Guanyar o venjança.

Judici pel 9N al TSJC.

Quan els politics espanyol repeteixen una i altra vegada la paraula llei i constitució sempre li sumen adjectiu i ho han fet de tal manera que han acabat el diccionari i, per tant, han passat a parlar de violar la llei com Rajoy ho ha fet al congrés de la delegació del PP a Catalunya.

Deia en el meu darrer escrit “Espanya ja ha començat obertament la fase repressiva” (http://jordicolomines.blogspot.com.es/2017/02/espanya-ja-ha-comencat-obertament-la.html)  que Espanya iniciava la fase repressiva per impedir la celebració del referèndum amb el judici pel 9N i, també, perquè l’unionisme espanyol no ha estat capaç d’articular un discurs en positiu del perquè cal quedar-se en aquest estat que no admet la nació catalana. Si algú ha gosat esbossar quelcom de diferent al dogma oficial la realitat dels fets s’ha encarregat de desmentir la proposta. Només a tall d’exemple citaré l’ús del català com a llengua d’Espanya segons la Constitució vigent i com el Ministeri d’Hisenda l’elimina per a pagar l’IVA amb el model 303. Hi ha centenars d’exemples de la realitat que indiquen la buidor de les paraules que venen d’Espanya.

Algú explicarà el paper del PSOE en el cop d’estat del 23F?

És un acudit esperpèntic que ara el PSOE surti dient que recuperant l’Estatut del 2006, aquells que ells van ajudar a “cepillar”, és la solució de futur i mostra fins a quin punt no tenen res a oferir.

L’altre proposta per quedar-se a Espanya és la gran oferta que Rajoy ha de fer el proper 28 de març sobre infraestructures a Catalunya. No dubto que serà espectacular o, com a mínim, ho hauria de ser si realment pretén aconseguir alguna cosa. Però el problema de les propostes d’obres en infraestructures no són les partides que figuren al pressupost general de l’estat que sempre són boniques i ben maquillades si no si aquestes s’han fet, s’han executat i és aquí on plora la criatura de les infraestructures. No s’executen o ho fan miserablement.

Inversions en infraestructures a Catalunya entre 

els anys 2004 i 2015 

(Font: Seda Hakobyan i Alexandre Solano, Vilaweb).

Seda Hakobyan i Alexandre Solano, en un article publicat al digital Vilaweb titulat “L'estat fa anys que promet inversions que no arriben”, han resumit les promeses i l’execució de les promeses pel que fa a les infraestructures i el resultat no pot ser més eloqüent del que passa. Del 18,4% de l’any 2009 al 9,9% del 2015. Si ja era incompliment el 18,4% el seu pas decreixent fins al 9,9%, 5 anys després, no té cap altre sentit que l’abandó d’un territori a la seva sort.

Que hi hagi obres que no s’executin en un pressupost és habitual, però allò que no és habitual que la seva execució estigui en un 71% l’any 2015 i a la resta de l’estat en un 89%, sent una zona econòmica que representa el 19% del Producte interior Brut (PIB) i el 16,07% de població de tot l’estat.

Espanya no aspira a utilitzar territoris com a motors econòmics pel conjunt como ho fa França amb Marsella, Bordeus o Nantes, perquè no els sap controlar políticament. Si no els controla els esclafa. És una paparra que xucla i xucla, però no crea.

Fins i tot València paga car estar situada geogràficament al sud de Catalunya. A València el Corredor Mediterrani no hi és ni se l’espera. És un altre territori abandonat.

La sentencia del Tribunal Constitucional del 2010 va ser un curtcircuit a la història de Catalunya de proporcions gegantines. Un curtcircuit que ha anat cremant clavejat i més clavejat.

En aquest any 2017 arribem al desitjat final i per aconseguir-ho hem de votar i guanyar. Espanya també és conscient que estem al final i sense proposta positiva per oferir ha obert obertament la via dels tribunal pels sobiranistes, sense gosar encara a empresonar. Conscients que estem al final no dubta, com explica l’ex-ministre Margallo, a fer xantatges i pagar suborns a l’estranger, així com anar omplint el territori català de més policies i guàrdies civils.

Estan tant satisfets d’ells mateixos, que han pressionat govern i institucions d’arreu per aconseguir declaracions contra el dret del catalans a esdevenir estat, que ha fet que hi hagi malestar en contra ells perquè han situat aquets al costat del no sistemàtic sense oferir res de futur. Els governs, fora de l’espanyol, no entenen com és possible que un tema polític no s’abordi políticament i els fa basarda que Espanya es converteixi a l’Europa occidental una nova Turquia on Erdogan ha implantat el terror sistemàtic. L’aigua es mou encara que no la veiem.

Les condemnes pel 9N al president Mas i a les conselleres Rigau, Ortega i Homs, només són la primera mostra seriosa del que passarà, però la repressió ja s’aplica individualment i com a mostra aquesta: en el moment de renovar la presidència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el gran mèrit de l’escollit, Jesús Barrientos, davant de Giménez, el seu titular llavors, fou que es va comprometre a jutjar líders independentistes i condemnar-los.

El general Espartero, el que recomanava 

bombardejar Barcelona cada 50 anys.

Espanya com estat no integra, el mou un fer venjatiu i té raó el president Puigdemont quan diu que si no guanyem la votació del referèndum l’estat es venjarà, perquè ho ha fet en el passat i ho tornarà a fer. ¿Recorden aquella frases del general Espartero, aquella que el pare de la Constitució Espanyola Peces Barba va tornar a posar en circulació? “Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años”. La frase era del 1842, però els governants espanyol no l’han perdut mai de vista i de practicar-la.

Cal deixar les estèrils gesticulacions per avançar aconseguir tres objectius claus pel futur individual i col·lectiu dels catalans:

1.- Votar en referèndum.

2.- Que l’opció de crear un estat català democràtic independent sigui la vencedora.

3.- Que l’opció guanyadora ho sigui de forma inqüestionable.

Només depèn de cadascú de nosaltres aconseguir-ho.

SUMEM O PERDREM.