Els represaliats del franquisme de primera i de segona.

Francisco Franco, Caudillo de de España
por la gracia de Dios

Des de la mort agònica del dictador Franco hem viscut la vida camuflada del franquisme que encara perdura. Un postfranquisme protegit pels silenci i la desmemòria per tal de portar a Catalunya i Espanya a una nova realitat política. Però aquesta llei de punt final de silenci en lloc de dur l’evolució social deixant enrere el franquisme l’única cosa que ha fet es mantenir el franquisme camuflat amb unes elits que no han canviat gens en el fons i si l’estètica.

Aquesta situació ha fet que aquest passat de morts, empresonats, represaliats no s’hagi explicat ni reconegut com una ofensa a la societat. I no s’ha fet entre altres raons perquè allò que s’hauria d’explicar en primer lloc és la monarquia imposada pel general Franco.

El museu sobre l'horror nazi a Berlin

Només s’han fet actes i exposicions parcials per explicar la repressió franquista. A Espanya no se’n parlar i a Catalunya una mica a diferència del què ha fet Alemanya. En lloc de l’estat hi ha un Museu de l’horror com a Berlin que, situat on la Gestapo tenia la seva seu central, explica el paper de la societat alemanya durant el nazisme. Alemanya ha assumit el seu passat i combat aquells que volen justificar-lo. Hitler és una realitat que va existir i fou canceller d’Alemanya i agradi o no té un paper a la història alemanya i, per tant, en el recorregut fotogràfic de l’exposició permanent al Reichstag on apareix al costat d’aquells que ell i els seus van matar.

L’exposició al recinte del Born ha estat una iniciativa més i prou. Una exposició que ha patit la supèrbia dels seus organitzadors. I les estàtues una falta de sensibilitat brutal.

Però és una supèrbia que ve de lluny.

Protesta ciutadana per l'exhibició de l'estàtua del
dictador Franco al carrer.

Hi ha una part dels represaliats del franquisme que ha patit i pateix una doble repressió. La del franquisme i la de l’antifranquisme comunista i dels seus derivats actuals.

La del postfranquisme era previsible. Són els fills dels franquistes que no volen jutjar els seus pares i avis. Però allò que no era ni és acceptable és el relat fabricat de l’antifranquista elaborat pels historiadors i periodistes sorgits dels plantejaments polítics del PSUC i Bandera Roja. D’alguns que avui encara militant a ICV o s’han reciclat dins a Podemos o els socialistes. Fan un relat com si els seus morts i represaliats fossin de més bona qualitats que els morts i represaliats dels partits i organitzacions sindicals no comunistes. Un relat que oblida que la societat catalana és una societat plural i l’antifranquisme també va ser plural. Uns van tenir força en alguns àmbits i altres la van tenir en altres àmbits.

Un relat tan sectari que fa que la gent del carrer no entengui com fou possible que si l’antifranquisme era un monopoli del PSUC aquest partit va deixar de ser determinant a l’escena política catalana.

Com que el relat històric antifranquista està monopolitzats pels militants del “partit”, l’únic partit

com defensen ells, no poden explicar com es passa d’un rebuig frontal al PSUC entre les organitzacions amb molta menys implantació social a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC) el 1968. I dic 1968 i no 1969. No és un errors. La CCFPC es va crear el 1968 i va fer la seva presentació pública el desembre de 1969. Aquesta és la història real i els documents ho proven. Fins i tot en això es falseja la realitat. Podríem anar repassant fets un darrera l’altre i veurem que el relat topa massa sovint amb la realitat fins ara no explicada. És un relat abassegador el que fa massa temps que s’imposa. Un relat que ninguneja els altres relats antifranquistes titllant-los de folklòrics i xarons.

Afusellament franquista

El grau d’incultura es tant gran que hi ha veus que s’atreveixen a qüestionar el paper dels militants d’ERC i CDC en la lluita antifranquista. Un qüestionament que es fa extensiu a tots aquells que no van militar al PSUC o BR. Un discurs que ignora morts com Lluís Companys d’ERC o Carrasco i Formiguera d’UDC. La llista és llarga. Durant molt de temps s’ha negat la lluita no compartida de Puig Antich.

I què passa llavors? Que la gent no entén la realitat actual d’on sorgeix.

La lluita antifranquista és la lluita del moviment obrer encapçalada majoritàriament per militants del PSUC i BR, però ells no són els únics, també hi ha militants LC, LCR, ORT entre altres.

Consigna franquista i encara passa.

La lluita antifranquista també és la lluita per a preservar el català com a llengua i això té un nom propi: Òmnium Cultural creat per Carulla, Cendrós, Vallvé, Riera i Millet. Cinc homes amb diners que van comprometre el seu benestar personal i el de les seves empreses per preservar el català.

Lluita antifranquista és continuar el treball de l’Institut d’Estudis Catalans per homes com Ramon Aramon i Serra, Puig i Cadafalch o el Doctor Pere Babot entre altres.

Lluita antifranquista també és la lluita de catòlics laics que veien la misèria i recaptaven diners i aliments cada mes durant anys per atendre les necessitats de la gent més desfavorida a través d’entitats com les Conferències de Sant Vicenç de Paül.

Lluita antifranquista també és la lluita dels capellans deixant les parròquies per tal que la gent es pogués organitzar i planejar la lluita al carrer. Parròquies com la de Sant Albert el Magne, Santa Joaquima Vedruna o Santa Cecília entre altres. O el paper de l’Abat Escarré, l’abat Cassià Maria Just o el bisbe Ramon Masnou.

Lluita antifranquista també és la lluita del moviment escolta inculcant valors de llibertat, diàleg, respecte i catalanitat a milers de joves en contraposició a l’educació franquista.

Cartell de l'Assemblea de Catalunya

Lluita antifranquista és la Marxa de la Llibertat i la resta de manifestacions.

Lluita antifranquista també és la lluita individual d’aquelles persones que en silenci deixaven casa seva per tal que la gent es pogués reunir com ho va fer Andreu Rueda i Conxita Rueda els anys quaranta a la militància d’UDC o Salvador Paniker que va deixar reunir a casa seva la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya el mes de novembre de 1973 un parell de setmanes després de la detenció dels 113 a la parròquia de Santa María Mitjancera de Barcelona. O amaguen gent a casa seva com ho va fer Antoni Comas i Dolors Lamarca amb el meu pare.

Lluita antifranquista és la de tantes i tantes iniciatives dutes a termes per persones avui anònimes que van posar el seu treball i esforç en gran quantitat d’iniciatives a pobles i entitats sense que ningú els hi hagi reconegut encara perquè mai van buscar una medalla.

Protesta de capellans a les escales del Palau Episcopal
de Barcelona l'11 de maig de 1966.

I podríem anar enumerant la lluita plural antifranquista. Una lluita que va aplegar obrers, universitaris, intel·lectuals, camperols, empresaris junts i separats. Que fer coincidir o anar de costats a catòlics, protestants, a agnòstics i a ateus. Que va fer que comunistes, socialistes, independentistes, liberals i demòcrata cristians acabessin convergint.

També caldrà explicar la història de persones que van entrar a Catalunya amb les tropes franquisme perquè ells eren soldats d’aquestes tropes. Gent que va evolucionar i van acabar formant part de la lluita antifranquista.

Fets del Palau, acte de protesta del 19 de maig de 1960.

Trenta sis anys de règim ha donat molta història antifranquista i molta repressió en molts àmbits.

No hi ha represaliats de primera i de segona. Només hi ha represaliats i perseguits pel franquisme. Alguns han tingut la sort de tenir darrera una immensa claca universitària i periodística i d’altres encara no. Aquí és on rau la diferència.

La lluita global antifranquista encara està per escriure i només ho farem quan deixarem el sectarisme i el creure que els nostres són de millor qualitat que els altres. 

Independència. La feina dels polítics i la nostra.

Les balues de la confiança

Hem elucubrat molt de com passarem de ser una comunitat autònoma espanyola que Espanya no accepta com a nació a un estat independent. I això ha estat així perquè l’objectiu és d’una transcendència històrica que ens afecta a nosaltres i a uns quantes generacions més. Això és així tant si s’aconsegueix constituir un estat propi per a Catalunya com si es fracassa i continuem sent una regió espanyola vilipendiada.

Alguns militants dels partits polítics i un bon grapat de tertulians no han ajudat gens a esperonar un debat seré i racional. Ben al contrari, han esperonat batalles estèrils i crispades. Escoltant-los, sovint, he pensat que el principal enemic en el camí de l’estat independent el tenim dins a la nostra pròpia casa. Tots aquests bocamolls callaran i es posaran a treballar? No ho crec, però depèn de nosaltres que aquests crispadors siguin marginals o vedets.

Encarem els darrers mesos i per clarificar la situació en que vivim ara serà necessari desvetllat amb claredat l’opció escollida per a fer el pas de regió d’Espanya a estat independent. Dels detalls concrets ja se n’encarregaran els que vam escollir el 27 de setembre del 2015, perquè és a ells a qui correspon fer aquesta feina ja que és a ells en qui varem dipositat la nostra confiança votant el passat 27S.

Junts pel Sí, la gran coalició vestida per a portar el país a la independència, ha plantejat per  boca del president Puigdemont els passos a seguir. Un camí clar, costerut, però possible. 
La frase: “O referèndum o referèndum” és els resum de:

-      Donar la veu als ciutadans perquè siguin ells els que decideixin el destí col·lectiu dels catalans.

-          Els catalans s’expressaran democràticament votant.

-       Donar resposta a les demandes fetes per les mobilitzacions majoritaris de la ciutadania catalana des del 2010 i que aquest darrer 11 de setembre ho ha tornat a fer reclamant independència.

-        Donar resposta, també, a les mobilitzacions minoritàries de ciutadans catalans perquè els hi ha de permetre expressar les seves propostes d’unitat d’Espanya en lloc de fer amenaces.

-        Perquè en un referèndum es vota sobre una pregunta dient si o no i això permet obtenir un resultat clar i homologable internacionalment.

Carles Puigdemont, president de la Generalitat

La moció de confiança guanyada el passat dia 29 de setembre va ser guanyada com l’inici d’una cadena de confiances que ens ha de permetre transitar, com deia el president, d’excepcionalitat en excepcionalitat fins a la normalitat final.

El debat de política general i el debat dels pressupostos han de ser les baules següents d’aquesta cadena de confiances. No cal submissions, però tampoc una esmena en la totalitat com ho va ser el no permetre debatre el pressupost del 2016 i la descavalcada del president Mas abans. La paciència de la gent té límits i cal no tibar-la més del compte.

La via que el govern català, amb l’aprovació del Parlament, ha decidit tirar endavant té un calendari amb dates públiques i d’altres de reservades pel més elemental sentit de responsabilitat. Ens cal saber-ho tot? Crec que no serviria de res i donaria munició als contraris.

El calendari previst pel govern és aquest:

-     Octubre: admissió a tràmit del pressupost de l’any 2017 i posterior aprovació amb les esmenes que calgui per tal d’atendre les necessitats social.

-    Juny 2017: ultimar les lleis que vesteixen les estructures mínimes d’estat i la llei de transitorietat política que ha de regular com es passa de la legalitat política espanyola a la legalitat exclusiva catalana. Un treball que ja ha començat.

-     Juliol 2017: aprovació de lleis de les estructures d’estat i la llei de transitorietat que permetran després del referèndum proclamar la independència.

-       Agost 2017: convocatòria del referèndum emparat amb la legislació catalana si no s’ha produït un acord abans amb l’estat espanyol per tal de fer-lo acordat i pactat.

-        Setembre 2017, dins la segona quinzena: referèndum sobre si volem ser independents o no. Amb pregunta clara i, per tant, resultat clar.

Resultats del 9N.

El 9N del 2014 va servir per saber quanta gent es posava a la línia de sortida i ho vam saber. Érem 1.861.733 persones les que volíem ser independents. Una xifra prou important per a continuar endavant. Fou la primera vegada que ens vam comptar de veritat. I això va passar per la col·laboració colze a colze de la gent que després van constituir Junts pel Sí i la CUP.

El resultat del 9N va dir que el projecte de ser estat independent era una possibilitat possible perquè darrera d’ella hi havia un gruix social que ho podia fer possible.

El 27 de setembre de 2015 varem votar en unes eleccions plebiscitàries que varem guanyar i que varem permetre tenir un Parlament de majoria independentista i un govern del mateix signe. Els vots de 1.966.508 independentistes, que representen el 47,85%, van guanyar els 1.608.840 de partidaris de seguir a Espanya. Un 39,11% es inferior a 47,85%. Però el 27S també va deixar clar que hi ha 502.230 ciutadans, el 11,48% de ciutadans, que encara no s’han aclarits si volen ser nacionals espanyols o nacionals catalans i el referèndums que es convocarà els farà definir.

I quina ha estat la reacció a la concreció del full de ruta?

La del PP i del govern que controla la de continuar dient que no hi ha cap altra sortida que la de la “justícia” penal política. A dins el PSOE la simple reflexió del seu secretari general que potser caldria plantejar-se parlar amb el independentistes catalans ha estat la gota que ha fet sorgir un cop d’estat intern que encara no se sap com acabarà. La reacció de Ciudadanos ha estat la de dir que era una presa de pel, però es curiós que ells diguin això perquè obliden la pressa de pel real que ha estat els seus acords fallits per tocar poltrona primer amb el PSOE i després amb el PP. Però la reacció més paradoxal ha estat la de Catalunya si que es pot, la coalició que agrupa Podemos, ICV i EUiA, perquè s’han passat mesos dient que calia fer un referèndum i quan el president els diu que ho el convocarà voten en contra. Saben on és la coherència política?

CSQP: demanar el referèndum i votar-hi en contra.

En política els errors es paguen molt cars. Per citar només alguns ens podem remuntar al president Pujol per constatar que la seva displicència amb que va tractar ERC és una de les causes del govern del Tripartit i de les males relacions que sovint afloren entre els militants de l’antiga CDC i ERC. L’esmena la totalitat feta a la proposta del president Mas del novembre del 2014 ens ha portat a un estancament que encara no hem aconseguit revertir del tot. L’intent de llençar a la paperera de la història del sector social que representava el president Mas ens ha aconduït on som ara amb un sostre que cal trencar si volem guanyar.

Superar els errors polítics en el camí de la independència, ens agradi o no, es feina de tots. Dels que han comés l’error i dels altres si volem ser independents.

La moció de confiança i el pla de treball exposat pel govern català a través dels seu president és i ha de ser la baula primera de la cadena de confiances que ha de presidir la relació entre els mateixos components de Junts pel Sí i d’aquests amb els de la CUP. Si no és així difícilment arribarem al final.

11 de setembre de 2016. Manifestació a Lleida

S’ha d’acabar aquesta lluita per veure qui és més independentistes, qui és més social entre els conjurats per la independència. Evidentment que existiran exabruptes dels bocamolls inútils, però aquests han de ser l’excepció i no el dia a dia.

Tenim un calendari i el com ho fem i el com ho farem només depèn de nosaltres per tal que esdevingui realitat.

El que volen continuar tenint el rei Felip VI com el seu cap d’estat ens voldran entretenir amb disquisicions sobre si calen eleccions o referèndum, si el referèndum es pot fer o no, si ens els reconeixeran o no. Argumentacions que volen impedir explicar futur. Discussions teòriques i jurídiques que les hauran de resoldre el govern català i els juristes que els assessoren i no nosaltres. Perquè la feina dels milers de ciutadans que volen la independència i no tenim la responsabilitat de resoldre aquesta qüestió jurídica, ens hem de concentrar en explicar les avantatges de tenir un estat català fora d’Espanya. Fer-ho sense vendre fum fent creure que en una Catalunya independent no tot serà de color de rosa, però si que tenim la possibilitat de vestir un estat que estigui al servei del ciutadà, una societat on l’educació sigui un valor que tingui els principis de llibertat, respecte, igualtat, esforç i solidaritat com a eix vertebrador, una societat que miri pel conjunt social i tingui mecanismes per a redreçar les desviacions. Un estat al servei de les persones en el seu conjunt.

És la nostra feina la de portar al vot favorable a la independència els sectors socials moderats que els fa por els canvis, els sectors socials que volen transformacions que canviin la societat que tenim ara. Hem d’anar a buscar els votants d’UDC, alguns del PP regionalista i els de Catalunya si que es pot / Barcelona en comú. Són aquests els que ens manquen i són aquests el que faran guanyar amb solvència el referèndum. Però tampoc oblidem els independentistes reticents que també n’hi ha.

Els polítics que facin la seva feina i nosaltres la nostra. Només així guanyarem.