Els represaliats del franquisme de primera i de segona.

Francisco Franco, Caudillo de de España
por la gracia de Dios

Des de la mort agònica del dictador Franco hem viscut la vida camuflada del franquisme que encara perdura. Un postfranquisme protegit pels silenci i la desmemòria per tal de portar a Catalunya i Espanya a una nova realitat política. Però aquesta llei de punt final de silenci en lloc de dur l’evolució social deixant enrere el franquisme l’única cosa que ha fet es mantenir el franquisme camuflat amb unes elits que no han canviat gens en el fons i si l’estètica.

Aquesta situació ha fet que aquest passat de morts, empresonats, represaliats no s’hagi explicat ni reconegut com una ofensa a la societat. I no s’ha fet entre altres raons perquè allò que s’hauria d’explicar en primer lloc és la monarquia imposada pel general Franco.

El museu sobre l'horror nazi a Berlin

Només s’han fet actes i exposicions parcials per explicar la repressió franquista. A Espanya no se’n parlar i a Catalunya una mica a diferència del què ha fet Alemanya. En lloc de l’estat hi ha un Museu de l’horror com a Berlin que, situat on la Gestapo tenia la seva seu central, explica el paper de la societat alemanya durant el nazisme. Alemanya ha assumit el seu passat i combat aquells que volen justificar-lo. Hitler és una realitat que va existir i fou canceller d’Alemanya i agradi o no té un paper a la història alemanya i, per tant, en el recorregut fotogràfic de l’exposició permanent al Reichstag on apareix al costat d’aquells que ell i els seus van matar.

L’exposició al recinte del Born ha estat una iniciativa més i prou. Una exposició que ha patit la supèrbia dels seus organitzadors. I les estàtues una falta de sensibilitat brutal.

Però és una supèrbia que ve de lluny.

Protesta ciutadana per l'exhibició de l'estàtua del
dictador Franco al carrer.

Hi ha una part dels represaliats del franquisme que ha patit i pateix una doble repressió. La del franquisme i la de l’antifranquisme comunista i dels seus derivats actuals.

La del postfranquisme era previsible. Són els fills dels franquistes que no volen jutjar els seus pares i avis. Però allò que no era ni és acceptable és el relat fabricat de l’antifranquista elaborat pels historiadors i periodistes sorgits dels plantejaments polítics del PSUC i Bandera Roja. D’alguns que avui encara militant a ICV o s’han reciclat dins a Podemos o els socialistes. Fan un relat com si els seus morts i represaliats fossin de més bona qualitats que els morts i represaliats dels partits i organitzacions sindicals no comunistes. Un relat que oblida que la societat catalana és una societat plural i l’antifranquisme també va ser plural. Uns van tenir força en alguns àmbits i altres la van tenir en altres àmbits.

Un relat tan sectari que fa que la gent del carrer no entengui com fou possible que si l’antifranquisme era un monopoli del PSUC aquest partit va deixar de ser determinant a l’escena política catalana.

Com que el relat històric antifranquista està monopolitzats pels militants del “partit”, l’únic partit

com defensen ells, no poden explicar com es passa d’un rebuig frontal al PSUC entre les organitzacions amb molta menys implantació social a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC) el 1968. I dic 1968 i no 1969. No és un errors. La CCFPC es va crear el 1968 i va fer la seva presentació pública el desembre de 1969. Aquesta és la història real i els documents ho proven. Fins i tot en això es falseja la realitat. Podríem anar repassant fets un darrera l’altre i veurem que el relat topa massa sovint amb la realitat fins ara no explicada. És un relat abassegador el que fa massa temps que s’imposa. Un relat que ninguneja els altres relats antifranquistes titllant-los de folklòrics i xarons.

Afusellament franquista

El grau d’incultura es tant gran que hi ha veus que s’atreveixen a qüestionar el paper dels militants d’ERC i CDC en la lluita antifranquista. Un qüestionament que es fa extensiu a tots aquells que no van militar al PSUC o BR. Un discurs que ignora morts com Lluís Companys d’ERC o Carrasco i Formiguera d’UDC. La llista és llarga. Durant molt de temps s’ha negat la lluita no compartida de Puig Antich.

I què passa llavors? Que la gent no entén la realitat actual d’on sorgeix.

La lluita antifranquista és la lluita del moviment obrer encapçalada majoritàriament per militants del PSUC i BR, però ells no són els únics, també hi ha militants LC, LCR, ORT entre altres.

Consigna franquista i encara passa.

La lluita antifranquista també és la lluita per a preservar el català com a llengua i això té un nom propi: Òmnium Cultural creat per Carulla, Cendrós, Vallvé, Riera i Millet. Cinc homes amb diners que van comprometre el seu benestar personal i el de les seves empreses per preservar el català.

Lluita antifranquista és continuar el treball de l’Institut d’Estudis Catalans per homes com Ramon Aramon i Serra, Puig i Cadafalch o el Doctor Pere Babot entre altres.

Lluita antifranquista també és la lluita de catòlics laics que veien la misèria i recaptaven diners i aliments cada mes durant anys per atendre les necessitats de la gent més desfavorida a través d’entitats com les Conferències de Sant Vicenç de Paül.

Lluita antifranquista també és la lluita dels capellans deixant les parròquies per tal que la gent es pogués organitzar i planejar la lluita al carrer. Parròquies com la de Sant Albert el Magne, Santa Joaquima Vedruna o Santa Cecília entre altres. O el paper de l’Abat Escarré, l’abat Cassià Maria Just o el bisbe Ramon Masnou.

Lluita antifranquista també és la lluita del moviment escolta inculcant valors de llibertat, diàleg, respecte i catalanitat a milers de joves en contraposició a l’educació franquista.

Cartell de l'Assemblea de Catalunya

Lluita antifranquista és la Marxa de la Llibertat i la resta de manifestacions.

Lluita antifranquista també és la lluita individual d’aquelles persones que en silenci deixaven casa seva per tal que la gent es pogués reunir com ho va fer Andreu Rueda i Conxita Rueda els anys quaranta a la militància d’UDC o Salvador Paniker que va deixar reunir a casa seva la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya el mes de novembre de 1973 un parell de setmanes després de la detenció dels 113 a la parròquia de Santa María Mitjancera de Barcelona. O amaguen gent a casa seva com ho va fer Antoni Comas i Dolors Lamarca amb el meu pare.

Lluita antifranquista és la de tantes i tantes iniciatives dutes a termes per persones avui anònimes que van posar el seu treball i esforç en gran quantitat d’iniciatives a pobles i entitats sense que ningú els hi hagi reconegut encara perquè mai van buscar una medalla.

Protesta de capellans a les escales del Palau Episcopal
de Barcelona l'11 de maig de 1966.

I podríem anar enumerant la lluita plural antifranquista. Una lluita que va aplegar obrers, universitaris, intel·lectuals, camperols, empresaris junts i separats. Que fer coincidir o anar de costats a catòlics, protestants, a agnòstics i a ateus. Que va fer que comunistes, socialistes, independentistes, liberals i demòcrata cristians acabessin convergint.

També caldrà explicar la història de persones que van entrar a Catalunya amb les tropes franquisme perquè ells eren soldats d’aquestes tropes. Gent que va evolucionar i van acabar formant part de la lluita antifranquista.

Fets del Palau, acte de protesta del 19 de maig de 1960.

Trenta sis anys de règim ha donat molta història antifranquista i molta repressió en molts àmbits.

No hi ha represaliats de primera i de segona. Només hi ha represaliats i perseguits pel franquisme. Alguns han tingut la sort de tenir darrera una immensa claca universitària i periodística i d’altres encara no. Aquí és on rau la diferència.

La lluita global antifranquista encara està per escriure i només ho farem quan deixarem el sectarisme i el creure que els nostres són de millor qualitat que els altres.