Acte per la democràcia i contra la repressió, 13 de novembre de 2016, Barcelona

Espanya capital Budapest o Ankara i la desobediència política.

Espanya camina per un camí que se sembla massa al camí per on camina Hongria i Turquia. Un camí autoritari amb un grup de gent que ho controla tot i tenen un ampli grup de servidors que els hi fan la feina bruta i de control.

El Partit Popular és l’instrument polític que avui els hi serveix per mantenir sota control l’Estat espanyol i per a continuar mantenint aquest control total no han dubtat a inutilitzar el PSOE com a partit polític d’oposició. Si Franco va unificar les diverses forces que li donaven suport per decret en la FET y de las JONS, avui el poder amagat ha provocat que a la pràctica i pel temps que ells vulguin, una espècie de partit únic, que alguns en diuen PPSOE, amb escolanet C’s perquè toqui la campaneta quan calgui i un reduït Podemos sense capacitat de canviar res.

La separació de poders a Espanya grinyola cada vegada més. Militants del PP o molt afins a ell controlen tots i cada un dels òrgans de l’estat començant pel Tribunal Constitucional convertit també en sala Penal. De tribunals d’exempció Espanya en sap constituir forces.

Si les formes autoritàries varien entre a Espanya i Hongria i Turquia és perquè els primers són dins l’Unió Europea i l’altre no.

El Fidesc hongarès amb Viktor Orbán al davant no ha dubtat a controlar els mitjans de comunicació, a limitar les competències del Banc Central, a reformar la Constitució, a reformar la llei electoral i anar col·locant peons en llocs estratègics i fer campanyes de desprestigi de tot aquells que gosin oposar-se als seus dictats. I a Turquia? Erdogan ha consumat el cop d’estat, l’auto cop o consentit, per aconseguir tot el poder. A Turquia s’ha instaurat la repressió policial que afecta tothom. El govern turc no ha dubtat a bombardejar pobles del tros del Kurdistan que hi ha dins les fronteres turques i procedir a la detenció dels líders del principal partit kurd i que, a la seva vegada, és el tercer partit en el Parlament turc. Per a justificar la repressió els ha acusat de terroristes i sediciosos.

Mapa del Kurdistan.

Després d’aquest breu recorregut per l’Hongria i la Turquia actual algú dubte que Espanya segueix el mateix recorregut?

Després dels 320 dies (des del 21 de desembre de 2015 al 4 de novembre de 2016) el PP ha aconseguit formar govern per la rendició incondicional del PSOE que s’ha fracturat internament i que el poden portar a ser com el PASOK grec. Un subaltern polític.

Però els 320 dies de govern en funcions, durant els quals el govern no ha donat cap explicació, no ha significat una treva en la política repressiva als càrrecs electes catalans que plantegen la independència de Catalunya.

Catalunya i el seu procés polítics per ser independent ha estat l’eix central per a rendició incondicional del PSOE al PP. La sola menció feta pel seu antic Secretari general que caldria plantejar-se si sabia de parlar amb els independentistes catalans va provocar un cop d’estat intern encapçalat pel membre del Consell d’Administració de Gas Natural Fenosa i ex-president del govern Felipe González. El mateix personatge que presidia els governs on els seus dos ministres de l’Interior, José Barrionuevo i José Luis Corcuera organitzaven el GAL. Un terrorisme d’estat amb l’objectiu d’assassinar persones a Euskadi.

Condemnats del GAL.
Les clavegueres de l'estat.

Si el PSOE i el GAL als anys vuitanta van anar contra els independentistes bascos, avui amb el PP al govern tenim l’”Operación Cataluña”. Una versió renovada de les clavegueres de l’estat per a destruir el procés independentista català. Per aquest objectiu tot és lícit.

I que fan els ciutadans espanyols davant les actuacions de les clavegueres de l’estat? Mirar cap un altre costat.

A la lluita democràtica per assolir la independència de Catalunya li cal unitat d’acció i lideratge per encarar el repte més important en tres-cents anys d’història, Però avui per avui aquesta unitat i lideratge grinyola i fa mal.

Les accions de membres de la CUP, Joan Coma i Montse Venturós, responen a una manera de creure de com s’ha d’arribar a la desconnexió de Catalunya d’Espanya. És la manera com ho vol fer la CUP, però en cap cas és una acció planificada d’ampli espectre i d’acord entre les forces independentistes. La CUP va aconseguir el cap del president Mas i encara creu que pot aconseguir tots els caps que cregui oportú pel seu objectiu. Sembla haver establert com enemic al govern de Junts pel Sí i no a Espanya a la pràctica. Però dit això també vull dir que sense compartir la seva estratègia condemno sense pal·liatius la judicialització de la política que fa el govern espanyol. Una judicialització que no és acceptable en cap cas.

La desobediència és una opció política que cal mesurar i utilitzar valorant els riscos col·lectius per tal que no serveixi per generar una repressió d’abast incalculable, ni una acció estèril.

Intoxicar la societat catalana dient que els Mossos d’Esquadra, la secció que fa policia judicial, pot actuar a les ordres del Conseller de l’interior de la Generalitat és simplement mentir, perquè les funcions de la policia judicial està regulada pels articles 547 a 550 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i els article 282 a 298 de la Llei d’Enjudiciament Criminal.

L’article 547 de la LOPJ diu textualment:

“La función de la Policía Judicial comprende el auxilio a los juzgados y tribunales y al Ministerio Fiscal en la averiguación de los delitos y en el descubrimiento y aseguramiento de los delincuentes. Esta función competerá, cuando fueren requeridos para prestarla, a todos los miembros de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad, tanto si dependen del Gobierno central como de las comunidades autónomas o de los entes locales, dentro del ámbito de sus respectivas competencias.”

L’article 548.1 estableix de qui depèn la policia judicial:

“1. Se establecerán unidades de Policía Judicial que dependerán funcionalmente de las autoridades judiciales y del Ministerio Fiscal en el desempeño de todas las actuaciones que aquéllas les encomienden.”

I en primer paràgraf de l’article 283 de la LECrim. diu:

“Constituirán la Policía judicial y serán auxiliares de los Jueces y Tribunales competentes en materia penal y del Ministerio fiscal, quedando obligados a seguir las instrucciones que de aquellas autoridades reciban a efectos de la investigación de los delitos y persecución de los delincuentes”.

Fa vergonya sentir determinats advocats el que diuen de la policia judicial i com poden actuar els Mossos d’Esquadra.

Amb la conducció, i no detenció, de Montserrat Venturós, alcaldessa de Berga al jutjat, s’ha plantejat si els agents del Mossos d’Esquadra han de desobeir l’ordre del jutjat o ha de complir la seva feina. Jo em pregunto: Per què no s’ha qüestionat el funcionari judicial que va portar els requeriments judicial als presidents Puigdemont i Forcadell i d’altres similars?

La demagògia és un bumerang que retorna i pot fer molt de mal si t’encerta.

Qui vulgui pot dubtar dels agents de Mossos d’Esquadra, persones, que lluiten per la independència de Catalunya, com jo també puc dubtar dels militants de la CUP després de tot el que hem viscut. Tots podem dubtar, però llavors no cal que ens moguem del sofà de casa.

Mossos d’Esquadra, com a cos de policia autonòmica, es deu a la legalitat vigent dins una Catalunya autonòmica que és dins la sagrada Espanya i fins que no es declari vigent una nova legalitat continuarà sent així i hauran de continuar acatant aquesta legalitat. Cal establir la nova legalitat per tal que els Mossos puguin acatar la nova norma. Per això és tant important la Llei de la transitorietat política que ha de permetre passar de la legislació espanyola, inclosa la legislació autonòmica catalana, a la legislació de la Catalunya independent.

Mossos d’Esquadra necessiten la llei nova per acatar-la i mentre no existeix no se’ls pot demanar que acatin el desig personal de desobediència de qui ha decidit fer-la.

Mossos d’Esquadra no és un cos assembleari on els agents voten que volen obeir i que no. És un cos policial sotmès a la legalitat vigent. 

Ens enfrontem als mesos més decisius per la independència i cal afinar molt bé com els recorrem. Són 212 dies fins l’1 de juny del 2017. Un espai de temps en que tot es precipitarà. Entre els independentistes perquè s’haurà d’aprovar un seguit de llei pel nou estat, el pressupost del 2017 per actuar i la convocatòria del referèndum per a celebrar el mes de setembre de 2017. I per Espanya per aturar com sigui la celebració del referèndum. Espanya no dubta ni dubtarà en utilitzar la justícia, la policia, els mitjans de comunicació, la Fiscalia de l’estat, el Tribunal Suprem, el desprestigiat Tribunal Constitucional, l’ofec econòmic, la diplomàcia, la pressió de qualsevol mena i també allò que més mal ens fa: la divisió interna.

Resultats electorals del 27S 

(Junts pel Sí 62 diputats i CUP 10 diputats).

Els independentistes hem volgut que la lluita per la independència no tingui un lideratge massa individualitzat. L’hem volgut col·lectiu, però amb una majoria per a Junts pel Sí que l’ha d’encapçalar. Però allò que la immensa majoria dels independentistes volem és unitat d’acció per a culminar l’objectiu.

De la mateixa manera que no es pot demanar als que volen fer actes de desobediència individuals que vagin contra la seva consciència, tampoc aquest poden demanar als altres que vagin contra la seva consciència a seguir el camí que creu que ens durà a la independència. El respecte reclamat va tant d’un costat com cap a l’altre i no només en un sentit.

Culminar el procés depèn de tots i del treball col·lectiu. 

El nomenament del nou govern d'Espanya és el reflexe de com veuen l'estat política i econòmicament