Raons per a votar el 20 de desembre de 2015.

Alguns ens volen fer creure que és possible viure a Catalunya en una realitat virtual, en una realitat paral·lela, com si tot l’aparell de l’estat espanyol no existís, com si fos possible gestionar-nos ignorant que, encara, vivim dins les estructures polítiques d’un estat cada vegada més centralitzat, autoritari i que vol reduir les comunitats autònomes i els ajuntaments a mers executors d’aquelles decisions preses per un reduït grup de persones que estan convençuts que només ells saben que convé als espanyols. Catalunya encara viu en aquest marc polític espanyol.

Les eleccions del 20 de desembre de 2015 tenen una repercussió directa en la vida dels catalans. Ens agradi o no. Davant d’aquesta realitat política, on els catalans vivim, podem negar-nos a tenir una veu pròpia que vagi a dir allà, a Madrid, a la capital política d'Espanya, allò que vol la majoria dels catalans o, pel contrari, ens podem tancar a casa perquè creiem que no ens cal anar a dir res més a Madrid perquè ja ho varem dir tot el 27S.

Un sector del sobiranisme pensa que a Madrid no cal anar a dir res, que tot s'ha de fer a Catalunya i prou; mentre que un altre sector sobiranista creu que s'ha d’utilitzar qualsevol instrument que tinguem a la mà i que, la representació que s’obtingui al Congrés dels Diputats i al Senat en les eleccions del 20 de desembre, és un instrument més i que s'ha d’utilitzar al nostre favor.

Portem quasi tres mesos caçant mosques mentre desfullem el com amagat sota el qui. Tenint dins aquella sensació agredolça de l’espera feixuga i preguntant-nos quan arrencarem a caminar.

Les crides a l’abstenció és fruit d’un puritanisme infantil que em recorda els meus anys d’estudiant quan els grups de l’esquerra radical ens deien que el règim franquista estava acabat i que la classe treballadora, el proletariat, aconseguiria el poder en qualsevol moment. Franco va morir al llit, els treballadors no tenen el poder i el franquisme corrupte ocupa el poder polític i econòmic espanyol.

Aquells trotskistes, maoistes, guevaristes i bastants carrillistes vivien en una realitat virtual que els feia trempar i poca cosa més.

Aquells que ara criden a l’abstenció a les eleccions del 20 de desembre fan el mateix. Aquests que criden a l’abstenció són els mateixos que afirmaven que proclamaven que si obteníem el 50% dels vots farien la Declaració Unilateral d’independència (DUI) l’endemà i que ara diuen que per falta d’un grapat de vots no és possible si no fem la revolució al mateix moment. Era absurd el plantejament anterior com ho és ara el d’ara, perquè cal preveure l’endemà del demà, la setmana següent, el més següent i l’altre. Preveure sense necessitat de tenir la certesa. Acceptar un punt d’incertesa.

Ens cal tenir veu a Madrid per a dir allà el que decidim aquí.

 

Hi ha una raó més per a anar a votar el 20 de desembre. La lectura que es farà dels resultats electorals.

Si a Catalunya guanya  l'unionisme, en qualsevol de les seves varietats, la credibilitat del procés cap a l’estat propi, encara que sigui momentàniament, se’n ressentirà. És igual que guanyin els neolerrouxistes que duen en els seu ADN la destrucció de la llengua catalana o els populistes socials que prometen un referèndum que saben que no faran mai, o que guanyin els autoritaris de la gavina o els de la rosa pansida.

Cal dir, ben clar i alt, que la lluita per un estat propi català independent no ha mort i continua el seu camí, encara que alguns ens facin suar més del compte.

Cal anar a votar el 20 de desembre i votar una de les dues candidatures sobiranistes, Democràcia i Llibertat o Esquerra Republicana. Qualsevol de les dues són vàlides, però en decantar-nos per una o altra ens cal tenir present que el nostre vot també serveix per a reforçar el lideratge del procés cap a l’estat propi.

Votar és una necessitat política per a continuar avançant.