada que ha de trencar amb els 300 anys de submissió a un estat que l’ha
ignorat com a poble que ha configurat una nació mil·lenària.
Els catalans ens enfrontem a una decisió
històrica que es decidirà el proper 27 de setembre quan anem a votar per elegir
el nou Parlament català.
Les eleccions plebiscitàries no
existeixen com a tal, és la confrontació dels programes que es voten el que fa
que les eleccions siguin plebiscitàries o no. Les eleccions del 14 d’abril de
1931 van esdevenir plebiscitàries perquè allò que la gent va acabar votant fou
monarquia o república, rebuig o acceptació d’Alfons XIII i els seus governs.
El principi d’acord de Full de ruta de
la Taula de les forces polítiques i socials
per a l’Estat propi del passat 13 de març de 2015, signat pels partits CDC –
Reagrupament independentista, ERC, EUiA, MES – Moviment d’Esquerra i les
entitats AMI, ANC i Òmnium Cultural, donen a les eleccions del 27 de setembre de
2015 el seu caràcter de plebiscitari. Aquest és un acord de mínims que permet
sumar-se a ell, si volen, a les CUP, a ICV i a UDC.
Un acord de mínims mai satisfà a
ningú plenament, però permet caminar junts. Un acord de mínims com ho foren els
quatre punts de l’Assemblea de Catalunya que durant els anys que van anar de
1971 a 1976 van permetre liderar la lluita social pel restabliment de la democràcia
i el retorn d’institucions d’autogovern per a Catalunya, però que no va tenir prou
força per aconseguir l’autodeterminació dels catalans.
Cada dia que passa es va configurant
el camp on la confrontació política es dirimirà. On els partidaris d’un estat
propi independent se situaran en un costat i els partidaris de mantenir-se dins
Espanya estaran a l’altra banda. La possibilitat d’una tercera via entremig no
existeix i no existeix perquè a Espanya els partidaris d’aquesta tercera via
tampoc existeix. Ni el PSOE és tercera via ni tampoc ho és Podemos. I no ho són
perquè el votant d’aquestes dues formacions polítiques no volen trencar l’estructura
d’estat que té Espanya. I per descomptat que el PP i UPyD ni en volen sentir
parlar canviar res de l’estat que representi acceptar a Catalunya com a nació.
Al costat d’aquest full de ruta per l’estat propi, o pel posicionament en
contra ell, cada formació política catalana hi posarà tot allò que cregui
convenient respecte els aspectes social i econòmic. És sobre aquests dos
components, nacional i econòmic social, que votarem per elegir els homes que
ens hauran de portar a un estat català independent o els homes que ho impediran.
Els catalans, amb el nostre vot, ho decidirem el proper 27 de setembre.
Caldria, doncs, donar la importància
i transcendència que té aquest principi d’acord per la independència de
Catalunya, més enllà de les matisacions o desitjos, perquè per primera vegada i
de forma unitària és pacta un programa de mínims per la independència amb el
nom de Full de ruta per l’estat propi.
-----------------
Text del comunicat de premsa fet per la Taula de les forces polítiques i socials per a l’Estat propi el passat 13 de març de 2015.
COMUNICAT
DE PREMSA
En nom dels membres de la Taula de les forces polítiques i socials per
a l’Estat propi, comuniquem que, en relació al full de ruta, s’ha arribat a
un principi d’acord sobre les següents bases:
1.- Les eleccions del 27 de setembre
han de servir de mecanisme legal per a conèixer la voluntat del poble català
sobre el seu futur polític.
2.- Un cop realitzades les
eleccions, i en el cas que les forces sobiranistes obtinguin la majoria
parlamentària, estructurar el procés en les següents fases:
a. Declaració solemne del Parlament de Catalunya de l’inici del procés que ens
ha de dur a la constitució del nou Estat o República catalana.
b. Iniciació del procés constituent.
c. Desplegament dels mecanismes de transició nacional i de les estructures
d’Estat.
d. Culminació democràtica del procés per part del poble de Catalunya
.
Així mateix, la Taula s’ha marcat
l’objectiu que a finals del mes de març, se signi aquest document amb la
voluntat que sigui un punt de partida obert perquè s’hi puguin integrar altres forces
polítiques i
socials.
Barcelona, 13 de març de 2015
Convergència Democràtica de
Catalunya – Reagrupament independentista
Esquerra Republicana de Catalunya
Esquerra Unida i Alternativa
MES - Moviment d’Esquerres
Associació de Municipis per la Independència
Assemblea Nacional Catalana
Òmnium Cultural
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada