“Yo estoy a sus órdenes, ministro”.
"Ministro, yo soy español por
encima de todo, pero a mí me hunde... tengo familia".
Daniel de Alfonso, cap de
l’Oficina Antifrau de Catalunya.
Estem davant del comportament d’uns personatges que a
qualsevol país democràtic faria avergonyir a la societat on viuen. Un
comportament que cada dia que passa se sembla més a l’Stasi, la KGB, la
Securitate, la Gestapo, la Brigada político-social i a qualsevol policia
política dels estats autoritaris i dictatorials.
Sentir a Daniel de Alfonso el dia 23 de juny de 2016
en la seva compareixença al Parlament era sentir a un arrogant fatxenda, a un
pocavergonya immoral que creu estar per sobra del bé i del mal. Mentre
l’escoltava em vaig preguntar com la societat ha de suportar aquesta mena de
gent i què cal fer per acular-los contra la paret.
Les quatre hores de converses entre el ministre de
l’Interior d’Espanya, Jorge Fernández Diaz, i el cap de l’Oficina Antifrau de
Catalunya elegit pel Parlament de Catalunya, Daniel de Alfonso Lazo, són la
constatació de l’existència de la guerra bruta de les clavegueres de l’estat
contra el procés independentista català. A poc a poc anem posant nom a
l’entramat del nou GAL. Si ahir el GAL va matar gent a les ordres de membres
d’una govern, avui el nou GAL torna fer acte de presència amb membres d’un
govern d’Espanya i això és d’una gravetat democràtica que mostra el baix nivell
democràtic i moral de la societat si no és capaç de reaccionar.
Un ministre donant ordres i informant del què fa al
cap del govern. Una autoritat nomenada pel Parlament de Catalunya teixint un
entramat de conspiració per abatre un president de la Generalitat elegit
democràticament. Creant una xarxa amb la participació de personatges de grans
empreses que s’han cregut deus i menystenen els ciutadans. Amb la utilització de
membres de cossos policials i periodistes fabricant suposats delictes amb
l’únic objectiu de difamar i crear una imatge de corrupció que permeti tallar
el cap del procés. Una activitat que ha pogut comptar amb el silenci vergonyant
de partits polítics catalans i, també, amb l’actuació irresponsable d’algun
altre. Tot això mostra una Espanya que avui aplaudeix d’alegria perquè avui va
contra els independentistes catalans, però obliden que aquests mateixos
cràpules quan vulguin aniran contra ells.
Llegir els comentaris dels lectors a les pàgines
digitals dels diaris El País i El Mundo mostren una alegria que a qualsevol
demòcrata faria tremolar pel futur democràtic de la societat espanyola. Espero
que no ho hagin de lamentar.
De Alfonso i Fernández Diaz comparteixen informació
per aconseguir el seus objectius que van encaminats a:
- Derribar a Artur Mas de la presidència de la Generalitat i de la presidència de CDC.
- Fabricar rumor sobre suposats delictes de persones significades de l’independentisme, ja sigui directament a ells o dels seus familiars i d’aquesta manera estendre la idea que a Catalunya la corrupció fa impossible un estat independent. I com ho fan? Utilitzant la premsa amiga, ja sigui madrilenya o catalana.
- Una Catalunya plena de corrupció utilització dels cossos policials per espectacles mediàtics com els escorcolls a Ajuntaments o a la seu de CDC per no trobar res. Algú pot recorda la fotografia de l’entrada de la policia per fer l’escorcoll del Banc Santander o a la seu de Manos Limpias i Ausbang? No. No ho pot recordar perquè no existeixen. Allà es tracte de preservar, aquí es tracte de destruir.
- A partir d’un comportament delictuós o presumpte estendre la merda contra qualsevol. Encara que això comporti destruir la sanitat.
- La utilització del “tontos útils” per acabar la feina que ells no han aconseguit acabar.
Em recorda l’actuació de la policia política de
l’Alemanya comunista, l’Stasi. I els ases aplaudint amb les orelles.
De Alfonso va aprofitar la seva compareixença per
passar comptes personals. La seva “vendetta” per sentir-se traït i pagar favor
al més pur estil mafiós. Va recordar a Albert Rivera de Ciudadanos la seva
petició d’un grapat de merda a canvi del seu suport. A la cúpula d’Unió i a d’altres
veladament. De Alfonso va amenaçar als diputats sense vergonya. La seva prepotència
van donar la imatge d’un sinistre personatge d”opereta” acorralat que el millor
que podia fer és marxar a casa i mantenir-se callat una llarga temporada. Però
no ho farà, perquè se sap protegit per les clavegueres de l’estat.
Que Déu ens guardi d’ell i de gent com ell. La
democràcia a Espanya està en joc. Però sembla que no ho saben. Quan despertin
esperem ser ben lluny. I diumenge a votar i mostrar que volem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada