Diuen que en el pot
petit hi ha la confitura o el verí. És evident que en el cas de Soraya Sáez de Santamaría hi ha el verí, la
supèrbia i el menyspreu pels ciutadans de Catalunya. Però el problema no és la
Santamaria. Aquesta dona només és la cara visible d’un estat que considera als
ciutadans de Catalunya mà d’obra econòmica i poca cosa més.
 |
| La Constitució Espanyola de 1978 |
 |
| Escut vigent de 1945 a 1977. |
L’aspecte extern de
les persones, les famílies, les empreses, les societats i els estats és la
manera com vol que la resta els vegi. En els estats la bandera i l’escut és un
peça del seu vestuari. L’escut d’Espanya ha estat la imatge de la mentalitat
imperial instal·lada en la societat espanyola. Va caldre l’intent de cop
d’estat del 23 de febrer de 1981 perquè el poder espanyol decidís camuflar les
seves ànsies imperials amb el Real
Decreto 2964/1981 del desembre de 1981 que estableix gràficament l’escut
d’Espanya aprovat per la Llei 33/1981 de 5 d’octubre de 1981. La darrera versió
de l’escut del règim del dictador Francisco Franco, vigent des de 1945 a 1977,
va ser maquillat dos anys després fent obrir les ales de l’àliga imperial i
canviant de lloc la llegenda “Una Grande Libre” que passava de bufanda de l’animal a barret. Només els que tenim edat
varem constatar fins a quin punt Franco no havia mort el 20 de novembre de 1975.
Es clar que ara tampoc ha mort. La necessitat política de revestir-se amb
hàbits democràtics per donar una imatge de separació del cop d’estat, mai acabat
d’aclarir, del 23F els va portar a amargar l’àliga imperial i la llegenda de l’escut
el desembre de 1981. Van amagar l’àliga i se’n van quedar l’esperit ben endins.
Van amagar l’escut franquista i en va deixar les estructures.
En aquesta pugna política entre els projectes de “Catalunya independent”
i “Espanya única nació i estat” s’ha introduït descaradament el càstig
col·lectiu i la delació com a norma de funcionament.
 |
| Escut vigent des de 1981 |
Els poder polítics espanyol han constatat la debilitat del seu
plantejament i han decidit fer públic el que ja feien d’amagat. Fan el camí
invers fet amb l’escut.
Es pot dir allò que es vulgui sobre els resultats del 27S. Però el dir no
canvia els resultats. Hi ha 1.966.768 catalans (47,56%) que defensen el
projecte “Catalunya independent” enfront de 1.608.870 catalans (39,01%) que
avalen el projecte “Espanya única nació i estat”. Es pot explicar i dir tantes
tonteries com es vulgui. Que és un desastre perquè han faltat 33.232 vots per arribat
a la xifra màgica de dos milions o que els 471.020 vots que naveguen sense rumb
deslegtimen els resultats de la victòria del Si per la independència de
Catalunya. A la demagògia desligitimadora si ha afegit a l’acusació de cop
d’estat per haver aprovat la Declaració política de desconnexió. Obviant, es
clar, les acusacions de nazisme que els imbècils subnormals repeteixen com a
coreografia del seu desvergonyiment moral.
Més enllà de les declaracions interessades dels poders espanyols sobre
els resultats del 27S, en privat sí han
fet la lectura correcte i han arribat a la conclusió que o passaven a mostrar
als ciutadans catalans com pensaven escanyar-los econòmicament si persistien en
el seu intent, o la batalla la tenien perduda. Ho fan sense importar-los-hi si amb
això també provoca patiment personal als votants de l’Espanya una i única.
 |
| Luis María Linde, governador del Banc d'Espanya |
Han passat de les amenaces de “corralito” de l’irresponsable Luis María Linde, governador del Banc d’Espanya, a
aplicar una altra forma de càstig, el càstig col·lectiu. No disposareu de
diners per comprar o pagar. Perquè si la Generalitat no té diners per pagar
nòmines o les factures dels proveïdors són aquests els que reben directament les
conseqüències. Són les persones a qui es castiga. Han passat de les amenaces a
l’acció directe. El govern d’Espanya, avalat pel rei i els partits espanyols,
han dit als catalans amb veu molt clara i alta:
Passareu
gana si continueu defensant i tireu endavant la vostra quimera de marxar
d’Espanya. La broma s’ha acabat!
Com deia aquell altre exponent de la demagògia: qui es mogui no surt a la
foto, ara en la nova versió de: qui es mogui passa gana.
La intervenció fàctica de l’autogovern que representava la Generalitat de
Catalunya fa anys que és una realitat. Llavors? Ens podríem preguntar. Què ha
canviat? Que ara ja ni s’amaguen.
La Catalunya autonòmica ha mort. L’aplicació, per la porta del darrera,
de l’article 155 de la Constitució espanyola és un fet real.
Però l’aplicació de l’article 155 ha anat més enllà. S’ha aplicat fins i
tot en allò que s’ha de fer pels atacs del terrorisme gihadista. La primera
autoritat de Catalunya ha estat exclòs de les negociacions i converses de com
aturar aquesta amenaça terrorista. Fins on arriba la voluntat d’esclafar
l’autogovern de Catalunya és evident. És la nova versió de la humiliant
sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut retallat de Catalunya.
No oblidem que el FLA, Fons de Liquiditat Autonòmica, és un préstec que
avança el govern d’Espanya dels
Però el FLA no es l’únic instrument de control existent perquè també hi
ha Pla de Pagaments a Proveïdors. Catalunya és un govern intervingut i dirigit
des del govern central. El govern espanyol no té cap pressa per canviar el
sistema de finançament perquè quan ho faci esclatarà amb virulència la lluita
per acabar amb l’usura institucional de l’Administració central espanyola.
Però ara també ha afegit un mecanisme nou i de manera institucionalitzada:
la delació. L’anar, de forma anònima, a l’estat a denunciar a tot aquell que
sota la seva mesquina manera de pensar està treballant per la independència de
Catalunya. La inquisició instaurada pels Reis Catòlics ha tornat a fer acte de
presencia.
I mentrestant que fem aquí? Uns juguen a fer la revolució mentre promouen
manifestos dels seus electors per donar aparença de pluralitat.
La CUP ha jugat a dividir Junts pel Sí i, sortosament, no ho han
aconseguit i ara és a casa seva on circula el vent de la divisió.
Algun dia, aquells que van prestar els seus vots a la CUP sense compartir
projecte polític i revolucionari hauran de fer acte de constricció pel moment
que passem. Mentrestant seguim esperant, mentre Espanya ens escanya, a tenir un
govern que porti endavant la Declaració de desconnexió de Catalunya d’Espanya
aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre de 2015 el text de
la qual recollia integrament en l’article “El procés de desconnexió de
Catalunya d’Espanya ha començat”
De vegades s’oblida per parts d’alguns que si no hi ha una suma
transversal de la societat catalana la independència de Catalunya no la veurem
mai.
Esperem que aviat puguem plantar cara en condicions a l’ofensiva de
l’estat feta per terra mar i aigua i que ara han decidit fer-ho sense amagar-se
contra tots els ciutadans catalans per liquidar el projecte “Catalunya
independent” i, de pas, l’autogovern de la Catalunya autonòmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada