26 de set. 2015

Final d’etapa i inici d’una nova a partir del 27S

Hem assistit com a protagonistes en un canvi social de gran envergadura. Una part molt gran de la societat catalana ha modificat el seu pensament i la seva manera de veure el futur col·lectiu. Un futur que mai més podrà tornar a la situació anterior. Els resultats electorals del 27S ens diran, de forma clara, l’abast social d’aquest canvi.

Mentre a Catalunya es produïa aquest canvi social a Espanya han seguit volent analitzar allò que passava a Catalunya amb els mateixos esquemes de la Catalunya autonòmica; sense adonar-se del canvi que ha experimentat la societat catalana. Amb un grau de miopia insòlita pretenen aturar el canvi social català amb amenaces, pors i intentant empresonar el president Mas. Insòlit! I és insòlit perquè poden espantar a alguns, però, com deia la mateixa Soraya de Santamaria amb gran claredat, la meitat de la població catalana ja és independentista. Ella mateixa ho admetia en la roda de premsa del Consell de ministres del divendres 25 de setembre. I amb la meitat admesa d’una societat que vol deixar de ser espanyola no han de fer res per resoldre el futur de convivència entre Espanya i Catalunya?

Les crides a canviar de paràmetres d’anàlisi de la societat catalana surten pràcticament totes des de Catalunya. Hi ha persones espanyoles que sincerament estimen als catalans, però no com som si no com voldrien que fóssim i aquí és on hi ha el problema i ha portat a la situació on estem.
Acte de final de campanya de Junts pel Sí, 2509-2015

Josep Ramoneda publicava un article a El País el passat 23 de setembre titulat “Próxima estación: referéndum” on exhortava al dirigents espanyols a reflexionar dient-los: “Per què s'ha arribat fins a aquí? Aquesta és la pregunta que els dirigents dels partits i les institucions espanyoles no s'han volgut plantejar. És urgent renovar els instruments d'anàlisi sobre Catalunya. Fa l'efecte que es parteix encara de les velles claus del pujolisme, donant per descomptat que tard o d'hora els sobiranistes baixaran les exigències i passaran per taquilla. A hores d'ara repetir una vegada i una altra apel·lacions al seny català, com si els tòpics més gastats aportessin coneixement, és haver perdut el pols d'una societat en trànsit. S'ha practicat la llei del mínim esforç, negant el problema per dues vies: minimitzant-lo, donant per fet que era una exaltació passatgera i que decauria per si sola; declarant-lo il·legal, com si pel fet de no ser legal ja deixés automàticament d'existir.”
 
La lluita per una Catalunya independent ha vingut per a quedar-se i seguirà fins aconseguir-ho perquè aquesta és la voluntat d’una immensa majoria de catalans. Perquè és una lluita que ha aplegat persones amb sensibilitats molt diferents que tenen un denominador comú: fer de la nació catalana un estat independent.

Volem ser amics dels ciutadans espanyols, però no súbdits. Aquesta és la premissa que mou a la gent.

Quan vaig començar a participar en política, cap a finals dels anys seixanta, ho vaig fer com a militant de Front Nacional de Catalunya. Ho vaig fer defensant la independència de Catalunya i el socialisme. Durant molts anys defensar aquesta opció política era motiu de menyspreu i de ser titllat de sonat i de plantejament quimèric. Però els anys han passat i allò que semblava impossible ara ho tenim a les mans. Ho hem fet nosaltres amb l’ajuda inestimable de la miopia política espanyola.
 
La política a Catalunya ha passat de tertúlia de cafè a ser part de la nostra vida quotidiana. Un canvi que a Espanya encara no s’ha produït.


El 27S és la oportunitat d’obrir la porta del futur per nosaltres mateixos i pels nostres fills i néts. Només votant el 27S i votant a favor de la independència ho pot fer possible.

12 de set. 2015

La revolució dels somriures en marxa. De l'11 de setembre al 27S del 2015.

“al carrer s’influeix però a les urnes es decideix”


Una vegada més els ciutadans que volen la llibertat, la justícia, la solidaritat, la democràcia, el respecte per les persones i que creuen que només un estat independent els hi garantirà aquests anhels s’han tornat a mobilitzar massivament o, com ha dit algun diari estranger, s’han mobilitzat multitudinàriament. Cinc quilòmetres de la avinguda Meridiana plens a vessar. Quanta gent? Estic tip de discutir de xifres i de les ximpleries de la Delegació del govern espanyol que es pensa que la gent és curta. Només cal mirar les imatges per adonar-se de la magnitud de la mobilització de la Via Lliure a la República Catalana d’aquest Onze de setembre. Només cal mirar les portades dels diaris catalans i les dels diaris espanyols per adonar-se del grau de mobilització de la gent que creu en la democràcia com a camí per aconseguir una Catalunya independent. Els governants espanyols cal que vagin a l’oculista si no han pogut veure les imatges o si els desvergonyiment moral, com fan gala algun eurodiputat, els cega.

Aquells que ara invoquen l’11 de setembre com una diada de tots són els mateixos que van mobilitzar l’exèrcit, la policia i la guàrdia civil per tal que no es pogués celebrar mai; són els mateixos que encerclaven l’edifici de La Caixa mentre milers i milers de persones unien les seves mans per a reivindicar davant del món el dret dels catalans a exercitar democràticament, amb el seu vot, el dret a decidir el seu futur col·lectiu.

L’Onze de setembre de 2015 ja forma part de la història i cal continuar lluitar pel futur. Què cal fer doncs?

Lluitar per a poder fer net casa meva, per poder tenir l'escombra que m’ha de permetre poder fer-ho, per poder tancar la porta per tal que el veí no segueixi entrant a casa fent el fatxenda dient-me que només la merda la tinc jo i ell està net com una patena. Per aconseguir tot això aniré a votar el 27S i votaré per aquells que volen el mateix que jo: una Catalunya independent i ho fan sumant esforços.

Fins tenir el nou estat procuraré no trencar tots els estris perquè cada dia he de menjar, procuraré complir amb els meus deures que, entre altres coses, vol dir ser crític, però no cec mirant només cap a una direcció com si l'estat no tingués cap responsabilitat quan és qui es queda tots els diners i hem de pidolar per tal que em retorni allò que jo he avançat.

Em moc per mi, pels de casa meva, pels meus fills, pels nets que encara no tinc, però si els tenen els altres. Ho faig pels vius. Ho faig sense mirar els morts que van fer allò que van poder, però que ja són història.

Destruir costa pot, construir vol dir arriscar, valorar i treballar per l'objectiu mentre gestiono el dia a dia.

He sortit cada 11 de setembre al carrer, des de 1964, ha reivindicat el drets dels catalans a tenir un estat que el serveixi. Si llavors ho feia entre uns pocs milers ara ho he tornat a fer entre quasi dos milions de persones. Com han canviat les coses. Llavors esquivava les porres de la policia i ara retorno els somriures de la gent. Ho faig content de constar que una immensa multitud de ciutadans han decidit ser els únics amos dels seus actes per un nou futur. Però només votant el 27S ho aconseguirem.
  
Faig meves les paraules del President Artur Mas que, un cop finalitzada la gran mobilització, deia: “Un missatge també molt ràpid a les institucions de l'Estat i el Govern espanyol. Demano que es prengui nota del que heu vist. Les imatges parlen per elles mateixes, no cal afegir-hi gaire cosa més. L'única que hi puc afegir: és deixeu aquesta miopia política, deixeu aquest orgull imperial, deixeu d'amenaçar amb les lleis com si fóssim gairebé delinqüents. Som gent normal, serena, pacífica, il·lusionada. Poseu les lleis al servei del diàleg. Poseu les lleis al servei de la democràcia i si alguna, en algun moment, cal canviar-la, canviem-la entre tots. No passa res, no s'enfonsarà el món. Crec que tenim dret, després de tantes manifestacions, de tant suport institucional, de tantes urnes posades al carrer, crec que tenim dret a ser escoltats i no només a ser escoltats, sinó també a ser ajudats en el que ha de ser la implementació dels nostres mandats democràtics.”










6 de set. 2015

Catalunya i la Unió Europea. Les declaracions de Cameron i Merkel.

La Unió Europea
La història de la Unió Europea és la historia de grans èxits i de fracassos sonats que han qüestionat la vigència d’una unitat política europea que vagi més enllà dels acords econòmics.

Els ciutadans europeus han tingut actituds diferents davant d’aquesta unitat econòmica que malda per tenir una mínima unitat política que és ara la Unió Europea i abans la CEE. Posicions que van des del rebuig rotund com a Noruega, expressat en els referèndums de 1972 i 1994 o de Suïssa el 1992 , a d’altres que han volgut entrar al club i que s’han hagut de conformar amb un tractat d’associació com li ha passat a Turquia. Entre aquestes dues posicions hi ha una varietat de situacions.

A la Unió Europea una separació de Catalunya d’Espanya li crea problemes i, si pot se’ls vol estalviar. Li crea problemes de funcionament intern i de mercat.

Vidar Helgesen, ministre d'Assumptes Europeu de Noruega
En el món de la diplomàcia hi ha allò que es veu i molt del que no es veu. El ministre d'Afers Europeus de Noruega, Vidar Helgesen, en una entrevista a l’ACN ho ha deixat molt clar quan diu:  "Per descomptat que estem observant, però com en el cas d'Escòcia no comentem sobre el que està en joc" i afegeix: El 27-S "és notícia arreu d'Europa i també a Noruega". I expressa amb rotunditat com actua el món diplomàtic dient "La gràcia de la democràcia nacional és que li correspon als del país en qüestió parlar i resoldre els temes, i no els toca als de fora tenir una opinió sobre el camí que tenen per endavant". També cal tenir present els interessos dels estats en les declaracions que sovint persegueixen objectius que no tenen res a veure sobre allò que parlen. Cameron busca ara mateix el recolzament d’Espanya a la seva posició de tancar la seva frontera als refugiats que caminen per Europa que és el que li preocupa ara.

Deia que a la Unió Europea, la UE, la independència de Catalunya li crea problemes i un exemple pel que fa al funcionament intern és el repartiment d’escons al Parlament Europeu.

Per la població que té actualment Espanya, 46.600.949, a aquesta li correspon 54 diputats. Un nombre que està per sota dels 96 d’Alemanya, els 74 de França i els 73 d’Itàlia i Regne Unit i per sobre del 51 de Polònia. Amb 7,5 milions d’habitants a Catalunya li correspondria tenir-ne 17 o 18 diputats si veiem que a Bulgària, amb 7.245.677 d’habitants el 2014, li han atorgat 17 per una població similar a la catalana. Catalunya, al juny de 2015, té 7.504.008 habitants, mentre que Espanya en té 46.600.949, catalans inclosos. Per tant, si els catalans deixen de ser espanyols, Espanya passarà a tenir 39.096.941 habitants Una població que s’apropa a la de  Polònia que el 2014 en tenia 37.995.529 habitants. Pels 46 milions d’habitants  a Espanya se li van atribuir 54 diputats, mentre que els 37 milions de Polònia li van adjudicar 51
Parlament Europeu: sala de plens
diputats. Llavors, si la els catalans s’independitzen i Espanya passa a tenir una població de 39 milions quants diputats li atribuiran en el nou Parlament Europeu que s’haurà d’elegir? Això fa ampliar el nombre de diputats. 
Amb els de Catalunya ha de disminuir els d’Espanya. Es necessita nous seients, traductors, traduir els tractats en la nova llengua i d’altres aspectes encara més menors.

Un altre problema és el nombre de comissaris de la Comissió Europea. Ara Espanya en té un comissari com la resta dels estats. Un total de 28 comissaris i que comporta dificultats en l’assignació de les àrees competencial i en el seu funcionament. La incorporació de Catalunya faria augmentar els comissaris fins a 29. La importància de la competència assumides per cada comissari depèn de moltes variants i no només de la grandària de l’estat d’on el comissari prové, perquè si fos així com s’explica que l’espanyol Arias Cañete tingui una posició menor a la que Almunia tenia com a vicepresident en l’anterior Comissió de Durao Barroso?

Amb la incorporació de Catalunya a la UE el català també passaria a ser idioma oficial de la Unió Europea com ho és el danès, finès, lituà o eslovac que tenen menys habitants que el parlen.

Els drets fonamental dels ciutadans europeus estan consagrats en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea, que és una revisió del signat el 12 de juny de 1985, que a la seva vegada és una de les tantes revisions del signat a Roma el 1957, i que en la revisió actual és vigent des de l’1 de gener de 2013 i complementa el Tractat de la Unió Europea que crea el 7 de febrer de 1992 la Unió Europea amb la signatura del Tractat de Maastricht que va entrar en vigor l’1 de novembre de 1993. Un tractat de constitució de la UE que ha estat revisat diverses vegades amb el Tractat d’Amsterdam (signat el 1996 i en vigor a partir de 1999), el Tractat de Niça (2000 i en vigor el 2003) i el Tractat de Lisboa (signat el 2007 i en vigor des de l’1 de desembre de 2009). Aquest darrer tractat és fruit del fracàs estrepitós de la Constitució Europea del 2004 que francesos i holandesos van rebutjar en referèndum. Així doncs el Tractat de Lisboa acaba sent una espècie de refosa i complement del Tractat de Maastricht. La legislació europea és complexa perquè ha de fer compatible acords generals que afecten a tots i les exclusions particular com passa amb Dinamarca o la Gran Bretanya. I també amb la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea fruit de reformes d’altres acords, però que en deixa fora als ciutadans de la Gran Bretanya, Polònia i la República Txeca.

Els catalans som actualment ciutadans membres de la Unió Europea. La pregunta és: en base a quin article dels tractats vigents es pot excloure uns ciutadans de la ciutadania europea que ja tenen? No hi ha precedents i no està previst.

Quan els interessos econòmics d’alguns estats de la UE estan en joc,  els processos al si de la Unió prenen una embranzida bastant increïble i busquen acontentar a tots amb piruetes de difícil qualificació.

En l’article sobre els dubtes i pors que hi ha sobre la independència de Catalunya titulat “Fer por als pensionistes i a la resta de ciutadans”


Feia un repàs sobre les més recurrents esgrimides per aquells que volen que continuem sent espanyols: les pensions, Europa, que Espanya ens manté, la corrupció, sobre el com es farà la separació amb Espanya i del què passarà, del perquè la candidatura de Junts pel Sí i el paper del president Mas, de si som prous per guanyar i perquè ens prenguin en seriosament. Allà em faig les preguntes i apunto respostes amb dades.

Sobre Europa en parlava en aquell article i ara en vull tornar a parlar. Fer-ho per tal de veure si els catalans ens quedarem fora d’Europa, com diu David Cameron, el primer ministre d’un estat, la Gran Bretanya, que està al marge de gran part de la política de la Unió Europea i que té pendent la votació del referèndum per veure si marxa de la UE, o si la Unió buscarà una sortida ad hoc pels catalans com ha fet abans pels problemes que li han sorgit. Com ho ha fet en el passat per tal d’incorporar els alemanys de la DDR a la ciutadania europea a través d’Alemanya o per a Xipre amb la part turcoxipriota. Parlar d’aquesta amenaça recurrent de l’unionisme: l’exclusió d’aquesta Europa que ha estat incapaç de reaccionar davant l’allau de refugiats que fugen de les guerres de Síria i Irak, fins que la fotografia d’un nen de tres anys mort en una platja turca ha donat la volta al món i quan milers de persones han decidit posar-se a caminar per les carreteres hongareses cap a Alemanya, davant la passivitat dels governs que han deixat en entredit la política migratòria europea.
David Cameron
primer ministre de la Gran Bretanya

Quedar-se a la Unió Europea, a fora o en una posició intermèdia és un embolic jurídic que no sap ningú com quedarà. No ho sap ni la Unió Europea, ni Espanya, ni tampoc nosaltres, perquè al si de la UE no ha passat mai abans que un territori s’hagi separat d’un estat membre. Cameron no sap que passarà, però ajuda amb declaracions a Rajoy pel seu interès i no pel d’Espanya.

Quan la Unió tingui al davant el problema real plantejat és quan reacciona. Fins llavors no ho farà. Espera sempre amb una calma desesperant. Actua com els estruços amagant el cap i esperant que el núvols escampin i si no escampen llavors troba solucions imaginatives.

Respecte a Catalunya farà el mateix, però només actuarà si el 27S els catalans votem a favor de la independència i després ens declarem independents.

La Unió Europea haurà de resoldre què passa amb els ciutadans europeus amb drets i deures que s’han declarat independents d’un estat membre. Fora i dins al mateix moment. Formant part de la UE com a ciutadans d’un estat que no els reconeix com a independents i fora com a ciutadans independents. No només parlarà la Comissió Europea o el Consell Europeu, també ho farà el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja que es tracta de drets fonamentals de les persones  membres de ple dret de la Unió Europea.

La prudència diplomàtica s’imposa i els molesta el paper que el govern espanyol els vol fer fer. Ho recorda el ministre noruec Helgesen dient: "Per descomptat que estem observant, però com en el cas d'Escòcia no comentem sobre el que està en joc”.

Hi haurà el problema del subjecte polític Catalunya, però també hi haurà el problema dels ciutadans catalans que ja són ciutadans pels tractats internacionals vigents i que tenen drets i deures adquirits. Per a fer-nos fora de la UE cal quelcom més que declaracions per acontentar al govern espanyol com han fet Merkel, Cameron i abans d’ells el ja ex Durao Barroso.  

Xarxa transeuropea de transport amb ferrocarril
Es pot expulsar un ciutadà europeu segons els tractats de la UE vigents? No.  Què faran doncs amb els catalans?.

A la UE l’interessa una Catalunya independent dins la Unió o fora d’ella? Elements com el nombre d’habitants, 7.504.008 de catalans a 1 de gener de 2015, l’espai geogràfic de 32.106 km2 situat al costat del mar Mediterrani entre dos estat membres de la Unió Europea, amb una economia que representa el 1,5% de PIB de tota la Unió Europea segons les dades del 2014 i que compra 71.890 milions d’euros i ven 60.195 milions d’euros segons l’informe anual del març del 2015 de la PIMEC, que té a Alemanya i França com els dos principals importadors i exportadors de productes catalans i dels venuts als catalans, fan pensar raonablement que la UE no pot prescindir alegrament d’aquesta negoci. Si per a Grècia, amb el PIB de 179.081 milions d’euros, ha buscat una solució ad hoc no ho farà per a Catalunya que té un PIB de 209.282 milions d’euros i un índex de competitivitat en costos en la indústria del 42% que és superior al 39,6% d’Espanya i un pes econòmic superior? No crec que no ho faci. No perquè ens estimi si no pel que representem de negoci. Quina pressió farà Xina en el seu paper de tercer proveïdor de Catalunya i per on passa cap a Europa si ha pagar aranzels? I quina actuació serà la dels altres set països de la UE situats entre els deu primers importadors de Catalunya com són Itàlia, Holanda, Gran Bretanya, Bèlgica i Portugal? No miraran pels seus interessos? I que farà els Estats Units que és el cinquè? No oblidem que la Unió Europea principalment és un mercat. Catalunya és similar a països com Dinamarca o Eslovàquia que són membres de la Unió Europea i amb més pes que d’altres.

La Unió Europea reacciona davant els problemes que se li plantegen trepitjant els terminis com ho ha fet amb Grècia, però encara no ho han fet amb els refugiats que fugen de la guerra de Síria perquè aquests no generen diners. Quant de temps va trigar a reaccionar a les matances de Bòsnia? I quant davant la sequera i la gana d’Etiòpia o Somàlia? Tot dependrà si amb els catalans es fa negoci o no. Són així de miserables moltes de les actuacions de la UE.

A Europa hi ha dues grans agrupacions econòmiques que tenen entre elles acords de funcionament i col·laboració: la Unió Europea, formada per 27 estats i l’EFTA (European Free Trade Association - Associació Europea de Lliure Comerç ) formada per quatre estats: Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein. Aquestes dues organitzacions han pactat un espai comú de col·laboració, l’Espai Econòmic Europeu (EEE). A més d’un grapat de tractats de lliure comerç amb estats que no formen part de cap dels dos organismes.

Per  entrar a formar part de la Unió Europea hi ha un procés més o menys llarg per les reformes que els estats aspirants a formar-ne part han de fer abans de entrar. Modificacions de legislació, estructures econòmiques i calendari el compliquen. Un procés que no existeix respecte a Catalunya perquè la seva legislació és vigent a Catalunya.

Angela Merkel, cancellera d'Alemanya
Les declaracions de la cancellera alemanya, Angela Merkel, del passat 1 de setembre va ser d’una ambigüitat calculada dient: “Tenim una posició molt semblant. Hi ha els tractats de la UE i tots els hem de respectar, que garanteixen la sobirania i integritat territorial de cada estat”, però va afegir: “És molt important que es respecti la legalitat internacional. Aquí no hi ha cap tipus de diferència”. Dit d’una altra manera: Et faig content Rajoy, però no oblidis que la legalitat internacional parla dels drets de les persones i les col·lectivitats nacionals, no més dels estat. Un missatge als espanyols i als catalans. Els interessos alemanys estan en joc.

El tractat revisat de la Unió Europea preveu en el Títol V, articles 216 a 222, quin tipus d’acord i quin tipus de temes pot signar en matèria d’acords internacionals i com ho ha de fer. En cap part d’aquest tractat es contempla com ha d’actuar quan és una part del territori d’un estat membre en el qual estan vigents totes les normes europees se separa d’aquest estat. No ha passat mai i no s’ho havien plantejat mai. Els tractat parlen de països tercer. D’aquells que no tenen incorporats les normatives de la Unió. Cal saber llegir els tractats per veure que els propis tractats preveuen mecanismes per evitar posicions de bloqueig d’aquells estat que per interessos propis dificulten els acords negociats que afecten a la resta.

Respecte a Europa no hi encara res dit ni decidit, però els catalans podem influir votant clarament el proper 27S per tal de deixar clar quina és la voluntat majoritària dels ciutadans europeus que viuen a Catalunya com a catalans.