17 de des. 2016

Declaració de la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, davant el TSJC, 16 de desembre de 2016.

He tornat al Palau de Justícia a combatre la repressió i mentre hi era he recordat quan hi anava a esperar al meu pare detingut, esperant veure si la justícia del règim franquista, al servei d'un dictador, el deixava anar. Avui he tornat al Palau de Justícia per a defensar la democràcia i la llibertat d'expressió.



Portar davant la justícia a la Presidenta del Parlament de Catalunya per haver permès el debat al Parlament mostra fins a quin punt l'Operación Dialogo, el nom d'ara de l'Operación Cataluña, és només l'Ordeno y mando.
La qualitat democràtica d'Espanya cada dia que passa s'ensorra més.

9 de des. 2016

De “Operación Cataluña” a “Operación Dialogo”.

Assistim diàriament al plantejament propagandístic pel qual s’esbomba a bombo i plateret que “el Procés és una mentida" i a la vegada es fan crides desesperades perquè "s'està trencant amb Espanya de manera unilateral".
La portada de El Periódico del 22 de novembre de 2016, el
dia en que tots els mitjans de comunicació es fan ressó de
la citació per a declarar al TSJC, pel dia 16 de desembre de
2016, a la presidenta del Parlament de Catalunya.
Cap referència.
La judicialització i la repressió, de poca intensitat encara, no donen el resultat esperat a Catalunya. La pèrdua de la majoria absoluta del PP ha obligat al govern a buscar aliats i a rentar-se la cara. S’ha engegat una gran operació de maquillatge. Una operació que no podrà tapar la judicialització que el mateix govern del PP ha engegat. Una judicialització que culminarà amb una sentència repressiva i antidemocràtica contra aquells que van permetre votar el 9N i també contra aquells que han permès debatre idees al Parlament de Catalunya. Una operació que aturi el desig dels catalans a decidir de com es vol estructurar políticament. I dic decidir i no independència, perquè aquest desig de votar és majoritari a la societat catalana. Les eleccions del 27S del 2015 i el seu vot, són la darrera enquesta real feta, i donen un resultat inqüestionable Un resultat que mostra que 2.437.788 de persones volen decidir el seu futur polític votant, un 58,96% dels vots, davant del 39,01% que diuen que els catalans no tenen dret decidir res per ells mateixos. Parlem de votar i no sobre que votar

                                                                                     Vots             %            Diputats
Volen votar, exercir el "dret a decidir"                            2.437.788       58,96              83  
Els catalans sols no poden votar el seu futur                 1.608.870       39,01              52  
Diferències                                                                    828.918       19,95              31  

Les enquestes en general són molt poc fiables, però per allò que si serveixen és per veure certes tendències a tenir en compte com un element més en un plantejament global.

En el darrer Baròmetre d’Opinió Política del CEO, de novembre de 2016, hi ha una dada prou interessant que és la credibilitat que li mereix el govern espanyol per a fer una proposta d’acord al Parlament de Catalunya. El 72,2% dels enquestats diuen que no, mentre que el 17,9% diuen que si. És una tendència a la baixa que passa del 25,8% dels que pensaven que si ho faria a l’octubre de 2015 al 17,9% d’ara. Un 38,8% creuen que és Gens probable faci cap proposta, un 33,4% pensen que és Poc probable, mentre que hi ha un 14,6% que creu que és Bastant probable i un 3,3% que és Molt probable.

El Delegat del govern visita el President de la Generalitat, 
novembre 2016.
I què fa el govern espanyol davant d’aquesta realitat electoral i que indiquen les enquestes posteriors? Començar una operació de maquillatge per encobrir la guerra bruta descarnada de l’”Operación Cataluña” mostrant una cara més amable amb l’”Operación Dialogo”.

L’Operación Dialogo té diverses potes que la Vicepresidenta del Govern espanyol ha vingut a coordinar al seu “despatxet” a la Delegació del govern a Barcelona. Ha vingut a comandar una cara més presentable del govern a Catalunya. Una nova forma amb Enric Millo com a Delegat del govern i virrei.

Soraya Sáenz de Santamaría, Vicepresidenta del govern, 
estrenant despatx a la Delegació del Govern a 
Barcelona.
Una operació diàleg que la Vicepresidenta Sáenz de Santamaria inicia reunint-se amb Arrimades de C’s i Iceta del PSC abans de fer-ho amb el govern de la Generalitat i el seu president, I no és un fet casual l’ordre de les trobades. És la trobada amb els tres que formen part del 39,01% vots que prohibeixen als catalans votar sobre els seu futur democràticament.

Un altre aspecte de l’Operación Dialogo és la de presentar al president Tarradellas com la quinta essència del diàleg amb Espanya i la seva submissió a l’ordre constitucional. Una reivindicació que oblida qui era Tarradellas, que va defensar i que va fer al llarg de tota la seva vida. Un president que va tornar a Catalunya com a president abans de l’existència de la pròpia Constitució espanyola de 1978. Un president que tampoc va legitimar el seu retorn amb cap votació.
El president Josep Tarradellas i el president 
Adolfo Suarez

La necessitat de l’Operación Dialogo també té un componen espanyol. De subsistència del sistema de partits espanyol quan ha desaparegut la crossa de tots els governs  de l’UCD, PSOE i PP que representava CiU. La coalició nacionalista ha estat la garant de tots els governs durant la Transició. Al PP i al PSOE encara els hi queda el PNB, que busca perpetuar els privilegis que gaudeixen els bascos econòmicament: recapten tots els impostos, no participen en el fons de solidaritat i només paguen a l’estat, a través del “cupo”, pels serveis que aquest els hi presta. El PP vol un PSOE dèbil i sempre amenaçat per Podemos per a perpetuar-se. El sistema de partits polítics espanyol és d’escassa pluralitat ideològica. Un sistema molt en blanc i negre on Podemos ha obert una mica més allò que representava IU. Un sistema que contrasta amb els sistema de partits polítics català on la pluralitat ideològica és enorme i que les corrents amb més base social tenen representació parlamentària. Un sistema que fins i tot té doblats els espais ideològics per ser partidaris de la independència o no.

L’Operación Dialogo té, també, com un instrument més a La Vanguardia i El Periódico juntament amb 8tv. La bel·ligerància d’El País i El Mundo amb Catalunya els ha fet poc rentable per aquesta operació, però això no vol dir que no hi participin. El seu paper han de continuar servint per recaptar vots amb l’anticatalanisme a Espanya.

I davant d’aquesta ofensiva de maquillatge del govern espanyol que cal fer? Eixamplar la base social a favor de la independència i consolidar els partidaris del dret a decidir que són el 58,96% del 27S i un 80% segons les enquestes.

Tenir por a que el ciutadà voti lliurament.
Aquells que tenen al·lèrgia a que la gent s’expressi votant aprofiten els resultats dels referèndums d’Itàlia i Colòmbia per a insinuar que la gent no pot votar perquè la seva capacitat no és suficient madura. Obliden que és com es planteja la votació la que condiciona el resultat. A Colòmbia el referèndum ha fet matisar l’acord de pau que no recollia prou allò que volien els ciutadans i a Itàlia l’error de Renzi, fent votar a favor o en contra d’ell, ha fet fracassar reformes necessàries. I els enganys del Brexit ha fet guanyar una aposta que els partidaris de quedar-se a la UE van menystenir.

A Espanya les elits polítiques suporten les votacions amb la creença ben real que després ja ho solucionaran a través dels partits al Congrés dels Diputats. Hi ha degradació constant de la democràcia a Espanya i l’Operación Dialogo no és per donar una sortida democràtica si no per controlar al ciutadà català que, amb el seu vot, vol decidir.

Als partidaris de la independència ens cal deixar al marge tot aquest reguitzell de controvèrsies de vol gallinaci, de posar en dubte al del costat i assumir que ens cal sumar i sumar-les per guanyar.

5 de nov. 2016

Espanya capital Budapest o Ankara i la desobediència política.

Espanya camina per un camí que se sembla massa al camí per on camina Hongria i Turquia. Un camí autoritari amb un grup de gent que ho controla tot i tenen un ampli grup de servidors que els hi fan la feina bruta i de control.

El Partit Popular és l’instrument polític que avui els hi serveix per mantenir sota control l’Estat espanyol i per a continuar mantenint aquest control total no han dubtat a inutilitzar el PSOE com a partit polític d’oposició. Si Franco va unificar les diverses forces que li donaven suport per decret en la FET y de las JONS, avui el poder amagat ha provocat que a la pràctica i pel temps que ells vulguin, una espècie de partit únic, que alguns en diuen PPSOE, amb escolanet C’s perquè toqui la campaneta quan calgui i un reduït Podemos sense capacitat de canviar res.

La separació de poders a Espanya grinyola cada vegada més. Militants del PP o molt afins a ell controlen tots i cada un dels òrgans de l’estat començant pel Tribunal Constitucional convertit també en sala Penal. De tribunals d’exempció Espanya en sap constituir forces.
Si les formes autoritàries varien entre a Espanya i Hongria i Turquia és perquè els primers són dins l’Unió Europea i l’altre no.

El Fidesc hongarès amb Viktor Orbán al davant no ha dubtat a controlar els mitjans de comunicació, a limitar les competències del Banc Central, a reformar la Constitució, a reformar la llei electoral i anar col·locant peons en llocs estratègics i fer campanyes de desprestigi de tot aquells que gosin oposar-se als seus dictats. I a Turquia? Erdogan ha consumat el cop d’estat, l’auto cop o consentit, per aconseguir tot el poder. A Turquia s’ha instaurat la repressió policial que afecta tothom. El govern turc no ha dubtat a bombardejar pobles del tros del Kurdistan que hi ha dins les fronteres turques i procedir a la detenció dels líders del principal partit kurd i que, a la seva vegada, és el tercer partit en el Parlament turc. Per a justificar la repressió els ha acusat de terroristes i sediciosos.


Mapa del Kurdistan.
Després d’aquest breu recorregut per l’Hongria i la Turquia actual algú dubte que Espanya segueix el mateix recorregut?

Després dels 320 dies (des del 21 de desembre de 2015 al 4 de novembre de 2016) el PP ha aconseguit formar govern per la rendició incondicional del PSOE que s’ha fracturat internament i que el poden portar a ser com el PASOK grec. Un subaltern polític.

Però els 320 dies de govern en funcions, durant els quals el govern no ha donat cap explicació, no ha significat una treva en la política repressiva als càrrecs electes catalans que plantegen la independència de Catalunya.

Catalunya i el seu procés polítics per ser independent ha estat l’eix central per a rendició incondicional del PSOE al PP. La sola menció feta pel seu antic Secretari general que caldria plantejar-se si sabia de parlar amb els independentistes catalans va provocar un cop d’estat intern encapçalat pel membre del Consell d’Administració de Gas Natural Fenosa i ex-president del govern Felipe González. El mateix personatge que presidia els governs on els seus dos ministres de l’Interior, José Barrionuevo i José Luis Corcuera organitzaven el GAL. Un terrorisme d’estat amb l’objectiu d’assassinar persones a Euskadi.


Condemnats del GAL.
Les clavegueres de l'estat.
Si el PSOE i el GAL als anys vuitanta van anar contra els independentistes bascos, avui amb el PP al govern tenim l’”Operación Cataluña”. Una versió renovada de les clavegueres de l’estat per a destruir el procés independentista català. Per aquest objectiu tot és lícit.

I que fan els ciutadans espanyols davant les actuacions de les clavegueres de l’estat? Mirar cap un altre costat.

A la lluita democràtica per assolir la independència de Catalunya li cal unitat d’acció i lideratge per encarar el repte més important en tres-cents anys d’història, Però avui per avui aquesta unitat i lideratge grinyola i fa mal.

Les accions de membres de la CUP, Joan Coma i Montse Venturós, responen a una manera de creure de com s’ha d’arribar a la desconnexió de Catalunya d’Espanya. És la manera com ho vol fer la CUP, però en cap cas és una acció planificada d’ampli espectre i d’acord entre les forces independentistes. La CUP va aconseguir el cap del president Mas i encara creu que pot aconseguir tots els caps que cregui oportú pel seu objectiu. Sembla haver establert com enemic al govern de Junts pel Sí i no a Espanya a la pràctica. Però dit això també vull dir que sense compartir la seva estratègia condemno sense pal·liatius la judicialització de la política que fa el govern espanyol. Una judicialització que no és acceptable en cap cas.

La desobediència és una opció política que cal mesurar i utilitzar valorant els riscos col·lectius per tal que no serveixi per generar una repressió d’abast incalculable, ni una acció estèril.
Intoxicar la societat catalana dient que els Mossos d’Esquadra, la secció que fa policia judicial, pot actuar a les ordres del Conseller de l’interior de la Generalitat és simplement mentir, perquè les funcions de la policia judicial està regulada pels articles 547 a 550 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i els article 282 a 298 de la Llei d’Enjudiciament Criminal.

L’article 547 de la LOPJ diu textualment:

“La función de la Policía Judicial comprende el auxilio a los juzgados y tribunales y al Ministerio Fiscal en la averiguación de los delitos y en el descubrimiento y aseguramiento de los delincuentes. Esta función competerá, cuando fueren requeridos para prestarla, a todos los miembros de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad, tanto si dependen del Gobierno central como de las comunidades autónomas o de los entes locales, dentro del ámbito de sus respectivas competencias.”

L’article 548.1 estableix de qui depèn la policia judicial:

“1. Se establecerán unidades de Policía Judicial que dependerán funcionalmente de las autoridades judiciales y del Ministerio Fiscal en el desempeño de todas las actuaciones que aquéllas les encomienden.”

I en primer paràgraf de l’article 283 de la LECrim. diu:

“Constituirán la Policía judicial y serán auxiliares de los Jueces y Tribunales competentes en materia penal y del Ministerio fiscal, quedando obligados a seguir las instrucciones que de aquellas autoridades reciban a efectos de la investigación de los delitos y persecución de los delincuentes”.

Fa vergonya sentir determinats advocats el que diuen de la policia judicial i com poden actuar els Mossos d’Esquadra.

Amb la conducció, i no detenció, de Montserrat Venturós, alcaldessa de Berga al jutjat, s’ha plantejat si els agents del Mossos d’Esquadra han de desobeir l’ordre del jutjat o ha de complir la seva feina. Jo em pregunto: Per què no s’ha qüestionat el funcionari judicial que va portar els requeriments judicial als presidents Puigdemont i Forcadell i d’altres similars?
La demagògia és un bumerang que retorna i pot fer molt de mal si t’encerta.


Qui vulgui pot dubtar dels agents de Mossos d’Esquadra, persones, que lluiten per la independència de Catalunya, com jo també puc dubtar dels militants de la CUP després de tot el que hem viscut. Tots podem dubtar, però llavors no cal que ens moguem del sofà de casa.

Mossos d’Esquadra, com a cos de policia autonòmica, es deu a la legalitat vigent dins una Catalunya autonòmica que és dins la sagrada Espanya i fins que no es declari vigent una nova legalitat continuarà sent així i hauran de continuar acatant aquesta legalitat. Cal establir la nova legalitat per tal que els Mossos puguin acatar la nova norma. Per això és tant important la Llei de la transitorietat política que ha de permetre passar de la legislació espanyola, inclosa la legislació autonòmica catalana, a la legislació de la Catalunya independent.

Mossos d’Esquadra necessiten la llei nova per acatar-la i mentre no existeix no se’ls pot demanar que acatin el desig personal de desobediència de qui ha decidit fer-la.

Mossos d’Esquadra no és un cos assembleari on els agents voten que volen obeir i que no. És un cos policial sotmès a la legalitat vigent. 

Ens enfrontem als mesos més decisius per la independència i cal afinar molt bé com els recorrem. Són 212 dies fins l’1 de juny del 2017. Un espai de temps en que tot es precipitarà. Entre els independentistes perquè s’haurà d’aprovar un seguit de llei pel nou estat, el pressupost del 2017 per actuar i la convocatòria del referèndum per a celebrar el mes de setembre de 2017. I per Espanya per aturar com sigui la celebració del referèndum. Espanya no dubta ni dubtarà en utilitzar la justícia, la policia, els mitjans de comunicació, la Fiscalia de l’estat, el Tribunal Suprem, el desprestigiat Tribunal Constitucional, l’ofec econòmic, la diplomàcia, la pressió de qualsevol mena i també allò que més mal ens fa: la divisió interna.


Resultats electorals del 27S 
(Junts pel Sí 62 diputats i CUP 10 diputats).
Els independentistes hem volgut que la lluita per la independència no tingui un lideratge massa individualitzat. L’hem volgut col·lectiu, però amb una majoria per a Junts pel Sí que l’ha d’encapçalar. Però allò que la immensa majoria dels independentistes volem és unitat d’acció per a culminar l’objectiu.

De la mateixa manera que no es pot demanar als que volen fer actes de desobediència individuals que vagin contra la seva consciència, tampoc aquest poden demanar als altres que vagin contra la seva consciència a seguir el camí que creu que ens durà a la independència. El respecte reclamat va tant d’un costat com cap a l’altre i no només en un sentit.

Culminar el procés depèn de tots i del treball col·lectiu. 


El nomenament del nou govern d'Espanya és el reflexe de com veuen l'estat política i econòmicament

23 d’oct. 2016

Els represaliats del franquisme de primera i de segona.

Francisco Franco, Caudillo de de España
por la gracia de Dios
Des de la mort agònica del dictador Franco hem viscut la vida camuflada del franquisme que encara perdura. Un postfranquisme protegit pels silenci i la desmemòria per tal de portar a Catalunya i Espanya a una nova realitat política. Però aquesta llei de punt final de silenci en lloc de dur l’evolució social deixant enrere el franquisme l’única cosa que ha fet es mantenir el franquisme camuflat amb unes elits que no han canviat gens en el fons i si l’estètica.


Aquesta situació ha fet que aquest passat de morts, empresonats, represaliats no s’hagi explicat ni reconegut com una ofensa a la societat. I no s’ha fet entre altres raons perquè allò que s’hauria d’explicar en primer lloc és la monarquia imposada pel general Franco.
El museu sobre l'horror nazi a Berlin

Només s’han fet actes i exposicions parcials per explicar la repressió franquista. A Espanya no se’n parlar i a Catalunya una mica a diferència del què ha fet Alemanya. En lloc de l’estat hi ha un Museu de l’horror com a Berlin que, situat on la Gestapo tenia la seva seu central, explica el paper de la societat alemanya durant el nazisme. Alemanya ha assumit el seu passat i combat aquells que volen justificar-lo. Hitler és una realitat que va existir i fou canceller d’Alemanya i agradi o no té un paper a la història alemanya i, per tant, en el recorregut fotogràfic de l’exposició permanent al Reichstag on apareix al costat d’aquells que ell i els seus van matar.

L’exposició al recinte del Born ha estat una iniciativa més i prou. Una exposició que ha patit la supèrbia dels seus organitzadors. I les estàtues una falta de sensibilitat brutal.

Però és una supèrbia que ve de lluny.
Protesta ciutadana per l'exhibició de l'estàtua del
dictador Franco al carrer.

Hi ha una part dels represaliats del franquisme que ha patit i pateix una doble repressió. La del franquisme i la de l’antifranquisme comunista i dels seus derivats actuals.

La del postfranquisme era previsible. Són els fills dels franquistes que no volen jutjar els seus pares i avis. Però allò que no era ni és acceptable és el relat fabricat de l’antifranquista elaborat pels historiadors i periodistes sorgits dels plantejaments polítics del PSUC i Bandera Roja. D’alguns que avui encara militant a ICV o s’han reciclat dins a Podemos o els socialistes. Fan un relat com si els seus morts i represaliats fossin de més bona qualitats que els morts i represaliats dels partits i organitzacions sindicals no comunistes. Un relat que oblida que la societat catalana és una societat plural i l’antifranquisme també va ser plural. Uns van tenir força en alguns àmbits i altres la van tenir en altres àmbits.

Un relat tan sectari que fa que la gent del carrer no entengui com fou possible que si l’antifranquisme era un monopoli del PSUC aquest partit va deixar de ser determinant a l’escena política catalana.

Com que el relat històric antifranquista està monopolitzats pels militants del “partit”, l’únic partit
com defensen ells, no poden explicar com es passa d’un rebuig frontal al PSUC entre les organitzacions amb molta menys implantació social a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC) el 1968. I dic 1968 i no 1969. No és un errors. La CCFPC es va crear el 1968 i va fer la seva presentació pública el desembre de 1969. Aquesta és la història real i els documents ho proven. Fins i tot en això es falseja la realitat. Podríem anar repassant fets un darrera l’altre i veurem que el relat topa massa sovint amb la realitat fins ara no explicada. És un relat abassegador el que fa massa temps que s’imposa. Un relat que ninguneja els altres relats antifranquistes titllant-los de folklòrics i xarons.


Afusellament franquista
El grau d’incultura es tant gran que hi ha veus que s’atreveixen a qüestionar el paper dels militants d’ERC i CDC en la lluita antifranquista. Un qüestionament que es fa extensiu a tots aquells que no van militar al PSUC o BR. Un discurs que ignora morts com Lluís Companys d’ERC o Carrasco i Formiguera d’UDC. La llista és llarga. Durant molt de temps s’ha negat la lluita no compartida de Puig Antich.

I què passa llavors? Que la gent no entén la realitat actual d’on sorgeix.

La lluita antifranquista és la lluita del moviment obrer encapçalada majoritàriament per militants del PSUC i BR, però ells no són els únics, també hi ha militants LC, LCR, ORT entre altres.
Consigna franquista i encara passa.

La lluita antifranquista també és la lluita per a preservar el català com a llengua i això té un nom propi: Òmnium Cultural creat per Carulla, Cendrós, Vallvé, Riera i Millet. Cinc homes amb diners que van comprometre el seu benestar personal i el de les seves empreses per preservar el català.

Lluita antifranquista és continuar el treball de l’Institut d’Estudis Catalans per homes com Ramon Aramon i Serra, Puig i Cadafalch o el Doctor Pere Babot entre altres.

Lluita antifranquista també és la lluita de catòlics laics que veien la misèria i recaptaven diners i aliments cada mes durant anys per atendre les necessitats de la gent més desfavorida a través d’entitats com les Conferències de Sant Vicenç de Paül.

Lluita antifranquista també és la lluita dels capellans deixant les parròquies per tal que la gent es pogués organitzar i planejar la lluita al carrer. Parròquies com la de Sant Albert el Magne, Santa Joaquima Vedruna o Santa Cecília entre altres. O el paper de l’Abat Escarré, l’abat Cassià Maria Just o el bisbe Ramon Masnou.

Lluita antifranquista també és la lluita del moviment escolta inculcant valors de llibertat, diàleg, respecte i catalanitat a milers de joves en contraposició a l’educació franquista.
Cartell de l'Assemblea de Catalunya

Lluita antifranquista és la Marxa de la Llibertat i la resta de manifestacions.

Lluita antifranquista també és la lluita individual d’aquelles persones que en silenci deixaven casa seva per tal que la gent es pogués reunir com ho va fer Andreu Rueda i Conxita Rueda els anys quaranta a la militància d’UDC o Salvador Paniker que va deixar reunir a casa seva la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya el mes de novembre de 1973 un parell de setmanes després de la detenció dels 113 a la parròquia de Santa María Mitjancera de Barcelona. O amaguen gent a casa seva com ho va fer Antoni Comas i Dolors Lamarca amb el meu pare.

Lluita antifranquista és la de tantes i tantes iniciatives dutes a termes per persones avui anònimes que van posar el seu treball i esforç en gran quantitat d’iniciatives a pobles i entitats sense que ningú els hi hagi reconegut encara perquè mai van buscar una medalla.
Protesta de capellans a les escales del Palau Episcopal
de Barcelona l'11 de maig de 1966.

I podríem anar enumerant la lluita plural antifranquista. Una lluita que va aplegar obrers, universitaris, intel·lectuals, camperols, empresaris junts i separats. Que fer coincidir o anar de costats a catòlics, protestants, a agnòstics i a ateus. Que va fer que comunistes, socialistes, independentistes, liberals i demòcrata cristians acabessin convergint.

També caldrà explicar la història de persones que van entrar a Catalunya amb les tropes franquisme perquè ells eren soldats d’aquestes tropes. Gent que va evolucionar i van acabar formant part de la lluita antifranquista.
Fets del Palau, acte de protesta del 19 de maig de 1960.

Trenta sis anys de règim ha donat molta història antifranquista i molta repressió en molts àmbits.

No hi ha represaliats de primera i de segona. Només hi ha represaliats i perseguits pel franquisme. Alguns han tingut la sort de tenir darrera una immensa claca universitària i periodística i d’altres encara no. Aquí és on rau la diferència.

La lluita global antifranquista encara està per escriure i només ho farem quan deixarem el sectarisme i el creure que els nostres són de millor qualitat que els altres. 

1 d’oct. 2016

Independència. La feina dels polítics i la nostra.

Les balues de la confiança
Hem elucubrat molt de com passarem de ser una comunitat autònoma espanyola que Espanya no accepta com a nació a un estat independent. I això ha estat així perquè l’objectiu és d’una transcendència històrica que ens afecta a nosaltres i a uns quantes generacions més. Això és així tant si s’aconsegueix constituir un estat propi per a Catalunya com si es fracassa i continuem sent una regió espanyola vilipendiada.

Alguns militants dels partits polítics i un bon grapat de tertulians no han ajudat gens a esperonar un debat seré i racional. Ben al contrari, han esperonat batalles estèrils i crispades. Escoltant-los, sovint, he pensat que el principal enemic en el camí de l’estat independent el tenim dins a la nostra pròpia casa. Tots aquests bocamolls callaran i es posaran a treballar? No ho crec, però depèn de nosaltres que aquests crispadors siguin marginals o vedets.

Encarem els darrers mesos i per clarificar la situació en que vivim ara serà necessari desvetllat amb claredat l’opció escollida per a fer el pas de regió d’Espanya a estat independent. Dels detalls concrets ja se n’encarregaran els que vam escollir el 27 de setembre del 2015, perquè és a ells a qui correspon fer aquesta feina ja que és a ells en qui varem dipositat la nostra confiança votant el passat 27S.

Junts pel Sí, la gran coalició vestida per a portar el país a la independència, ha plantejat per  boca del president Puigdemont els passos a seguir. Un camí clar, costerut, però possible. 
La frase: “O referèndum o referèndum” és els resum de:

-      Donar la veu als ciutadans perquè siguin ells els que decideixin el destí col·lectiu dels catalans.
-          Els catalans s’expressaran democràticament votant.
-       Donar resposta a les demandes fetes per les mobilitzacions majoritaris de la ciutadania catalana des del 2010 i que aquest darrer 11 de setembre ho ha tornat a fer reclamant independència.
-        Donar resposta, també, a les mobilitzacions minoritàries de ciutadans catalans perquè els hi ha de permetre expressar les seves propostes d’unitat d’Espanya en lloc de fer amenaces.
-        Perquè en un referèndum es vota sobre una pregunta dient si o no i això permet obtenir un resultat clar i homologable internacionalment.
Carles Puigdemont, president de la Generalitat

La moció de confiança guanyada el passat dia 29 de setembre va ser guanyada com l’inici d’una cadena de confiances que ens ha de permetre transitar, com deia el president, d’excepcionalitat en excepcionalitat fins a la normalitat final.

El debat de política general i el debat dels pressupostos han de ser les baules següents d’aquesta cadena de confiances. No cal submissions, però tampoc una esmena en la totalitat com ho va ser el no permetre debatre el pressupost del 2016 i la descavalcada del president Mas abans. La paciència de la gent té límits i cal no tibar-la més del compte.

La via que el govern català, amb l’aprovació del Parlament, ha decidit tirar endavant té un calendari amb dates públiques i d’altres de reservades pel més elemental sentit de responsabilitat. Ens cal saber-ho tot? Crec que no serviria de res i donaria munició als contraris.

El calendari previst pel govern és aquest:

-     Octubre: admissió a tràmit del pressupost de l’any 2017 i posterior aprovació amb les esmenes que calgui per tal d’atendre les necessitats social.
-    Juny 2017: ultimar les lleis que vesteixen les estructures mínimes d’estat i la llei de transitorietat política que ha de regular com es passa de la legalitat política espanyola a la legalitat exclusiva catalana. Un treball que ja ha començat.
-     Juliol 2017: aprovació de lleis de les estructures d’estat i la llei de transitorietat que permetran després del referèndum proclamar la independència.
-       Agost 2017: convocatòria del referèndum emparat amb la legislació catalana si no s’ha produït un acord abans amb l’estat espanyol per tal de fer-lo acordat i pactat.
-        Setembre 2017, dins la segona quinzena: referèndum sobre si volem ser independents o no. Amb pregunta clara i, per tant, resultat clar.

Resultats del 9N.
El 9N del 2014 va servir per saber quanta gent es posava a la línia de sortida i ho vam saber. Érem 1.861.733 persones les que volíem ser independents. Una xifra prou important per a continuar endavant. Fou la primera vegada que ens vam comptar de veritat. I això va passar per la col·laboració colze a colze de la gent que després van constituir Junts pel Sí i la CUP.

El resultat del 9N va dir que el projecte de ser estat independent era una possibilitat possible perquè darrera d’ella hi havia un gruix social que ho podia fer possible.

El 27 de setembre de 2015 varem votar en unes eleccions plebiscitàries que varem guanyar i que varem permetre tenir un Parlament de majoria independentista i un govern del mateix signe. Els vots de 1.966.508 independentistes, que representen el 47,85%, van guanyar els 1.608.840 de partidaris de seguir a Espanya. Un 39,11% es inferior a 47,85%. Però el 27S també va deixar clar que hi ha 502.230 ciutadans, el 11,48% de ciutadans, que encara no s’han aclarits si volen ser nacionals espanyols o nacionals catalans i el referèndums que es convocarà els farà definir.

I quina ha estat la reacció a la concreció del full de ruta?

La del PP i del govern que controla la de continuar dient que no hi ha cap altra sortida que la de la “justícia” penal política. A dins el PSOE la simple reflexió del seu secretari general que potser caldria plantejar-se parlar amb el independentistes catalans ha estat la gota que ha fet sorgir un cop d’estat intern que encara no se sap com acabarà. La reacció de Ciudadanos ha estat la de dir que era una presa de pel, però es curiós que ells diguin això perquè obliden la pressa de pel real que ha estat els seus acords fallits per tocar poltrona primer amb el PSOE i després amb el PP. Però la reacció més paradoxal ha estat la de Catalunya si que es pot, la coalició que agrupa Podemos, ICV i EUiA, perquè s’han passat mesos dient que calia fer un referèndum i quan el president els diu que ho el convocarà voten en contra. Saben on és la coherència política?
CSQP: demanar el referèndum i votar-hi en contra.

En política els errors es paguen molt cars. Per citar només alguns ens podem remuntar al president Pujol per constatar que la seva displicència amb que va tractar ERC és una de les causes del govern del Tripartit i de les males relacions que sovint afloren entre els militants de l’antiga CDC i ERC. L’esmena la totalitat feta a la proposta del president Mas del novembre del 2014 ens ha portat a un estancament que encara no hem aconseguit revertir del tot. L’intent de llençar a la paperera de la història del sector social que representava el president Mas ens ha aconduït on som ara amb un sostre que cal trencar si volem guanyar.

Superar els errors polítics en el camí de la independència, ens agradi o no, es feina de tots. Dels que han comés l’error i dels altres si volem ser independents.

La moció de confiança i el pla de treball exposat pel govern català a través dels seu president és i ha de ser la baula primera de la cadena de confiances que ha de presidir la relació entre els mateixos components de Junts pel Sí i d’aquests amb els de la CUP. Si no és així difícilment arribarem al final.

11 de setembre de 2016. Manifestació a Lleida
S’ha d’acabar aquesta lluita per veure qui és més independentistes, qui és més social entre els conjurats per la independència. Evidentment que existiran exabruptes dels bocamolls inútils, però aquests han de ser l’excepció i no el dia a dia.
Tenim un calendari i el com ho fem i el com ho farem només depèn de nosaltres per tal que esdevingui realitat.

El que volen continuar tenint el rei Felip VI com el seu cap d’estat ens voldran entretenir amb disquisicions sobre si calen eleccions o referèndum, si el referèndum es pot fer o no, si ens els reconeixeran o no. Argumentacions que volen impedir explicar futur. Discussions teòriques i jurídiques que les hauran de resoldre el govern català i els juristes que els assessoren i no nosaltres. Perquè la feina dels milers de ciutadans que volen la independència i no tenim la responsabilitat de resoldre aquesta qüestió jurídica, ens hem de concentrar en explicar les avantatges de tenir un estat català fora d’Espanya. Fer-ho sense vendre fum fent creure que en una Catalunya independent no tot serà de color de rosa, però si que tenim la possibilitat de vestir un estat que estigui al servei del ciutadà, una societat on l’educació sigui un valor que tingui els principis de llibertat, respecte, igualtat, esforç i solidaritat com a eix vertebrador, una societat que miri pel conjunt social i tingui mecanismes per a redreçar les desviacions. Un estat al servei de les persones en el seu conjunt.


És la nostra feina la de portar al vot favorable a la independència els sectors socials moderats que els fa por els canvis, els sectors socials que volen transformacions que canviin la societat que tenim ara. Hem d’anar a buscar els votants d’UDC, alguns del PP regionalista i els de Catalunya si que es pot / Barcelona en comú. Són aquests els que ens manquen i són aquests el que faran guanyar amb solvència el referèndum. Però tampoc oblidem els independentistes reticents que també n’hi ha.

Els polítics que facin la seva feina i nosaltres la nostra. Només així guanyarem.