Katerina Yasinchuck (relat curt)

La notícia és esfereïdora. Sembla impossible que, en els temps actuals, puguin succeir coses semblants a aquesta que avui publiquen els mitjans de comunicació. És una petita nota publicada en format de gasetilla de diari per informar d’uns fets que han passat en el nostre sistema sanitari.

Anna Horowitz abandona el Centre Psiquiàtric Sant Josep, on estava reclosa des de feia 52 anys per un error burocràtic en el seu diagnòstic. -Nota d’agència.

Si no és tractés d’una notícia relacionada amb un centre mental  seria digna d’un psiquiàtric. He continuat amb la lectura del diari, encara que dins el meu cap s’ha anat forjant una mena de ràbia, que fa ressonar el que he llegit, com si fos un pensament que no troba on col·locar-se. La lectura de la nota m’ha neguitejat. Els humans, per regla general, som insensibles al que succeeix al nostre voltant. Insensibles a quasi tot. Són capaços d’exclamar sorpresa o rebuig en un moment donat, però, no farà res per evitar-ho. Una notícia que pel format de la nota passa bastant desapercebuda entre tantes altres. A mi m’agrada mirar aquestes petites notes. Ja que moltes vegades donen notícia de fets sorprenents. En llegir-la per primer cop no m’he adonat de l’abast real del que deia. Ha estat amb efecte retardat que he vist la transcendència del que havia llegit. He buscat amb ànsia la nota per tornar-la a llegir. M’ha resultat difícil trobar-la. He hagut de mirar dues vegades totes les planes abans de trobar la pàgina on estava impresa la nota. La curiositat m’ha dut a localitzar-la de nou i rellegir-la. És curiós com, en un espai tan curt de temps, el que transcorre durant la lectura d'unes planes d’un diari, podem deixar de recordar el que hem llegit, on està o fins i tot si ho hem vist de veritat. Aquesta vegada, però, ha estat diferent. Què té de diferent aquesta nota? Que té que la singularitza? Això és el que pretenc esbrinar.

Amb un irreflexiu impuls he sortit al carrer apressadament. Un impuls que no puc definir, és com si estigués a punt de perdre el tren i hagués de córrer per atrapar-lo. He sortit de casa a cercar respostes. A l’entrada de l’edifici m’he creuat amb la portera que m’ha saludat, amb aquell to llépol i llefiscós que utilitza, arrossegant el seu “Bona tarda senyor...” que tanta ràbia em fa. És tant hipòcrita i xafardera. No m’importa semblar mal educat amb aquesta dona. Tinc al·lèrgia a tot el que té relació amb ella. Surto corrent, perquè no m’aturi.

Al carrer, sota la pluja fina que cau, sense paraigües, camino cap al Centre mèdic que la nota periodística esmenta. No conec l’adreça exacta, però, sé que es tracta d’un gran centre sanitari situat a les afores de la ciutat. Vulgarment en diuen el manicomi. Per assegurar-me no perdre’m agafo un taxi que s’atansa buscant clientela. Ja assegut dins el vehicle indico el lloc on vull anar. El taxista coneix el Centre. Hi ha estat altres vegades amb altres passatgers. Quina sort, doncs. Miro el rellotge, l’hora que indica em causa malestar, penso que no em deixaran entrar. Són tant estrictes amb els horaris de visita. Insisteixo al taxista que tinc molta pressa, que vagi més ràpid. Ell argumenta el tràfic per no córrer més. No entén la meva pressa. No vull donar explicacions.

Durant el trajecte, he rumiat per trobar un pretext, prou versemblant, que m’obri les portes per esbrinar el que vull saber, sense que en fer-ho em posi tothom en contra des del primer moment. No hi ha cap establiment mèdic al qual li agradi que posin els nassos en les seves coses. Ells mai s’equivoquen, segons ells, és clar. Tot són qüestions menors quan els afecta a ells directament.

El taxista garla sense parar. Intenta donar-me conversa, em resisteixo a fer-ho. Tinc altres cabòries més importants que escoltar la seva xerrameca sobre el temps i la circulació. No m’interessa el que diu. El tallo de forma brusca, sense contemplacions, fins i tot amb mala educació. No m’importa. Quan ell fa un comentari sobre la pluja que cau i els inconvenients que provoca en el trànsit i a la ciutat en general, jo contesto que no n’hi ha per tant, que podria considerar-se que, fins i tot,  fa un dia esplèndid i amb una temperatura agradable. El taxista m’ha mirat pel retrovisor, plou a bots i barrals, vol saber si porta dins el cotxe un boig o algú que pretén rifar-se d’ell prenent-li el pèl. La conversa s’ha acabat aviat. Veig que sovint em guaita pel retrovisor. Busca la meva cara i els ulls, amb un intent d’aclarir si el passatger que porta al seient del darrere és un malalt del Centre on anem i que s’ha escapat, un metge o algú altre que aviat el tancaran. No m’importa gens el que pensi aquell home. Tinc altres coses més importants per aclarir.

Dins el cap les preguntes sense resposta brollen contínuament. Em pregunto com ha pogut succeir que una dona, amb un nom estranger que no recordo, hagi pogut passar-se més de cinquanta anys reclosa en un manicomi. Com ha pogut succeir aquesta barbaritat? Com s’ha pogut cometre aquesta injustícia? Qui ha permès que això hagi passat? Ara, com una quimera personal, em proposo investigar la veritat del cas. Crec un deure moral donar a conèixer les coses tal i com van succeir. Sense estalviar esforços. S’ha de combatre el mal funcionament del sistema. Denunciar els buròcrates insensibles.

Després d’un llarg trajecte hem arribat. El Centre és un casalot vell i aïllat, situat al mig d’un bosc de grans arbres. El taxi m’ha dut fins al peu de les escales de la porta principal. Com que no té canvi li he regalat, tinc massa pressa per aturar-me a discutir aquestes minúcies. El gest de generositat no ha fet disminuir la rancúnia del taxista pel moc que l’hi he clavat abans per fer-lo callar. Haig d’arribar a la recepció abans que les administratives acabin la seva jornada laboral si vull tenir una oportunitat en la meva investigació.

Davant la porta he dubtat. Qualsevol pregunta pot semblar una cosa estranya. Per altra banda què he de preguntar? Per qui he de preguntar? És possible entrar en aquest Centre mèdic i preguntar per la senyora Anna Horowitz. Així com així? Segur que primer voldran saber qui sóc jo i què cerco. Em faran preguntes del tipus: quina relació té amb aquesta persona, de què la coneix. Aquestes idees i altres sense resposta col·lapsen el meu cervell. Entre totes elles, lentament, va fent camí la claredat del que vull. Cerco algú que doni resposta a les meves preguntes, a pesar de no ser familiar, amic, veí o conegut. Només estic interessat a conèixer la veritat d’un fet llegit al diari. Poca cosa per obtenir resposta oficial. Caldrà una estratègia adequada, una estratègia més elaborada, una estratègia que faci saltar el dogal de tot aquest silenci.

Espero el moment oportú per esmunyir-me, per passar pel davant el taulell de recepció. Aprofito una distracció de la recepcionista que s’ha alçat, per entrar. Ella ha marxat cap a darrera d’unes prestatgeries que hi ha al costat. Sóc dins, corro pel passadís que indica despatx de direcció. L’edifici té un interior fred i poc acollidor, amb rajoles blanques que recobreixen les parets i que donen una sensació de netedat. És un lloc poc hospitalari. Aquesta si que és una contradicció. Un centre d’acolliment per a malats mentals que convida a fugir.

El passadís pel que avanço i els altres que travesso són buits. No se sent res ni a ningú. Tot són portes tancades. He caminat vigilant fins les escales del fons per accedir al pis superior. He vist el rètol dels lavabos i he sentit una necessitat imperiosa d’alleugerir-me. Els nervis no. Tot plegat és una quimera o una empresa romàntica tenyida de follia.

Quan estic a punt de sortir del lavabo sento veus que s'apropen. Per un moment estic a punt de sortir i preguntar pel despatx del director, però, per prudència m’amago. Com explicar què hi faig allí dins. M’he tancat al reservat del vàter. Una sensació d’angúnia em recorre el cos quan sento que les veus entren al lavabo. Continc la respiració. M’enganxo a la paret del fons del reservat, com si el contacte amb les rajoles fos suficient per protegir-me.

-   Estic cansat de tant donar-li a la llengua. Avui ha estat un dia bastant pesat. Tot eren preguntes sobre la vella de la 507.

-       Quina vella?

-       No em voldràs fer creure que tu no saps res de l’embolic d’avui.

-       No, noi. Et garanteixo que no sé de què parles.

-       A vegades penso que veritablement estàs a la inòpia del que passa a aquest centre.

-     No comencem! No et suporto quan vas amb aquests aires de perdonavides. Si vols m’ho expliques i si no deixa’m tranquil. No tinc ganes de discutir com cada dia.

-   Home! No t’enfadis que després encara és pitjor. Fas morros hores i més hores, amb aquella cara de qui li deuen i no li paguen.

-       Veig que a pesar de tot vols discutir. Doncs mira... –l’altra l’interromp intentant evitar una de les seves baralles:

-       Bé. No t’enfadis. Som amics o no?

-      De vegades tinc els meus dubtes. Una amistat basada en molestar-se contínuament. Si no fos que et conec de tant de temps t’engegaria a la merda.

-     Si vols me n'hi vaig.

-     Mira que n’ets d’imbècil. Encara que jo en sóc més encara per no trencar-te la cara i deixar-te per impossible.

-        Per on vols començar? Per la dreta o per l’esquerra? –l’hi mostra la galta -On em donaràs el primer cop? –l’amic se'l mira i no sap si riure o enfadar-se i finalment tots dos riuen.

-         Ho saps que ets un cràpula, no?

-        Home. Suposo que igual que tu. Sinó no seriem amics.

-        Deixa’t de tantes històries i explica’m com ha anat tot. M’has fet venir curiositat.

-        Fantàstic. Per fi hi ha quelcom que et fa encuriosir.

-        Merda! Merda! i merda! Ja tornes amb la teva actitud arrogant. Voldria...

-        Voldries què? Què?

-        Ets incorregible. Ets incorregible. Ets un pedant.

-        Per això som amics. Perquè sóc un cas tant perdut com tu.

-        Ni pensaments. Nosaltres som diferents. Diferents en tot.

-        No és veritat. Som diferents físicament, però, en com pensem hi ha poques variacions.

-        D’això t'aprofites. Que em coneixes prou bé. Que saps els meus punts febles.

-        No serà tant.

-        No?

-        Bé, d’acord. Tens raó. Sempre tens raó.

-        No em perdonis la vida, vols?

-        No t’enfadis. Només volia divertir-me una estona. Et prens totes les coses a pit.

-        I com vols que m’ho prengui? Aprofites cada moment per llençar-me algun improperi.

-        Ja em coneixes, sempre estic de broma.

-        Sí, sí, de broma. De ganes d’emprenyar seria millor dir.

-        Mira, només volia fer una mica de barrila o de broma, com vulguis. Et prens totes les coses massa seriosament. Per altra banda m’està pujant la mosca al nas amb els teus comentaris.

-        Home, gràcies. Comences tu, dient històries i frases ofensives, i ara resulta que tu ets l’ofès. No et sembla que et passes molt?

-        Potser sí –se’l mira, mentre l’amic el reprèn amb la mirada. – D’acord. Em passo sovint. Content?

-        Si. I ara que ja estem d’acord explica’m allò que m’havies d’explicar.

-      Tu guanyes –tots dos riuen amb cara d’adonar-se de la situació, un tant absurda, que s’ha donat. -La qüestió és que avui ha sortit, en no sé quin diari, la notícia que la vella de la 507, que ara resulta que té nom i es diu Anna Horowitz, havia sortit del Centre després de 52 anys d’estar tancada per boja.

-        I per això tant rebombori?

-        Però que talòs que ets.

-        Sense faltar, que jo no t’he insultat.

-    No comprens res del que t’explico. Sempre sembles viure en un altre món. En un altre planeta.

-        Això tu, que només et dediques a xafardejar. A voler canviar el món en quatre dies.

-        No estem parlant del mateix.

-       No, no poc.

-   Torna a sortir de vell nou la teva mala bava. Allò que odio de tu. Aquell aire de perdonavides. De persona que ho sap tot i no sap res de res.

-        Ep! Potser que paris.

-    Tens raó. Només et volia explicar una cosa que ha passat en el dia d’avui, i ja tornem a discutir. Sempre estem com a gat i gos. Et demano, per favor, que no t’enfadis. No tinc gaire bon dia per aguantar una de les nostres batalles.

-        Ja saps que mai arriba la sang al riu.

-   Cert, però, és molt cansat sempre estar en guàrdia amb tu. Sempre atent a les teves estocades. N’estic una mica tip.

Entre ells hi ha tensió continguda, que pot esclatar en qualsevol moment. Només cal un mot, perquè tot s’encengui.

-        Tu ja saps que t’aprecio. Ets com un germà per a mi –diu somrient.

-       Que en saps de fer comèdia, però no puc enfadar-me amb tu. Ets molt poca-solta. Si no fos per totes les coses que hem passat junts t’engegaria a pastar fang.

-      Calla i comença a explicar-me la història de la vella. Entre tantes escaramusses m’has fet agafar curiositat.

-        Ets incorregible. Ets un merda.

-      Perdona noi. Ja veig que avui no tens un bon dia. Que no estàs per aguantar cap broma. Com canvien les tornes. Abans eres tu qui es burlava de mi, i ara ets tu qui està picat.

-        Ja t’ho he dit abans, però, com que no escoltes no te n’has adonat.

-        Si. Jo sóc un incordi, però tu un perepunyetes. Un....

-        Prou! Me’n vaig.

Jo que estic escoltant, amagat, la conversa d’aquest dos nois, prego per tal que no marxi. Que ho faci després d’haver acabat d’explicar la història. Escolto com de nou l’amic l’increpa dient:

-      Si vols ho expliques i si no vols, bon vent i barca nova.

-      Sempre estires la corda fins al límit. Per què ets així?

-     Tu saps, perquè. Per què preguntes, doncs?

-      Ni així és possible que afluixis? –ho diu amb ressentiment intentant suavitzar les coses.

-      Perdona. També tinc un mal dia. –i canviant el to de veu diu: Quan acabem el servei voldràs anar a fer una cervesa?

-     D’acord, d’acord. Ara calla i escolta el que explicava –he respirat alleugerit, la història que volia escoltar estava a punt de començar -. El que va passar fa uns dies, és que després d’estar tancada durant anys i anys, s’han adonat del veritable problema de la dona. Bo! És com una burla col·lectiva, ja que l’únic problema de la vella consistia en què no sabia parlar el nostre idioma. Que et sembla? Quin merder, no?

-      És una broma no? No pot haver estat una cosa tant simple. Perquè si fos així n’hi hauria per tirar el barret al foc per inútils.

-     Tal i com t’ho dic. La qüestió és que s’ha passat cinquanta dos anys tancada per no parlar la nostra llengua. –ho diu amb un marcat to sorneguer.

-   I ella què deia? Què feia? No va intentar mai fer-se entendre? Els de l’hospital són uns burros integrals, encara que ella, molt llumenera no deu ser. A mi si em passés una cosa semblant, intentaria fer-me entendre com fos, per qualsevol mitjà.

-      Cridava, xisclava.....

-        I?

-       Els que la van socórrer, en primer lloc, van interpretar la seva llengua com a sons i paraules sense sentit d’una persona que desvariejava. I el mateix va passar al centre. No van ser prou espavilats per veure que aquella dona parlava una altra llengua. Que s’estava expressant. Que deia coses, si vols incomprensibles, però, s’estava expressant, parlava. Per molt que ara sembli impossible que hagi pogut passar, va passar.

-        Però? Com pot ser veritat el que dius? No m’ho puc creure. Segur que hi  ha alguna altra cosa amagada que ningú no explica. Perquè si fos veritat seria una autèntica barbaritat i una monstruositat.

-        Diuen que no hi ha cap altra causa que la que t’he explicat. Que només és un refotut error burocràtic.

-      Un error burocràtic? Quina barra. Quina manera de treure’s les puces de sobre. No fer el més mínim esforç per saber el que passa amb una persona en diuen error burocràtic.

-    Expliquen que quan la van dur, per allà el 1920, ja va representar un fort rebombori pel Psiquiàtric. Ningú volia firmar els papers d’ingrés. I això que en aquells temps anaven amb menys contemplacions. Per tant ja deuria ser una cosa estranya tot plegat. Diuen que, després de diverses consultes, el director, que segons tothom era una eminència en aquest camp mèdic, va signar els papers per internar-la. Com es deia el director aquell? No m’en recordo. Com t’explicava, el propi director va diagnosticar que la malaltia d’Anna Horowitz era una paranoia esquizofrènica de signe agressiu. I, és clar, amb aquest diagnòstic la van tancar. Però el millor de tot és que ara veuen clar que l’agressivitat que la dona manifestava era un sentiment d’impotència per no poder-se comunicar amb ningú. Absolutament amb ningú. De no poder expressar, amb claredat, el que volia i sentia. En una paraula: no estava boja.

-      Carall! Això no sembla pas real.

-      Doncs ho és. I tant que ho és. Tant real que ara volen amagar tot l’afer. Fer oblidar el cas el més aviat possible. No volen que ningú sàpiga el que veritablement va passar, ja que tothom podria sortir-ne esquitxat. El director, els metges, les infermeres, el Centre en general. És una monumental cagada.

-        I el diari, doncs?

-    Estan buscant qui pot haver-los informat. Desconeixen com la premsa ha conegut el cas. Era una cosa que es duia en estricte secret i de cop s’esbomba. Volen atrapar la persona que ha filtrat la notícia per escarmentar-la. Ara bé, si troben la persona tampoc podran actuar amb massa contundència si no volen acabar davant els tribunals. El que està clar, en aquest moment, és el fet que qui rebi la sanció ho dirà als mitjans de comunicació. Bo! Jo ho faria. I qualsevol altre amb dos dits de front. És la seva única força davant de la direcció. La publicitat és la seva garantia per sobreviure.

-     I tu què haguessis fet en el lloc d’un d’aquells que sabien la veritat? Callar? Esbombar-ho tot? Suposo que cal trobar-s'hi, per saber-ho. Avui pensem d’una manera, però a l’hora de la veritat no saps com reaccionarem. No et sembla?

-      Pensa que tot plegat és com un mal son. Per a la vella, per a la persona que la va atendre en primer lloc, pels que la van tancar, per a tots. Aquest cas, no només és una qüestió moral sinó també econòmica.

-       Què vols dir?

-       Que et jugues el teu lloc de treball i la possibilitat d’haver de pagar una forta indemnització. Si calles estàs col·laborant en una situació repulsiva i si ho descobreixes et pot esquitxar. Si parles et poden acomiadar per haver perjudicat l’empresa, a la vegada que et converteixes en el boc expiatori de l’assumpte.

-       El dilema veritablement existeix. És un embolic molt gros. I com van descobrir el cas?

Un calfred recorre la meva esquena. Estic amagat i tinc por de ser descobert. He seguit la conversa amb delit. Sentint-me incòmode per haver espiat la conversa d’uns altres, però, satisfet per saber moltes més coses del que esperava esbrinar en un primer moment. Haig d’esperar que marxin del lavabo, abans de fer qualsevol moviment que pugui delatar-me que estic amagat aquí dins. Ells continuen la seva conversa.

-      Ha estat la Isabel, la noia maca de la cinquena planta. Aquella que es fa mirar. Ha estat el resultat d’una d’aquelles casualitats que es donen poques vegades a la vida. Ella està estudiant una llengua eslava...

-       Rus?

-    No home. Això seria massa fàcil. Estudia una d’aquelles llengües minoritàries que la majoria de la gent no sabem ni que existeixen.

-        I ella, per què ho fa això d’estudiar una d’aquestes llengües?

-      Aquesta és l’altra curiositat. Et pots creure que ha lligat amb un immigrant d’aquell país? I ara vol viatjar fins allà per conèixer aquelles terres i la família del noi. Vol casar-se amb ell. Que romàntic, no? Tot ha estat un conjunt de casualitats. Els seus estudis, que una vella, que quasi no parla, digués alguna cosa mentre ella era present. D’això se’n diu sort. Sort per la vella, és clar. Una nit, mentre dormia, va començar a xisclar dient quatre paraules, com tantes altres vegades havia fet, però, aquesta vegada la Isabel estava de guàrdia. Ella va anar fins l’habitació a comprovar què passava amb aquella dona, i mentre arreglava el llit va sentir uns mots que li van semblar reconèixer. Va tenir una bona sorpresa en adonar-se que era la mateixa llengua que ella estudiava. Durant uns dies va callar el descobriment per no complicar-se la vida. No obstant va començar a venir a visitar-la regularment, per un sentiment de culpa fruit del seu silenci, i per curiositat. Un matí, en entrar a l’habitació, Isabel va saludar la vella amb uns quants mots de la llengua que estudiava. La vella en sentir-la li va mirar a la cara, mentre els ulls se li omplien de llàgrimes. Suposo que no podia donar crèdit al que passava, al que estava sentint. Havia passat tants anys reclosa en ella mateixa, sense poder connectar-se amb ningú que ara era com un somni difícil de pair. La Isabel, cada dia que tenia guàrdia, anava a l’habitació de la vella per veure si podia establir una mínima conversa, encara que fos d’una manera precària, pel seu escàs domini de la llengua i perquè, aquella dona, s’havia acostumat a callar, a no dir res. Cada vegada estava més convençuda que la malalta l’entenia. Per aquesta raó, un dia, sense dir res a ningú, en secret, va fer venir el seu xicot al Centre. Volia que intentés establir un diàleg, encara que fos mínim, amb la dona. Desitjava aclarir el que estava passant. I fou d’aquesta manera com van descobrir tot l’embolic. Que et sembla? Et pots ben creure que la realitat supera de llarg la ficció en la majoria dels casos.

-        Ara tothom deu córrer per a cobrir-se  les espatlles. A amagar-se. Ha estat una bona cagada. I sobretot després que la notícia hagi estat publicada en el diari d’ahir.

-        Era d’un gran sensacionalisme com estava redactada. Una nota petita, una gasetilla, però, plena de suc. Quatre línies per explicar tota una vida.

-        Voldran tirar aigua al damunt de tot l’assumpte, com fan sempre amb totes les coses.

-   La noticia la va recollir un d’aquells periodistes que busquen temes per explotar. Que comencen a bombardejar, a poc a poc, un dia darrere l’altre, amb un tema. I ja ho veus, amb la primera nota el merder està servit. La dona és petita físicament, però, carall, quin rebombori ha ocasionat.

-        De quina de totes aquelles velles que teniu a la sala es tracta?

-        La de l’habitació 507.

-        L’he vista alguna vegada, encara que no l’he tractada quasi bé mai.

-     I ara ja no ho faràs. Abans no sortia de la seva habitació, per l’edat que tenia, 77 anys, i perquè les cames no li rutllaven gaire. I ara, perquè se l’han enduta a un altre centre, on viurà a cost de rei. Encara que, per altra banda, em sembla que s’ho mereix per tot el que ha passat.

Havia vingut al Centre Psiquiàtric a buscar respostes i havia arribat tard. La persona que jo buscava ja no hi era físicament aquí.

Estava tan pendent i absort amb l’explicació que escoltava que no m’he adonat que amb el braç feia caure la tapa del vàter, que en fer-ho ha provocat un gran soroll. Els homes que parlen dins el lavabo reaccionen, de forma compulsiva, amb esglai. Passats els primers instants d’ensurt, obren totes les portes dels vàters amb violència. Totes cedeixen menys la que jo estic amagat. Intenten forçar-la. He sentit mareig i por pel que pot passar, per com reaccionaran. Amb un fil de veu he demanat calma. Ells donen cops contra la porta comminant-me a sortir. Els he dit suplicant que obriria la porta sempre que no hi hagués violència, sempre que no em fessin cap mal. Estic espantat. Ells criden desaforadament:

-     Obre la porta ara mateix. Obre si no vols que cridem el guarda de seguretat o a la policia.

-     Obra la porta desgraciat, si no vols que t’inflem a cops. – diu l’altre.

Els seus crits m’acovardeixen. Em parapeto darrera la porta, empenyent-la per impedir que puguin entrar. Estic a punt de fer una escena de pànic. Ells criden, jo suplico, fins que, amb un gran esforç, he obert la porta. Ara els tinc davant meu sense moure’s. No sé què fer. Ells tampoc. Em miren amb ulls de sorpresa i d’interrogació alhora. Després de l’astorament inicial he intentat establir un diàleg.

-        Miri’n no és el que sembla...

-        Que vol que sembli -crida gesticulant el que havia explicat tota la història.

-        Vull dir. –M’escuro la gola. -Tinc una explicació per la meva presència aquí dins.

-    Més et val que sigui convincent l’explicació. A nosaltres no ens agraden els intrusos, i menys quan no han estat convidats. Què esperaves per sortir? Si no hagués estat per la tapa del vàter tu no hauries sortit mai.

-        Vaig a avisar als vigilants -diu el company.

-        No ho faci. Els hi prego. –Ho dic suplicant.

-        Què vol dir tot això? Què amagues? Per què t’amagues? Parla ràpidament!

Cada vegada el tò de veu és més violent. Enlloc de calmar-se veig com tot s’està convertint en una amenaça. Faig un últim intent per mirar de reconduir la situació, abans que tot se’n vagi a mal borràs.

-        Mirin. Tot té una explicació, per molt que tot això sembli absurd.

-        Deixis de retòrica i faci via.

-    Deixa’l que s’expliqui. -Aquesta darrera observació m’encoratja a prosseguir, he intentat explicar l’estranya situació en què estic posat:

-     Aquest tarda, cap al tard, mentre llegia el diari he llegit la noticia de la senyora que havia estat tancada durant molt de temps en aquest.... –la frase no la puc acabar, ja que el que duu la veu cantant, crida i gesticula, mentre jo retrocedeixo una passa enrera.

-      Això són falòrnies! Tu només repeteixes el que has sentit que comentàvem. I ara també ens diràs... -fa un gest amb la mà que jo interpreto com un intent de pegar-me. Amb les mans em tapo la cara per protegir-me. Ell, en veure-ho, s’atura, i amb un sobtat canvi de veu diu:

-       No tinguis por. No et pegaré. Només vull saber la veritat. Però ràpid, que no tenim tota la nit per perdre.

-      Mirin, per molt estrany que sembli, els estic dient la veritat. A mi no m’importen les seves coses. He vingut a aquest centre per conèixer de primera mà una història. La història d’una persona. La d'aquesta senyora estrangera que han mantingut tancada tants d’anys. Ha estat l’atzar el que ha volgut que em trobés aquí dins quan vostès han aparegut. La bestialitat dels fets és el que volia aclarir, en la mesura de les meves possibilitats. És per això que sóc aquí. Per denunciar-ho als quatre vents. –He tingut l’esperança que les meves paraules fessin algun efecte amb aquells dos homes, a pesar de l’absurditat de la situació.

-     I tu, quin interès particular hi tens en tot aquest assumpte? Segur que ets una d’aquelles sangoneres que s’aprofiten de les desgràcies de la gent per fer cales. Sàpigues que està més pelada que una rata.

-     No, no. Encara que sembli tot el contrari vull ajudar a aquesta dona. Ella s’ho mereix. Mereix que nosaltres reparem els errors que s’han comès.

-     Així que estem davant d’un redemptor. D’un d’aquells que han vingut al món per redimir-nos. Una mena de salvapàtries en versió de salvador de persones. Aquesta si que és bona.

-        Estem davant d’un nou Crist?

-     Mirin. Per molt que els costi de creure, només vull ajudar-la. Ho vull fer sense treure'n cap profit personal.

-    Ens estàs posant nerviosos amb tanta xerrameca. Més val que ens expliquis, amb pèls i senyals, com i perquè has entrat al centre, i perquè t’has amagat al lavabo.

-        Si els hi sembla començaré pel començament.

-    Ves al gra. Comença. –Ho diu amb tò imperatiu i amenaçador. Un tò que m’acovardeix. Faig un esforç i començo a explicar:

-        Mirin...

-        Ja fa estona que mirem i no veiem res clar en tot això.

-        Perdonin no els volia molestar. Estic nerviós i no sé per on començar.

-        Pel començament, home! I diligent, que ja l’hi he dit que no tenim tota la nit per perdre.

-   Deixin explicar-me, per favor. -Ho torno a implorar. Vull acabar, com més aviat millor, aquesta situació que m’angoixa. Fent un gran esforç i traient pit enfora, vaig desgranant tot el que ha succeït fins trobar-me davant d’ells. No ometo detalls. A mesura que avancen les meves explicacions tinc la impressió que sóc convincent. Que s’estableix una complicitat, amb aquests dos homes, de condemna per la brutalitat comesa. Una corrent de simpatia, i acabo dient: És per tot això que sóc aquí amb vostès.

-   Potser dius la veritat. –suggereix l’amic i dirigint-se a mi interroga: No et sembla que aquestes no són hores per fer indagacions? La secretaria està tancada i el personal ja ha acabat la seva jornada de treball.

-       No pretenia pas entrar a secretaria. Volia parlar amb aquesta dona. Volia escoltar la seva versió que, de ben segur, difereix de la del centre.

-    Doncs has fet tard. La van traslladar fa uns quants dies a un centre d’acollida per a persones grans.

-        Ho he sentit com ho deien i m'he sentit estafat. Tants esforços per no res.

Sento ràbia. Voldria insultar-los, increpar-los  la seva poca sensibilitat. Sento un brot d’odi que em colpeja el cervell. Tinc la impressió que els meus ulls estan vermells, injectats de sang. Voldria donar cop a alguna cosa fins que el cor em digués prou. Desfogar-me.

Ells s’han adonat del que em passa. I en lloc de cridar els zeladors, intenten apaivagar-me. És com la solidaritat dels desgraciats.

És ben estrany tot plegat. Els nostres papers s’han invertit. Ara sóc jo qui estic indignat. Sóc jo qui desitja reclamar explicacions a aquells dos homes, al periodista que ha publicat la nota, al Centre per haver-la traslladada i sobretot, a mi mateix, per haver actuat de forma irracional.

Aquells homes m’han acompanyat fins la sortida. Ho han fet de forma amable. Drets sota el llindar de la porta esperen veure’m com m’allunyo. Volen estar segurs que me’n vaig. Per la meva banda, baixo els graons de l’escala, capbaix i molest. A la vorera del carrer m’he girat per mirar la porta, ells ja no hi són. Sense un rumb clar camino cap el centre de la ciutat, renyant-me per la meva actitud de fa una estona.

Després de molt caminar per carrers pràcticament buits m’he trobat davant d’una parada de l’autobús. D’una d’aquelles línies que funcionen tot el dia i em pot deixar prop de casa.

Assegut dalt el vehicle m’he adonat que burro he estat. No he preguntat on l’havien duta. Com puc haver estat tan poc diligent.

Un cop a casa i ja dins el llit no he pogut dormir. Tota la nit he estat donant voltes i més voltes sobre la mateixa qüestió: com era possible que la incultura d’algú, que no entén una llengua, pugui donar com a resultat que una altra persona hagi estat tancada, durant cinquanta dos anys de la seva vida, en un psiquiàtric. Que ningú, durant tot aquest període, hagi estat capaç d’aclarir la situació. Que no van parar-se mai a escoltar-la? O potser es tracta d’una altra cosa. Que aquells que s’han adonat del que passava han preferit callar per comoditat, per no complicar-se la vida.

A primera hora del matí ja estava alçat. Estava disposat a retornar al Centre altra vegada i esbrinar el que vull saber. He obert la finestra per tal que l’aire fresc del matí entrés a la cambra i la ventilés. Ahir, amb les presses vaig oblidar obrir-la. L’aire està massa enrarit per la calefacció, que està massa alta i per les reduïdes dimensions de l’habitació.

En sortir de casa m’he creuat amb la portera. He aprofitat per saludar-la i comunicar-li que si algú venia a veure’m li digués que estaria fora, alguns dies. No sé perquè ho he dit, ja que no tinc cap intenció d’anar-me’n.

Em dirigeixo al carrer de sobre de casa per agafar l’autobús. El vehicle anava força ple. És l’hora de dirigir-se al treball per la majoria de la gent.

Un cop al Centre Sant Josep, he hagut d’esperar-me que obrissin les portes perquè és massa d’hora. He aprofitat per prendre un cafè amb llet al bar del davant. Des dels seus finestrals puc vigilar la porta principal i veure quan obren. He menjat un croissant, començava a tenir gana, estava en dejú des d’ahir al migdia. Amb la notícia, les presses per arribar i els nervis m’havia oblidat de sopar, i avui d’esmorzar.

Ja són més de les nou i encara no han obert. Quines penques. Ara ho fan.  Travesso el carrer i entro a l’hospital decidit a aconseguir l’adreça. Al taulell de recepció he demanat pel director, la recepcionista m’ha indicat que el seu despatx estava a la tercera planta. Amb educació he agraït la informació i he anat cap a les escales. Tot sembla molt fàcil. Quan començava a pujar, la recepcionista em crida. Per un moment he pensat que començaria a fer preguntes, com els vigilants d’ahir a la nit. No era això sinó un brot d’amabilitat, per indicar-me on eren els ascensors, que els podia trobar darrera l’escala.

L’ascensor ha obert les seves portes a la tercera planta. Davant mateix hi ha una taula amb una senyoreta asseguda darrera. Amb una forçada amabilitat, m'ha comminat a explicar el que desitjava. He dit que volia parlar amb el director per un assumpte particular. Ella ha insistit en indagar l’objectiu de la visita. Em resisteixo a dir-ho. No vull que ningú, sota cap concepte, impedeixi que pugui arribar al final. Pressionat per ella he cedit. Com suposava, quan ella ha sentit el que desitjava, la cara se l’hi ha transformat. Ha abandonat aquella espècie d’amabilitat, per començar a posar pegues i inconvenients a tot. Amb cara de pomes agres m’ha donat hora per veure el director el dimarts de la propera setmana. He protestat, convençut que si ara no obtenia l’adreça, mai ho faria. Per això, he adoptat una actitud d’ofès. M’he inventat una inversemblant història que té poques possibilitats de convèncer aquella dona que guarda l’entrada. No obstant he continuat. Ara no podia fer-me enrera. Per aquest motiu he fet sortir tots els meus encants i força de convenciment. He insistit, amb veu greu, que era urgent trobar Anna Horowitz per les autoritats del meu país, que jo com a alt funcionari del país d’aquella dona, tenia el dret i el deure de vetllar pels súbdits de la meva pàtria. La senyoreta, amb cara incrèdula, ha tornat a insistir que el director no hi era. Que cap responsable del Centre Psiquiàtric de Sant Josep era en aquells moments a l’edifici. Per aquest motiu no podien atendre’m adequadament. M’ha suggerit trucar demà per telèfon. Ella mateixa em concretaria la millor hora per trobar el director. He tornat a protestar amb vehemència. Ella respon inquieta. No sap què ha de fer. No està segura si realment sóc el que dic que sóc o una altra persona. No vol equivocar-se. Com un flash, he recordat el nom d’aquella infermera, que deien  els vigilants que era tant maca i que havia descobert l’embolic. He preguntat per ella, aquella dona s’ha remogut en la seva cadira. Era evident que estava trasbalsada. En això tampoc podia ajudar-me. La infermera Isabel Gorki disfrutava d’uns dies de permís fins a final de mes. He notat com tenia un nus a la gola. Dubtava si realment era l’alt funcionari que pregonava, perquè si fos així la mentida que deia podia sortir-li cara.

Enmig del tibant diàleg, ha sonat el telèfon d’una de les taules que hi havia més enllà. La senyoreta, disculpant-se, ha corregut a despenjar l’aparell. Era algú que coneixia, ja que girant-se ha dit uns mots en veu baixa que no he pogut sentir i després amb una veu clara ha indicat que ella ja trucaria més tard. Durant aquest lapsus de temps, he aprofitat per fer una ullada per sobre el taulell. He vist un expedient on figura el nom Horowitz. He desitjat que fos de la persona que buscava. L’he obert. Era el de la dona que buscava. He apartat uns papers i anotat he trobat  el nom del centre on l’havien traslladada, Agrupació d’Assistència Social, carrer Manso, 48. Ciutat.

Quan acabo de llegir la nota, la senyoreta retorna al seu lloc. He decidit acabar amb tota aquesta comèdia i sense contemplacions he dit que marxava, que ja en tenia prou. I sense esperar resposta m’he introduït dins l’ascensor que casualment havia obert les portes. Ella em crida, però, jo premo el botó i les portes es tanquen. Un cop al carrer estic més tranquil. Ja tinc el que havia vingut a buscar. Ara és l’hora de localitzar Anna Horowitz.

He caminat llarga estona. Tenia la necessitat de posar en ordre totes les idees que em ballen al cap. Fer una composició de lloc amb totes les coses que sé fins ara.  

Durant la caminada m’han cridat l’atenció els dibuixos que els arbres amb combinació amb el sol que passa entremig de les branques i les fulles es projecta al terra. Les ombres em recorden les estructures de pedra d’un rosetó o el dibuix d’una tela d’aranya.

Caminant, a bon pas, he arribat fins el carrer de Manso. Un tros enllà del carrer he vist un edifici rònec. Immediatament he pensat que havia d’ésser aquell el que buscava. No hi ha cap dubte sobre això. És el mal congènit que l’assistència social pels pobres s’hagi d’instal·lar en aquest tipus d’edifici, on la precarietat és norma.

*******

Una altra vegada tinc el problema de l’accés a un centre d’aquesta mena. Sense pensar-m’ho gaire he entrat. L’interior és presentable. Fa olor de net, com si es volgués contrarestar l’aspecte exterior de l’edifici.

A l’entrada he demanat per Anna Horowitz. El noi, dins el seu uniforme blanc i mostrant un gran somriure, m’ha indicat on podia trobar-la, en el pavelló número tres. El del fons a l’altre costat del pati. Que quan arribés allà tornés a preguntar a alguna infermera que m’informaria sobre l’habitació.

He creuat l’edifici per un llarg corredor fins un pati central. Un espai tancat pels quatre costats amb alguns arbres menuts i escarransits. Al fons del pati, tal i com m’ha dit el noi hi ha la porta del pavelló. No hi ha dubte. Un gros número tres està pintat sobre el llindar de la porta. La imatge d’aquells vells, asseguts en bancs de pedra adossats a les parets buscant el sol produeix una sensació de neguit. Persones solitàries, sense il·lusió per viure, en un forçat silenci i gesticulant en alguns casos, altres semblen estàtues quiets com estan. M’he preguntat, veient tot això, si per a Anna Horowitz no hagués estat més misericordiós i humà haver-la deixada allà on era tots aquests anys. En el lloc on tot li era familiar, en aquell món que coneixia, envoltada d’altra gent, que si bé era cert que eren malalts de veritat, els temps passats junts els havia unit. Tal vegada existia una raó desconeguda per a mi per haver-la duta aquí, o només era un altre episodi de la crueltat social. Acta de justícia o necessitat de tranquil·litzar-nos la consciència. Probablement vestiran la decisió com el resultat d’una anàlisi acurada de les necessitats d’aquesta dona. Ho diran sense cap mena de pudor o vergonya. Ho diran oblidant-se que les necessitats d’aquesta dona ja les hi van prendre fa molts anys. En el fons hi ha un reprimit sentit de culpabilitat que volen callar.

He preguntat a una noia per a Anna Horowitz. M’ha senyalat que seguís pel passadís fins arribar a l’habitació número 7 que està situada al fons, allà la trobaré.

He tornat a dubtar. M’he tornat a preguntar si tenia dret a fer el manefla en la vida privada d’aquesta dona, i sense esperar resposta m’he dirigit al seu encontre, amagant el cap, ple de dubtes, sota l’ala per no haver de respondre.

Amb gest nerviós truco la porta. Espero que des de dins m’indiquin que passi.

L’habitació és rectangular, delimitada per quatre parets blanques i nues que tanquen un espai on un llit articulat arrambat prop la paret és el centre d’atenció. Enfront d’ell una taula de reduïdes dimensions amb una cadira. Tot de fòrmica i metall, igual que la tauleta de nit que hi ha al costat del llit sobre la qual un got i una ampolla d’aigua. Completa l’escàs mobiliari una butaca petita on Anna Horowitz està asseguda.

És una dona gran, d’aspecte molt envellit, prima i demacrada, amb els cabells grisos, els ulls ensorrats i sense vivor, d’aquells que en diuen de peix bullit, amb la mirada perduda. Està immòbil i aclofada dins la butaca, amb un vestit camiser negre amb una petita mostra blanca, l’aspecte és balder, porta sabatilles negres i mitges del mateix color.

Ella no m’ha mirat. No ha apartat la vista del punt on té fixada la mirada.

Des de la porta he contemplat la seva petita figura i l’he saludada sense obtenir resposta. He sentit la veu d’una infermera que, des del lavabo, m’ha saludat dient-me que esperés un moment que ara sortia. Poc després apareix i em pregunta el que vull. L’hi he explicat. Ella no ho entén. Jo tampoc. Per això començo a inventar-me una història absurda, però versemblant. Parlo del desig de conèixer la vida d’aquesta dona, del seu patiment, de l’intent de reconstruir els fets que van ser l’origen de tot l’afer. Em sorprenc a mi mateix quan dic: La meva investigació és per un estudi que realitzo per la càtedra de Psiquiatria de la Universitat per analitzar els efectes que, en la ment d’un individu, causa els estats de solitud, impotència permanent i angoixa. És un pas previ per elaborar una proposta de  prevenció de anormalitats que afecten la societat. Ho dic amb convenciment, creient-me les meves pròpies explicacions. Quina absurditat. M’he esplaiat en una mena de discurs científic social. Em miro Anna Horowitz i intento captar el seu interès i forçar-la a parlar. La infermera m’escolta en silenci. Amb un gest m’ha fet callar i m’he assabentat que no cal que m’esforci més ja que Anna Horowitz no parla altra llengua que la seva. Que si vull parlar-hi em caldrà un intèrpret i així i tot tindré dificultats per fer-ho. Una desagradable sensació de disgust m’ha pujat a la boca. Sembla una broma. Tants entrebancs vençuts i ara que la tinc davant no puc comunicar-m’hi. On puc trobar algú que parli aquella llengua? No vull donar-me per vençut. He de trobar algú que em faci de pont entra ella i jo. Sinó és així només coneixeré opinions de persones que l’han tractada, però, no el que ella ha patit. Només ella pot fer-ho.

La infermera em glossa el dia a dia d’aquesta dona, de com passa el seu temps:

-        És una dona de comportament metòdic amb el que fa. Es lleva molt d’hora cada matí. Va al lavabo on es renta, es pentina, i després s’asseu a la butaca, on ara la veu. D’aquí no es mou ni parla amb ningú. Només s’aixeca per anar al menjador a dinar i a sopar. Sempre amb la mirada perduda. No és una persona difícil. No és agressiva. Dòcil? No és ben bé la paraula. Si li portes menjar, menja, i si no ho fas tampoc es preocupa. No vol sortir al pati a prendre el sol, ni anar a la sala a veure  la televisió. Sempre en silenci, immòbil, asseguda a la butaca. Com ja li he comentat només es mou per a anar al menjador, encara que si no li diguéssim dubto que hi anés.

-          Sempre ha estat així?

-       Pràcticament. Quan va arribar, ara fa uns vint dies, en mostrar-li l’habitació unes llàgrimes van caure-li per les galtes, sense pronunciar un sol mot. Sense fer cap gest, només aquestes llàgrimes. S’assegué en aquesta butaca i encara hi és.

-          D’ençà que va arribar no ha fet cap gest especial, d’aprovació o rebuig?

-       No. O millor dit en va fer un –l’he apressada amb la mirada -Quan va arribar no duia altre equipatge, que una petita bossa. No duia res més. Un vestit, unes arracades de botó negre, una simplicitat extrema i una bossa. Nosaltres tenim com a norma que quan una persona ingressa la fem banyar i posar-se una bata que els hi donem. Per això la vaig ajudar a despullar-se, i en el moment d’anar a treure-li les arracades, ella s’hi va negar en rodó. Ha estat l’única vegada que ha mostrat una determinació. Es va tapar les orelles amb força, i fins que no estigué segura que no li trauria no se les va destapar. Suposo que per a ella deuen significar quelcom d’important. Molt important diria a jutjar per com va reaccionar.

-          Segur que sí. Ara bé, què deuen significar?

Hem mantingut aquesta conversa, sense cap mena de pudor, davant Anna Horowitz, com si ni hi fos. La dona no ha mostrat aprovació o disgust amb res del que hem dit. Sembla absorta dins el seu món. Sembla més un mort vivent que cap altra cosa. La seva figura m’ha impressionat. Té gravat en el rostre el patiment. La cara d’algú que s’ha abandonat al seu sofriment. Haig de trobar la manera de comunicar-me amb ella.

De retorn cap a casa rumio i cerco el desllorigador que permeti enderrocar el mur que ens separa. Camino pels carrers intentant imaginar-me com es pot sentir una persona que s’ha vist privada del més essencial durant tants d’anys. He intentat recordar algunes situacions semblants. No en tinc present cap. Un ésser condemnat a la solitud per la crua realitat. I ella, com ha viscut aquesta situació?

Mentre menjo una peça de fruita regiro la biblioteca de casa cercant informació sobre el país on va néixer. Vull saber-ho tot. Com era el seu país quan en va marxar. Com era el nostre, quan hi va arribar. Cerco comprendre.

Necessito dormir. Sento cansament per tot el que he vist avui. Se’m fa difícil pair els fets i la injustícia del sistema. El rellotge marca més de mitja nit. Demà vull llevar-me ben d’hora per continuar la recerca.

*******

  
Em preocupa el fet que la persona que ha de fer d’intèrpret enlloc de traduir el que sent ho vulgui arreglar. Donar sentit a les paraules si no en tenen. Jo vull constatar aquesta situació si es produeix, per això haig de deixar clar que ha de fer una traducció exacta, encara que les paraules pronunciades no tinguin sentit. No vull una interpretació-traducció sinó sentir les paraules, els sentiments que reclouen. Per aquest motiu no vull anar a l’ambaixada, detesto els buròcrates que per fer mèrits fan qualsevol cosa, que menteixen quan els hi convé, sense cap mena d’escrúpol.

Quan més desmoralitzat em trobo recordo la infermera que va descobrir tot això. Segur que ella estarà disposada a ajudar-me o podrà oferir-me una possible solució. Haig de trobar l’adreça de casa seva. Acostar-m'hi i demanar la seva ajuda, per això hauré de tornar al Centre Psiquiàtric per tal que me la facilitin. Això serà el més difícil.

Davant la possibilitat que no vulguin donar-me-la he decidit provar sort trucant per telèfon. Inventar-me una història. De vegades funciona.

Ha estat més fàcil del que creia. Parlar amb determinació i un bon argument ha fet el fet.

Marco el telèfon d'Isabel Gorki, després de diverses trucades despenja l’aparell una dona que m’ha explicat que seria fora de casa tot el matí, que ho intentés a la tarda a primera hora.

L’espera és pesada. Em costa concentrar-me en res que no sigui la idea de comunicar-me amb Anna Horowitz. Més que una idea és una obsessió.

A quarts de cinc torno a marcar el número de telèfon. Espero. No contesten. Truco més tard. Ningú respon. Després de diversos intents despengen. És una dona. És ella.

-        Digui.

-        Isabel Gorki?

-        Sí jo mateixa, digui.

-        Vostè no em coneix, però, necessito parlar amb vostè el més aviat possible.

-        Què vol dir amb això? No entenc el que diu.

-        És difícil d’explicar per telèfon sense córrer el risc que em prengui per foll. Per aquest motiu voldria demanar-li si ens podíem veure. –Estic nerviós per la sola idea que s'hi pugui negar.

-      No li sembla que hauria de dir-me el que vol abans de demanar-me que vagi a una cita amb vostè?

-        Entenc la seva reticència. Jo en el seu lloc faria el mateix. El que vull és parlar de la senyora Anna Horowitz amb vostè.

-       D’Anna Horowitz ha dit? Per a mi és una història passada. –observo que ho diu amb poc convenciment, com si amagués alguna cosa.

-          Voldria que m’ajudés per tal de poder parlar amb ella.

-          Doncs faci-ho. És una persona prou centrada a pesar de tot el que ha viscut.

-          L’he vista, però, no he pogut parlar-hi.

-          Com està ella?

-         Em pensava que era cosa passada, no?

-         No pretengui aconseguir alguna cosa amb aquests tipus de comentaris.

-         Perdoni. No volia molestar-la. Ha estat un comentari sense mala intenció.

-    No es preocupi. No m’ha molestat. –Intueixo que esbossa un petit somriure i per això insisteixo.

-         Físicament l’he vista bé, però, no parla.

-       I amb qui vol que parli? Ha estat tant de temps reclosa en si mateixa que ha perdut l’hàbit de comunicar-se. I no només reclosa en si mateixa sinó en un centre de salut mental.

-      És per això que la truco. Estic convençut que té molt a dir. Voldria esbombar aquest cas, per tal que la societat, en el seu conjunt, prengui consciència que coses com el d’aquesta dona no poden succeir. Coneixem aquest cas, però, ningú no ens pot garantir que en d’altres llocs no estiguin passant casos similars a aquest.

S’ha anat establint una corrent de simpatia que em sembla que es nota. No obstant no estic segur d’haver assolit l’objectiu que perseguia. M’inquieta el seu mutisme, perquè no sé què representa. Espero la resposta que triga a produir-se.

-    No sé si hauria d’ajudar-lo. No el conec. No sé les seves intencions veritables. El que persegueix. A pesar de tot l’ajudaré.

-      Sí, sí, hauria de fer-ho. Crec que és convenient que casos com el d’aquesta dona siguin denunciats. No es pot recloure una persona pel simple fet de no saber el que diu.

-    Ja l’hi he dit que l’ajudaré. –Estava tant inquiet que no m’he adonat que havia dit que m’ajudaria, fins que l’he sentida ara. Que idiota que sóc. M’afanyo a dir:

-        S’adona que tot plegat és una barbaritat?

-       És el que penso jo. Quan vaig descobrir el que passava vaig pensar que era una qüestió de justícia i de drets humans. Havia de fer quelcom per acabar aquesta injustícia. Al Centre tothom es pensava que era boja i que, per això, no calia preocupar-se de res. Ningú, absolutament ningú, va fer l’esforç d’apropar-se a ella. Per què? Suposo que per comoditat. La van deixar consumir-se tota sola. Aquí sí seria apropiat aplicar aquella cita bíblica que diu: no només de pa viu l’home.

-          M’he atrevit a molestar-la, perquè necessito la seva col·laboració.

-          Si està a les meves mans fer-ho compti amb la meva ajuda.

He pogut copsar amb el to de les seves paraules la seva ràbia. El que no acabo d’entendre és el perquè està tan enfadada. He d’aprofitar l’avinentesa.

-      Crec en la necessitat de colpejar la sensibilitat d’una societat que s’omple la boca parlant de solidaritat, un dia darrere l’altre, encara que quan es troba davant fets concrets gira la cara per no veure el que està succeïnt. Hi ha honroses actituds personals diferents, però, la societat en el seu conjunt tanca els ulls davant el patiment.

-         Quan em vaig adonar que Anna Horowitz m’entenia no podia creure-m’ho. No podia creure que fos veritat. Vaig pensar que era impossible que cap persona, abans que jo, no s’hagués adonat que era possible comunicar-se amb ella. Que no era veritat que la falta d'escrúpols de la gent, tenyida de comoditat, hagués ocasionat aquest desastre.

-    Sovint amaguem, sota minúcies, grans qüestions que, de plantejar-nos-les, ens veuríem amb la necessitat de definir-nos. Qüestions com les migracions, l’aïllament, la solitud, la incomprensió, les noves cultures, els factors econòmics, el medi ambient, i tantes altres coses que conformen  i condicionen la realitat, són ignorades o tractades sense cap rigor.

-         Una realitat molt crua en molts casos.

-         Crua i punyent, que és sentida com una agressió moltes vegades.

-      El que no veig és com puc ajudar-lo –la pregunta m’ha desconcertat. Com podia dir això després del que acabàvem de dir? És que no té sensibilitat aquesta dona?

-          Ja li he comentat que em calen els seus serveis.

-      No. No ho ha fet. Ha parlat, però, no ha dit el que vol –m’he adonat que després de tanta xerrameca no havia dit el motiu principal de la trucada– com puc ser tant despistat?

-         Perdoni, m’havia deixat endur per l’entusiasme de trobar una persona que pensava com jo. Miri, i perdoni de nou, el motiu principal de la trucada és per tal de solucionar la qüestió que desconec la llengua d’aquesta dona, a la vegada que tampoc conec a ningú que la sàpiga. I pensant com resoldre aquest inconvenient he recordat que vostè s’havia pogut comunicar amb ella, que per tant, havia de saber la llengua o, com a mínim, nocions bàsiques. He pensat que podria fer-me d’intèrpret. A tot això cal afegir-hi que si no fos per vostè, Anna Horowitz encara estaria tancada en un manicomi. –Tarda a respondre, com si pensés el que havia de dir.

-        No sóc pas jo la que coneix l’idioma. Jo només l’entenc amb dificultat –per uns moments he tingut la impressió que caldria continuar la recerca i això m’ha molestat-. El que podrà ajudar-lo en aquesta feina és en Kiril, el noi amb qui surto. –Alleugeriment i dubte.

-          I ell voldrà fer-me aquest favor, encara que sigui pagant?

-      No crec que tingui inconvenient i menys encara per qüestions econòmiques. Si ho fa no crec que pensi cobrar. Tot dependrà de la feina que tingui en aquests moments.

-          I quan ho sabré si pot ajudar-me?

-          Truqui'm demà aquesta mateixa hora i quedarem per veure'ns amb ell. Vostè mateix podrà comentar-li el que vol i quin tipus d’ajuda li cal. D’acord?

-       Sí, sí, d’acord. Demà a aquesta mateixa hora torno a trucar? Li sembla bé? Agraeixo per avançada la seva ajuda i l’atenció que ha tingut amb tot el que he dit. Gràcies de nou per tot.

-       A vostè. I pensi que, en tot cas, és un cas de consciència. L’ajuda d’en Kiril i la meva no serà mai per altra raó que la d’ajudar una dona que es mereix una vida millor.

-          Fins demà doncs. Passiu bé.

-          Passiu bé.

He penjat el telèfon amb l’estranya sensació de complicitat i sorpresa. Em sento alleugerit.

*******

Una mica abans de l’hora indicada marco el número de telèfon. Uns trucs i la infermera despenja l’auricular. Hem quedat de veure'ns d’aquí una hora al cafè Cosmopolita.

El temps transcorre lentament.

M’he assegut en una taula. Demano un cafè per esperar-la. Fa tard. Estic nerviós. El dubte sobre si vindrà o no m'atorrolla. Sento un regust amarg a la boca. Assegut compto cada minut que passa. Passen més de trenta minuts de l’hora convinguda. Per fi entra per la porta. Som uns desconeguts ja que no ens hem vist mai, però, estic segur que la persona que ha entrat és ella. No pot ser més que ella. És una dona atractiva, amb una gràcia especial en la forma de moure el cos. És una dona que impressiona, no tant per la seva bellesa, sinó per la gràcia de tot el conjunt. M'he alçat per saludar-la i he allargat la mà. Ella en veure el gest s’apropa.

-        Gràcies per venir senyoreta Gorki.

-      No faltaria més. Crec que és un deure personal. Per altra banda m’havia compromès amb vostè.

-        Que volen prendre? –pregunta el cambrer prop nostre.

-        Què vol prendre? -he insistit jo.

-        Un tè.

-        Per la senyoreta un tè i, per a mi, un cafè llarg de màquina -el cambrer marxa jugant amb la safata.

-        Com ja li vaig dir per telèfon...

-        Veig que va al gra i directe. –sento com les galtes se’m posen vermelles.

-        Jo no volia...

-      No es disculpi. Era un simple comentari. –Ella em mira amb un somriure als llavis. Em sento torbat. Ella s’adona del meu estat -. Em sembla que no he estat justa amb vostè. Arribo tard i em queixo que vostè vagi per feina.

-        Sap que té un somriure bonic? –Ara és ella la que s’inquieta, però se’n surt ràpidament.

-     Així m’agrada. Un home que no permet que els meus comentaris l’acoquinin. –Mostra un rostre resplendent i un somriure franc a la boca. Jo la miro als ulls mentre dic:

-         Per un moment m’havia espantat. He pensat que seria tot plegat molt difícil.

-    Això encara no ho sap. –diu amb coqueteria i sense deixar de somriure. És l’autèntica mestressa de la situació. M’he convertit en l’escolanet -. M’haurà de perdonar. Expliqui'm el que anava a dir. Vol? –La miro sense saber què fer i mecànicament dic:

-      La primera qüestió problemàtica que es planteja és la pròpia actitud d’Anna Horowitz, és una mescla d’apatia i desconfiança a tot i a tothom. Suposo fruit d’anys d’intentar inútilment de comunicar-se amb algú. D’esperar que algú fes el mínim esforç per apropar-se a ella com a persona. Molts anys d’intentar, en va, explicar la seva situació. Masses anys sense obtenir cap resposta. Per altra banda, tenim un punt positiu a favor nostre. I és el que després de cinquanta-dos anys s’ha pogut comunicar amb el món que l’envoltava. I tot això gràcies a vostè. –Ho he dit posant èmfasi en la seva participació en tot això.

-         No cal exagerar el meu paper. La meva relació amb ella ha estat el resultat de la casualitat. El Centre Psiquiàtric és el meu lloc de treball i, per tant, podia haver-se produït abans, com mai.

-        Què vol dir?

-        Que ha estat l’atzar el que ha portat a resoldre tot això.

-        Jo no crec en l’atzar o la casualitat.

-        Doncs, en aquest cas, ho haurà de fer.

-        Vol dir? Els fets...

-     Deixis de fets. Els fets en aquest cas eren desfavorables a resoldre la situació. Com ho demostra els anys transcorreguts.

-        En això estic d’acord, però, voler deixar-ho tot a l’atzar és una altra cosa.

-      Miri, la realitat és una, per molt que la manipulem o intentem explicar les coses com millor ens convingui.

-       En una cosa estem d'acord, que les situacions van encadenades i es condicionen. Digui-li a això el nom que vulgui.

-     Veig que no ens posarem d’acord. Són maneres de veure el que ha succeït, i la manera d’explicar els esdeveniments.

-         Ben mirat, potser si que hi ha un component de sort en tot aquest afer.

-         Em dóna la raó?

-         Dona! No ho faci tant dur. –Ella ha somrigut. El seu rostre reflexa satisfacció.

-      No ho diré a ningú que l’he vençut. –ho diu amb una, més que evident, satisfacció. El seu rostre s’ha il·luminat. És una dona bonica amb caràcter.

-         Si ho fa, la meva reputació no aixecarà el cap mai més –he dit rient i ella afegeix:

-         M’ho anotaré per utilitzar-ho quan em convingui.

-         Em sembla molt perillosa vostè.

-          No tant com voldria. – Tots dos riem. Entre nosaltres dos s’ha establert una complicitat.

-          El tè és per vostè, veritat? –Ha preguntat el cambrer amb la tassa a les mans.

-       Sí, sí. –diu contenint el seu riure. Mentre el cambrer s’allunya m’apropo a ella i, en veu baixa, manifesto:

-          No creu que seria hora que ens tutegéssim?

-   Com vulguis. Ha arribat l’hora d’unir les nostres forces. –El seu to d’ironia tenyida de coqueteria li dóna un aire de gran atractiu.

-         Saps que ets una persona...

-         Difícil?

-         No és la paraula. Jo diria que especial s’ajusta més.

-   Gràcies –el seu rostre envermelleix i es mou nerviosa a la cadira com si cerqués una posició més idònia.

-        No volia molestar-la. No era la meva intenció.

-    No ho has fet. Més aviat em sento afalagada. –Ella, amb gran domini de la situació i mostrant el seu caràcter expressa: Per altra banda no hem vingut fins aquí per parlar de mi, sinó d’Anna Horowitz, veritat?

-       Sí és veritat. Trobar-se davant una dona maca i intel·ligent, és una invitació a reconèixer la situació.

-        Què vols dir? Que la resta no ho són?

-        Em sembla que m'he col·locat en un bon embolic per bocamoll.

-    Em sembla que sí. Agraeixo la teva amabilitat, però, rebutjo la darrera frase. És massa masclista.

-         Com diria en francès: touché.

-       Esperem que una flor no faci de preludi d’un bosc sencer. –Aquesta dona ha lograt posar-me nerviós. Les seves paraules, els seus gestos són l’expressió de tot un caràcter. M’esforço per redreçar la situació dient:

-      No pateixis. Aquí no hi ha cap jardí i la flor ja es merceix. –La cara d’ella mostra un bonic somriure.

-         Comença a fer-se tard. Caldria parlar del que ha estat el motiu de la nostra coneixença.

-        Tens raó. Vols explicar-me com va anar?

-      Sí. Suposo que més val que comenci pel començament. De vegades la casualitat sembla l’únic camí. Li explicaré perquè ho dic. Clara, una companya que treballa a la sala on està internada Anna Horowitz, em va demanar si podia substituir-la uns quants dies. Havia demanat un permís per un viatge que havia de fer. La direcció del Centre havia condicionat el permís a trobar algú que fes la seva feina a la seva sala durant aquells dies, encara que fos a temps parcial. Sempre amb aquesta actitud de coacció que la direcció utilitza. Ella m’ho va demanar a mi perquè coneixia el meu horari i sabia que només coincidien parcialment. Per un altre costat, encara que sabia que era més feina diària per a mi, només eren uns dies, a la vegada que uns ingressos extres sempre van bé. Aquesta proposta, en certa manera m’interessava, encara que era més feina. Vaig acceptar, després de parlar amb direcció.

-        Doncs, pel que dius, es pot afirmar que ha estat l’atzar qui ha resolt una injustícia, no?

-      Fou una casualitat que entrés en contacte amb Anna Horowitz. Si no hagués estat pel viatge de la Clara jo no hauria passat uns dies en aquella sala.

-       I com es va adonar que el que deia tenia sentit? Que no repetia paraules inconnexes sinó que, parlava, a pesar que no l’entengués ningú?

-        El destí, potser.

-        No hi crec gaire en el destí, però, em sembla que hauré de començar a fer-ho a partir d’ara. –Ho dic amb un somriure als llavis que ella correspon mentre afegeix:

-       Les coses van anar rodades i un xic sorprenents. Jo treballo en una sala on hi ha els malalts agressius, on el silenci i la tranquil·litat només s’obté quan els sedem, i fins i tot així de vegades és difícil aconseguir-ho. Per això el silenci d’aquella sala m’inquietava. Era massa tranquil·litat en comparació amb el caos habitual en què treballo. Entre tots els silencis el que em va cridar més l’atenció fou el d’ella. No tant pel que no deia sinó pel seu posat. Era una barreja estranya. Per un costat resignació i per l’altra, una mirada de revolta als ulls. Un posat diferent al de la majoria d’aquests malalts. Era com si ens increpés amb la mirada. Com si ens acusés dels seus mals. Una mena d’odi i de súplica.

-         Així, doncs, parlava?

-      No ho diria així. És un sí però no. És fàcil confondre el que deia amb sons sense sentit. Amb paraules que potser alguna vegada havien tingut algun significat, però, difícilment en tenien ara.

-         Llavors? Com t’ho vas fer per descobrir el que deia?

-         Poca cosa.

-    Poca cosa dius? Et sembla poca cosa comunicar-te amb una persona que s’ha passat cinquanta-dos anys intentant fer-se entendre?

-       Mirat d’aquesta manera sí que ha estat un gran pas. Una altra cosa és quin paper he jugat jo en tot això.

-         Un paper cabdal. –ella em mira sense dir res, com esperant. És possible que ella no s’hagi adonat de la importància del que ha fet? Vull conèixer detalls i per això insisteixo:

-        Com va anar tot plegat?

-       Fou al matí del segon dia, quan acabava la ronda matinal i començava el torn de la neteja dels malalts. Vaig anar a l’habitació per ajudar-la a rentar-se. Jo omplia la banyera amb aigua calenta i ella es despullava tota sola. És una dona que no porta especials complicacions com ja t’he comentat. Vaig apropar-me per cobrir-la amb una tovallola perquè no agafés fred, i en fer-ho, vaig adonar-me que no s’havia tret les arracades. Vaig intentar treure-li. Ella, com si fos moguda per un ressort, va retrocedir dient alguna cosa que no vaig entendre. En insistir ella va tenir la mateixa reacció, em va semblar que tot plegat tenia sentit. No era una rebequeria sinó tot el contrari. No entenia el que deia, però, si semblava tenir lògica. Al cap em va venir el record de la meva infantesa, quan jo, també, em negava a treure'm les arracades per banyar-me. La meva mare, sempre volia que me les tragués per rentar-me. Suposo que deuen ser manies de família. I ho tinc tan sentit que ja forma part de mi com un ritual.

-         Però? No és com jo ho tenia entès de com van anar les coses.

-         Què vols dir?

-         Que pel que jo sé tu vas descobrir... –ella m’interromp bruscament:

-   Escolta!  Ets una persona ben estranya. Entres i surts de la vida dels altres, com si tinguessis tot el dret a fer-ho. I ara pretens dir-me a mi com van anar les coses?

-        No, no, de cap manera. Perdona, si t’ho ha semblat. –estic neguitós. Veig la seva irritació i l’entenc. M’afanyo a restablir un clima de cordialitat: Només era un comentari pel que havia sentit a dir a un parell de nois als lavabos del Centre Psiquiàtric. –Ella em mira amb expressió de sorpresa i amb to punyent m’etziba:

-        Ara et dediques a escoltar converses als lavabos? I que hi feies tu als lavabos?

-        Encara que sembli estrany no és el que sembla.

-        I que vols que sembli?

-     Puc explicar-t’ho. Té una senzilla explicació. –Puc veure en els seus ulls irritació i un cert menyspreu que no comprenc -No sé el que he fet, però, segur que deu haver estat una cosa greu, a jutjar per la teva reacció tant irritada. –em mira en silenci i triga a parlar:

-       M’has de perdonar. Estic tan cansada que em vulguin utilitzar per tapar els seus errors que t’he confós amb un d’ells.

-        De qui parles?

-        Del centre, de la policia, de les autoritats en general.

-        Però? Què ha passat?

-     Han passat de voler el meu silenci a voler que expliqués una història falsa de dalt a baix. Volien que expliqués els fets tal i com m’ho havien escrit. Van intentar coaccionar-me amb amenaces velades d’acomiadar-me si no feia el que ells volien. Per això estic tan irritada.

-        I què aconseguien ells, fent això?

-       Suposo que tapar la seva incompetència. Tirar sorra al damunt d’una història esperpèntica per la gran quantitat d’errors comesos.

-        Han passat molts anys d’aquests fets.

-     De l’inici sí, de la resta dels anys fa escassos dies. No la van entendre quan la portaren, però tampoc després. Fins i tot crec que la responsabilitat és major pels anys que ha estat tancada que pel fet de tancar-la. En aquells moments l’estat nerviós de la dona podia comportar molta confusió i fins i tot errors greus. Un cop ingressada i tractada mèdicament algú s’hauria d’haver adonat que aquesta dona estava parlant en el sentit més ampli de la paraula.

-        Incompetència? Por? Qui ho sap?

-        No se sabrà mai. Ells compren el silenci de grat o per força. És això el que em repugna.

-        És aquesta mateixa sensació la que m’ha fet iniciar aquesta investigació.

-        No te’n sortiràs pas.

-       Amb la teva ajuda ho puc intentar, –a la seva cara es dibuixa l’escepticisme -no creus que pugui, oi?

-       No, la veritat és que no. Els conec bé a aquesta colla de bergants. Faran el que calgui per evitar que els fets surtin a la llum.

-        I doncs, com ha sortit la nota al diari?

-        Aquesta és una altra història.

-        Una altra història? Vols dir?

-        Potser no, però, tampoc puc explicar-te-la. Un dia tal vegada.

-       Espero aconseguir la teva confiança que et permeti explicar-me-la. Per ara en tindria prou si me'n feies cinc cèntims de com va anar que t’adonessis del que deia. –Ella riu amb rostre que vol dissimular les seves preocupacions o dubtes. Jo insisteixo: m’explicaràs la veritat de com va anar?

-        Ho faré, però, abans hauràs d’explicar-me tot això del lavabo.

-    És una explicació simple i a la vegada absurda, fruit d’una actuació irreflexiva per part meva.

-        T’he demanat una explicació no pas una justificació o una rectificació pública –m’interromp.

-      No ho faig pas. Només que quan intento resumir el que va passar observo que tot plegat podia haver-se evitat si hagués pensat el que havia de fer abans d’actuar. Per altra banda, la meva actuació, pel que veig, tampoc s'allunya del que ha estat una constant en aquesta història. No obstant jo no he perjudicat a ningú i la resta sí.

-       No sé què vas fer i espero que m’ho expliquis aviat. L’altra gent ni de bon tros van actuar correctament, encara que en general ha mancat l’ànim de perjudicar. Ha estat la desídia del conjunt qui ha condemnat una dona a la solitud.

La miro avergonyit i incòmode. Faig un esforç per recuperar el control de la situació i per fer-ho explico l’episodi del lavabo de forma calmada, obviant tots aquells punts que em semblen que poden malmetre la meva imatge. Cinisme o un agosarat instint de protecció. Tant se val. Per això elimino en la narració que estava amagat en l’espai del vàter, tampoc explico els moments d’angúnia que vaig passar.

-         Vaig arribar tard al Centre. Ho hauria pogut pensar, abans de desplaçar-me, que pel trànsit de la ciutat arribaria quan les oficines haurien tancat. Abans de marxar vaig arribar-me al lavabo i quan anava a sortir vaig sentir com dos nois comentaven aquest cas. Estava aturat prop de la porta i escoltava el que deien ja que era una conversa molt general sobre el que havia esdevingut en tot aquest cas. Respecte a tu, van comentar que, com que coneixies l’idioma d’aquella dona havies pogut aclarir el que havia passat. Això és tot. Com pots veure no hi ha gaire per explicar. –Ella em mira callada, amb expressió que no permet saber el que pensa. No censura, tampoc aprova. Tinc el desig de tancar aquest parèntesi i per això afegeixo: Sé ben poc de com van anar les coses i desitjaria que me’n fessis cinc cèntims, un resum. Sentir comentaris de passadís, sovint, distorsionen com van anar les coses.

Ella, com si tot el que he explicat no s’hagués produït, desgrana els esdeveniments. No sé què pensar. No vull perdre el temps amb elucubracions, per això decideixo oblidar aquest incident el més ràpid possible i concentrar-me en què diu ella.

-        S’expliquen moltes coses, però ben poques reals. Hi ha força fantasia. A la gent els agrada guarnir els fets. Pensen que d’aquesta manera ells també hi han posat el seu gra de sorra.

-        Passa sovint en tot el que s’explica. Així doncs, què va passar realment?

-     Potser seria convenient que com a comentari previ et digués que la meva àvia era originària del mateix país que Anna Horowitz. Aquesta és la causa que a la meva família hi ha quedat, en l’argot familiar, paraules i frases fetes de la llengua de l’àvia. Les diem com a forma d’expressió davant d’alguns fets concrets. L’altra qüestió és que surto amb un noi immigrat d’aquell país. I sort d’això. Ja que gràcies a ell, avui sabem la veritat.

-          És curiós. És com si el destí es revelés per canviar el rumb de les coses.

-      Quan vaig anar a ajudar a banyar-se i vaig voler treure-li les arracades, ella s’hi va negar amb un gest i unes paraules que a mi em van semblar familiars. Fou com reviure un instant de la meva infantesa. Vaig recordar l’àvia i vaig repetir els mateixos mots que utilitzava quan em demanaven que fes alguna cosa de petita. Eren solament uns mots, però dits en la seva llengua. Ella em va mirar quieta i silenciosa. Amb la mirada fixada a la meva boca. Expectant. Els ulls s’ompliren de llàgrimes. Em va costar entendre el que passava. No esperava la seva reacció. Tampoc esperava la meva, si he de ser sincera. Tot era com un somni d’anys enrera. Probablement, si hagués actuat de forma reflexiva les coses no haguessin anat d’aquesta forma. Fou com un acte reflex. Una acció reacció. S’havia activat un mecanisme que ja no tindria aturador.

-         I ella? Que va fer ella?

-        Això fou el més sorprenent de tot. Em digué: Per què has trigat tant a venir?

-        Com has dit?

-        Sí has sentit bé. Em va fer aquesta pregunta “Per què has trigat tant a venir?”. Fou la pròpia pregunta i el convenciment amb que la deia, el que em va desconcertar.

-         I tu què vas respondre?

-     Res de res. No sé parlar aquest idioma. Només quatre mots i encara mal apresos. Com vaig poder vaig explicar-l’hi que estudiava la seva llengua, però, que no podia comunicar-m’hi. Ella em mirava silenciosa mentre parlava. El cor se’m va encongir. Em sentia impotent i sorpresa per tot el que succeïa. No sabia que fer. Vaig provar de consolar-la i poca cosa més. Em sentia desconcertada.

-         I ella que feia mentre tant?

-      Plorava sense so. Només en els seus ulls podia percebre un raig d’esperança. Semblava que hagués creuat una nova llum en el seu rostre.

-         I com conegué la història d’aquesta dona, si pràcticament no parlava?

-         En adonar-me de la situació vaig demanar a en Kiril, el meu promès, que vingués al Centre a parlar amb ella. Fou ell qui s’hi va comunicar. Passats els primers recels va donar unes breus explicacions que foren colpidores. No podíem donar crèdit al que sentíem. Era un seguit de despropòsits. Una dona havia estat reclosa per no entendre-la. S’hi pot creure?

-     No, però és la realitat. –començava a estar cansat de tantes voltes. Volia conèixer la història i no acabava d’arribar mai. Amb la idea fixa de donar un tomb a la situació vaig dir: hauria de fer-me un resum del que va passar, perquè ja és molt tard i m’estan esperant. Espero poder sentir, amb la teva ajuda, la història completa d’ella.

-         No m’havia adonat de l’hora que és. Parlant amb tu m’ha passat l’estona volant.

-          A mi també, però és tard.

-          Penso que seria millor que ella mateixa t’expliqués la seva vida.

-          No la puc entendre. No parlo la seva llengua.

-     En Kiril et traduirà les seves paraules. D’aquesta manera podràs sentir la seva energia, veure les seves expressions.

-         Es el que volia demanar-te.

-         Doncs quan vulguis ens arribem a la residència i parlem amb ella. Quan et sembla?

-         Seria millor que parlessis amb el teu promès abans, no?

-         Potser si. Truca’m aquest vespre a casa i et diré si ja he pogut parlar amb ell.

-   Ho faré. Intueixo que aquesta dona ha de ser una persona molt especial. Ningú pot sobreviure cinquanta dos anys sense trastocar-se.

-         Quan la coneguis podràs descobrir que estem davant d’una persona amb una capacitat de resistència tremenda. Una persona sense estudis, amb aquella llestesa innata que algunes persones tenen. No obstant, no va saber utilitzar les seves armes. Va saber resistir, però, no alliberar-se.

-         M’agradaria veure'ns a nosaltres davant d’una situació com la que ella ha viscut. No n’estic segur del que jo faria. Si seria capaç de sobreviure.

-   Tampoc jo ho sé. He pogut constatar que la barreja entre angoixa i records que l’han consumida també l’hi ha donat la vida. Fou com una mena de conjur basat en l’esperança de tornar a casa, de tornar a la terra on havia nascut el que l'ha fet viure. Crec que tenim un deure moral vers ella.

-         Suposo que sí.

La conversa s’ha prolongat una estona més. Ella m’ha explicat la vida dels immigrants, dels anomenats sense papers. De les seves pors, de les seves il·lusions. Tot un món que ignorem. El coneix de primera mà. Pel que ha sentit dir a la seva família i ara pel promès. Un noi arribat al nostre país clandestinament. Que ha viscut en la marginació. Un noi que ha guanyat i ha fet diners, a la vegada que vivia el rebuig social d’una societat on la doble moral és present.

-         M’agradaria convidar-te a sopar i continuar la conversa.

-         No l’esperaven?

-      Cert. –m’he vist atrapat en la meva mentida i amb rapidesa reacciono: prefereixo la seva conversa. -només havia estat una estratagema per donar-li pressa i ara m’havia atrapat. Decideixo continuar la comèdia: No et preocupis trucaré i quedaré amb la persona que m’havia de trobar per un altre dia. –Ella riu amb un posat que denota que s’ha adonat del que he fet. Sento com els colors em pugen a la cara. Dubto entre confessar o continuar.

-         Per a mi no hi ha inconvenient. M’agrada parlar amb tu.

M’he alçat. He anat fins el telèfon fent veure que trucava. Al cap d’una estona he tornat i he dit:

-         Marxem? Conec un restaurant prop de la plaça on podem sopar molt bé.

-         D’acord. Quan vulguis.

És una dona de caràcter, capaç d’aconseguir allò que es proposi. Quan sortíem del restaurant i esperàvem el taxi que la portaria a casa seva ha fet un comentari estrany sobre com van anar les coses quan ingressaren Horowitz al Centre. Tot plegat és confós. Arribaré mai a saber la veritat?

*******

Sóc al carrer esperant Isabel Gorki, hem quedat per anar a veure Anna Horowitz a la residència on s’està. Hi anirem amb Kiril el seu promès. Mentre m’espero repasso mentalment la conversa de l’altre dia i el sopar. Desitjo que en Kiril faci la seva feina de tal manera que sigui ella mateixa la que ens expliqui la seva història. Hauré de deixar clar quin tipus d’ajuda vull d’ells.

-        Hola. Fa molt que t’esperes?

-        No gaire. He arribat una mica abans que vosaltres.

-        Et presento en Kiril. Ell ens farà de traductor. -És un noi d’un marcat aspecte eslau, amb un gran somriure gairebé permanent al rostre, alt, prim i uns cabells rossos com fils d’or.

-       Molt de gust de què ens haguem pogut conèixer. Suposo que ja t’haurà explicat que vull que facis, no? –L’he tutejat d’entrada per tal d’aconseguir un ràpid apropament, no obstant, ell manté les distàncies. És simpàtic i recelós a la vegada.

-        Ja m’ha dit que vol que tradueixi les paraules d’aquella senyora per vostè. No és això?

-       Sí, és el que espero que facis per a mi. No obstant. Voldria aclarir-te que m’interessa molt saber exactament el que diu. Per a mi és molt important saber el que diu, com ho diu i què deixa de dir. És important per tal d’avaluar fins a quin punt la seva solitud interior l’ha afectada. Cada mínim detall ens pot donar indicis del que ha passat durant tots aquests anys.

-        Ha de tenir present que són dues llengües amb matitzacions difícils de traduir. Coneixerà el sentiment que hi posi, la intensitat de la veu, però no les paraules. Les haig de traduir i per tant adaptar-les a una altra llengua. –Ho ha dit segur del que deia, sense vacil·lar, amb aquell somriure que dóna confiança i impedeix conèixer el que sent.

-        En això tens raó.

-     Una traducció és, com va dir un vell savi xinès, una traïció per molt bona que sigui, és el revés d’un brocat, on tots els fils i la tela hi són, però no la subtilesa del dibuix i dels colors.

-        Sap que aquesta idea és molt encertada?

-        No és pas meva. És d’un savi que va viure a la Xina fa milers d’anys.

-        Et prego que com al brocat hi hagi tots els fils en la teva traducció, la resta serà qüestió de refer-la amb paciència. –Ell m’ha mirat en silenci. Ha estat Isabel qui ha donat sortida a la situació en dir:

-         Quan vulguis podem marxar. I anirem a peu al Centre ja que és molt a prop d’aquí..

Ell, Isabel Gorki i en Kiril caminen a bon pas mentre parlen d’Anna Horowitz. Kiril continua tractant-me de vostè. Observo com Isabel se’l mira, amb una expressió que no deixa veure si reprova la seva actitud o no. Ell manté un mur entre nosaltres que s’esforça reforçar. Veig amb claredat que, si ha accedit a ajudar-me, tant sols ha estat perquè ella li ha demanat. Desconfia de tot el que dic. A la recepció hem demanat per Anna Horowitz. Ens adrecen al pis de sobre. En arribar-hi hem tornat a preguntar a una infermera que hem trobat asseguda darrera un taulell i que ens indica l’habitació on s’està. Ens han pregat que, abans d’anar a veure-la, parléssim amb la infermera responsable de sala. Un prec que amaga una ordre clara. Per com diu les coses, queda evident que acceptem el que ella diu o no ens permetran veure-la amb qualsevol argument en fer-ho.

La infermera de planta és de mitjana edat, de parlar afectat i encarcarat. De maneres que denoten que és una vella conca. Ens interroga del que volem. Ens diu que ha rebut ordres de preservar la tranquil·litat d’Anna Horowitz i que ho farà costi el que costi. Parla amb vehemència. Em fa gràcia totes les molèsties que es prenen per la salut i el benestar d’una dona gran, sobretot en contrast amb l’abandonament que ha hagut de patir durant els cinquanta dos anys anteriors. Ella insisteix en impedir-nos el pas, fins que molest i molt irritat dic:

-     Escolti! Hi ha algun tipus d’ordre per impedir les visites a la senyora Horowitz o no? Per perpetuar el seu aïllament com han fet fins ara? –Ella, amb els ulls injectats de sang,  m’ha mirat fixament a la cara abans de contestar, un símptoma de ràbia apareix en el seu rostre. Mesura la resposta abans de parlar.

-    De cap manera! La senyora Horowitz és lliure de rebre tantes visites com vulgui. Aquí només ens preocupa el seu benestar –Té els ulls apunt de sortir-li de les òrbites, i com si obeeix una ordre afegeix: s’està a l’habitació número 10, l’habitació del fons.

-        Gràcies. A nosaltres també ens preocupa el seu benestar. No només el físic, sinó també, el psicològic. Ja ha patit prou durant tots aquests anys. No li sembla? –la infermera m’ha mirat amb una barreja d’odi i menyspreu, fent bona aquella dita: si les mirades matessin ja series mort.

-       No pateixi, jo també sóc infermera i per tant sé molt bé el que vostè diu –s’ha afanyat a dir Isabel Gorki buscant una complicitat amb l’enfadada infermera.

-       En aquest cas suposo que sabrà fer-se càrrec de la situació –ha dit la infermera canviant radicalment el to de veu - trobar-me una companya em deixa més tranquil·la. Vostès sabran quan és el moment de deixar-la reposar –ho expressa amb un to entre burleta i mordaç.

-         Anem, doncs! –he insistit secament. Mentre sortim del despatx la infermera ha insistit:

-         Recordin que d’aquí una hora acaba l’horari de visita d’avui.

Ens allunyem passadís enllà cap a l’habitació. Alçant la veu perquè em senti manifesto:

-       La molt bruixa. Quina manera de fer-nos perdre el temps –i dirigint-me a Isabel Gorki i en Kiril he provat d’explicar-me: em posen nerviós aquestes persones que volen controlar-ho tot i són incapaces d’entendre que hi ha aspectes que no poden ser controlats.

-         Suposo que ho deu portar l’ofici –Isabel em mira somrient i mofeta.

-    Perdona, havia oblidat que tu també ets del gremi –ens mirem alhora que riem de la situació creada.

-         És aquí –truquem a la porta, ningú respon. Sabem que és dins i per això entrem. Asseguda a la butaca hi ha Anna Horowitz, tal i com ja la vaig veure en la meva primera visita. Talment sembla que el temps no hagi passat. La seva figura menuda, absent i amb la mirada fixa. Miro Isabel Gorki i en Kiril, que esbossa un somriure mentre diu:

-      Hola, ens tornem a trobar –ho ha fet en la seva parla. La mira amb mirada tendra i prenyada d’afecte. Espera la resposta. Horowitz triga a reaccionar, però finalment ho fa, aixeca els seus ulls i com si mirés una visió respon:

-        Hola. T’esperava.

-        No m’ha estat possible venir abans. Ho sento.

-        Fa tant que espero que no ve d’un dia més.

Jo segueixo la conversa a través d’en Kiril que prop meu tradueix les paraules que van dient, mentre Isabel ho fa amb les d’ell.

-    No he vingut sol. M’acompanya Isabel i el senyor Cardona que et vol conèixer. -Anna Horowitz mentre li parlen va girant lentament el cap, observant-nos un a un, sense expressar absolutament res.

-       Ara tothom vol saber qui sóc, què m’ha passat. Fins ara he estat confinada a l’oblit sense que ningú vingués a ajudar-me.

-         Sap que nosaltres hem fet tot el que podíem per ajudar-la.

-       Vosaltres sou diferents. Heu fet possible tot el que tinc ara. Com et dius? He oblidat el teu nom.

-          Kiril.

-     Kiril, com el pare del meu pare. Estic tant cansada. –S’expressa pausadament, com si cada paraula fos arrencada del seu interior. No hi ha rancor en la seva veu. Només la veu cansada i apagada que en prou feines se sent.

-    Perdoni. Puc fer-li unes preguntes? –Kiril va traduint el que dic a la dona que em mira enigmàticament.

-         Què vol? Fins ara ningú ha volgut saber res de mi.

-      Vull ser sincer amb vostè, si em permet. Un dia, mentre llegia el diari, vaig veure una nota que parlava de la seva sortida del Centre Psiquiàtric Sant Josep després de cinquanta dos anys, em va semblar una barbaritat tant enorme que del meu interior va sorgir un crit de protesta contra el sistema, contra aquest sistema que havia fet possible aquella situació. Voldria fer un estudi per denunciar aquestes injustícies. És molt important denunciar els errors comesos –ella em mira sense mostrar interès, el seu rostre és inexpressiu. M'esforço de mostrar-me convincent. Voldria ajudar a recuperar el seu passat.

-      Massa tard. Sento la mort a prop. Era una dona sola quan vaig arribar aquí, i ara després de tant de temps no crec que conegui ningú. De la meva família i del poble on vaig néixer no en deuen quedar res. Estic massa cansada per parlar del que m’ha passat –la seva cara serena mostra un gran esgotament.

-     Perdoni que insisteixi. És important per tots nosaltres ajudar-la, encara que arribem amb uns quants anys de retard.

-     Què en trauré de plorar ara. He vessat tantes llàgrimes durant anys, amb un dolor que no m’ha abandonat mai.

Té raó, però no vull admetre-ho i per això insisteixo:

-      El que diu és veritat, i poc hi podem fer, però és necessari evitar que d’altres persones, com vostè, es vegin en la mateixa situació. –ella ha mirat dins meu a través dels ulls, ha escodrinyat en la profunditat del meu ésser. Mira clavant la mirada. Veig en ella una persona que ja no té res a perdre, que només cerca repòs. I com si sorgís de les profunditats ens ha dit:

-   I quina importància tenen per a mi els altres? Algú es va preocupar de mi quan m’ensorrava? No vull saber res del món. Tampoc ell ha volgut saber res de mi. –Parla lentament, fent un gran esforç.

-        Però... –ella alça la mà per aturar-me. És la Isabel la que parla:

-        Ens n’hauríem d’anar. Està cansada.

-        M’agradaria parlar una estona més amb ella.

-        No insisteixis. No aconseguiràs el que vols. Ho provarem un altre dia.

M’alço de la cadira amb resignació i desencisat, amb el desagradable pressentiment que tot s'ha acabat. Prop la porta em giro per mirar-la asseguda amb els ulls tancats.

-        Anem.

Isabel m’estira pel braç per fer-me  sortir de l’habitació. En Kiril encara hi és. Estem drets, callats davant la porta que s’ha tancat per la seva pròpia inèrcia. Em sento malament. Isabel intenta animar-me:

-        Ja veuràs com podràs parlar amb ella un altre dia.

-        Què vols dir?

-        En Kiril intenta convèncer-la que tu no ets una amenaça per a ella. Que estàs al seu costat. Ho ha perdut tot i no creu en ningú. Tots formem part d’aquest món que ella rebutja. D’aquest món que la va deixar orfe de tot. Ho entens?

-         Si, però no ho accepto.

-     Doncs ho hauràs d’acceptar. Tu no pots canviar les coses d’un dia per un altre. Ha patit massa perquè confiï en ningú.

-         I en Kiril?

-         És una altra cosa. Potser ell aconseguirà el que tu i jo no podem.

-         Tarda molt.

-         Crec que és bon senyal. Marxa cap a casa i truca’m demà al matí.

-         Et sembla que marxi?

-         Millor això.

He sortit del Centre amb ganes de caminar per poder pensar. Fa fred.

*******

El temps passa volant. Abans d’ahir, quan sortia de la residència estava convençut que la possible conversa amb Anna Horowitz ja havia acabat. Sento els llunyans lladrucs d’uns gossos. Els crits dels nens que juguen a la plaça del costat i omplen el silenci del passadís. Quin contrast. A la plaça la joia de viure, aquí la mort es passeja a la recerca dels companys de viatge. I la il·lusió per viure un nou dia on s’ha quedat? Puc percebre la desesperança.

-       Hola. Fa molt que t’esperes? En Kiril és dins. Entrem.

L’habitació està en penombra. Anna Horowitz asseguda i immòbil sembla una figura de cera. En Kiril seu al seu costat, en silenci, amb una actitud que mostra solidaritat i comprensió.

-        Tingui paciència. Ella necessita el seu temps per poder expressar el que sent. Recordi que ha patit molt.

-        Si vol puc tornar un altre dia.

-        No cal. Està preparada sempre quan ens adaptem al seu ritme.

-        Gràcies per la seva col·laboració.

-        No perdem el temps amb agraïments. Està molt fatigada i no podrem estar massa estona.

-        Anna, ha vingut aquell senyor que et vaig explicar. Vol parlar amb tu.

Escolto les paraules que han estat dites amb dolçor, a cau d’orella, expressant afecte. Ella se’l mira. És com si cada una de les paraules fos una volta més de la corda que la posa en moviment. Puc copsar una corrent de simpatia mútua. En Kiril agafa la seva mà amb suavitat, mentre ella, amb un fil de veu comença a parlar i ho fa de forma feble i opaca. Cada paraula és arrencada del seu sofriment.

-    Fa tant de temps que amb prou feines recordo el que va succeir. També m’és difícil recordar els éssers que vaig estimar. De tant callar amb prou feines recordo els mots. Ha estat la il·lusió de tornar a la terra on vaig néixer, a la terra dels meus pares, a la terra dels pares dels meus pares, el que m’ha fet continuar vivint. Moltes vegades he desitjat morir-me. Abandonar tot aquest patiment. –He pogut veure en el seu rostre una força interior que impressiona. Ha estat aquesta força el que l’ha fet sobreviure.

-      Recordava, una i altra vegada, els camps verds i els gira-sols del meu poble. Recordava quan jugava a caçar sargantanes amb les amigues. M’aferrava als records que, lentament, es van anar convertint en una cuirassa que em protegia. Em maleïa per haver abandonat aquells camps daurats de l’estiu on jugàvem a fet i amagar. Constantment veia la imatge de l’avi a les tardes de festa quan, agenollat, pregava davant la icona de Santa Maria al menjador de casa. Fins i tot la fugida del poble per gana era més lleugera que l’empresonament que patia. –Les paraules brollen espasmòdicament, amb gran calma. Amb aquella calma que només és capaç de mostrar algú que ja no té res a perdre, perquè ja ho ha perdut tot -Podia sentir l’olor de casa la tia que era vídua i vivia a ciutat. Recordava quan ens va recollir després que els de casa s’haguessin venut el poc de valor que teníem. Veig les mans suaus de la tia. Una dona dolça que m’estimava i em portava a passejar. La recordava postrada en el seu llit de mort. Quan va morir vaig anar a servir a casa d’unes germanes solteres per ajudar a la cuina. Fou una època feliç. Menjava calent i dormia en un llit tou, encara que com a mestresses eren egoístes i rondinaires. Només em permetien anar a visitar els pares una vegada al mes. Un dia els pares van parlar d’emigrar, de marxar a fer fortuna. Vaig acceptar il·lusionada. És així com vam marxar per venir a aquest país.

-         Quants anys tenia llavors?

-         No ho recordo. Era molt jove. No crec que tingués més de vint anys.

-         Amb què van venir?

-      En barco. Havíem anat caminant fins el port durant moltes jornades. Dues llargues setmanes de fred i gana. –sorprèn sentir-la. Veig com en ocasions dubta, com si no estigués segura del que diu, en altres ocasions se la veu segura, fins i tot amb un punt d’altivesa.

-        Què va passar quan van arribar?

-       Fou molt dura l’arribada. Una vida plena d’inconvenients que es van anar arranjant gràcies als amics dels pares que havien arribat abans. Ells ens acolliren a casa seva fins que vam trobar una habitació on viure. No teníem diners. Tampoc podíem entendre'ns. Fou una equivocació venir. En morir els pares, vaig anar a viure a casa d’uns amics. Quan aparegué Dimitri em va semblar que havia arribat el meu cavaller a salvar-me. Era alt, ben plantat, amb una gràcia especial. Vaig enamorar-me bojament d’ell –riu i afegeix: potser fou el principi del meu deliri. Per ell vaig beure’m l’enteniment. Vaig entregar-li tot el que tenia, fins i tot la vida. L’estimava i encara l’estimo a pesar del que va fer. Recordo els seus grossos ulls negres que observaven tot el que passava. Els seus cabells lluents i foscos com el carbó. –Els seus ulls s’omplen de llàgrimes que s’escorren galtes avall. -He plorat pel seu amor i pel seu amor vaig estar a punt de morir.

-       Vol un got d’aigua? –Ho dic mentre atanso el got que ella agafa amb les dues mans. Veu una mica  i me’l torna.

Tos tres la mirem silenciosos. Kiril és d’una ajuda inestimable. Es mostra comprensiu, delicat. Anna estreny la seva mà. Ho fa d’una forma especial que sembla com si a través d’ell atrapés la seva història. Ell tradueix les seves paraules. Puc veure l’esforç que fa per traduir el més fidelment possible les paraules d’aquesta dona. Penso que Isabel ha fet sort amb aquest noi. Els miro i Isabel em somriu. Veig com també amb el seu somriure vol acompanyar Anna Horowitz en el seu sofriment. Amb la seva actitud mostra una gran sensibilitat. Horowitz ha après a sobreviure en silenci i això ha  endurit el seu caràcter, no obstant, deixa veure una ànima que pateix. Que parla revivint cada instant de la seva vida.

-    Quan m’abandonà, el meu consol fou el fill que portava en les entranyes. A les nits em despertava somniant en el petit. A poc a poc, el nen que esperava es va anar convertint en què m’impulsava viure. Aquesta idea em feia forta. Li parlava i estava segura que m’entenia. Era el meu tresor i la meva esperança. En marxar, ell s’endugué la meva felicitat. Vaig sentir-me buida, sense saber perquè vivia. Alguna cosa va morir dins meu quan ell morí.

-         Qui va morir?

-      El meu fill. Va morir pocs dies després de néixer. Amb la mort del nen es va obrir un pou sense fons dins meu. Vaig caminar pels carrers perduda i desesperada. Mirava tots els nadons que veia, en cada un d’ells hi veia el meu fill. Era com furgar la ferida, burxar la pena del meu cor. Sentia enveja d’aquelles mares que passejaven amb els seus fills. Més d’una vegada vaig haver de reprimir l’impuls d’endur-me’n un nen. Caminava sense rumb pels carrers. Fou la beguda qui va alleugerir el meu patiment ja que enterbolia el record que m’estava matant. Els moments de lucidesa eren per recordar, i el record em consumia cada dia.

-         No tenia ningú a qui recórrer?

-         Havia perdut el fill i el marit. Qui vol que ajudi a una vídua?

Les seves paraules m’han semblat horroroses. Unes paraules fruit d’una cultura que no és la meva, on una vídua sense fills ha perdut el seu lloc en la societat. És una càrrega que cal ignorar. Com pot ser possible aquest grau d’incultura? Una dona, casada, soltera, vídua, separada, divorciada o de qualsevol manera és, abans que res, un ésser humà. Una persona amb sentiments que cal ajudar per tal que tingui el seu lloc en el nostre món. Em miro aquesta dona amb sentiment de ràbia pel seu propi abandó i cap a la societat que, amb un deliberat silenci, permet el que passa amb milers de dones, nens, vells i, també, homes. Ha viscut amb els seus fantasmes dins la nebulosa dels records. Sento com la seva veu va desgranant la seva història.

-        Un dia, de matinada, quan estava arrupida sota unes escales, morta de fred, es va apropar un policia, que va preguntar alguna cosa que no vaig entendre. L’alcohol i el dolor no em deixaven pensar. Ells tampoc m’entenien. Volia detenir-me, endur-se’m. Cridava per defensar-me d’aquell home que m’agafava. Xisclava. Vaig intentar fugir, però, la seva força m’ho va impedir. M’arrossegà, entre cops i crits, fins la presó. Allà, plorant i suplicant, m’hi vaig estar un parell de nits, fins que un matí em portaren a una habitació molt gran i buida. Davant meu un home vestit de negre, que escoltava sense dir res, fins que parlà. No vaig entendre res de res. D’allà vaig sortir plorant la meva sort, lligada, sense saber on em portaven.

-        Ningú va explicar-li el que passava?

-       No –els seus ulls tornen a estar negats de llàgrimes. Mentre explica els seus records reviu el seu particular calvari. -A l’hospital tots em tractaven amb rudesa. Per fi vaig comprendre que m’havien pres per boja. Vaig intentar dir que no era veritat. Ningú m’escoltà. Un dia vaig trobar-me tancada en una habitació nua de cap a peus. Només duia a sobre aquestes arracades que encara conservo. Elles van esdevenir el meu lligam amb el meu passat. De tant en tant entrava algú amb menjar que jo no volia. Fins que... –amb gran excitació s’ha copejat el cap - Fins que..., no puc, no puc. –Xiscla, sanglota, es desespera. Nosaltres restem expectants, sense resposta. En Kiril li agafa l’altra mà, l’estreny entre els seus braços. Ella plora. Aquesta mostra d’afecte la tranquil·litza. Isabel li diu:

-        Veu una mica d’aigua –mentre apropa el got i dirigint-se a mi m’ha dit: hauríem de deixar-la descansar. Reviure el passat és un esforç massa dolorós per a ella. Crec que l’estem pressionant excessivament.

-        Només volia conèixer una vida turmentada.

-        Però no ho oblidis que és la seva vida. Ara marxem. Deixem que reposi per avui.

No m’he atrevit a oposar-m'hi. Volia saber més i més d’un món desconegut. També sé que si no compto amb l’ajuda d’en Kiril i Isabel la meva recerca ja haurà acabat, per això accepto. A peu dret expresso:

-         Creus que podrem tornar un altre dia?

-          Si, demà a la tarda. Et sembla bé?

-          Com vulgui.

Abans de marxar ha cridat a la infermera. Han parlat una estona. Al passadís, he vist, a través de la porta mig ajustava, com Isabel feia un petó al front d’aquella dona i sortia. Hem caminat en silenci fins al carrer.

-         Per què ho has fet?

-         El que?

-         El petó?

-        Quin petó? –riu – No sé a què et refereixes. Fins demà –s’afanya a dir: Quedem al vestíbul a les cinc. D’acord?

-         Sí.

-         Fins demà i distreu-te –i mirant-me als ulls afegeix: és una ordre.

I sense donar-me temps a reaccionar han marxat agafats de la mà.

*******

A l’hora convinguda estic plantat davant la porta del Centre. No veig a Isabel i en Kiril. Espero més de mitja hora. Encara no han vingut. Estic molt irritat. La impaciència s’ha anat convertint en malestar. Ahir van marxar tant de pressa, sense donar-me temps a parlar, i ara no apareixen. Em decideixo per anar a veure Anna Horowitz tot sol. Sé que no tinc manera de comunicar-me amb ella, però vull veure-la.

Ahir vaig pressentir que alguna cosa havia canviat sense adonar-me. Isabel no diu tot el que pensa de veritat. És com si haguessin aixecat un mur al voltant d’aquesta dona. Per què sospito d’ells? No han estat ells, precisament, qui han fet possible que les meves visites fossin un èxit? No han fet res per donar motius pel que penso. Només una sortida precipitada ahir. Són cabòries per la irritació que tinc, per aquesta llarga espera, mort de fred, a la porta de la residència. No puc més. La humitat m’ha atrapat. Sento cruixir els ossos. Buscant escalfor entro al Centre. Només passar la porta em sento alleugerit. L’escalfor em reconforta. Experimento la sensació de reviure. Al cap d’una estona el meu cos s’ha revifat. Estic en condicions de preguntar el que vull. M’apropo al recepcionista i pregunto per la senyora Horowitz.

-         Està ingressada a l’hospital.

-   No l’entenc. Què vol dir que està ingressada a l’hospital? L’han tornada al Centre Psiquiàtric?

-         No, no. L’han portada a l’hospital general per un problema cardíac.

-         Està bé?

-   No ho sabem encara. Quan l'ambulància la traslladava estava estabilitzada. S’havia recuperat una mica de l’infart de la nit.

-     Gràcies per la informació. Ja trucaré més tard per saber-ne l’evolució. Passiu bé i bona tarda.

Camino cap a la sortida abatut. Els fets s’han imposat i no hi puc fer res per aturar-ho. Havia d’haver insistit quan en tenia l'oportunitat, ara ja és massa tard. Sento rancúnia irracional per a Isabel i en Kiril. Els culpo del que passa. És absurd. M’estic comportant com un adolescent malcriat.

-         Perdoni! –sento que criden darrera meu. – Vostè és el senyor Cardona?

-         Si, sóc jo. Per què?

-         Té una nota aquí per vostè. L’han deixada fa una estona.

-        Una nota? –miro el noi amb curiositat mentre allargo la mà per agafar-la. Amb el sobre als dits surto de l’edifici. L’obro. És de la Isabel.

“Perdona que no t’hagi esperat. Quan he arribat estaven traslladant la senyora Horowitz ajaguda en una llitera cap a l’hospital, per ingressar-la per un infart cardíac. He decidit que podia ser útil fent-l’hi companyia. Et trucaré al vespre a casa seva. Cordialment, Isabel.”

He estat molt injust amb ella.

*******

Sóc al passadís de l’hospital, avançant cap a l’habitació d’Anna Horowitz. Han passat quinze dies des de la darrera visita. Isabel m’ha fet venir, ha insistit perquè vingués. Anna sembla que està estable dins la gravetat. D’una de les habitacions surt en Kiril. Camina lentament cap a mi.

-        Hem arribat massa tard. Tot s’ha acabat.

-        Què vols dir?

-    Ha mort aquest mateix matí d’un altre atac de cor. Sola. Sense que ningú l’acomiadés. Sense una persona al seu costat en els seus darrers moments de la seva vida.

Estic astorat. No pot ser veritat. Sento ràbia, sorpresa, incredulitat. Ha de ser una broma de mal gust i per això dic:

-         Deus estar de broma, no?

-         No. No faig bromes amb aquestes coses.

-         I com ho sabeu el que ha passat?

-        La Isabel ha vingut cada dia a fer companyia a Anna. Cada matí ha passat per aquí. Aquest matí quan ha arribat Anna es trobava molt cansada. Aquests darrers dies les forces l’hi han anat minvant. No desitjava viure.

-          Què vols dir?

-          Ha estat com un suïcidi voluntari. S’ha deixat morir. Que el seu cor deixés de funcionar per esgotament.

-         Ha deixat de patir per sempre. La vida ha estat tant injusta amb ella que no m’estranya que no volgués viure. Però, per què ara? En el moment que començava a tenir-ho de nou.

-       Perquè havia aconseguit sobreviure. –és la veu de la Isabel que ha aparegut darrera nostre. – Havia arribat al final del seu camí.

Isabel s’apropa a nosaltres.

-         Bon dia Isabel. Per fi ella reposa, a la vegada que jo m’he quedat sense saber el final de la història.

-   Bon dia, per uns i pels altres. Sembla que només podem veure’ns en circumstàncies especials. Ara Anna podrà trobar la tranquil·litat que li fou negada en aquest món nostre.

M’he adonat que ella també parla d’Anna Horowitz de forma diferent. No només s’han comportat amb ella de forma afectuosa sinó que l’han estimada. Una fina línia separa aquests dos mots. En qualsevol cas el seu comportament conforta una dona que s’ha passat la vida patint.

-          Has pogut acompanyar-la en els seus darrers moments?

-      No. Quan he arribat ja havia fet el seu darrer sospir. Em sap tant de greu. Ha mort com havia viscut. Sola fins l’últim alè –unes llàgrimes rodolen per la seva cara. Veig dolor en el seu rostre.

-          L’estimaves, oi?

-      Havia posat molt d’afecte en Anna. Havia aconseguit comprendre el seu dolor més íntim. Les seves paraules m’han colpit l’ànima. He vist, amb horror, la crueltat humana. La lluita per sobreviure. I el triomf.

-          M’ho explicaràs?

-        Ara no puc. No estic en condicions de fer-ho. Estic massa trasbalsada. Més endavant. Un altre dia.

-        Si et sembla ens podem trucar per telèfon més endavant per quedar i veure’ns. Llavors, si et sembla, em podràs explicar el final d’aquesta vida agitada pel dolor.

-          Potser llavors serà tot més fàcil. Ens trucarem per veure’ns. Adéu fins un altre dia. Truca’m.

En Kiril que ha restat en silenci al seu costat l’agafa per l’espatlla. Caminen agafats. Els veig com marxen. Quan ja són lluny crido:

-          Kiril! Cuida-la.

*******

Sóc al carrer apunt de creuar quan el semàfor es posi verd.

-          Isabel? Isabel Gorki? –he cridat a una dona que passa pel meu costat.

-          Si sóc jo.

-         No et recordes de mi? Sóc en Cardona.

-         No t’havia reconegut. Com estàs? Quants anys fa?

-    Cinc. Cinc llargs anys. Estàs molt bé, estàs preciosa –m’he posat vermell per la meva gosadia. Ella aparenta no immutar-se.

-          Gràcies, però, els anys passen per a tots.

-          Vols que prenguem un cafè i xerrem una estona?

-          Doncs mira, sí. Tenia ganes de veure’t.

He buscat un bar a prop. Al fons del carrer n’hi ha un.

-        Anem a aquell? –he allargat el braç assenyalant el lloc. Està igual, sembla que per a ella els anys no hagin passat. Està preciosa. Avui quan la torno a veure reconec el seu caminar elegant i harmoniós.

-         Seiem aquí mateix? –he dit assenyalant una taula buida al costat de la porta.

-         Saps que he pensat moltes vegades amb tu? Amb en Kiril parlem sovint d’aquells fets.

-         Com està en Kiril?

-         Està de viatge per la feina. Ens vam casar fa un parell d’anys.

-         Me n’alegro. Teniu fills?

-     No encara. Deixem el tema. La meva vida té poca importància. No? –ho ha dit amb un somriure als llavis.

-         Jo...

-         Em sento amb deute amb tu. Mai t’he explicat el final de la història. Vols que ho faci?

-         Doncs si, m’agradaria conèixer el final de la història. –he dit sense embuts.

-      Ja m’ho penso. Per això estic contenta de veure’t. De poder relatar-te els fets d’una vida d’una dona que va patir moltíssim. Escolta com van anar les coses ja que són horribles. Anna no es va passar la vida asseguda en una cadira, sense dir res de res, més de cinquanta dos, sinó que hi ha fets que van copejar-la durament. Van passar coses i esdeveniments que capgiren una vida –l’escolto sense parlar -  Un dia va agafar un ganivet. No volia fer mal a ningú. Només volia que la deixessin marxar. Estava convençuda que d’aquesta manera podria sortir en llibertat. Malauradament les coses van anar de forma molt diferent. Fou reduïda a la força i tancada en una cel·la d’aïllament. Ella cridava i xisclava, es copejava el cap sense parar. Per reduir-la la van sotmetre a sessions d’electroxocs i dutxes d’aigua freda. Un dia i un altre, cada vegada que patia una crisi. Un dia, per atzar, comprengué que era una lluita inútil. Que de continuar amb la seva actitud la reduïren al no res. Desitjava recordar quan era feliç. I va començar a aïllar-se, mostrant-se pacífica i de tracte dòcil. Amb això va aconseguir posar fi als tractaments. Te’n recordes de les arracades? D’aquell botó negre que duia a les orelles quan la vam veure? Eren el seu nexe amb el seu món anterior. Per això reaccionava tant malament si intentaves treure-li. Un dia s’assegué en una cadira, en total silenci, fins que al cap dels anys la vaig trobar. T’imagines com foren aquells anys per a ella?

-         No. No puc fer-ho. No crec que hi hagi ningú que sàpiga, de veritat, com fou el seu calvari.

-         No sabrem mai el que va patir. Ha estat una immensa crueltat.

-         Algú hauria d'assumir la responsabilitat dels errors administratius.

-        Ningú, absolutament ningú, respondrà per aquests fets. No tenen importància per a ells, per la màquina burocràtica. Una investigació per aquests fets no porten vots als polítics, per això no la faran mai, i menys ara que ja és morta.

-         En això coincideixo amb tu.

-       Perdona, no m’havia adonat de quina hora era. Estic fent tard a casa d’uns amics. Hauria de marxar.

S’ha posat dreta. M’ha tornat a desconcertar. Mecànicament he demanat el compte. El cambrer s’acosta i pago. La miro i dic:

-          Ens tornarem a veure?

-          Quan torni en Kiril de viatge podríem sopar plegats. Estarà content de veure’t. T’aprecia més del que et penses.

-          D’acord. Quan vulgueu.

La veig com s’allunya dins un taxi. Des de la vorera he dit adéu amb el convenciment que és un adéu definitiu.

***************

1895   Anna Horowitz neix en una família de camperols en un poble de muntanya.

1903    Als vuit anys es trasllada a viure, amb els seus pares, a casa d’una tia a la ciutat. On passarà una infància feliç.

1906    En morir la tia els seus pares tornen al poble, mentre ella entra a treballar en la casa d’unes germanes solteres i grans com ajudant de cuina.

1914   Amb els seus pares emigren cap un nou país. Llavors té dinou anys.

1919     Moren els seus pares, amb poc temps de diferència, de tuberculosi. Ella        va a viure amb uns amics.

1915  Es casa amb Dimitri Paulov.

1920    Espera el seu primer fill, que morirà al poc temps d’haver nascut. El marit l’abandona per anar-se'n amb una veïna. Ella fuig de casa i viu al carrer, anant d’un costat a un altre, desesperada.

1921 La policia la deté en un elevat estat d’alcoholisme i d’excitació nerviosa. Va indocumentada. No es pot establir un diàleg amb ella ja que Anna Horowitz no parla l’idioma del país i ningú se n’adona de quina és la llengua que parla. Està tant fora de sí que el que diu és interpretat com una alteració de la ment. Per aquest motiu és ingressada provisionalment al Centre Psiquiàtric de Sant Josep, a l’espera de rebre una denúncia per la seva desaparició. Fet que mai va succeir. Llavors té vint-i-cinc anys.

1922     El jutge confirma el seu internament al Centre Psiquiàtric.

1927    Per la seva actitud se la considera una malalta agressiva. Per reduir-la se li aplicarà una teràpia de xoc, amb sessions d’electroxocs i dutxes d’aigua freda. Fins a l’extrem que intentarà suïcidar-se prenent-se unes pastilles.

1930  Després d’una forta crisi nerviosa és tancada en una cel·la d’aïllament. Ella reacciona deixant de parlar i amb una actitud de docilitat absoluta. Restarà asseguda en una cadira pràcticament totes les hores del dia amb la mirada perduda en l’infinit.

1972    La infermera Isabel Gorki descobreix que Anna Horowitz parla, que pot mantenir un diàleg coherent amb ella. S’estableix aquesta primera comunicació després de cinquanta-dos anys d’estar internada al centre Psiquiàtric. Al cap d’uns mesos és traslladada a una residència per a persones grans.

1973    Pateix un infart i és ingressada en un hospital. Al cap de quinze dies té un altre infart de miocardi i mor a l’edat de vuitanta-dos anys.

(És el meu particular homenatge a un ésser real, Katerina Yasinchuk, a qui la societat va maltractar. Aquesta o qualsevol altra podria haver estat la seva història, però, en qualsevol cas, una vida plena de sofriment. Reposi eternament en pau.)

Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i la ficció“.

© Copyright

Jordi Colomines Companys (autor)

Registre de la propietat intel·lectual sol·licitud núm. 5544

Data presentació 30 setembre 2002

Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció