21 de maig 2016

Bon dia (relat curt)

-        Bon dia senyor Dalmau. L’esperen. –faig un gest com si anés a aturar-me i ella insisteix:
--  Passi, passi, no els faci esperar més.
-        Una pregunta sola pregunta: fa molt que està reunit el Consell?
-        Sí, molta. Fa més de quatre hores que la reunió ha començat, i per l'experiència que tinc, crec que en tenen per molt més.
-        Sap quins són els temes que tracten avui?
-        No. Normalment la convocatòria de les trobades les escric jo, per tant conec els temes a tractar, però, precisament la reunió d’avui no té un ordre del dia preestablert. Deu tractar-se de quelcom molt important. De trobades d’aquest estil han sortit grans decisions. Com li he dit, ja fa més de quatre hores que parlen. Au va, no s’entretingui més parlant amb mi. Són amb els d’allà dins que ho ha de fer.
-        Sempre ha estat un plaer parlar amb vostè.
-        Gràcies. No continuï per aquest camí que em farà posar vermella.
-        No era la meva intenció molestar-la, només volia ser amable amb vostè dient la veritat, que sempre és una persona amable, cordial i eficaç.
-        Repeteixo, gràcies. Faci el favor d’entrar que l’esperen i el director ha trucat diverses vegades per saber si vostè havia arribat.
-        Obeiré les seves ordres sense perdre ni un segon. No obstant he de recordar que tot el que li he dit és cert.
-        Passi i no em faci enfadar.
L'home convocat a la reunió del consell, rumia i intenta recordar els darrers esdeveniments buscant un motiu per la convocatòria. Segur que es deu tractar d’un cas d’emergència. Sovint l’han utilitzat d’apagafocs.
-        M’estava preguntant quina relació tinc jo amb aquesta reunió.
-        Si vostè no ho sap, com vol que ho sàpiga jo?
-        Bé vaja, més val que entrem. Faci el favor d’avisar el Sr. Pellicer que ja he arribat i espero per entrar.
La secretària entra a la sala de Juntes decidida, i uns moments després retorna, amb un posat greu al rostre i amb un gest m’ordena passar al despatx particular del Conseller-delegat Pellicer, no a la sala de juntes:
-          Esperi aquí que el Conseller-delegat vol parlar amb vostè a soles.
-          Gràcies.
Darrera meu, tanca la porta. Estic dret dins l’habitació amb mobles funcionals. Una enorme taula ocupa gran part de l’estança. El que més m’ha desconcertat és el fet que sobre la taula no hi ha res de res, ni un paper, ni un objecte. Una taula de fusta nua, darrera una cadira de braços molt simple i davant dues més. Les tres són iguales. No havia estat mai abans d’avui en aquest despatx. L’estança no inspira cap sensació de confortabilitat, més aviat el contrari. L’estança és bonica, però, extraordinàriament freda.
L’estona va passant i cada vegada estic més incòmode. Fa més d’una hora que espero assegut en una de les cadires de braços que se'm clava a l’esquena. Estic inquiet. Desconèixer el motiu de la convocatòria em provoca inquietud. Repasso mentalment les darreres jornades, el meu treball, amb qui he parlat, el que he fet, per intentar trobar alguna cosa que em permeti obtenir algun indici del què de la convocatòria. Aquest exercici mental encara em posa més nerviós. Em remoc a la cadira per mirar una postura més còmode. Voldria desaparèixer. Maleeixo al Conseller-delegat. Tantes presses per fer-me esperar més d’una hora aquí assegut.
M’aixeco per mirar quina vista hi ha des d’aquestes finestres. No vull que em trobi dret, per tant retorno ràpidament a la cadira. Ja torno a estar assegut amb els nervis a flor de pell.
Estic desesperat i sento opressió en el cervell. Fa més de dues hores que espero.
Sento que la porta s’obre darrere meu. Per fi apareix el Conseller-delegat que, amb un gran somriure a la cara, allarga la mà fent una encaixada forta i freda. Tinc la sensació d’haver agafat un tros de mabre enlloc de la mà d’un ésser humà.
Sense aturar-se en detalls o preàmbuls, com hauria estat correcte, després d’haver-me tingut aquí assegut, durant més de dues hores, en aquesta incòmoda cadira. Ell amb un absolut menyspreu, amagat sota una aparent cordialitat, entra en matèria. No vol perdre el temps i per això aborda la qüestió de forma clara i contundent, fins i tot amb brutalitat.
-        El motiu del que l’hagi fet venir és molt simple. Cal iniciar i desenvolupar de forma immediata el departament de llibres. La nostra empresa, que està considerada com la primera exportadora i importadora de productes refrescants, ha estat estudiant la necessitat d’introduir-se en altres sectors econòmics, per tal d’ampliar el nostre mercat, i en concret en el sector del llibre pel poder econòmic que representa en alguns països en vies de desenvolupament. A través d’ell es pot controlar el poder polític d’aquells estats. Volem aconseguir que l’empresa sigui el motor de PIB i ho aconseguirem creant una macro estructura empresarial. Un poder a l’ombra.
El discurs em desconcerta. Què vol dir tot això? Què vol dir que serem el motor del PIB? Com volen aconseguir ser el motor del producte interior brut d’aquest estat? Com volen fer-se amb el control de les estructures polítiques d'aquells estats? Tot això ressona dins el meu cap mentre ell parla sense preocupar-se si el segueixo o no. Em mira directament als ulls sense apartar la mirada. Això m’intimida. Em sento perdut davant d’ell. Ho sap i ho aprofita. Està acostumat a tractar la gent com si fossin joguines que es poden llençar quan ja n’està tip de tenir-les. Tinc la sensació que em foradarà en qualsevol moment.
-        La companyia ha penetrat en d’altres sectors estratègics assolint les quotes de mercat que ens corresponen. Ara és el moment de fer-ho en el sector editorial. Aquesta és una etapa més per aconseguir una posició predominat en l’economia mundial. Som poder i l’hem de saber administrar. Vostè ja deu estar al corrent, pels diaris que controlem, i d’algun que se'ns resisteix encara, de les diverses activitats de l’Empresa. Són rams econòmics diferents, però, interconnectat. Som presents en tot el món empresarial, des de la indústria a les professionals dites liberals. Som una de les primeres companyies internacionals. Sota el paraigua de les begudes refrescants, controlem diversos estats. Naturalment que utilitzem diverses denominacions i persones, segons les necessitats. Són testaferros que mentre ens siguin útils continuaran i quan deixin de ser-ho desapareixeran. Donaran pas a altres. Aquesta és l’evolució natural de l’economia. I qui no entengui això ja és mort. Nosaltres marquem l’estratègia que més convé al món.
-        Voldria dir...
-        No he acabat encara. Quan ho faci ja tindrà temps de dir el que sigui. Calli i escolti. Una altra forma de treball de la nostra Companyia és introduir-nos en les empreses competidores, mitjançant persones seleccionades i fidels als nostres ideals. Naturalment que ningú treballa per l’amor a l'art.
Tanta brutalitat m’ha deixat perplex. Què vol de mi? Continua sense immutar-se. Ho fa segur del que diu. Prenc consciència que no conto per res. Sóc un instrument que duraré mentre els hi sigui útil i quan deixi de ser-ho m’apartaran. El cap se me’n va. Sento un fort disgust dins meu. Ell continua:
-        Aquestes persones les volem dins les estructures directives per dur una política d’expansió, recessió o de destrucció, segons les nostres necessitats. Naturalment el darrer supòsit s’utilitza quan una determinada empresa es nega a seguir  o acceptar les nostres demandes. Tingui present que els nostres oferiments sempre són molt generosos. Tot això li dic per tal que sigui conscient del que esperem de vostè. Tot s’ha de fer amb prudència i de forma quasi silenciosa, sense escàndols. Sense que, si les coses no surten com està previst, es pugui demostrar la nostra actuació. Per això ens assegurem que la persona que formi part d’aquest treball, no pugui trair la nostra confiança. I a canvi, nosaltres, sabrem correspondre molt generosament per aquests treballs.
-        I quin paper tinc jo en tot això? –he gosat dir.
-        Vostè s’estarà preguntant si és un dels elegits per una d’aquestes missions.. -ho ha fet sense ni aturar-se a escoltar el que he dit. -Naturalment que sí. I ara vull sentir la seva opinió sobre tot el que li he explicat. Faci-ho sense entretenir-se que m’estan esperant.
Estic confós. Tot el que he sentit  m’ha impressionat. Em sento com si portés el lliri a la mà. És el poder sense escrúpols. No encerto les paraules per respondre al Conseller-delegat. Ell s’impacienta. El cap passa el record de les notícies dels diaris sobre la intervenció de la ITT en  el cop d’estat contra Allende a Xile. Les noticies sobre diversos cops d’estat i les fallides d’empreses que semblaven d’una gran solidesa econòmica. Tot plegat és molt irreal, no obstant estic assegut en el despatx del Conseller-delegat que espera una resposta amb un rictus facial impenetrable. És com si estigués parlant amb una figura de marbre. Per fi una idea fa forat. Si participava en tot allò podria aconseguir els seus somnis. No puc perdre l’ocasió i per això dic::
-        He de reconèixer que l’explicació que vostè ha fet m’ha sorprès bastant. En primer lloc per la claredat en què ho ha fet i en segon lloc per la confiança demostrada. La impressió que en tinc és que dins el terreny econòmic no caben les ambigüitats; cal decidir-se per un objectiu i lluitar per assolir-lo costi el que costi. Per aquesta raó estic disposat a col·laborar en aquest treball. –no puc creure el que dic. On han quedat els meus principis?
-        No s’equivoqui. Vostè és una peça més de l’engranatge i mentre serveixi per aconseguir els objectius marcats el tindrem amb nosaltres. Si ens traeix..., vostè ja m’ha entès.
Pellicer em mira fixament als ulls. La pell se'm posa de gallina. La seva mirada amagava quelcom d’estrany i inquietant.
-        Miri Antoni, em permet que el tutegi, no?
-        Faltaria més, com vostè vulgui, com consideri necessari.
-        Recorda! De tu. Com et deia, tu acceptes el que et proposo i no et sentiràs un rei a la terra. La teva ambició es veurà recompensada. Tot això mentre sàpigues controlar que l’ambició no sigui desmesurada. Sempre que siguis conscient que sense l’ajuda d’algú no arribaràs enlloc. L’ambició és saludable i cal posar-hi tots els mitjans per assolir el que vols. És això el que ara t’ofereixo, el que puguis triar entre acceptar i esdevenir una part del poder controlador o rebutjar-ho i ofegar-te en la massa controlada. Tens l’oportunitat d’arribar a allà on has somniat. Cal aprofitar l’ocasió.
-        Per què jo?
-        Perquè tens les condicions idònies per a assolir l’objectiu de l’Empresa. La teva figura és un altre dels aspectes que et donen el perfil adequat. Ets alt, prim, ros, bronzejat, i cert aire de professor despistat, que fan de tu una persona interessant. Una persona amb una bona pàtina de cultura, que pots dirigir una editorial sense que es noti quin és el teu paper real. –aquest comentari enlloc d'ofendre'm, com hauria d’haver estat normal en una persona que té una carrera universitària, m’ha complagut. – Ara bé caldrà que corregeixis aquest defecte que tens.
-        Defecte?
-        Sí. Encara que tu no t'hagis adonat de res, fa mesos que seguim els teus passos.
-        Què vol dir que han seguit els meus passos?
-        No et facis l’ingenu. A mi, amb aquestes tonteries, no vas enlloc.
-        No pretenia ofendre’l. Perdona. No pretenia ofendre’t.
-        Així m’agrada. Que rectifiquis immediatament. Si t’esforces una mica el  defecte o inconvenient, diem-ho com vulguis, deixarà de ser-ho. Et cal capacitat de reacció. El psicòleg de l’Empresa et pot donar uns bons consells. Segueix-los i podràs comprovar tu mateix el resultat. No pots permetre que el factor sorpresa et descol·loqui. Amb un petit esforç per part teva ho superaràs. És un consell pel teu bé.
Me’l miro incrèdul del que estic sentint. Dubto si tot això és real o una gran farsa mental. No
pot ser que a una persona d’uns principis com els meus l’estiguin comprant, però, el més greu és que a mi l’adulació a la que estic sotmès em satisfà. Quin fàstic.
-        La teva missió és la d’introduir-te en el grup editorial Universal per tal obligar-los a vendre la majoria d’accions a nosaltres o destruir-lo. L’objectiu immediat és que la seva xarxa comercial serveixi per difondre els nostres llibres, ja que és una de les millors. No volem destruir-la sinó és necessari. L’objectiu primer és reconvertir la xarxa comercial per esdevenir instrument per difondre les nostres publicacions. Ha de ser una xarxa al nostre servei. He pensat que el millor de tot és que estudiïs el cas amb el nostre grup d’experts en absorcions. Quan ho hagis fet torna i concretarem una estratègia més detallada. O millor portem una proposta concreta pel que en doni el vist i plau. No et sembla?
-        Sí és clar. Crec que quan hagi estudiat tots els pros i els contres estaré en disposició de fer una proposta.
-        No triguis gaire. El temps corre molt de pressa i no podem esperar. T’espero dijous, aquí mateix, a les 5 de la tarda.
-        Però, si falten menys de cinc dies!
-        Fins dijous -s’ha alçat de la cadira, m’allarga la mà i diu:
-         Bona tarda i que tinguis una bona setmana.
No he gosat dir res. I com si fos un gos que fuig amb la cua entre les cames surto del despatx. Mentre tanco la porta veig a la secretària que somriu.
-          Senyor Dalmau, ha anat tot bé?
-          Vostè coneixia la proposta no?
-          Naturalment.
-          I per què jo?
-          No s’entretingui, té molta feina fins el proper dijous a les cinc.
-          També ho sap això?
-          Sí.
-          I si hagués rebutjat l’oferta?
-          No digui ximpleries. I ara a treballar. He fet una llista de tot el que ha de fer, per quin ordre i on ha d’anar. Segueixi-la sense saltar-se res, per molt que el pugui sorprendre. Bona sort i bon dia.


-          Senyor Dalmau passi, l’estava esperant.
-          Senyor Roig venia...
-          No perdem el temps amb preàmbuls. Ja sé perquè ha vingut. Segui i tingui aquests papers. Ha de signar a sota dels darrers papers i en els altres al costat. És el contracte de treball i en el sobre hi ha divuit mil euros per despeses personals. És un petit regal de l’Empresa. Procuri utilitzar els diners adequadament. És un consell personal.
Sobre les qüestions econòmiques molt aviat  ens hem posat d’acord. La seva oferta ha estat molt superior a qualsevol expectativa per part meva. Només de pensar-hi em roda el cap. És tan gran que em permetrà viure molt i molt bé quan decideixi retirar-me.
En Roig ha fet venir la secretària per l’intèrfon, i ha ordenat que concertés una cita amb els senyors Brutau i Avinyó, d’aquí a una hora a la sala de treball del primer pis. Aprofita per signar un paper que la secretària li ofereix, i per repassar la llista de persones que han trucat mentre nosaltres dos estàvem reunits. La llista era llarguíssima. En Roig ha indicat que després de la reunió del Consell ja parlarà amb Rio de Janeiro.


-          Bona tarda Antoni. Tot va bé?
-          Sí. Tinc molt bones noticies. He preparat un pla que et vull explicar.
-          Comença que ens esperen els del consell.
-          He estat estudiant la situació del grup Universal i he descobert que.... –he detallat amb precisió, quina estratègia cal seguir. Ell m’escolta amb silenci. Sense moure cap muscle de la cara. Sembla de cera. Quan he acabat la meva exposició ha dit:
-          Res més? És suficient per ara. Et caldrà perfilar les coses quan siguis dins el grup. Ara anem i exposa-ho al Consell, però omet la part del que has descobert. Hi ha un parell de consellers que no són de fiar. Quan haguem acabat ja ho explicaràs al president en el seu despatx. Anem, doncs?
-          Quan vulguis.
Després l’he acompanyat a la sala de juntes, m’ha presentat una per una a les persones allí reunides, indicant-los que jo era l’home de Figel a Universal Editores. Els reunits m’han mostrat la seva simpatia, però, guardant les distàncies. He fet la meva exposició tal i com m’ha indicat Pellicer, que s’ha passat tota l’estona mirant i observant les cares dels consellers. Quan he acabat, ell els ha donat les gràcies per haver escoltat l’exposició i sense permetre que poguessin fer cap pregunta m’ha fet sortir.
-          Espera’m aquí fora. Ara torno.
Mentre ell retorna a la sala em torno a trobar sol a l’altre costat de la porta. Aquesta vegada no sento cap sensació d’ofec i d’haver de suportar un pes feixuc sobre l’espatlla. He dubtat sobre si seria capaç d’assolir l’objectiu que m’havien marcat. He seguit pensant com aconseguir-ho.
Ara em ve al cap com he passat aquests darrers dies dissimulant el meu entusiasme davant dels companys, dels pocs amics que tinc i de la família en general. Sóc conscient de la responsabilitat que tinc davant l’Empresa. Crec que la família no portarà problemes, ja que visc sol, i només la veig en comptades ocasions. Als amics els hi diré que estaré uns quants mesos fora per qüestions de feina. I a la resta que els bombin.
-          És una bonica vista la que es veu des d’aquí.
-          Si, és cert. Una esplèndida vista. No l’havia sentit sortir. Quan anem a veure al president?
-          Així m’agrada. Ens espera.
-          Li explico detalladament o només per sobre?
-          En aquest cas en detall. Porta la documentació?
-          Si, aquí, dins la cartera.
-          Ja té llogada una casa i un cotxe a la capital del país. Per cert, també té guardaespatlles. Ell el protegirà.
-          Gràcies.
Pellicer ha obert la porta sense trucar i m’ha fet un senyal per tal que el seguís. Dins hi ha el president, un home menut, assegut en una gran poltrona.


He baixat amb l’ascensor fins a la quarta planta, on tenia la meva taula de treball. Els que fins ara havien estat els meus companys de feina en veure'm han fet molta broma. Sobretot per les vegades que he pujat darrerament a la sèptima planta, on viu el centre del poder. De si, aviat, seria el nou director general, i altres comentaris per l’estil. He recollit el que venia a buscar i he marxat. Quan era a la porta, l’Albert ha cridat:
-          Quan acabis amb ells vigila de poder respirar tu. –el comentari que m’ha deixat glaçat, que sap ell del que jo vaig a fer a Universal Editores?
-          No feu especulacions absurdes. Només hi vaig per feina.
-          On vas?
-          I a tu què t’importa el que vaig a fer i on vaig?
-          Quina mala llet que tens. Que et bombin.
Els he mirat a tots amb menyspreu. Des de la porta m’he girat buscant la cara de l’Albert, que assegut a la seva taula m’ha somrigut. Què deu saber del projecte? No, no era possible que n’estigués assabentat, tot s’havia portat amb molta discreció. M’he vist obligat a respondre amb un altre somriure, mentre la porta de l’ascensor es tancava.


-          Pellicer? Hola sóc l’Antoni Dalmau.
-          Com va tot?
-          Ja està, demà presentem la documentació de fallida. No té cap possibilitat de sobreviure. He preparat l’absorció de la xarxa comercial a través d’una petita distribuïdora local. Tota la resta no sobreviurà l’escàndol.
-          I si ho fa és home mort.
-          No crec que sigui necessari. Està suficient tocat, perquè no pugui aixecar el cap en anys.
-          Bona feina noi. Quan tens previst tornar?
-          D’aquí quatre dies.
-          Et cal passar per casa teva?
-          No, per què?
-          Doncs vine directament de l’aeroport a l’oficina. Cal que vagi com a nou home fort a la siderúrgica Welcom Unit. És urgent l’operació.
-          No pateixis no el fallaré.
-          Confio en tu. I els principis?
-          De què parles? No entenc la pregunta. –sento com el Pellicer riu mentre diu:
-          Fins d’aquí quatre dies. Bon viatge.
-          Gràcies i fins aviat.


Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i la ficció“.
© Copyright
   Jordi Colomines Companys (autor)
   Registre de la propietat intel·lectual sol·licitud núm. 5544
   Data presentació 30 setembre 2002
   Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció